La felicitat

0
Publicat el 3 d'abril de 2015

Li ho explicava a un conegut, l’altre dia:

Diumenge de Rams, al Cabanyal. Migdia. Et lleves tard. Esmorzes. Sents música i surts al balcó. És una banda, que s’ha plantificat al bell mig del carrer, una mica més enllà, i assaja. Toquen bé. De mica en mica, les veïnes surten a les finestres, als balconets amb geranis que ja fan flor. És primavera al Cabanyal. Algunes iaies s’hi acosten, també. Hi ha un moment de quietud i música.

“Això és la felicitat”, va resumir el conegut.

I potser sí. Aquests moments.

Ara dic que m’agrada la Setmana Santa marinera i acabo d’embolicar la troca del tot.

Però és que m’agrada.

Un altre dia en parlarem.

Publicat dins de escudella i etiquetada amb | Deixa un comentari

La mala mare

0

Sóc mitòmana. No pas en general, és clar: per a fets o personatges concrets, però sóc mitòmana i ho reconec. He entrat aguantant l’alè a les estances Borja, he anat a aquell cafè de París per veure-hi reflectida l’ombra de la Beauvoir, coses així.

I un dia, un estiu, quan per fi en vaig tenir possibilitat, vaig pujar a Romanyà de la Selva a trobar-hi Mercè Rodoreda. Les seves passes, vull dir: la casa que s’hi havia fet, el jardí, els boscos del voltant, el dolmen. És allò de caminar a poc a poc i recordar-li les evocacions, retre-li homenatge, jo què sé. Rodoreda.

No sé com deu anar el tema d’hereus i demés ni si en aquest cas la qüestió amaga, com passa sovint, històries truculentes, però el fet és que acostar-te a la casa que ella tant s’estimava fa que et cagui l’ànima als peus: és tancada i barrada i deixada estar, amb el tros de bassa sec i trencat i els arbres que et miren i les fulles que tremolen per fer-te dir que com ens hem de veure.

Amb tot, la deixadesa no aconsegueix desfer la màgia: allà hi vivia, hi escrivia, la Rodoreda! Allà s’hi imaginava potser els vegetals salvatges, els països impossibles de l’esplèndid Viatges i flors (el llibre que, deia, salvaria d’un incendi, si, dels seus, només en pogués triar un).

Quan vaig trobar aquell veí, per tant, encara em durava l’embadaliment. Amb el detector de forasters connectat, suposo, el personatge d’edat incerta, ben pentinat, planxat i antic, es va encarregar ipsoflàuticament d’informar que l’havia coneguda, que son pare o son oncle o no recordo qui li regava les plantes quan ella era a fora i coses per l’estil. Res de nou a l’oest. Només que, de seguida, l’homenet es va desbocar. I va arrufar el nas. I va deixar anar, sense immutar-se, que sí, que diuen (diuen!) que era bona escriptora, però que no expliquen

1) que era antipàtica

i, sobretot, 2) que era una mala mare.

Pausa dramàtica.

Una mala mare.

Vet aquí tot el que aquell personatge refistolat volia dir al món sobre una de les veus literàries més potents de l’Europa del segle XX.

Si Rodoreda hagués estat un home, ni hi hauria pensat, en els seus fills.

Però encara estem així.

Viatges i flors (Labutxaca, 2007)
Autora: Mercè Rodoreda-

 (publicat a La Veu, 26-03-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A mi també m’agraden les falles

0

Em pensava que era perquè sóc de Barcelona, tan compartimentada ella, i m’embadaleix aquest caos magnífic que pren la ciutat, aquest despertar-se amb trons de bac i dolçaines, les bandes de música  que recorren els barris tothora (perquè porten un ninot no sé on, perquè acompanyen la fallera  de visita, perquè sí), els carrers tallats, els autobusos que ja no saps on paren, els horaris de tot trastocats, la gentada que corre cap a la mascletà, les iaies que s’hi esperen hora i mitja abans, xerrant des de les seves cadiretes, les riuades que desembarquen dels trens, l’eclosió de noies vestides de civil i amb el monyo preparat per a cremar-ho tot després, quan surtin de la feina i es puguin transformar.

