el bloc de la Núria

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

Només de pujar al cotxe i sentir-me la no-veu, en Joan, coordinador de SI al Pirineu, telefona esverat a la Pobla de Segur per avisar que caldrà micròfon. Als problemes, solucions. I fem el viatge tranquils, del secà a la muntanya, amb rams de núvols esparsos, com dibuixats per a la posta de sol. Després resulta que no, que el micro no funciona. Passa res: acostem les cadires en semicercle i es propicia l’intercanvi de parers.

M’agraden els mítings quan sabem generar electricitat, carregar piles, etcètera. Però m’agrada més encara aquest altre format a peu pla, horitzontal, amb reflexions d’anada i tornada. Anit, a la Pobla, quan ja havíem acabat, encara hi érem, allà a la porta del Molí de l’Oli, com qui s’oblida de sopar i s’alimenta de paraules, de dubtes i esperances també.

No són cap joc, aquestes eleccions, però el país s’hi juga molt. I allà a la fresca, des de la nit estelada del Pallars, de cop recordo la dona que em va venir a trobar dissabte, a Palautordera, després del vermut-tertúlia. “Teniu el meu vot”, em va dir, amb els ulls petits i vius, els cabells color d’aram i ben seriosa: “Dubtava per això del Mas però teniu el meu vot”. Li vaig vaig donar les gràcies, li vaig fer dos petons i em vaig quedar amb ganes d’abraçar-la fort i alçar-la en braços i fer-la voleiar. Si algú hagués tingut una càmera i la sort d’enregistrar-ho, hauria semblat un anunci. Però era de veritat.

Ahir, a Montblanc, la Joana, una bona persona que ja havia vingut al “cafè per la independència” de l’Espluga, va aprofitar el camí entre un poble i l’altre per dur-me una bosseta de caramels de pròpoli. Un gest petit? Potser. Jo el trobo significatiu. Després, un home gran, de cos menut, mirada atenta, afable i fonda, em va preguntar els cognoms. El primer i el segon. Passada una estona, va tornar i em va donar un sobre amb un llibre. L’he obert avui: és la biografia de Manuel Gonzàlez i Alba, escrita per Víctor Castells. Gràcies a la dedicatòria, ara sé que l’home gran es diu Jordi i n’és el fill, d’aquell independentista de començament del segle XX. Les emocions arriben, també, després dels actes. Havíem estat parlant dels temps en què els independentistes remaven contra-corrent. I del goig que fa constatar, avui, la majoria social. Són, veritablement, dies dignes de ser viscuts a consciència.

Expliquen que una de les més famoses errates publicades en una Bíblia, una d’aquelles capaces de provocar un temperi de ca l’ample, va tenir per causa una humil, una simple i discretíssima pobra coma.

I diuen que els follets de la impremta, que des de la primera edat de l’invent han actuat amb intencionada malícia, van provocar la fulminant retirada d’una bella edició de la versió anglesa del text perquè havien fet ometre, ves quines coses, un mer signe de puntuació. I que hi va haver gran escàndol i vergonya per a l’atribolat editor, retirada de llibres, etètera. Tot, perquè allà on havia de posar que al costat de Jesús “there were also two other, malefactors” (és a dir i en traducció macarrònica de la King James Version, que Jesús s’estava “amb els altres dos, malfactors”) se n’havia suprimit la coma. Un petitíssim canvi, una escarida ratlleta torta i, cataclisme, els dos lladres n’eren tres.

Tan minsa, ella, la coma. I tan important, també, quan resulta que no hi és.

Per això, ara que ses senyories del Parlament autonòmic del nord han decidit eliminar, zas, el terme “única” de la proposició de resolució conjunta que els havia remès Solidaritat, automàticament  m’ha vingut a la memòria el cas de la coma malfactora.

Perquè dir que el català ha de ser “l’única llengua vehicular a l’ensenyament” no és el mateix que fer treure aquest petit detall, aquest molest adjectiu de la resolució. La primera opció és clara. La segona, amb “l’única” esporgada, permet, en fi, qualsevol cosa. Permet, per exemple, que el català sigui llengua d’immersió juntament amb el castellà, tal com doctrinegen els tribunals espanyols.

I no és poca cosa, això. No ho és encara que diguin que, al capdavall, un mot no és taaaan important, que cal ser flexibles i interpretar l’esperit i el fons i la voluntat i la màgia del text. Més enllà d’esoterismes, però, el cas és que un text diu el que diu i no una altra cosa i que esborrar-ne trossos té conseqüències. Al capdavall, si no ve d’aquí, si vol dir el mateix, a què respon la mania esborradora? Per què l’han tret? Per què no han acceptat de cap manera la presència d’un humil, simple i discretíssim adjectiu?

(Publicat el 20-09-2011, a Crònica.cat)

Au, ja els tenim aquí. Amb no sé quants cañones por banda i entestats a fer-nos mirar el món per un forat, ja els tenim aquí. La broma durava massa, devien pensar allà a la meseta mesetària: sesientencoño.

La interlocutòria del TSJ que fulmina la immersió lingüística i hi afegeix, per postres, per si de cas no quedava prou palesa la humiliació, un termini ignominiós (dos mesos i encara gràcies, sembla que diguin, au, va, que qui mana, mana) no hauria d’haver agafat per sorpresa ningú. És, de fet, una conseqüència directa de les sentències que, el desembre
passat, dictava el Tribunal Suprem espanyol.

Aleshores (sembla que hagi passat tantes coses, des d’aleshores) assistíem al procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat, així que vinga floretes i vinga promeses i vinga il·lusió. No van permetre, els organitzadors del ball, que res els esguerrés la festa del quant de temps que feia que teníem ganes de tornar.

Per això, probablement, no van voler respondre als diputats de SI quan van alertar, públicament, aquell 23 de desembre, que les sentències posaven “punt final a les competències de què disposava fins ara Catalunya en matèria de Política Lingüística”, que anul·laven “la prevalença del català a l’escola” i que destruïen, ras i curt, la immersió lingüística. Per això no hi va haver pronunciament del candidat a la presidència. Els nous diputats de SI reclamaven un gest de fermesa, que el candidat digués “en seu parlamentària, durant la segona volta del seu discurs d’investidura, que el seu govern no acatarà la sentència del Suprem”.

Però no.

Silenci.

Si de cas, algun mot displicent rebotant pel passadís: que no hi ha problema, que no passa res, que què s’empatollen. I avall que fa baixada.

Mentrestant, d’aquella irresponsabilitat, d’aquell negar l’evidència n’ha nascut aquesta fera, aquest atac directíssim a la línia de flotació de la nostra identitat.

Mentrestant, el mateix Govern que hauria de saber posar-se al capdavant de la plantada cívica, que hauria d’encapçalar la insubmissió, continua perdut en la mera gesticulació, en el sí però no però voldria però no puc però no t’hi fiquis però ai però ara et recito un poema.

Mentrestant, manté el pacte (explícit o implícit segons el cas o l’interès) amb el partit que instiga i encarna aquesta nova ofensiva contra la llegua catalana.

 (article publicat el 6-09-11 a Crònica.cat: http://tinyurl.com/3enypc5)