Arxiu de la categoria: música

És qui torna

0

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Miquel Gil

0

És fins i tot xocant que algú amb aquesta veu tan poderosa -i singular, esqueixada, fonda-, algú que viu per pujar a escena i des d’ella projectar-se al món, encarat a cinquanta, cent, cinc-centes persones i més que n’hi hagués, sigui, en realitat, tan gran tímid.

L’altre dia, que per fi actuava a València, que tenia el teatre ple a vessar, que va ser una festa encesa, en Miquel Gil va entrar a l’escenari gairebé de puntetes. I es va posar a cantar. Com qui fa proves de micro. Per marcianes. Uau.

Després va parlar. I se li notava l’emoció. En cantar també, però aleshores el cos menut, la guitarra, les llums, tot es feia immens i màgic.

Per això m’admira tant que, quan te’l trobes fora d’escena, acali els ulls i confessi els nervis i mig sembli que demana perdó.

Ets gran, Miquel Gil; que no et sàpiga greu!

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

De què em sona?

0

Començo a llegir i dic de què em sona? de què em sona? Juraria que és la primera vegada que tinc referència explícita d’en Jordi Sarsanedas (com més sé , que deia aquell, més m’adono de tant com em falta). Però em sona.

Avanço pel “Trajecte intertextual” que proposa na Margarida Artizeta en aquell seu text “Des del tramvia”. Sóc dalt de l’autobús. Ara passo el pont tan lleig d’en Calatrava. Ella diu que La Rambla de les Flors era el recull que “havia tingut més difusió editorial de tots els textos poètics de Sarsanedas”. Jo res no en sabia, diantre, però em sona. I m’intriga.

De cop, prop del Mestalla, zam, s’encén la bombeta: ho he llegit avui al Twitter! A #LolaJohnsonFacts. Un dels suggeriments per a la consellera de Cultura que l’altre dia va col·locar Ausias Marc com a autor del Tirant (i que potser espera saludar-lo, un dia qualsevol): entre gent que suggeria resoldre d’una vegada el misteri d’Elx o que evocava L’estaca d’en Raimon, una piulada d’en Pau Alabajos recordava aquell gran CD, La Rambla de les Flors, d’en Cesk Freixas 🙂

La vida és feta de belles coincidències.

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb , | Deixa un comentari

“algún tipo”

0

Prou que ho sé, que els sous són esquifits i els horaris, infernals, i que becaris gratis i etcètera, però és que hi ha una dignitat de professió, diguem-ne, un mínim decòrum per l’ofici que ens hauria de preocupar més que no ho fa.

I per això, suposo, pot passar que un personatge tenyit de ros s’acosti a una de les cantants més grans que ha donat aquest país, una de les veus més personals i clares de la Mediterrània, que espera amb paciència perquè ja són deu minuts que passen de l’hora i quantes rodes de premsa deu haver fet a la seva vida, tan enutjoses, sovint, i necessàries, també, s’hi acosta i, com si el món sencer hagués de funcionar des del seu cervell limítadíssim, li diu, atenció: “¿Tienen algún tipo de vídeo en internet que podamos descargar para completar las imágenes?

I ella tanca i obre les parpelles unes quantes vegades i li respon en veu baixa alguna cosa educada, com ara un si parles amb la discogràfica t’orientaran, però a mi el cel em queda cobert de foscos presagis i fins els micròfons diria que s’han enrojolat.

Publicat dins de la gasetilla i etiquetada amb , | Deixa un comentari