Arxiu de la categoria: independència

Voteu que sí

1

[Llista mòbil i ampliable de raons per anar a votar que sí aquest diumenge. I de maneres. Aquesta entrada, per tant, es mantindrà durant dos dies en construcció]

Per alegria, perquè ja fa temps, anys, que aquest país és un somriure. Pels que no ho podrem fer: per València i per Alacant, que us miren, per Mallorca i Perpinyà, Fraga, Ceret, Morella i Maó, voteu que sí. Amb corbata o amb sandàlies, o amb totes dues coses alhora (sandàlies i mitjons? també). En família, amb els amics, amb els veïns, amb la penya de rugbi. O sols. Introspectivament o de manera expansiva, voteu que sí. Perquè ja no ens alimenten molles, perquè ja n’hi ha prou, per acabar amb l’espoliació, pel gust de decidir, voteu que sí. Pels nostres avis. Els que hi són i els que ja no ho podran veure. Pels que van patir l’exili i no van poder tornar. Pels morts de fredes matinades. Pels nostres néts. Els que hi són i els que vindran. Pels que són fora de l’estat i no podran votar perquè així ho han decidit els hidalgos funcionaris als quals, a sobre, paguem el sou. Pels que viuen fora de l’estat i votaran perquè, passant dels hidalgos funcionaris, han pogut agafar un avió. Per les pensions, per les escoles, pels hospitals, voteu que sí. Per ganes de llibertat. Amb ganes de llibertat. Per la història. Pel futur. Perquè després no puguin dir que no hi havia prou vots. Amb els ulls que riuen. Amb les dents serrades. Per dignitat, si us plau, voteu que sí.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ja no acceptem pop

0

Per tal que aquell personatge consentit no s’emportés el joc a una altra banda, els amics acceptaven qualsevol bajanada i un pop quedava així inclòs a la categoria “animals de companyia”. En fi. Era un anunci que va triomfar als anys noranta del segle passat: un joc de taula, un xantatgista, la necessitat de doblegar-s’hi.

A mesura que s’acosta el 27S, surten a la palestra personatges que, tot imitant aquell repel·lent, “amenacen” d’emportar-se la seva preuada capseta (una botiga de vestits de núvia, un banc, un beuratge escumós, un esprai neteja-cuines) a una altra banda en cas que guanyi el SÍ: “Es mi Scattergories y me lo llevo”.

No han tingut, però, els seus estirabots, la resposta que de segur s’esperaven. Aquesta vegada, s’ha imposat la dignitat, la naturalitat i la racionalitat: un vaixell no és un animal aquàtic. I hi ha més jocs que llonganisses.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Coses que calia dir sobre el català

1
Publicat el 24 de juny de 2015

(El bilingüisme mata -Pòrtic- és el títol del llibre on el filòleg i traductor Pau Vidal analitza la situació de la llengua catalana. Sense embuts, hi desmunta tòpics interessats i avisa que cal actuar amb resolució. Un títol imprescindible.)

Darrerament, com si un cor d’interessos s’hagués posat d’acord en la banalització, se senten proclames, des dels altaveus polítics i mediàtics, o politicomediàtics, que repeteixen amb insistència digna de millor causa coses com ara que la qüestió de la llengua (pel que fa al Principat: qui així parla no es planteja cap altra perspectiva) ja està pràcticament resolta (i que, per tant, ara no se ‘ha de parlar), o que es resoldrà per art d’encantament quan arribi la independència (que arribarà, és clar, també per art d’encantament), o que, naturalment (naturalment!) el futur estat català tindrà en la “cooficialitat” el seu segell de “normalitat” i “convivència” feliç. Val a dir que aquests pontificadors són tan experts en dinàmica de llengües com ho poden ser en compostatge de residus, robòtica aplicada o psicologia dels primats. I que opinen de tot plegat amb idèntica alegria de tertulià.

