Avui tocaria penjar una foto de Thomas Mann i cercar-ne una cita ben llustrosa. Fa cinquanta anys de la seva mort. Considero "Mort a Venècia" una de les grans. "La muntanya màgica", també; però ja la vaig llegir sabent-ne més. En conservo l'edició que tu em vas regalar. De l'Editorial Apolo de Barcelona. De l'any 1937 i en castellà.
T'imagino l'any abans. Encara ets el noiet que abans d'anar al jutjat a picar a màquina els sumaris, deprés de fer-te un ou aferrat, surt a córrer. Un somni: les Olimpíades populars que s'han de fer a Barcelona aquell estiu. El cap també t'anava ple d'una altra cosa que jutjaves més important.
Després la guerra. Així: només la guerra. Sense anècdotes ni mort ni sang. Només la guerra. I l'odi a les llenties. La guerra era l'odi a les llenties que es veu que és l'únic calent que menjaves.
No vas rellegir gaires vegades la novel·la de Mann. Ho sé perquè entre les seves pàgines -a diferència dels llibres de Pla, Cirici Pellicer, Gasch, Luján o Xammar- no hi ha massa restes de cendra. Absort, amb l'habà encès, ni t'adonaves com el cigar anava degotant grisalla seixanta anys després.
M'hi he retrobat en els llibres que em deixares. Les restes de la memòria. Però m'hi faltes tu. Sempre m'hi faltes. Encara ara davant una notícia important o un esdeveniment esportiu, instintivament penso que la propera vegada que ens veiem t'ho comentaré. I això ja fa uns anys que no pot ser.
Jo procuro seguir el fil. Fer mèrits perquè tu vegis que no m'he rendit. Que sóc dels teus. Que el fusell que us posaren a la mà us va semblar una joguina. Que tu volies ser només un altre Jesse Owens i no perdre als camps d'Espanya tota la joventut.
Un modeso joven se dirigia, en pleno verano, desde Hamburgo, su ciudad natal, a Davos-Plaza, en el cantón de los Grisones. Iba allí a haver una visita de tres semanas...
Començo a llegir. Davant la barbàrie o la soledat, la bona literatura sempre guanya.
