Arxiu de la categoria: falles

A mi també m’agraden les falles

0

Em pensava que era perquè sóc de Barcelona, tan compartimentada ella, i m’embadaleix aquest caos magnífic que pren la ciutat, aquest despertar-se amb trons de bac i dolçaines, les bandes de música  que recorren els barris tothora (perquè porten un ninot no sé on, perquè acompanyen la fallera  de visita, perquè sí), els carrers tallats, els autobusos que ja no saps on paren, els horaris de tot trastocats, la gentada que corre cap a la mascletà, les iaies que s’hi esperen hora i mitja abans, xerrant des de les seves cadiretes, les riuades que desembarquen dels trens, l’eclosió de noies vestides de civil i amb el monyo preparat per a cremar-ho tot després, quan surtin de la feina i es puguin transformar.

Em pensava que era per aquesta arrel carolíngia que encara dec tenir i que es corprèn amb al capgirament de les coses que és València durant quinze dies en una espiral desbocada que avui, vespra de Sant Josep, arriba pràcticament al clímax.

I sé perfectament com el franquisme va voler (i va gairebé aconseguir) convertir la nostra festa popular en un cau de caspa carcundiosa, i com el blaverisme instigat i finançat des de les clavegueres va utilitzar les falles de forces de xoc anticatalanistes (i, per tant, antivalencianistes); i veig els excessos, amb els envelats que ara s’han posat de moda i la brutícia i el pixum i els karaokes infernals i etcètera. Ho sé i ho veig i, amb tot, no ho puc evitar, és una cosa que hi és i ja està, m’agraden les falles.

Per això m’ha fet feliç llegir avui el bloc de l’Anna Oliver. Ja en som dues!

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Falles sense tortura (un escrit del 2011)

7
M’agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l’alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l’encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l’entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n’hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l’espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre’s ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m’alegro d’haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s’ensenyoreix d’aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.Per això se’m fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.

No, les corregudes de bous res no tenen a veure amb l’alegria de les falles. En són l’antítesi, precisament. I una antítesi tan salvatge que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots per permetre encara que algun desaprensiu pretengui lligar la festa a la tortura, a les punxes, la sang brollant a raig, la llengua inflada, els ulls desorbitats de terror, de dolor, de sofriment.

Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.

Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.

Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.

Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.

No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.

Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.

No res.

No res!

 

(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)

Publicat dins de el calaix, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ja tenim fallera major!

0

“Dues noves reines”, escrivia un diari de paper al titular de portada. Grans fotografies, pluja de tòpics carpetovetònics, pàgines i pàgines d’iteracions que voregen la paròdia.

Cada any és exactament igual. Varien els noms i potser el color dels cabells, però és
exactament igual exactament igual exactament igual exactament igual: assemblea a l’ajuntament, l’alcaldessa que trenca el sobre, els fallers que criden, telefonada, sorpresa, plors.

En fi. Ja ho tenen, això, els rituals que ens agrada de fer als humans: es repeteixen. Cap
novetat. Si hi ha res que sorprengui, en aquest afer, és, posats a emprar expressions tòpiques, la cobertura mediàtica, és haver de pessigar-te per recordar que som al segle XXI quan llegeixes, jo què sé, que “el nomenament de Sandra posa fi a tres anys consecutius l’elecció de senyoretes que prèviament havien estat a la cort infantil” o que “va atendre ben disposada una pila de televisions i ràdios, explicant una vegada i una altra com van ser aquells segons màgics” o que “Rocio va aconseguir sobreposar-se a l’emoció i les llàgrimes que no va poder contenir quan es va assabentar del seu pròxim regnat”. No sé si aquestes perles són producte de les pàgines que s’han d’omplir i la
poca teca que hi ha per farcir-les o ja vénen de fàbrica redactora (si la societat és la culpable, com en aquella cançó, no hem d’oblidar que bé li calen ditets teclejadors, diguem-ne, col·laboradors necessaris), però comença a fer angúnia que ens hi
acabem acostumant, que finalment, a còpia de rutines, ho trobem del tot normal.

Perquè resulta que la cosa es col·loca impúdicament a les portades. Per davant de tota la
resta. I més gran. Què són el procés de pau a Euskal Herria o veure el regidor d’Urbanisme de València assegut al banc dels acusats (“presumpta prevaricació”, en diuen) o etcètera, què són totes aquestes collonades davant la urgència d’informar
que la nova fallera major confessa que se sent “molt feliç”?

(article publicat a Mèdia.cat)

Publicat dins de la gasetilla i etiquetada amb , | Deixa un comentari