Per això és que s’agraeix que algú que sap de què parla hagi gosat escriure un llibre com aquest: concís, amè, entenedor, útil. Necessari. Inoblidable. Perquè en el temps que vivim, precisament en el temps que vivim, calia posar el dit a la plaga en la qüestió de la llengua, calia posar remei i paraules ordenades al silenci clamorós que envolta el tema (amb l’acció del sempre nefast “ara no toca”), al neguit indefinit que molts sentim en aquest afer (allò de notar que hi passen coses i no ser capaç d’identificar-ne la naturalesa), a la constatació que, malgrat les proclames oficials i triomfalistes, no anem bé. I Pau Vidal ho enumera, tot això, ho ordena, ho enuncia. Escriu un llibre valent que, de segur, incomodarà l’statu quo i que, precisament per això, i perquè ben sembla escrit amb voluntat d’intervenció, de canvi i acció, podríem qualificar, ara i aquí, d’imprescindible.

Perquè, arribats a aquest punt, podem fer dues coses: deixar-nos endur pel tòpic interessat i políticament correcte (falsament políticament correcte) que potser ens calma la consciència però que en realitat condemna el català a la desaparició, o podem entendre això que el filòleg ens explica clarament des del títol, com un cop, sense concessions, per fer reaccionar: El bilingüisme mata. “De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge, el bilingüisme mata idiomes: el més feble dels dos, concretament”. Clar i català. No és una benedicció que la història hagi llegat als catalans, per tant, com sembla que ara ens vulguin fer creure, ni una situació que simplement s’hagi d’acceptar i relativitzar: és una condemna a la desaparició.

Amb sistemàtica amenitat, Pau Vidal desmunta tòpics (les xifres meravelloses i interessades sobre l’ús de la llengua al Principat, la bondat de la immersió lingüística) i assenyala que el rei va nuu. No: que no hi ha rei. Que, de fet i per molt que es negui, hi ha conflicte. I que en negar-lo, ens neguem la capacitat de reacció.

Vidal, de fet, denuncia que el silenci respecte del bilingüisme, aquesta por a acceptar i encarar el conflicte, acaba presentant com a “normal” i fins i tot desitjable una situació que no ho és gens. Recull una citació del filòleg Josep Ferrer per tal d’aclarir-ho: “La Generalitat no ha tingut més remei que gestionar un anomenat ‘bilingüisme’ com si es tractés d’una realitat natural, però ha comès l’error persistent de no denunciar aquest fals i impossible ‘bilingüisme’ com una imposició política. No solament no ho ha denunciat sinó que s’ha dedicat a maquillar la realitat de l’ús social del català, que era i és regressiva (…). Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat ‘normal’ ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica”.

Un altra de les afirmacions d’aquest llibre, i que Vidal té l’encert de resumir en frase de xoc, és aquesta que ja ens colpeix des del primer pròleg (perquè n’hi ha dos: un per a abans de la independència i un altre per a “just després”): “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català”. I és important aquesta afirmació. Molt. Perquè Vidal ens avisa sobre “una de les grans fal·làcies” que s’han estès sobre el nostre idioma: “la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants”. D’aquí la insistència en les dades i les dades i les dades i l’autosatisfacció que atorguen. El filòleg, però, desballesta la fal·làcia amb un exemple pràctic: “Si el company de pis et pregunta si queden iogurts, i tu vas a la nevera i veus que sí, que n’hi ha tres, però estan caducats, què li contestaràs?: ‘No cal que en compris, que encara en queden’? Doncs això és en certa manera el que ha fet aquí la classe política”.

El resultat? Que tenim per llengua “un iogurt a punt de caducar”, és a dir, un idioma “que cada cop s’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’entonació, a l’estàndard castellà”. L’exemple que segueix l’afirmació posa els pèls de punta: “Mama, avui m’he caigut al terra i els meus amics s’han rigut, però jo els he dit que es callin que si no els donaria”. És la mort per dilució.

D’aquí l’avís amb què obre el llibre: “la llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui, de parlats), sinó de llengua”. Si no s’hi posa remei, si no s’actua, si no es deixa d’alimentar la fal·làcia (allò de dir que no importa el com sinó quants), “la dissolució definitiva en la llengua castellana és qüestió de poques generacions”.

