El pis que el meu pare deixa havia estat abans d'una tia seva. Vivia amb una germana. Havien deixat Alforja per instal·lar-se en un mas als afores de Reus. Després van comprar aquest pis, al passeig. La tia era modista. Havia fet diners vestint cognoms reconeguts de la ciutat. La germana, el pare la recorda sempre dormint amb les gallines quan estaven malaltes, transportant un sac de pinso al quadre d'una bicicleta.
En recordo alguna visita protocolària amb els meus germans i la mare. Damunt un moble -que dos sudamericans forçuts han transportat mentre el capataç, del país, es dedicava a l'arriscada feina d'accionar la grua- hi havia dos objectes que sempre em van cridar l'atenció: un nen Jesús amb un barret de cow-boy i una mena d'arengada lluent i articulada. L'escàndol que un dia proferí al meu germà la tia un dia que va treure el capell al Redemptor, encara avui em fa posar els pèls de punta.
Hi hem passat tota la vida en aquest pis, que en realitat n'eren dos reformats. De mica en mica el temps l'ha anat convertint en un derelicte estrany. Les nostres habitacions convertides en quartos de planxa o en magatzems improvisats. Els banys que cridaven agònics un lífting urgent. La meva germana que li ha tocat la feina bruta de fer-ne un lloc habitable.
Ara, ja sense mobles, l'espai és tan sols la constatació física d'un caramull d'absències. En nego a la nostàlgia perquè crec fermament que els canvis sempre són bons. Mudem, indefectiblement. Ho deia Feliu Formosa al seu "Cançoner" fent referència a una altra mena de no ser-hi:
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.
I saber, que amb tot, ara és millor tocar de peus a terra i seguir el camí de llambordes grogues, malgrat ens ho digui un merescudíssim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
