16 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Carta oberta a tots els membres de Solidaritat catalana per la Independència

Tota situació

Tota situació té les seves arrels en una determinada concepció del món, en una manera de pensar articulada a través de creences, punts de vista, percepcions….que conscientment o inconscientment hem interioritzat i que acostumem a acceptar com a inqüestionables, com a quelcom objectiu, quan de fet són el reflex i la projecció del nostre món psicològic intern.

Contínuament estem alimentant i recreant el “nostre món” i específicament la nostre nació, amb la projecció d’aquest món psicològic i mental interior, configurat, ens n’adonem o no, pel profund procés de colonització que fa segles que té presonera la nació catalana. De fet, com menys ens adonem del paper determinant que la colonització té sobre el nostre psiquisme, més presoners en som. I és aquesta colonització no reconeguda la que ha generat l’escissió psíquica que pateix el nostre poble i que és manifesta en el caos, la confusió i la feblesa de pensament i d’acció en tot allò que té a veure amb les qüestions nacionals.

Per això pretendre canviar el món exterior sense canviar la correlació del nostre món psíquic, sense qüestionar-nos les nostres creences, els nostres punts de vista i les nostres actituds, sense una voluntat decidida d’ancorar la nostra vida en el nostre centre d’integritat interior, està condemnat al fracàs més absolut. D’aquí que els canvis polítics que no van del bracet d’un canvi profund de consciència tornin a reproduir els vells errors, les velles injustícies i els vells límits.

La comprensió i la interiorització d’aquest principi és vàlid arreu, però és inexcusable ara i aquí per tots aquells que volem una pàtria lliure, plena i gloriosa, i és sobretot, inexcusable i imperiós per els qui es postulen com a líders del procés d’independència.

Tots els catalans nascuts i pujats en aquestes províncies en què s’ha esbocinat la pàtria catalana hem estat profundament afaiçonats per una colonització endèmica i una submissió política nacional, que ha modelat el nostre món psíquic interior i el nostre caràcter col·lectiu. La catalanitat, en el sentit més genuí del mot, o sigui de reconeixement i expressió joiosa d’allò que som; la força, l’orgull i l’assertivitat per a ocupar amb absoluta naturalitat el lloc que se’ns ha assignat com a hereus de la nostra nació, són absents en la majoria de catalans. Fins i tot molts dels qui lluiten per la independència tenen pendent l’exercici de mirar-se de fit a fit i adonar-se com tots els aspectes més vitals del seu ésser han estat domesticats, anorreats o escapçats per un llast ideològic desvitalitzador que hem assimilat de grat o per força, i que massa pocs s’han vist en cor de qüestionar.

Aquest exercici d’observació, reavaluació i canvi de les nostres idees, de les nostres actituds, de la configuració de les energies del nostre món interior és especialment urgent pel què fa a la llengua, precisament perquè és aquí on els atacs, les mentides i la confusió inoculades durant segles, però d’una manera especial aquests darrers trenta anys, han obert una ferida tan profunda i sagnant, que si no hi ha una clara voluntat de regenerar la nostra visió en aquest tema, no serem capaços d’exercir l’autoritat i la fermesa indispensables per a redreçar i invertir l’avançat procés de decadència lingüística que patim.

El primer pas en aquest exercici és adonar-se que el discurs polític sobre la llengua és l’imposat pels colonitzadors, amb l’objectiu de destruir-la i assimilar així definitivament la nació catalana. Fer-se conscient d’això implica reconèixer que no hi ha un discurs propi i genuí, desacomplexat i valent pel què fa a la llengua. El discurs lingüístic de tot l’espectre polític i de gran part de l’espectre cultural català es basa en aquest discurs imposat pels nostres colonitzadors. Un discurs al qual es dobleguen sense qüestionar.

Les actuals classes dirigents dels diferents territoris en què s’ha dividit la nació són, doncs, l’instrument de la nostra destrucció nacional. La seva traïció és tan endèmica com la nostra colonització.

En molts casos, a València, a les illes, al Nord, a la franja, actuen amb un cinisme descarat contra la nació i especialment la seva llengua, i al Principat la incapacitat i la impotència de les actuals classes dirigents per posar “allò que és important primer” tal com intuïtivament saben fer els autèntics líders, condemnen la llengua, el tret més distintiu i primer del nostre ésser nacional, a l’arraconament i a la decadència. Aquesta impotència es tradueix en una absoluta negligència en tot el que té a veure amb la llengua, una tendència a amagar el cap sota l’ala i a desviar la responsabilitat que els correspon cap al poble, esperant que el voluntarisme amagui la seva traïció, o com a mínim, distregui els catalans més conscients, i els impedeixi veure que tot el seu esforç no implicarà cap canvi efectiu, mentre no es porti a terme en el marc d’una voluntat política clara de redreçament lingüístic.