Em pensava que era per aquesta arrel carolíngia que encara dec tenir i que es corprèn amb al capgirament de les coses que és València durant quinze dies en una espiral desbocada que avui, vespra de Sant Josep, arriba pràcticament al clímax.

I sé perfectament com el franquisme va voler (i va gairebé aconseguir) convertir la nostra festa popular en un cau de caspa carcundiosa, i com el blaverisme instigat i finançat des de les clavegueres va utilitzar les falles de forces de xoc anticatalanistes (i, per tant, antivalencianistes); i veig els excessos, amb els envelats que ara s’han posat de moda i la brutícia i el pixum i els karaokes infernals i etcètera. Ho sé i ho veig i, amb tot, no ho puc evitar, és una cosa que hi és i ja està, m’agraden les falles.

Per això m’ha fet feliç llegir avui el bloc de l’Anna Oliver. Ja en som dues!

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Només és literatura

0

Jo mateixa ho dec haver escrit alguna vegada, com per separar els afers seriosos de la resta, la que ens inventem, feta vers o tros de novel·la. I dec haver dit o pensat que només és literatura, això, poca cosa, per tant, al costat de qualsevol realitat constatable, del fet dolorós, de la joia de viure, del cataclisme humà. Només és literatura. Com si haguéssim de demanar perdó per fabular, per bastir personatges, històries, frases, moments, mons. Com si n’acceptéssim el rol secundari.

Potser ho he dit o escrit o el que sigui: ho retiro.

Enguany es commemora el centenari del genocidi armeni. Un milió i mig de persones mortes, assassinades a cops, a trets, de fam i desesperació. L’estat turc va aprofitar la guerra mundial per embrutar-se les mans per sempre i va voler exterminar els pobladors armenis. Després encara va decretar el silenci sobre la ignomínia. Com si els milers de morts que van deixar arran dels camins durant la deportació, com si els infernals camps erms on s’acumulaven els cadàvers no haguessin existit mai.

Ja n’havia llegit alguna cosa, sobre la tragèdia armènia del 1915. Articles, referències, resums. Ara, però, que visc submergida en aquesta novel·la immensa i coral, sento que ja no me’n podré oblidar. Pel que hi explica (la resistència de 5.000 persones, camperols i artesans, vells i criatures i tothom que decideixen que, posats a morir, ells escolliran com: es neguen a ser deportats i es fan forts dalt de la muntanya, la seva muntanya, el Musa Dagh) i per com ho basteix (amb una narració delicada i terrible, detallada, viva), Franz Werfel, que n’és l’autor, aconsegueix travessar amb naturalitat les distàncies (del temps i de l’espai i de mentalitats i de tot) per fer-nos viure i comprendre el batec de la humanitat que es dessagnava a Síria ara fa cent anys.

I és literatura, sí.

Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015)
Autor: Franz Werfel
Traductor: Ramon Monton
Títol original: Die vierzig Tage des Musa Dagh (1933)-

(Publicat a La Veu el 10-3-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Terrible humanitat

0

No és gens fàcil recomanar aquest llibre. Pot passar, fins i tot, que fer-ho comporti, acte seguit, fonamentats remordiments. Perquè saps que encomanes patiment, si fas córrer aquesta novel·la. I perquè això no se li fa a un amic, a un conegut, a ningú. No és gens fàcil i, tanmateix, és, alhora, inevitable. Perquè Ànima té, de cap a cap, les característiques de la gran narrativa. I no voldries, tampoc, que l’amic, el conegut, ningú se la perdés.

Wajdi Mouawad, dramaturg, actor i cineasta, nascut al Líban, exiliat amb la família al Quebec, beu, afirma, de la tragèdia grega, admira Sòfocles i ens parla de la mort. Més que això: de l’horror de la mort, de tota la mort que els humans som capaços de provocar, la més insensata, la més salvatge, la més morta. La mort, a més, sense condemna, sense res, la que queda resumida a la citació inicial, treta d’Electra en clara declaració d’intencions i de desempar humà: “On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si, davant d’aquests crims, es queden en la fosca sense fer res?”

