En el darrer llibre de poesia, Misteriosament feliç, Joan Margarit fa un "Comentari de text" --així es diu la peça-- a un poema d'Estéllés. Es tracta del poema "El amants" del Llibre de meravelles. Un comentari de text certament interessant. [El trobareu en desplegar tot el post] Margarit s'encara amb un dels poemes insígnia del de Burjassot, perquè "els amants" no és un poema qualsevol, ans és un dels més coneguts, antologats i comentats. Ha estat molt citat i recitat (Ovidi). Un factor que explica, si més no, una part, de l'èxit és l'erotomania atribuïda als valencians. Entre els tòpics sobre el sud hi ha l'erotisme i la sensualitat.
I què ens diu Margarit? Ah! que no s'ho creu això de l'Estellés. Que això de les pulsions eròtiques és més una cosa mental que real. Que res!... que ens passem la vida recordant,o lamentant, el que hem fet. Per això tenim la llengua. Que són coses conegudes això de parlar del sexe. I a la fi: la soledat pot explicar aqueixa necessitat de fantasiejar, etc. etc. Déu meu quina desmitificació! I quin descrèdit! En el fons m'agrada. Mai no he pogut veure en Estellés, en parlar de sexe i dir procacitats, altra cosa que una actitud una mica "gamberra", una forma de buscar divertimento --com ara això de contar acudits verds-- i una manera d'expressar rebel·lió social, política i literària. No s'ha de menyprear l'última: la literària. (n'hi ha més)
Vicent A. Estellés, Els amants
I tant que n'hi havia d'amants així a València.
I a tot arreu del món. Jo també me'n recordo.
És difícil de dir si és tan meravellós
de jove rodolar tot el dia per terra
i després passar els anys enyorant la batalla.
La vida no és assumpte ni còmode ni càlid.
És més aviat seca i del tot impersonal:
una combustió que es pot confondre amb llum.
No sé si hi ha res més. Si hi és,
passa per Béquer, Larkin, Petrarca, gent així.
I --amb això estem d'acord--tampoc serà gran cosa.
Vicent, com et recordo, egocèntric, pendent
de malalties, xacres, mesclant procacitats
amb cites d'Ausiàs March.
De fet era un intent mental de rebolcar-te.
Just el que també fan Bécquer, Petrarca i Larkin.
I tu amb el teu poema, bo si trec l'últim vers.
Vivim sempre del sexe. Tenim sort
de desitjar-lo, de fer-lo, també de recordar-lo,
lamentar haver-lo fet, i lamentar-se en perdre'l.
El sexe i la paraula. La soledat del món.
