Ja hem inaugurat el curs 2008-2009. Ara sí, des del dia 15 de juliol de
2008, amb el decret definitiu sobre el batxillerat segons la LOE. Uns diran que
ja era hora, d’altres, que val més tard que mai. Però el cert és que els
centres ja havien d’haver organitzat aquest curs des del mes de maig, és a dir,
dos mesos abans. Ara sí que podem dir que ja tenim el desplegament global de
l’ESO a i del batxillerat segons la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE), de
2005.
Si pensem que la dita Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (LQE)
era del 2002 i que, tot just era acabada de desplegar el 2005, i que la famosa
reforma educativa, emparada en la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu
(LOGSE) era de 1990 i que s’havia acabat de desplegar a la segona meitat de la
dècada dels noranta, ens surt que en divuit anys hem canviat tres vegades de
marc legal del sistema educatiu. Dels nostres centres educatius, públics o
privats, concertats o no, en poden sortir alumnes que hauran estudiat en més
d’un marc legal diferent, amb tot el que això pot suposar de canvis en les
programacions, el sistema d’avaluació o la distribució horària de les matèries
en els diferents cursos. Aquesta dispersió no permet pensar en projectes
educatius de gran volada, ja que ens aboquen a oscil·lacions que, d’alguna
manera, afecten el desenvolupament de els activitats acadèmiques i dels punts
d’interès de les diferents matèries.
Hem passat d’avaluar amb la gama de notes que anava del molt deficient
fins a l’excel·lent en les diferents matèries i que si suspenies repeties, per
la desaparició dels molt deficients, la promoció automàtica (no repetició) i
l’avaluació detallada en actitud, procediments i conceptes, fins a l’avaluació
actual, amb notes per matèries i la recuperació de la possibilitat de repetir
si se suspenen més de dues matèries.
Si a això hi afegim que els indicadors dels rendiments dels nostres
alumnes no són gaire satisfactoris, vegeu els resultats de l’Estudi PISA de
l’any 2006, o els estudis de la Fundació Jaume Bofill, per exemple, no podem
concloure que tot vagi sobre rodes. Si, a més a més hi afegim el document Els altres joves de la UGT en què se’ns
informa que hi ha fins a 60.000 joves catalans de
Si no tractem de forma més rigorosa i seriosa el tema de la formació i
de la inserció en el món laboral del jovent, correm el risc de perdre el tren,
ja no del progrés i el desenvolupament com a societat, sinó de la cohesió
social tan necessària per poder parlar de benestar i futur col·lectiu. Però
sembla ser que no, que algú ha decidit que ens hem de conformar a conviure amb
una degradació progressiva i oscil·lant dels processos de formació i de les
sortides professionals dels joves catalans. Els omplim les hores amb noves
matèries que no se sap gaire bé a què responen, com és ara el cas d’educació
per a la ciutadania o amb velles glòries de les programacions religió i les
seves alternatives, i baixem l’exigència en les matèries que els han de
permetre consolidar un procés de formació adequat. Amb això, com a molt,
arribarem a maquillar les deficiències del nostre sistema educatiu, perquè
podem arribar a experimentar amb la superació automàtica de les matèries, si
molt els sembla als que han de decidir els criteris d’avaluació, però no
resoldrem el problema de fons, el de les mancances greus en competències de les
diverses àrees del coneixement del nostre alumnat i jovent.
Amb un sistema educatiu devaluat i unes perspectives d’inserció sociolaboral
precàries, difícilment podem pensar en un futur sobirà, pròsper i basat en el
benestar i el progrés, que hauria de ser el que hauria de perseguir qualsevol
societat que es consideri alguna cosa més que una simple colònia.