Aquest article, avui, no vol ser res més que un avís sobre l’avís: perquè cal llegir El bilingüisme mata. I cal, sobretot, actuar en conseqüència: assumir el que ens expliquen els experts, que el bilingüisme no és sinó un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. I comprendre que l’esfilagarsament de la llengua, aquesta substitució gradual de mots i de fraseologia, de construccions sintàctiques, de sons, d’imaginari, aquesta falsa contraposició entre una llengua “encarcarada” i una altra de “viva” (casualitat: “encarcarada” sempre vol dir “genuïna”, i “viva” és sempre “catanyola”: en comptes de “clau”, “polvo”; en comptes de “refredat de collons”, “trancasso” i narinant) ens condueix a la dilució, a la desaparició.

Cal assumir-ho, comprendre-ho, i actuar en conseqüència. Si és que resulta que l’existència d’aquesta llengua nostra ens importa.

Hi ha llibres que arriben perquè calia que arribessin. És possible que aquest en sigui un.

(Lluita, núm. 298)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Víctor Alexandre

1

Va ser el dia en què l’inefable Wert, ministre espanyol d’educació (!) va brandar, també, una enquesta a mida dels seus interessos: el 72% dels catalans, diu, estan a favor, atenció, del fet que a l’escola es fomenti, tatxan, “l’orgull de ser català i espanyol”.

Va ser aquell vespre en què Jordi Alba marcava, al darrer minut del descompte, el gol-sorpresa contra el Celtic: no el vàrem veure en directe perquè, a aquella hora, parlàvem d’independència.

A la porta del Casal Pere Quart, de Sabadell, amb la gent de SI comentàvem precisament la gosadia de competir en oferta de vespre amb el Barça. Què hi farem: tot just si queda un mes abans no arribi la votació i cal aprofitar cada dia de cada dia, cada minut, cada tot.

I va anar bé: per assistència i per companyia i per reflexions compartides va anar bé. Són les petites sorpreses que et refan la confiança. Els temps especials que vivim estan trenats, també, de petits moments com aquest.

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La dignitat de Guor Marial

0
Publicat el 2 d'agost de 2012

En Guor Marial és un atleta sudanès. Del Sudan del Sud, aquest estat tan recentment constituït que encara no té comitè olímpic. De petit, els del nord el van fer presoner. Es va escapar del camp de treballs forçats on el tenien reclòs i va començar a córrer. De nit s’amagava i de dia corria, només, corria seguint el sol. L’exèrcit del nord el va deixar sense família. Vint-i-set desapareguts. I ell corria i corria. Fins a Egipte, primer. Fins que va aconseguir refugi als EUA, després.

Diu que d’entrada odiava córrer: li recordava la por, la guerra, els morts. I diu també que després, a l’institut, s’hi va anar acostumant. I que, finalment, li agrada. Ha guanyat algunes medalles. Té 28 anys, continua corrent i ara és a Londres. Sense bandera ni delegació. Representant, amb tot, el seu país.

Des de Sudan, amb aquella arrogància de qui encara no ha acabat d’assumir la nova situació, des de la condescendència, l’oportunisme o qui sap des de quina visió del món, van oferir al jove atleta d’assistir als Jocs Olímpics integrat a la seva selecció. I ell va dir que no. Que gràcies o que el que sigui, però no. Que és del Sud, sabeu?, d’aquest nou estat que s’obre camí amb veu pròpia, finalment. I que hi ha molta gent que el mira. La seva gent: “per a ells és important veure’m competir com a independent”, ha explicat Guor Marial: “El somni s’ha fet realitat”. És per això, continua aquest atleta forjat per les circumstàncies, que ha fet cap a Londres. Per a ell és una bona notícia ser als Jocs Olímpics. Però ho és més encara, puntualitza, “per a la gent del meu país, que ha lluitat tant”. I és precisament ajudar el seu poble “el motiu pel qual cada dia, quan em desperto, em poso les vambes i surto a entrenar”.

En saber de la vida i la decisió d’en Guor Marial no he pogut evitar de pensar en tants d’esportistes com tenim pel món, tapats sota la roquigualda. Tapats i en silenci.

Les comparacions poden ser odioses o poden ser, també, un estímul per a la superació.
(publicat a Crònica.cat, el 30-07-2012)
Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

We, the independence generation

0
Publicat el 2 de març de 2012

Arribats a un determinat punt, l’única qüestió que veritablement compta, l’única cosa que pot realment marcar la diferència és l’actitud.

