El pont de les flors i algunes consideracions
Visc a València. Si fa bon oratge sóc usuari de moto des de no fa molt i la faig servir sobretot quan he d'anar al centre.
El pont de les flors (veure foto) és un dels ponts que normalment creue
quan torne cap a casa. Per cert, diuen que a l'ajuntament li costa la broma de les floretes 1 milió d'euros a l'any. No us precipiteu a l'hora de valorar-ho que les flors canvien de color segons l'esdeveniment "estrella" de la ciutat. Exemple: blanc i groc vaticà quan vingué el Ratzinguer.
Doncs bé, dimarts passat a les onze del matí quan tornava de "vendre graneres", veig de lluny un control policial just al bell mig del puto pont. Vaig poder evitar-lo, per allò d'anar en moto, però vaig pensar: "¡què hòsties!". Fins i tot, vaig posar-me la capa virtual de superheroi i vaig dir-me: "Ie, i si em paren els parlaré en valencià per tocar-los els collons una estoneta!. Menut sóc jo quan em pose".
Estar a tir de veure'ls el "careto" i escagarrussar-me damunt va ser tot una. És més, si arriben a parar-me els done la capa, la moto, les graneres sobrants i si m'ho demanen els cante el "Porompompero".
Quant vaig valorar (encara més) la gent que, reclamant normalitat i tantes altres coses, els parlen en la nostra llengua.
Encara sóc capaç de recordar la seua actitud intimidatòria i neguitosa, especialment els que lluïen les escopetes i el que decidia qui parava i qui no.
Segons amb qui parles se suposa que ho feien per la meua seguretat. Té collons la cosa...
El pont de les flors (veure foto) és un dels ponts que normalment creue
quan torne cap a casa. Per cert, diuen que a l'ajuntament li costa la broma de les floretes 1 milió d'euros a l'any. No us precipiteu a l'hora de valorar-ho que les flors canvien de color segons l'esdeveniment "estrella" de la ciutat. Exemple: blanc i groc vaticà quan vingué el Ratzinguer.Doncs bé, dimarts passat a les onze del matí quan tornava de "vendre graneres", veig de lluny un control policial just al bell mig del puto pont. Vaig poder evitar-lo, per allò d'anar en moto, però vaig pensar: "¡què hòsties!". Fins i tot, vaig posar-me la capa virtual de superheroi i vaig dir-me: "Ie, i si em paren els parlaré en valencià per tocar-los els collons una estoneta!. Menut sóc jo quan em pose".
Estar a tir de veure'ls el "careto" i escagarrussar-me damunt va ser tot una. És més, si arriben a parar-me els done la capa, la moto, les graneres sobrants i si m'ho demanen els cante el "Porompompero".
Quant vaig valorar (encara més) la gent que, reclamant normalitat i tantes altres coses, els parlen en la nostra llengua.
Encara sóc capaç de recordar la seua actitud intimidatòria i neguitosa, especialment els que lluïen les escopetes i el que decidia qui parava i qui no.
Segons amb qui parles se suposa que ho feien per la meua seguretat. Té collons la cosa...