Des del començament, se’ns presenta, el crim, sense concessions: hi ha una dona assassinada i violada. Esperava un fill i tots dos queden estesos en aquest toll de sang primera. Tots tres: l’home torna a casa i se la troba així. El capítol inicial, curt, rítmic, implacable a cada paràgraf, et treu l’alè i ja no te’l voldrà tornar a donar.

Perquè a partir d’aquest moment, i passat el desconcert inicial, el xoc, el buit, Wahhch Debch, l’home, enceta la persecució. Sol, devastat, emprèn el viatge, travessa la frontera, cerca l’assassí. Ensumant-ne la pista, pràcticament. Com una bèstia. Per trobar-lo. Per veure. Per comprendre. I, mentre avança, recorre també el camí dels seus records, enterrats literalment des de la infantesa. La veritable persecució, potser, és aquesta altra, la que finalment l’encara, ens encara, a l’atrocitat, a la violència més crua.

No pas a la bogeria: a la violència. I al mal que provoca. Al dolor. Perquè no hi ha monstres inhumans que ens justifiquin la brutalitat que tot ho esquitxa, no hi ha psicòpates de crispetes, aquí: és pura normalitat desencadenada, allò que genera l’horror. Cosa que ho fa tot encara més terrible, i que el protagonista, de tan humà, hi quedi consumit.

Potser és d’això, que parla la novel·la: no pas del mal en sentit absolut, abstracte, sinó del mal que fa, del dolor.

I, tot això, ho aconsegueix Mowawad amb una distància narrativa que, encara que sembli contradictori, hi afegeix pregonesa. Diu que no sabia qui havia d’explicar la història, i que tenia el text que no avançava, i que es va mirar el seu gat i que ja va estar. La mula, la mosca, l’esquirol, l’aranya, la panerola, la boa, el conill: tota mena de bestiola que topa amb l’home estrany n’explica la història, a retalls, segons l’entengui. En una sola frase, en un relat estremidor: en la veu d’una abella (“Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor”), d’una carpa (“El meu territori és vast infinit i naufraga en els confins”) o d’un corb: “Aquest home, si hagués pogut triar, hauria preferit lliurar el seu seny a la follia en comptes d’haver de ser mesurat en el seu dolor”.

No hi ha més regularitat que la que li dicta la història o el punt de vista o la seva combinació: els capítols tenen la mesura que els vol donar i no prenen la forma de mosaic sinó l’estrip, l’aparença desficiosa d’un collage: tant s’allarguen una desena de pàgines en veu de gos-llop com es condensen en perspectiva de serp: “L’altre, darrere seu, el persegueix sense respir, sense respir”.

Per acabar d’arrodonir la sensació, també les llengües se superposen, i alguns diàlegs mantenen l’anglès (sovint macarrònic) que, al text original, es contraposava al francès general. Agraïm que la traductora, Anna Casassas, hagi sumat al seu art impecable la gosadia de tractar els lectors en català com a persones capaces de maniobrar amb aquesta posada en escena i ens hagi estalviat un enfarfegós espectacle d’asteriscos.

Perquè aquesta novel·la és contingut i també forma, ritme, poesia. Fins i tot si en algun moment et sembla que s’hi comet algun excés, si en algun moment se’t fa insuportable, el fet (no sé si dir-ne incontestable) és que aconsegueix trasbalsar-te de cap a peus. I plores. Amb dolor, també, o amb ràbia. Fins i tot cridaries. Perquè acabes de llegir Ànima i encara sents la teva tremolar.

En una entrevista, Mouawad explicava que el seu pare només li havia vist una obra, i una sola vegada, i que en aquella ocasió li va oferir un consell: “escriu comèdies, la gent no vol sentir parlar de la mort”. Per sort, però, ell no li va fer cas.