No parlo pas de posturetes, òbviament. Actitud no significa, en aquest cas, gestos estudiats, assajats, repetits i buits, sinó convenciment. Actitud com a reflex de la voluntat, per tant. L’actitud ferma i natural que transmetia, per exemple, el jove representant del Partit Nacional Escocès (SNP), en David Linden, l’altre dia, a l’Assemblea de Solidaritat, quan pronunciava aquell esplèndid sintagma: “nosaltres, la generació de la independència”.

Semblava un lema i era tan sols una descripció. I en això hi havia, precisament, el secret que li donava veritable transcendència. Després enumerava la feina que fan, la que encara tenen per fer, plenament conscients com són de les dificultats. Després, en fi, hi havia l’anàlisi objectiva i els peus a terra, però, d’entrada, la bella convicció, arrelada en el temps que vivim i en el propi treball també: “we, the independence generation”.

Sí, a Escòcia van cara a barraca. I aquest seu convenciment, aquesta possibilitat oberta al si de l’Europa que compartim, desperta evidents expectatives. Ho deia en Linden mateix, amb bon humor: “fa uns anys, ens pensàvem que els catalans ens avançàveu, ara sembla que nosaltres hi arribarem abans. Els flamencs també s’animen. M’agrada aquesta competició!”.

Davant de l’evidència i de l’actitud que la representa, hi ha hagut un significatiu intent de retop: fent ús d’aquella closca que els aïlla, hermètica, de cap influència democràtica, el representant de l’estat espanyol, el molt carpetovetònic ministre mesetari d’Exteriors, García-Margallo, ha dit allò que diuen sempre, que cap equiparació no és possible, que en res no els afecta que es mogui el món i que, atenció, “la secessió no és prevista a la constitució”.

Au, Cacau.

I tot l’univers ho sap, que la Terra gira segons marca la constitució espanyola. La Terra o el sol al voltant d’ella, si ho diu la Constitució.

Si no fos pel dolor que causen i la mala bava que arrosseguen, personatges com el Garcia-Margallo se’ns podrien fer entranyables, inflats per antigues glòries que enlloc no troben reconeixement, brandant una autoritat que no ostenten, com un antic aristòcrata caduc i sol i sense rendes que exigís reverències pel carrer, com un Napoleó de mà al pit, espasa pintada i barret de paper.

Allò que val, però, ja ho dèiem al començament, no és pas aquesta ranera de Garcia-Margallo sinó l’actitud. La nostra actitud. I, si espanya no té prevista la democràcia, nosaltres sí que l’exercirem. Amb naturalitat. Davant del món. Perquè no depèn d’ells sinó de nosaltres. De nosaltres, sí, la generació de la independència.

(publicat a Crònica.cat, el 29-02-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El com

1
Aquesta pregunta, que és la pregunta clau, la decisòria, ja és sobre la taula. Ho corroboràvem l’altre dia, a Barcelona, a l’acte que tan brillantment va organitzar la gent de Les Corts per la Independència: avancem i, per tant, ja hem canviat la qüestió, ja no ens preguntem “per què” sinó “com”.

Hem constatat que hi tenim dret; que per història i per futur i perquè sí; que per economia i per dignitat i per voler ser; perquè la situació ja se’ns fa moralment inacceptable, econòmicament inviable i de tot i etcètera. L’argumentari és llarg i ha estat explicitat del dret i de l’inrevés. Fins que ja hem passat de pantalla: el debat sobre la independència -que, com més va, més espai ocupa a la realitat política catalana- comença a centrar-se en la manera de posar fil a l’agulla, de xutar cara a barraca, d’anar decididament per feina. Ja no parlem de casos hipotètics, d’allò que secretament -ai- anhelen els nostres cors, de cap futur desitjable però llunyà. Ara comencem a encarar, per fi, l’imprescindible “com”.

I és un canvi transcendental, aquest.

