Acostar-se als poemes que conformem La núvia d'Europa, el darrer recull de Carles Torner, vol dir, en la majoria dels casos, topar-se amb una contundència colpidora. No hi ha lirismes fàcils. No hi ha edulcorants digestius. No us penseu, però, que Carles Torner entoma el joc de la frivolitat social. El que llegim són poemes, grans poemes. Despullats. Nus de qualsevol embolcall innecessari, la llum dels quals, la majoria de vegades, no s'entreveu si no compartim una mica de la perplexitat o de la indignació des de la qual foren escrits.
Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseitva escriure a principi de segle i a la qual Ovidi Montllorposà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L'Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l'Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica... Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l'Europa que els nostres dirigents amaguen sota l'estora. Estremidor Destraduir Europa.
Entre la boira d'aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l'àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d'abans com si sempre hagués estat d'ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l'Arca, en són una mostra.
Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d'Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L'onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre Baula.
Més que un llibre de poemes, aquesta Núvia d'Europa, és un llibre de veus. De moltes veus que s'entrecreuen per teixir un fresc inquietant, que suscita preguntes, que llença contra els vidres d'aquesta postmodernitat hiperprotectora, tot un seguit de realitats que ens commouen per la seva desolació, per aquesta capacitat de fer del personatge que ens parla, un Heroi que es troba espectador de la ignomínia i que se sent impotent davant el fet que l'únic que pot fer, és deixar-ne constància poètica.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
