El cantant toca el xilofon, porta les cames plenes de "ronxes" com el típic nano que juga al futbol a la plaça del poble i té cara d'Enjuto Mujamuto però nascut a Cardiff. Canta i es posa vermell, com histèric, com histriònic. No vesteixen bé, són l'antítesi de cool i si te'ls creues pel carrer diries que, per fi, has descobert la definició de nerd. Són tres noies i quatre nois. Una de les noies també canta, ho fa com si fos un barrufet mentre toca una especie de flauta electrònica i un organillo. El bateria anava sense samarreta i tenia aquell posat de ser el típic cosí tocapilotes que veus un cop d'any per Nadal o en el seu defecte Sant Esteve. El guitarra, d'altra banda, prova de parlar en castellà i fa prou gràcia. Tot això, entre moltes altres coses són Los Campesinos. Són uns freaks i a la Vanguardia ni els anomenen a les cròniques del festival d'aquest cap de setmana. Senyor periodista musical conservador (deixa de parlar sempre de Nick Cave i Sex Pistols -posar aquí qualsevol cap de cartell dinosaure de festival- i evoluciona, colega) et donaré una noticia:
Et vas perdre el millor concert, amb diferència, del Summercase!
