Sembla ser que, cada vegada més, més gent es despreocupa del resultat de
les seves accions. Hi ha pares que, per tal de no sentir els seus fills, són
capaços de fer que ens atabalin a tots els altres quan els regalen les motos i
els trucatges de tubs de fum necessaris perquè tots els sentim passar a
qualsevol hora sense cap mena de respecte per als altres que, dit sigui de
passada, no en tenim cap culpa de l’impertinent que té a casa.
Un altre símptoma de tot això el trobaríem en el fet de les notes.
Sembla com si les qualificacions que treuen els nostres alumnes només fossin
cosa del professorat, vist cada vegada més com el gran responsable de tots els
mals del sistema educatiu. Personalment no em canso de dir i repetir als meus
alumnes que les notes són seves, que ells seran els beneficiaris o perjudicats
de l’aprofitament o no dels seus estudis, que no tenen el deure d’aprovar, ni
d’estudiar, però que no insisteixin en el fet que se’ls hagi d’aprovar si no
arriben als nivells que es consideren adequats. Però no hi ha manera. La
pregunta inevitable que reapareix contínuament fa referència al fet de si els
aprovaré o no. De quantes assignatures poden suspendre per poder passar de
curs.
Sembla com si l’alienació dels resultats del propi treball, de la pròpia
responsabilitat respecte als rendiments d’allò que fem sigui la tònica general,
amb força lloables excepcions, és clar. Sembla com si tot se’ns hagués de
resoldre per una mà externa: els pares, l’estat, l’administració, l’escola o
aquella nebulosa que hem convingut a anomenar la societat, sense que ningú hagi
de fer res per aconseguir cap cosa. I en aquestes instàncies proveïdores també
observem una creixent tendència a passar-se la pilota de l’una a l’altra sense
gaire esforç. Aquesta visió perversament mandrosa de l’existència pren cada
vegada més cos en les expectatives de molta gent, especialment dels joves.
S’estén una falsa imatge, com una taca d’oli enganxós, que fa que
l’esforç personal per superar-se i per construir-se alguna classe de futur
digne hagi passat a la història, essent substituïda per una perspectiva basada
en el fet de parar la mà i algú altre proveirà o ho solucionarà, perquè hi
tenim dret. Sembla que aquella visió del fruit del treball personal que buscava
un cert grau de perfecció, allò que coneixíem com la feina ben feta sense
pretensions, l’orgull per obtenir uns resultats mitjanament plausibles, en
qualsevol de les nostres activitats, hagi passat a la història, sigui un record
més aviat demodé d’allò que hom vol oferir-se a si mateix i als altres.
Malament rai, si els valors que transmetem no es basen en l’esforç i la
superació personal fora dels estadis de futbol, o qualsevol altre esport
competitiu, si no som capaços de transmetre un cert gust per fer bé les coses i
per interessar-nos per les possibilitats de millorar, ens abocarem a una
situació en què, tots plegats, necessitarem millorar, especialment en els
fonaments d’allò que és la cohesió d’uns valors compartits, que puguin fer
possible la convivència oberta i el progrés social en qualsevol ordre. I, ja se
sap que, en temes de la vida i dels valors, no hi ha recuperacions ni
convocatòries de setembre, sinó patacades personals o col·lectives de les que
ens en sortim, o no.
Mentrestant, intentaré convèncer a algú que hagi comprat una moto al
nen, independentment de les notes que hagi tret, que no li truqui el tub de
fums, que els altres no en tenim cap culpa que estigui fart de sentir-lo, o al
paio que passa pel carrer amb la música a tota castanya i les finestres obertes
del cotxe, que els altres no tenim cap culpa del seu mal gust musical.
