el bloc de la Núria

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)

Molt feliç.

Escrius de nit, al tren, a l’autobús, esgratinyant temps d’on no n’hi ha. Escrius perquè sí, perquè t’agrada i et fa patir i no ho pots evitar. Per deixar constància del teu pas, potser. I del dels altres. Perquè les paraules t’ho demanen. Les històries. Les imatges. Escrius i de vegades penses que és tot el que saps fer. El que et completa.

Escrius i un dia ho presentes a un premi.

I la teva novel·la guanya.

No ho faré llarg. Només vull dir que em sento #FeliçComUnAnís (que sé que no és una expressió gents criminal, en fi).

Feliç i agraïda. M’he passant una setmana donant les gràcies a tort i a dret, i m’agrada: al jurat, per haver apostat per l’heterodòxia; a persones com l’Anna Maria Villalonga (la gran incitadora) o en Sebastià Bennasar, que ens inoculen tinta fosca a les venes fins que ja no té remei; al col·lectiu negrot, que són gent oberta i riallera i acullen els nouvinguts amb calidesa; a amics i coneguts i tanta gent bonica com m’heu fet arribar abraçades i somriures.

I al Carlos Zanón.

L’altre dia, a la festa que obria el BCNNegra, vaig superar la vergonya i li vaig demanar si em signaria a la llibreta (bé, en fi: dit d’aquesta manera no queda tan carrincló, però és un autògraf, sí). I ell hi va posar això:

“Escriu sempre pensant en els gegants i no en els molins”

Amb el seu permís, ho prendré com a divisa.

Dissabte vinent hi haurà, a València, un molt especial Sopar Estellés. Perquè hi celebrarem aquesta alegria de ciutat recuperada, perquè llegirem versos a la fresca, perquè entitats i institucions s’hi trobaran amb normalitat, perquè hi cantarà en Miquel Gil, perquè ja en teníem ganes, de celebrar.

L’altre dia, els representants de les entitats que s’han unit per organitzar aquest homenatge que València li ret a Vicent Andrés Estellés van venir a la llibreria per enregistrar-hi aquest vídeo. En acabat, els vaig fer una fotografia. De record.

Ara me la mirava i pensava que, sí, que aquesta, així, és la meva gent.

En sentit ampli. A alguns no els conec. Van venir de la web social multimèdia Xara per fer l’enregistrament. Avui no en sé els noms. No importa. Quan dic la meva gent vull dir exactament això. Aquesta fotografia. El que significa.

Són, en definició pròpia, “una revista literària que té com a objectius promocionar i fer visibles els nous joves escriptors del País Valencià”.

En reconeixereu els redactors perquè passen llargues estones a les llibreries de la ciutat de València (sembla que estudien Filologia i coses), fullegen, comenten en veu baixa, troben còmics de Kafka, poemaris.

He dit que els reconeixereu? No, no ho fareu, és clar. No duen cap cartellet ni pentinat de tribu urbana ni res. Només és que són joves. I escriuen. I, a sobre, resulta que ho fan bé.

I que, amb iniciatives com aquesta, ens reconstrueixen, a la resta, la confiança en l’avenir.

No sé quanta estona ens hi vàrem passar, en aquella cafeteria, xerrant a tantes veus. Però ara, mira, m’agrada pensar que, d’alguna manera, també n’he format part, d’aquesta aventura. Col·lateralment.

Au, aquí teniu l’enllaç amb el tercer Gargot. De negre, perquè l’han dedicat a l’Ovidi Montllor.