el bloc de la Núria

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

En Guor Marial és un atleta sudanès. Del Sudan del Sud, aquest estat tan recentment constituït que encara no té comitè olímpic. De petit, els del nord el van fer presoner. Es va escapar del camp de treballs forçats on el tenien reclòs i va començar a córrer. De nit s’amagava i de dia corria, només, corria seguint el sol. L’exèrcit del nord el va deixar sense família. Vint-i-set desapareguts. I ell corria i corria. Fins a Egipte, primer. Fins que va aconseguir refugi als EUA, després.

Diu que d’entrada odiava córrer: li recordava la por, la guerra, els morts. I diu també que després, a l’institut, s’hi va anar acostumant. I que, finalment, li agrada. Ha guanyat algunes medalles. Té 28 anys, continua corrent i ara és a Londres. Sense bandera ni delegació. Representant, amb tot, el seu país.

Des de Sudan, amb aquella arrogància de qui encara no ha acabat d’assumir la nova situació, des de la condescendència, l’oportunisme o qui sap des de quina visió del món, van oferir al jove atleta d’assistir als Jocs Olímpics integrat a la seva selecció. I ell va dir que no. Que gràcies o que el que sigui, però no. Que és del Sud, sabeu?, d’aquest nou estat que s’obre camí amb veu pròpia, finalment. I que hi ha molta gent que el mira. La seva gent: “per a ells és important veure’m competir com a independent”, ha explicat Guor Marial: “El somni s’ha fet realitat”. És per això, continua aquest atleta forjat per les circumstàncies, que ha fet cap a Londres. Per a ell és una bona notícia ser als Jocs Olímpics. Però ho és més encara, puntualitza, “per a la gent del meu país, que ha lluitat tant”. I és precisament ajudar el seu poble “el motiu pel qual cada dia, quan em desperto, em poso les vambes i surto a entrenar”.

En saber de la vida i la decisió d’en Guor Marial no he pogut evitar de pensar en tants d’esportistes com tenim pel món, tapats sota la roquigualda. Tapats i en silenci.

Diu que la música és la seva vida, que ha crescut sentint Llach i Al Tall, que després va ser ella qui acomboiava els pares per anar als concerts, que no comptarà quants quilòmetres ha fet seguint els Obrint Pas perquè en quedaria espardalitzada. I que un dia va pensar que, posats a imaginar-se un futur, que fos treballant del que li agrada.

Amb només 21 anys ha estat capaç de sortir a cercar el seu somni, d’edificar-lo, literalment. Decidida i somrient, la Neus continua dempeus al capdavant de la sala de concerts que ha ofert per al circuit de música en català, que es diu Simbiosi i que a la tardor farà un any que funciona a Alzira.

Potser pensava, quan la imaginava, que tindria una acollida generosa i oberta, però el món, ai, no ho sol ser, com ens l’imaginem. És com és, el món. El de la música, com els altres.

El cas, però, el que compta, és que la Neus persisteix. Que ho ha provat i que hi persisteix. Que l’altre dia hi van tocar Els Amics de les Arts. I que n’estava emocionada.

Jo ara hi penso i m’agradaria saber que aquella nit va poder veure, per fi, la sala plena.

(Si voleu saber-ne més, llegiu El Temps)

Baixo les escales i recordo en Terricabras que vaig conèixer a la presó: hi venia a fer-nos classes de filosofia, al grup d’independentistes que romaníem allà tancats. Perquè sí. Per obrir-hi finestres. perquè de vegades portava també una ampolleta de moscatell a la cartera. I notícies de casa. I fotografies seves: el Terri menut, adolescent sense barba, professor, cabells blancs: ens hi explicava allò del canvi que perdura, del riu que varia i és sempre el mateix. Wittgenstein. I Plató.

Era la solidaritat que no es posava medalles, la de veres, de les persones bones. Jo no ho oblidaré mai.

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

Després va parlar. I se li notava l’emoció. En cantar també, però aleshores el cos menut, la guitarra, les llums, tot es feia immens i màgic.

Per això m’admira tant que, quan te’l trobes fora d’escena, acali els ulls i confessi els nervis i mig sembli que demana perdó.

Ets gran, Miquel Gil; que no et sàpiga greu!

Ahir li vaig fer una entrevista, al Camarasa. Abans de començar a parlar de Hammett i Thompson i Martín i d’aquest gènere que cíclicament torna i que ell anomena, segons el fil de la llibreria impregnada de tinta de la Barceloneta, negrecriminal (perquè així hi cap tot, la novel·la social, la d’espies, de crims històrics o detectivescos, la nòrdica, la mediterrània i el que vulguis més Patricia Highsmith), a banda de tot això i d’explicar que els dissabtes, a la llibreria, hi fan musclos i, alguns diumenges, vermut (del bo, a granel, encara), em va dir que fa uns dies va veure en Jordà (un altre nen de la classe, diguem-ne), que fa artefactes fantàstics per a espectacles de carrer, fixa’t en tan poc de temps quantes trobades.

I m’ha agradat aquesta naturalitat de les coses menudes. Després ja han arribat la literatura i els assassinats. Però, d’entrada, allò de l’escola. I les festes d’aniversari a ca l’Ernest. Les millors.

Érem petits. Volíem anar a la lluna. Suposo que encara ho intentem.