Hem viscut anys de picar pedra amb els perquès, d’estendre raons i necessitats. Després, precisament per aquell picar pedra, i perquè l’autonomisme ha arribat a l’atzucac (probablement) definitiu, i perquè Espanya no s’ha estat de mostrar-se tal com és en acte i en potència (irreformable, infederable, jacobinament carpetovetònica), i perquè la crisi econòmica ha posat en dramàtica evidència el robatori fiscal, la voluntat d’independència s’ha anat estenent com taca d’oli. Va bé recordar el constant degoteig de sortides de l’armari nacional que ens va sorprendre no fa pas tant de temps enrere. I és bo de constatar que es continua produint dia sí, dia també, i taral·lejar que benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, perquè aquesta fita no demana pedigrí sinó majories.

Potser no ha anat tan ràpidament com ens ho sembla, tot plegat. Duem, de fet, dècades, fins i tot centúries, fent aquest camí. Només és que, de vegades, la història pren un aire com de voler-se accelerar. I fa dos dies, com aquell qui diu, començàvem a veure les enquestes espectaculars, i avui ja sabem que sí, que això ja fa pinta de majoria.

Els guardians de la cleda autonomista s’afanyen a dir i repetir que de cap manera, que fins que no hi hagi un 130% de sí tot trontolla, que perill i catàstrofe i cataclisme sideral. Només que aquesta cançoneta ja ha sonat massa vegades. I que la realitat ens mostra que l’abisme és, precisament, romandre immòbils, lligats a Espanya, condemnats a caure amb ella, deixatats en el seu deliri d’imperi crepuscular.

Per això triem avançar. I comencem a mirar seriosament com és que ho hem de fer.

(article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 20-01-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

El 21 de novembre

0

Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.

Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.

I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d’influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.

Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.

Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.

(publicat al Crònica.cat, el 18-11-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

“O peor aún, un catalán”

1

Hi ha un pas previ al tot s’hi val contra un determinat grup humà: la seva estigmatització, el joc de clixés que estereotipa i permet convertir-lo en blanc de tota mena de dards sense que en quedi ressentida la consideració de qui els llança.

No passa res, és un acudit, no et posis així, no cal exageraretcètera són respostes que se solen repetir quan des del grup convertit en diana algú gosa alçar la veu en senyal de protesta. Com són els catalans, que no accepten una broma, va dir, de fet, l’altre dia, el mateix personatge, pompós pare constitucional, que havia deixat anar el seu hi-hi-ha-ha sobre els bombardeigs contra Barcelona. I després encara va declarar, des d’una lògica digna d’anàlisi, que es pot fer conyeta de les bombes llançades contra Barcelona però no de les que van caure sobre Gernika.

L’acció de la catalanofòbia té l’efecte pervers de generar sentiment de culpa entre els agredits. Ara que hem topat amb un nou episodi d’insult, aquell barroer “imagina’t que se’l queda qualsevol indesitjable; o pitjor encara, un català” que tanta gràcia deu haver fet a Espanya i que tan definitori és també d’una determinada manera de mirar-se el món, al costat de les veus justificatòries (és només una sèrie de televisió, cal contextualitzar, contemporitzaretcètera) s’han tornat a sentir els curiosos advertiments, súmmum de l’autoculpabilització, sobre el mirem aviam “què fem malament” per generar aquesta “mala imatge”. Què fem malament? Segons aquests amigables bromistes mesetaris, la resposta és clara: existir!

Fa molts anys, un llibre de ficció política en clau d’humor, Cataconya, augurava que aconseguiríem la independència per expulsió. I potser ja serà això.

 

(Publicat a www.eltemps.cat, 3-11-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Uh! Oh! No tinc por!

0

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però… I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

(Article publicat al Crònica.cat)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Com si no haguéssim après res

0

L’article que avui volia fer parlava de metges. Des que vaig llegir aquella notícia que deia que un grup de cirurgians de la Vall d’Hebron s’havia ofert a treballar sense cobrar, que no m’ho trec del cap. La informació era asèptica, fins i tot tirant a freda, però em va fer un nus ala gola. Argumentaven, els metges, que ja hi havia massa gent en llista, que la malaltia no espera, que ells operaven i ja està, que si calia no cobraven però que aquelles persones s’havien d’operar.

