CARLES
DÉNIA I LA NOVA RIMAIRE
TAN ALTA COM VA LA LLUNA
Comboi Records, 2008
CR20083
En els darrers anys estem assistint a
una riquíssima bateria d’intervencions estètiques sobre el folklore musical
valencià de calat divers però amb resultats artístics francament estimulants. Unes
intervencions que fluctuen des dels subtils guarniments que en fa Pep Gimeno Botifarra fins la severa deconstrucció a
què el sotmet Miquel Gil, passant pels exercicis exploradors d’Aljub o La
Beniterrània, uns buscant línies modals i ritmes trencats que encaixen en el
seu discurs sonor i els altres l’empremta deixada pels substrats meridionals.
En aquesta conjuntura de creativitat i
revalorització dels repertoris tradicionals, irromp per la porta gran Carles
Dénia, músic tot terreny que fins ara s’havia significat com a excel·lent
guitarrista de jazz —escolteu Ten strings
for Bill Evans (2002), gravat a duo amb el contrabaixista Uli Glaszman— i
sorprenent cantaor flamenc, amb una veu forjada sobre l’enclusa dels clàssics
—Tomás Pavón, La Niña de los Peines, Manuel Torre—, com es pot ben constatar en
el seu primer disc en solitari Cante
errante (2005) —després enregistraria amb l’Internationaal Danstheater el
disc Wanderers From Rajasthan (2006).
Tan
alta com va la lluna acompleix les
previsions que tots aquestos precedents podien suscitar i delata una eriçada
sensibilitat artística capaç de traslladar un rigorós programa ideològic als
terrenys poc freqüentats del sentiment i l’expressió. Aquest programa, discret
en les formes però molt ambiciós en el fons, consisteix en una proposta de
renovació dels elements bàsics del repertori folklòric valencià: les músiques,
els textos i l’acompanyament instrumental. (continua)
Pel que fa a les músiques —cants de
batre, fandangos, boleros i cant d’estil—, els objectius de l’autor es fan
especialment palesos en aquest darrer gènere: prescindint ben bé dels darrers
cinquanta anys d’evolució del cant, concentra tot el seu esforç en iniciar una
nova línia artística que parteix dels enregistraments que es conserven de la
primea meitat del segle XX. Els seus terços, sobris, precisos, moderns,
s’eleven imbuïts de ressons d’Evaristo i la Sabatereta, del Moll i el Ceguet de
Marchalenes. Sense calcs ni reproduccions: el seu cant no vol ser tradicional i
aquests gloriosos noms condemnarien al fracàs més estrepitós qualsevol intent
d’emulació; però és evident que la seua veu busca camins melòdics paral·lels
als que abans transitaren aquells. Hi juga al seu favor una afinació molt
ajustada i un timbre que ens genera ràpidament adicció.
Aquest capteniment l’estén a la resta
del repertori aconseguint resultats primorosos en tots els fronts: un “Bolero
de l’infant” on la veu és un prodigi de col·locació, una “Malaguenya de
Mutxamel” que magnifica la incólume bellesa de l’original o uns cants de batre
que ratifiquen la seua condició d’artefactes artístics de primer ordre.
Els textos, asignatura pendent de
molts treballs similars, apunten a les millors troballes de la poètica popular
i aquí ha estat determinant la tasca d’Eva Dénia, germana de l’autor i coneguda
cantant de jazz que també hi intervé en les parts vocals d’un bon nombre de
temes.
Finalment, l’acompanyament
instrumental —on es combinen noms il·lustres del folk valencià com Paco Lucas,
Cristóbal Rentero o Néstor Mont amb vells còmplices d’altres aventures com el
ja citat Uli Glaszmann o Udo Demandt—, eixampla generosament, però sense
eixir-se’n del tot, les dreceres dibuixades per la tradició, amb petites
marrades harmòniques al final dels temes, un cautelós esponjament dels acords i
un tractament de la guitarra que persegueix el referent flamenc sense acabar de
descarar-se.
Només la portada, indefinida i poc expressiva, lleva una engruna de lluentor a un treball que suposa un nou pas endavant —de dimensions més que notables— en la feliç convergència de tradició i contemporaneïtat que viu a hores d’ara l’escena musical del País Valencià.