(Caràcters, núm. 68, estiu 2014)

Publicat dins de lectures i etiquetada amb | Deixa un comentari

Pepica

0

De bon matí, a l’estiu, de vegades, veia Sorolla passar per davant de casa, carregat amb el cavallet i les pintures, cap a la platja.
Pepica seu vora la finestra, sent el llevantet que li frega la cara i pensa que potser no era ella, que veia Sorolla, sinó la mare, i que de tant sentir com ho explicava ara ja ho té de record: des de la finestra, el veia, amb barret clar i jaqueta de lli, que avançava capficat, absort en la llum, immers ja en la sal i les onades.
Somriu. Perquè sí que devia ser una història de la mare i ara ella ben sembla que el vegi, alt i cepat i dins d’un quadre. Congelat per sempre en l’escalfor del quadre. En el moviment del quadre. Allà quiet. Penjat en un menjador qualsevol de l’eixample. En un despatx. Enyorant la remor de la mar i les xiques amb els peus nus i els bous i tot.
Pobre Sorolla, amb aquella barba i aquell posat. Tot sol.
Ja no fan homes com els d’abans.
S’estremeix. Empassa saliva.
No hi pensa gaire sovint, en el seu marit. Però ara, sigui per Sorolla, sigui perquè el sol ja comença a llepar les cortines i diu que vol entrar i acaronar-li les galtes tan fredes i les parpelles, la punta del nas, ha tornat a sentir els seus braços com l’estrenyien fort i l’alçaven enlaire i li deien Casem-nos, Pepica, casem-nos demà mateix! Ara! Casem-nos!
No entén què hi fa, ella, aquí, si Vicent és mort. Mort i enterrat.
Pepica s’eixuga una llàgrima. Tan beato i tan de tot, tan guapo i fort, amb aquells braços colrats del sol, les mans aspres de la barca que volien dur-la al llit i només li deien Casem-nos com si hi quedés tot inclòs. I a mi què, els teus capellans, Vicent, vine al canyar, vine a la platja, vine on siga però vine, casats o sense casar, vine d’una vegada, Vicent, home, vine.
I ara, mira. Ossos grocs i dents soltes. Com pot ser.
Esbufega. Toca l’ase. Quina justícia i quines coses: el seu home allà, passant fred al cementiri, i ella asseguda a la finestra, mirant enfora perquè no vol veure les parets buides, les marques dels quadres que no hi són, els mobles que falten, les taques d’humitat.
És això, el que els passa a les cases soles i deixades estar: que es perden.
–Aquí em tens i aquí t’espere, malabèstia.
Rosega les paraules. Amb els anys ha fet de les llàgrimes un nus que li sosté l’enteniment i la ràbia.
Suposa que és per això, que seu, avui, en aquesta cadira transparent, i que mira els pardals com espigolen a la vorera i salten entre els cotxes i dalt del fanal pxtic-ptxic-ptxic!
És l’única explicació que hi ha trobat.
Aquell dia va dir que No me n’aniré sense veure’t passar amb els peus per davant. Des de la finestra de ma casa, et veuré, malabèstia. Et veuré.
I coses més grosses, va dir. Malaputaconsagràixítmorirespatintaramateixafilladunacabra.
I va quedar escrit en algun lloc, s’imagina. Els insults, no, que a qui li importen. Allò altre. Com una profecia o una maledicció: Et veuré.
Mai no ha cregut en déus ni en fantasmes ni en res. Res que no es puga tocar, no crec, jo, Vicent, ja ho saps. I l’home encongia els muscles i canviava de tema i ja està. Perquè s’estimaven. Ell amb els seus santets i ella amb la mania de raonar. S’estimaven.
No tenia explicació.
Tampoc no n’hi troba per a això que li passa ara.
Si Vicent la pogués veure, riuria de gust: Ara què, eh, Pepica? I els ulls li brillarien i la tornaria a abraçar i ella no li diria ni pruna pel gust de sentir-se tota coberta de la seva olor d’algues i de fusta.
Però sap que “això” no té res a veure amb els kiryeleisons ni les maedéus.
