Enfront de la cova Negra, a l'altra banda del riu Albaida,
hi ha el petit llogaret d'Alboi, annex del poble del Genovés. Alboi és un
carrer i un grapat de xalets disseminats. Es conserva alguna resta de l'antic
palau dels Sanç, senyors del lloc en època cristiana, i l'església de Sant Joan
fins fa pocs anys mantenia visibles elements de la seua primitiva estructura
gòtica. Des de l'Era es poden contemplar les Arcadetes d'Alboi, obra hidràulica
d'origen medieval que servia per conduir les aigües des del naixement de Bellús
fins a Xàtiva, una conducció que té sis o set quilòmetres de llargària. La
rondalla que transcriuré tot seguit l'he volguda titular El ulls d'Alboi, perquè potser explicava, des de la llegenda,
l'origen d'alguns ullals o ulls d'aigua, brolladors que hi havia al riu,
tanmateix avui dia desapareguts. Una primera versió d'aquesta rondalla popular
va ser publicada en el llibre de la Falla de Sant Feliu l'any 2001. La rondalla
me la contar l'amic Carles Grau, que estiueja a Alboi, a qui li l'havia contada
una dona del poble.
ELS ULLS D'ALBOI
Rondalla popular
Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una
filla. Per aquell temps, va rebre l'encàrrec del govern de la ciutat de Xàtiva
de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a
les fonts de la ciutat.
El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al major dels
seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua. Resseguia
el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb
nombroses arcades, com l'aqüeducte de les Arcadetes d'Aboi. Quan la seua
germana va veure enllestida aquella obra, es va atrevir a comentar-li que, a
parer seu, no acabaria a fi de bé.
Quan va estar construïda tota la llarga canonada, amollaren
l'aigua. Però la pressió que va exercir va ser tan forta que tota la
construcció va rebentar.
El senyor d'Alboi va decidir encarregar ara la tasca al fill
mitjà. Aquest, però, va repetir pèl per pèl allò que havia construït el seu
germà major. Igualment la seua germana li va comentar la seua sospita que allò
acabaria de la mateixa mala manera. Com en la primera ocasió, no li feren cas.
I en deixar anar l'aigua, tota la conducció va esclafir.
L'assumpte ja pintava mal per al senyor d'Alboi, que temia
un altre fracàs, la vergonya consegüent i fins i tot la ruïna per a ell, atès
que el termini per lliurar l'obra enllestida s'exhauria. Així que va confiar
l'encàrrec ara al fill més menut. I aquest va repetir pas a pas l'obra dels
seus germans. La seua germana també el va advertir que si les dues primeres
ocasions havien acabat en fracàs, era de preveure que intentar-ho per tercera
vegada sense introduir-hi la més més mínima modificació també acabaria en
desastre. I de fet així va succeir: en deixar anar l'aigua, tota la construcció
va tornar a saltar pels aires.
El senyor d'Alboi estava desesperat. No li quedava cap fill
més a qui encomanar la tasca, excepte, és clar, la seua filla que tantes
vegades havia insistit que l'obra feta pels seus germans no estava ben
construïda.
-Tu et veus capaç de dur a bon terme aquesta obra? -li va
preguntar son pare en presència dels seus altres germans, cap dels quals no confiava
en la capacitat de la seua germana, ni tan sols son pare, però estava
desesperat i no li quedava ningú més a qui encomanar-se.
-Jo puc fer-ho -va dir la filla a son pare, ben convençuda.
I es va posar mans a l'obra. A diferència del que havien fet
els seus germans, ella no va construir una canodada tota seguida i compacta. A
cada tram, ella va obrir uns respiradors, com xiumeneres. Quan tota la
conducció va estar construïda amb aquests respiralls, amollaren l'aigua.
I en aquesta ocasió sí que va arribar sense problemes fins a
les fonts de la ciutat de Xàtiva.
Gràcies a això, el senyor d'Alboi va poder satisfer
l'encàrrec i no es va arruïnar. Però va considerar que el fet que la seua
filla, una dona, l'haguera salvat del destret era una humiliació que no podia
suportar ni consentir. I d'acord amb els seus tres fills, i per a evitar que en
un futur poguera tornar a deixar-los en evidència, li arrancaren els ulls i els
van llançar al riu.
Dels ulls d'aigua ja no hi queda cap rastre al riu, però la
conducció que ella va construir encara es conserva i ressegeix els meandres del
riu d'Albaida, des del naixement de Bellús fins a les Arcadetes d'Alboi.
