En primera persona
El propi melic mai no ha de ser el centre del món, i mal servei presten aquells que volen fer girar la vida de la comunitat (del país, potser) al voltant d'un mateix. Però a l'extrem oposat de l'arrogància i la vanitat hi ha també la pusil·lanimitat i la inconsciència dels qui, jugant un paper destacat, dimiteixen de si mateixos i de la responsabilitat que els ha tocat assumir. Últimament revifen a Catalunya els gèneres que fan de la primera persona del singular el punt de vista central de l'escriptura i tot sovint també el protagonista immodest. I aquesta és una bona notícia. Dietaris, autobiografies, memòries, obres de format periodístic i llibres que jutgen la realitat circumdant des de la participació que en ella ha tingut el seu autor són, cada cop més, a l'aparador de les llibreries. Pasqual Maragall acaba de presentar les seves memòries i no fa pas gaire ho va fer Jordi Pujol. Són dos exemples destacats, però no estan sols a les llistes de novetats i, en ocasions, dels llibres més venuts. La presa de consciència de la pròpia singularitat i del pes que un mateix ha tingut en la comunitat és una passa que haurien de fer aquells que han tingut a les mans decisions i projectes vitals. El país vol i necessita saber per què, com i quan. Un sol llibre no ens donarà la clau de volta de la nostra història recent, però una bona nòmina de publicacions encreuades, oposades i complementàries ens ajudarà a saber per què som on som.
(publicat a El Punt el 02/12/08)
(publicat a El Punt el 02/12/08)