Vicent riuria igualment, de veure-li el desconcert així ballant-li a la cara, estarrufant-li els cabells tan fins, grisos de neu, i continuaria dient-li que ara què, Pepica?
Ai, Vicent, ara res.
No res.
Al carrer de la Reina el sol ja ocupa tot el vial. Torna la gent del mercat amb les bosses carregades de verdures i taronges i pagells. Que com va, que mira, que la filla se m’ha quedat sense faena, que m’he trobat un gos, que ara camine amb bastó.
Ho veus, malabèstia? Ho veus que no t’ho podràs carregar?
La ràbia se li ha condensat a la gola i Pepica parla cap a dins.
Mentrestant, Maria ja ha tret la cadireta a la porta. És forta, ella. Sempre ho havia estat i ara continua igual.
Li van tombar la casa tan bon punt es va morir. Els geranis barrejats amb el guix, aquell cap de sirena que saludava altiu a la façana, esbocinat, ferros torts, cataclisme.
Una creu en un plànol al despatx de l’alcaldessa.
I allà, a ca Maria, runa i pols.
Després hi van alçar una paretet mig de paper. I ho van pintar amb aquelles ratlles. Marró fosc de merda, marró clar de merda, ocre de merda i torna a començar. Merda.
El Cabanyal és de colors. És inventiva. Taulellets egipcis i dracs, sanefes, laberints. I aquesta gentola li marca la desolació amb ratlles marrons.
Au, a la merda les ratlles i a la merda tot: Maria surt cada dia, quan el sol es fa amo i senyor del carrer. No li importa la calor. Si és hivern, bé; si és estiu, també. Li agrada el sol. Com a les sargantanes. De vegades fa punt i de vegades s’està allà, només, guardant la casa.
Ara saluda Pepica amb la mà. Ella li respon amb un cop de cap.
No s’havien acabat de dur mai bé. La veia moure’s d’aquella manera que semblava que sortís d’una havanera, es posava nerviosa i sempre li feia cara de paper d’estrassa. Li semblava que li hauria furtat l’home només que ell s’hagués volgut deixar.
Quines coses, pensa ara.
Aquí ens tens, Maria, tu vigiles i jo espere.
Quines coses, sí.
Quan eren menudes, a l’hivern, tan bon punt començava a fosquejar i abans no els cridessin a jóc, corrien en colla fins al cementiri, esvalotades com caderneres, s’aferraven a les reixes, mig miraven aquelles tombes tenebroses i cantaven a cor: calces negres, calces blanques, me jugue un duro que no m’alcances! Hahahahahahahaha… I sortien rabents cap a casa amb el cor desbocat.
que no m’alcances
I al final, mira.
Un altre sospir.
Sense nostàlgia, però. El passat, passat està. Va ser bonic. A estones. I dur també. Evoca la ferum de tabac, la por quan havien de fer-lo saltar de casa en casa, pels terrats i els celoberts. N’hi havia que s’ho prenien com un joc. Maria, per exemple, que es posava així i mostrava mitja pitrera per distreure els perseguidors i els deia No sé qué me disse, senyoria, i després reia i exagerava els gestos per explicar-ho davant de tothom, davant de Vicent que no li treia els ulls de la regatera.
Nxt.
És per això que et tenia mania, ja ho veus.
I l’altra ara fa que sí amb el cap i pensa que després, quan baixe el sol, bé caldrà remullar la terra dels geranis, pobrets.
Però recorda les ratlles.
I serra les dents.
Nxt, també.
Amb més raó, nxt.
Maleïts avars, acaparadors, ridículs.
Pepica la sent remugar des de l’altra banda del carrer, Maleïts maleïts maleïts maleïts maleïts sense perdó. Se li nua la gola. Au, va. S’alça amb dificultat. Se li escapa mitja rialleta de pensar en els anys que té. O que ja no té. O el que siga. Pren la cadira. No pesa gens. Ja és a la porta. La façana del davant brilla tota amb aquella llum daurada, obliqua, de capvespre. És preciosa. Pepica travessa el carrer. Ha decidit que bé pot esperar a veure passar la mòmia des de ca Maria.
–Xica.
–Ja ho veus.
–Ací estem.
–És clar.