Sense voler que se’m desfés el nus, travat alhora d’indignació i d’emoció, vaig pensar que som país de grans metges: vaig pensar en el doctor Trueta, per exemple, en Corachan, en Peset. Símbols de les bones coses que aconsegueix la suma de ciència, consciència i
treball.

I volia escriure sobre això, i sobre la indignitat de retallar-nos la salut, i sobre el discurset nociu de l’anar-nos-hi acostumant. I volia treure’m el barret davant d’aquells metges, també. O sobretot. Per un gest que dignifica. I perquè ajuda a fer-nos visible una situació que comença a ser dramàtica. He escrit dramàtica i ho torno a fer: dramàtica, sí.

I que surtin els mestretites de torn arrufant el nas d’aquella manera i dient que no s’ha d’exagerar: el fet és que la llista d’espera augmenta i, amb ella el sofriment. El sofriment real, de persones reals, amb noms i cognoms i família i amics i projectes i una vida que penja d’un fil.  Explicaven a Bellvitge, ara farà quinze dies: de vuitanta-sis pacients preparats per operar en una setmana (atenció: parlem de càncers: de fetge, de pàncrees, d’estómac…), n’havien pogut atendre… deu. Deu!

I copio les paraules d’un cirurgià: “l’angoixa és enorme. Estem perdent anys de vida i possibilitats. Hem passat de no poder anar a dinar per complir amb les colicestomies previstes a ni tan sols parlar-ne, perquè no hi ha opció d’operar-les. Si les operes en menys de tres mesos evites infeccions, pancreatitis i sofriment”.

I mentre aquesta mena de coses, concretíssimes, passen als nostres hospitals,
allà fora, a l’estratosfera, tornen a preparar un joc de mans: que no se’n diu independència sinó sobirania fiscal que seria com un concert econòmic però siguem pràctics i passem-ho a pacte fiscal perquè si ens paguen els fons de competitivitat tot això que tindrem.

Com si ens quedés tant de temps encara. Com si hi hagués les arques plenes per anar jugant a l’intercanvi de cromos. Com si no hagués passat res. Com si no haguéssim après res. Com si es pogués continuar enredant aquest país indefinidament.

(publicat a Crònica.cat: http://tinyurl.com/5tctu95)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Després de l’Onze, més

2

Afirmen les cròniques oficials que aquesta Diada ha estat “marcada per la llengua”. I jo no dic que no. O sigui, que sí. Però no només.

Que la defensa del català centraria actes i proclames era una obvietat, després de la interlocutòria del TSJ a Catalunya. No calia pas tenir arts endevinatòries per encertar-ho. Ni ser cap llumenera per capir-ho, ja de bon matí. Si hi ha hagut sorpresa, per tant, des del meu punt de vista, ha estat en la qualitat d’aquesta resposta, en el fons i la manera. Perquè, més enllà de la repetició de tòpics a què ens tenen acostumats els membres de la casta política autonomista, en realitat i majoritàriament, no hi ha hagut queixa ni ploricó, en la resposta. Ans al contrari: una gran emprenyamenta, és clar, i, sobretot, una decidida voluntat de desobediència, una dignitat presta a fer camí i tirar endavant d’una vegada.

La retòrica dels cops de pit vacus ja no fa forat. O cada vegada en fa menys. I això és notícia. Molt bona notícia. És a dir: no és cap novetat que espanya orquestri un nou (i virulent) atac sincronitzat contra la llengua catalana; tampoc no sorprenen les respostes de mestretites que hem de sentir en boca dels professionals de l’autonomia; però la mena d’alegria, la mirada desinhibida que ens va omplir diumenge carrers i places sí que és un canvi substancial, important i definitori dels temps que tenim la sort de viure. És una fermesa del tot natural, aquesta, una fermesa de pares amb els xiquets a collibè, de iaies amb la senyera al pit, d’adolescents amb la cara pintada i l’esperit insubmís, de la gent d’aquest país que es retroba en els ulls dels altres, que vol prendre les regnes del propi destí i que es va adonant que per fer-ho només depèn d’ella mateixa.

Jo no sé si la independència arribarà demà-passat o l’altre. Però cada dia estic més convençuda que hi passen coses, en aquest país. Coses bones.

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari