Rendida als peus de Goya
0
Publicat el 25 de maig de 2012
Hi vaig anar a parar ben bé de rebot.La intenció i la idea era Delacroix, un d’aquells autors que cal conèixer, que marca punt d’inflexió en la història de l’art, obre la porta a la modernitat i etcètera. Ja ho deu ser, tot això, però a mi em va deixar freda. Llevat d’un rotund sant Sebastià i de l’al·legat anticlerical de ‘La confessió pública’ -fosc i terrible quadre d’ignoràncies-, en vaig sortir pràcticament igual com n’havia entrat. Amb un pic de decepció que trobaria agosarat que se’m tornés condescendència.”Vous me traitez comme on ne traite que les grands morts“. Potser sí.
El cas, però, és que, sortosament, allà mateix a tocar, ens hi esperava la meravella. No arribava a disgust, la passejada per Delacroix, que sempre n’aprens alguna cosa, però vam seure a la cafeteria -que el suc de taronja servís de punt i a part- i vam dir de veure l’altre, ja que hi som, no?
Només que l’altre era Francisco de Goya.
Si ara dugués barret, me’l trauria amb cerimònia. Ja han passat un grapat de dies i encara n’estic corpresa. Trista, potser, per aquella tan realista i crua visió de la condició humana que se li anava enfosquint, a més, amb el pas del temps i de les guerres. Però corpresa. Per la mala llet i la decència i la denúncia dels gravats. Per la capacitat compositiva, la vivor, la vigència, les múltiples intencions, el tot. Per les pintures, també, amb aquell no sé què té aquest quadre que m’agrada i em diu coses encara que sigui una duquessa d’Alba espantant una beata, una borbona recargolada de nervis i dolenteria, un Jovellanos malenconiós.
Davant d’aquells quadres t’adones que això que va fer Goya transcendeix el tema, fins i tot, que és pintura, aquella màgia indescriptible que no accepta còpia.
L’exposició s’acaba amb un autoretrat. Cabells esborrifats. Mirada encesa. No sé per què em vaig voler controlar l’impuls d’agenollar-me davant seu. Solemnement.