(Publicat a El País, 29 octubre 2014)

Publicat dins de contes i etiquetada amb | Deixa un comentari

Les iaies

0

Vénen als actes discretament, com qui no vol molestar, però hi són sempre. Senyores guapes, mudades, els cabells blancs, les arrugues, els ulls brillants. Si tens sort, en acabar la xerrada, el míting, la tertúlia, se t’acosten i
et canvien la vida.

Són tot un fenomen en aquesta campanya.

No han ocupat titulars però ho haurien de fer. Perquè elles ens marquen el temps que vivim, són la mida de les coses, la constatació de la pressa: si fa uns anys pensàvem en la independència com un llegat, un qui sap quan, un potser els nostres fills o els fills dels fills o etcètera, ara resulta que hem començat a assumir que va de bo, que per fi pot ser que sí, quin vertigen i quin de tot però pot ser que sí.

I han comparegut elles. Les iaies. I ens miren.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Un minut i vint segons

0
Diuen que hi ha imatges que valen per mil paraules. En aquest cas, és un vídeo, que val per mil explicacions.De vegades, quan em pregunten per què penso que és imprescindible que Solidaritat tingui més força al Parlament, abans de respondre, senzillament, que cal que fem la independència d’una vegada, que no ens podem permetre el luxe de perdre més temps, que ara és l’hora i el moment i tot ens convoca, abans de tot això, recordo aquest vídeo. L’explicació precisa de l’alfons López Tena. I, sobretot, l’estrident, la impresentable, l’escandalosa fugida dels diputats.

Per no escoltar-lo, per no sentir-se interpel·lats, per menyspreu, pel que sigui, se’n van. S’anuncia que el diputat de la Solidaritat presentarà la proposició de llei per a la dació en pagament de l’habitatge hipotecat (i, atenció, no pas una declaració retòrica, no pas un ara ho enviarem a Madrid perquè no sigui dit, tot i saber que allà criarà pols en un calaix, sinó una via de solució concreta per a un problema concret) i ells, com impulsats per una molla, com la mainada en una escola, s’alcen i se’n van en estampida.

Fa vergonya de veure, aquest minut i vint segons de fugida. I és tot un retrat. Tota una explicació.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

On és Wally?

0

Sí, algun dia s’estudiarà a les facultats aquest gran silenci, aquest consens de la pena.
De moment, per evitar-me emprenyamentes, he decidit de prendre-m’ho com un joc, això de cercar on amaguen la notícia sobre la Solidaritat, com si aquesta proposta per concretar d’una vegada i fer la independència fos el Wally de la campanya.

Només que en aquest cas res no garanteix que l’acabi trobant. Ans al contrari.

Silenciar, menystenir, amagar (inconscientment o amb mala idea, tant hi fa, que el resultat és el mateix) la veu de Solidaritat és una pràctica a la qual s’han apuntat amb tristíssima reverència: no és ja que no en facin notícia, de les notícies de la Solidaritat, sinó que fins i tot quan parlen de tots, no parlen de SI: fan llistes de propostes programàtiques o d’opinions o de cartells o del que sigui i, plop!, n’esborren la Soli. Sistemàticament. I significativament.

Feu-ne la prova. Avui mateix, per exemple: quin cap de llista va anar a la manifestació de Barcelona i és omès a la informació? Quina formació política incorpora noms rellevants al final de les seves llistes (Hèctor López Bofill per Tarragona, regidor de Reagrupament per Lleida) i no és esmentada en un article que parla precisament d’aquest tema? Per exemple.

Bé, ja us ho podeu imaginar, la resposta és sempre la mateixa: Wally.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Microorganismes

0
És un dia estrany. I bonic també. No casa gens amb aquesta mena de ‘diari de campanya’, ben mirat. Però aquí el tens, com un parèntesi, un sospir, un breu retorn.Em desperto a Reus, a ca la Cristina i en Cesc, en una habitació amb pósters de les tres bessones i galindaines de Hello Kitty. Tenen la canalla fora i, a mi, per una nit, d’ocupa.I després, el dia passa ràpid: a Tarragona, esmorzar, tren i ja dines a València, allà vora la plaça rodona, amb el xicot, i t’adones que t’enyoraves.Un cop a casa, refàs les sensacions. I reconforta constatar com la Fura, pobreta, no està enfadada sinó contenta de veure’t (amor incondicional de petenera) i com tot continua a lloc. És clar.

El vespre és per a la ciència: modero un bar-col·loqui, allà a l’Octubre, amb dues primeres espases de la microbiologia, en Ricard Amils i en Ricard Guerrero. Entre el públic, més espases: en Juli Peretó i l’Antonio Lazcano. Tot un luxe. Més que parèntesi, aquest dijous és una petita lliçó. Temps per escoltar. I per assumir que, si els humans som avorrits, la meravella és microscòpica.

