Faig trampa. Faig trampa al dir la nit, la fosca, quan escric amb llum de sol. Masegada de nuvolada, però amb sol. Només en queda la mica de bromera d'haver arribat, anit, al mar.
Al curs alt d'aquest riu de cap de setmana, el trajecte de Barcelona a Reus, el divendres. Arribada amb el dia acabant-se, els jorns ja són curts, tot just per sopar. Exquisides tapes. Ens quedem amb gana, però. No allarguem massa. Només són Margaritas de maduixa o de plàtan alPòrtia, després. Festes de la Misericòrdia.
Al curs mitjà, l'esmorzar, dissabte, amb pastissets de Rasquera i cafè amb llet. Un tomb pel mercat de brocanters del Passeig. Molt de material militar, fins i tot un jeep de la Segona Guerra Mundial. Una gramola que deixa anar música d'un disc de pedra. Postals, monedes, xapes de cava, llibres... andròmines. Un parell de troballes. En parlaré un altre dia. Dinar amb la meva germana, el seu xic i el pare. Migdiada llarga i a quarts de set, a la Plaça de Prim, concurs de Masclet. Massa dolç pel meu gust. Saludo un dels membres del jurat, la seva eficiència en tema alcohòlics, el fa merescudíssim jutge. Esperem el sopar desengrunant el vespre a la Plaça del Castell.
Encara hi ha, en aquest part del riu, el sopar amb la colla a casa la meva germana. També hi fa cap el meu germà amb la dona. Ens donen una bona notícia. Sopar frugal i tast de sidra, portada del País Basc i d'orujo de Galícia. Concert a la Plaça Anton Borrell: Whiskyn's i Els Pets. Als nostrats, hi arribem a misses dites; els del Barri Marítim, són cantats i aplaudits, malgrat que la primera part, la del revival del seu Bon Dia, deixi indiferent a la majoria. Molta gent, aixó sí.
Al curs baix, diumenge, el despertar-se lent i feixuc. Ja no tenim vint anys. Ens esperen a Tarragona. Festes de Santa Tecla. El grup de Dames i Vells, fan un assaig general sense vestuari per comprovar les primeres reaccions del públic. Sospeso que potser fa un parell d'anys que feia campana. El retrobament amb Fermí Fernàndez, Oriol Grau i companyia, és del tot plaent. Riem a cor que vols. Dinem al Tòful els seus mítics musclos tigre i l'obligada espineta amb cargolins. Aquesta vegada no ens aixequen la camisa. Fem el cafè a la Plaça de la Font. Tastem la mamadeta i la fem petar. Tornem a Reus. Agafo el tren de les vuit.
Entre meandres i giravolts, torno a aquesta llengua lenta d'aigua dolça que arriba a l'àmbit de les marees. Els pòsits de tot el què he anat arrossegant des de divendres, i de tot el que no he explicat, van amollant aquest cansament dens, de primer dilluns de tardor.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
