LA VALENTA HANNAH
L´història d´aquesta noieta britànica ens ha colpit a molta gent, i que menys que poder-ne dir alguna cosa des de la meva prespectiva. Però que quedi molt clar que sóc de les que penso que no sóc ningú per jutjar la vida i la mort d´altres persones, que cadascú tria el seu camí. Quedi molt clar que cadascú fa amb la seva vida el que creu millor i que l´altre gent ni estem dintre d´aquesta persona, ni hem viscut el mateix que ella.
Simplement és la meva humil opinió des de la distància o la proximitat que cadascú sentim amb el cas.
Simplement és la meva humil opinió des de la distància o la proximitat que cadascú sentim amb el cas.
Aquests dies ha estat notícia aquesta noia britànica de 13 anys que ha decidit morir a casa seva, rodejada dels seus amics i familiars degut a la leucèmia que pateix i contra la que fa anys que lluita malgrat ser tan jove. Els medicaments li han debilitat el cor, i tot i tenir l´oportunitat d´un trasplantament ningú li garanteix la possibilitat de sortir-ne encara que sigui d´una manera mig digne, i segons sembla seria molt dificíl que tan sols superés l´operació, i si així fos ningú garanteix que servís perqué tingués una vida millor.
Davant aquestes perspectives crec que jo hagués fet el mateix, morir per morir prefereixo intentar-ho tot fins al final, potser serveix d´alguna cosa, però quan et plantegen aquest panorama dius: ja n´hi ha prou!!! Morir per morir, moro a casa tranquil.la, rodejada del que m´estimo, de la meva gent i de les meves coses i que no em martiritzin més.
Jo sóc infermera i m´han inculcat que he d´ajudar als altres, hi ha moltes maneres de fer-ho, però sobretot s´ha de tenir en compte al pacient, com et parla, què et diu, què sent ... i tant si és un nen com un adult. Un nen, per petit que sigui també s´expressa, també saps quan té gana o quan li fa mal alguna cosa, perquè plora. Doncs encara més una noia de 13 anys farta d´anar d´hospital en hospital, de metge en metge, de prova en prova ( a quina més dolorosa a vegades ) i de remei en remei provant a veure si es pot trobar el que la curi. L´aferrissament terapéutic, com es diu en termes mèdics, en aquests casos, acaba per fer mal al pacient, al metge, a les infermeres, a la família etc... a tothom. També es pot ajudar a morir dignament si no es pot ajudar a viure en dignitat en els casos realment complexes.
De petita vaig anar també de metge en metge, de prova en prova, d´hospital en hospital fins als 18 anys, i ara sóc infermera, vés per ón!!! al contrari que la Hanna, que ja no en vol saber res més ... tot i així no ho desitjo ni al meu pitjor enemic totes les peripècies que es passen en un hospital, i menys a un nen.
Ha pres una decissió i és prou valenta per dur-la fins al final, cosa que moltíssims adults sóm tan covards que no ho fem.