(25 d’octubre)

 

Publicat dins de escudella i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Cartells, periodistes

0
El matí del 24 d’octubre comença amb somriures: hi ha les proves dels cartells i retocs i propostes. A la sobtamenta de veure’t en estampa, la descompressió de fer-hi broma. Les reunions del comitè de campanya són de les d’anar per feina, resolutives, intenses. Per sort, s’hi manté el costum de somriure: imprescindible.A la tarda, hi ha acte a Tarragona. Dalt del tren, pateixo per no passar de llarg: el cor tiba, i el costum és fer fins a València: capaç sóc de tirar avall. Però si el costum és tossut, la raó el pot vèncer. El cor s’hi avé.I la xerrada va molt bé, i el debat és interessant. En acabat, encara la fem petar, com per ganes d’arrodonir.Hi ha un quadre de l’Artur Heras, amb la cara de Joan Fuster i un “més o menys” pintat a les ulleres, que diu “corregir i augmentar, això és la cultura”. Hi penso en sentir la reflexió d’en Ricard Checa, agusat periodista de la zona, ara que som al post-debat: que si es denuncia el silenci mediàtic que encara envolta Solidaritat (ho deixo escrit: algun dia s’estudiarà el cas a les facultats de periodisme), cal mirar que no s’entengui com una desqualificació per generalització. De professionals del ram -recorda-, n’hi ha de bons. Una pila.

I té raó.

Publicat dins de país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Víctor Alexandre

1

Va ser el dia en què l’inefable Wert, ministre espanyol d’educació (!) va brandar, també, una enquesta a mida dels seus interessos: el 72% dels catalans, diu, estan a favor, atenció, del fet que a l’escola es fomenti, tatxan, “l’orgull de ser català i espanyol”.

Va ser aquell vespre en què Jordi Alba marcava, al darrer minut del descompte, el gol-sorpresa contra el Celtic: no el vàrem veure en directe perquè, a aquella hora, parlàvem d’independència.

A la porta del Casal Pere Quart, de Sabadell, amb la gent de SI comentàvem precisament la gosadia de competir en oferta de vespre amb el Barça. Què hi farem: tot just si queda un mes abans no arribi la votació i cal aprofitar cada dia de cada dia, cada minut, cada tot.

I va anar bé: per assistència i per companyia i per reflexions compartides va anar bé. Són les petites sorpreses que et refan la confiança. Els temps especials que vivim estan trenats, també, de petits moments com aquest.

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Sense micro

0

Només de pujar al cotxe i sentir-me la no-veu, en Joan, coordinador de SI al Pirineu, telefona esverat a la Pobla de Segur per avisar que caldrà micròfon. Als problemes, solucions. I fem el viatge tranquils, del secà a la muntanya, amb rams de núvols esparsos, com dibuixats per a la posta de sol. Després resulta que no, que el micro no funciona. Passa res: acostem les cadires en semicercle i es propicia l’intercanvi de parers.

M’agraden els mítings quan sabem generar electricitat, carregar piles, etcètera. Però m’agrada més encara aquest altre format a peu pla, horitzontal, amb reflexions d’anada i tornada. Anit, a la Pobla, quan ja havíem acabat, encara hi érem, allà a la porta del Molí de l’Oli, com qui s’oblida de sopar i s’alimenta de paraules, de dubtes i esperances també.

No són cap joc, aquestes eleccions, però el país s’hi juga molt. I allà a la fresca, des de la nit estelada del Pallars, de cop recordo la dona que em va venir a trobar dissabte, a Palautordera, després del vermut-tertúlia. “Teniu el meu vot”, em va dir, amb els ulls petits i vius, els cabells color d’aram i ben seriosa: “Dubtava per això del Mas però teniu el meu vot”. Li vaig vaig donar les gràcies, li vaig fer dos petons i em vaig quedar amb ganes d’abraçar-la fort i alçar-la en braços i fer-la voleiar. Si algú hagués tingut una càmera i la sort d’enregistrar-ho, hauria semblat un anunci. Però era de veritat.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari