El prejudici
Sense que li calgui fonament, s’instal·la a traïció al nostre cervell, hi fa niu, hi cria i s’hi expandeix. Per alguna construcció pròpia o encomanat des de la cosa comunitària, perquè ja ens va bé o perquè sí (diuen que és un tret adaptatiu, un estalvi de temps perquè ens proporciona, precisament, judici ràpid), el prejudici se t’enganxa com una paparra i, sense que te n’adonis, et condiciona la vida. Te la distorsiona. I creus aleshores que les rosses guapes són curtes de gambals, que els homes són més racionals i les dones més sentimentals, que València vesteix tota de blau. Coses així.
A sobre, no és gens fàcil de saltar. De vegades, fins i tot encarats a la fal·làcia som capaços de negar la constatació si resulta que ens contradiu el maleït prejudici. Que res no ens ha demostrat. Però que mana. Ja ho va dir algú: no deixis que la realitat et desmenteixi un bon prejudici.
Era des d’aquesta avaluació preconcebuda, sense cap fonament i amb una confusa autoconstrucció del personatge, que em mirava, fins ara, les obres de Georges Simenon. Ras i curt: era, per a mi, un home antic que fumava amb pipa i que havia escrit 1500 novel·les de detectius. Un Agatha Christie amb barret, diguem-ne. Fins i tot polsós. Amb interès com a fenomen sociològic, potser. Però para de comptar.
Llegeixo això que he escrit i me n’espardalitzo. Perquè tot plegat ho pensava sense saber-ne res de res, de Simenon. Sense haver-lo, evidentment, llegit. Precisament perquè no l’havia llegit.
El cas és que un dia, per una d’aquelles casualitats que propicien els fats, una casualitat poca-solta, per cert (sortia de casa sense llibre, vaig fer un cop d’ull ràpid a la biblioteca i en vaig triar un… que no pesés!) em va caure a les mans L’home que mirava passar els trens.
Encara no he recuperat l’alè.
Una senyora novel·la. Un retrat cru i modern de la condició humana. De la seva grisor: I de la seva brutalitat, també.
La sacsejada que necessitava per fer-me present el prejudici. Per mostrar-lo en tota la seva inanitat. I per demostrar que sí, que es pot superar.
– L’home que mirava passar els trens (Edicions 62 – Avui) / Autor: Georges Simenon / Traductor: Ramon Folch i Camarasa / Títol original: L’homme qui regardait passer les trains (1938) –
(La Veu, 8-4-2015)