La capacitat i voluntat política de les actuals classes dirigents pel què fa a la llengua va des de l’odi declarat fins a la deserció, amb actituds ploramiques i victimistes, i en el millor dels casos, és buida d’actes que posin en qüestió el procés de colonització que ens ofega.

El discurs lingüístic imposat pels colonitzadors i que aquesta classe política implementa, s’articula al voltant de dos punts:

a- la primacia dels drets lingüístics individuals per sobre dels col·lectius de la nació catalana.

De fet, aquests drets, que desapareixen com per art de màgia quan anem a qualsevol altre país, entronitzen la imposició de les llengües castellana i francesa feta pels colonitzadors amb les armes i la llei dins la nostra nació, i es concreten, en el millor dels casos, en la imposició d’un bilingüisme, que ja s’ha demostrat que és només un pas intermedi en el procés de substitució de la llengua catalana per la castellana, i per la francesa al Nord.

Per tant el què cínicament anomenen un dret no és res més que una estratègia colonitzadora. Una mentida que massa catalans s’han empassat, tot fent el joc, sovint sense adonar-se’n, als estats espanyol i francès.

b- la fragmentació lingüística.

Seguint l’estratègia del “divideix i venceràs”, s’ha bastit una estratègia per fer perdre la consciència d’unitat lingüística, exacerbant les varietats dialectals tot erigint-les en “llengües”, amb la voluntat evident d’afeblir el català. A fora del Principat s’ha demonitzat el terme “català” per a denominar la llengua. Els catalans arreu de la nació han caigut de quatre grapes en aquesta trampa, i en denominar la llengua pel seu nom dialectal, enlloc del nom comú, no han fet fet res més que enfortir el discurs lingüístic secessionista.

Fer-se conscient de l’estratègia colonitzadora imperant i de l’objectiu últim que té marcat: el progressiu afebliment de la llengua pròpia de la nació catalana, fins a la seva desaparició definitiva de la vida pública, exigeix de cada un de nosaltres qüestionar absolutament aquest discurs que se’ ns ha imposat subtilment, sibilinament, embolcallat sota falsos conceptes de tolerància; desenmascarar-lo; deixar-lo enrera i començar a pensar i actuar en qüestió de llengua com fan els països que mai han patit colonització, assumint amb absoluta naturalitat :

a- que la llengua pròpia de la nostra nació, el català, ha de ser la única llengua oficial i necessària en la vida pública per a tothom qui visqui aquí.

b- que cap dret lingüístic individual pot vulnerar o limitar els drets lingüístics col·lectius de tota la nació a viure en plenitud la seva llengua dintre el territori propi.

c- que tothom qui viu dins la nació catalana, en sigui fill o no, té el deure d’integrar-s’hi i assumir la llengua catalana en totes les seves activitats socials i públiques, i que no se li permetrà esdevenir un element de desintegració.

d- que la llengua, rica en varietats dialectals, té un nom comú i un standart que ha de ser reconegut com a model des de les instàncies de govern.

Aprendre a pensar d’una manera desacomplexada i natural sobre la llengua implica no tant sols qüestionar el discurs lingüístic imperant, i tots els límits que ens ha imposat en l’expressió i utilització de la llengua catalana, sinó també assumir l’autoritat per regenerar la nació catalana en matèria lingüística.

En aquesta línia cal entendre que la tasca primordial de l’estat català ha de ser:

a- restituir la oficialitat única del català, fent-lo així necessari en tots els àmbits de la vida pública, i assegurant així la integració lingüística.

b- retornar-li el prestigi nacional i internacional que la colonització li ha arrabassat. No ha de ser tasca del proper estat català defensar altres llengües que no siguin la pròpia. Totes aquestes altres llengües, inclòs el castellà i el francès, ja tenen uns estats que les defenses prou més bé del que han fet les elits polítiques actuals amb el català.

No ens enganyem, la incapacitat imperant per entendre i assumir amb naturalitat que la llengua pròpia de Catalunya ha de ser la única llengua oficial de la nació, és conseqüència del llast colonitzador que ens ha emboirat el pensament i ens ha afeblit la voluntat, perquè aquest és precisament un tret definidor de la colonització: un cop la confusió d’idees i la destrucció de la pròpia vàlua s’han instal·lat en el psiquisme d’un poble, la feina d’assimilació a la metròpoli ja la fan els mateixos colonitzats, esdevenint així les eines més poderoses de la seva pròpia anihilació.

Un altre tret característic del colonitzat és la manca de consideració pels seus clàssics. La normalitat que trobem en totes les nacions que no han patit aquest flagell, de valorar, llegir, estudiar i conèixer els fruits més madurs del seu esperit nacional encarnat en els clàssics, aquí és inexistent.

Quants catalans coneixem els nostres clàssics? Quants infants pugen a les nostres escoles, llegint-los i assimilant-los?

Si tinguéssim aquest hàbit saludable que ens ha furtat la colonització, sabríem que un d’ells, un clàssic contemporani, en Francesc Pujols va deixar escrit, potser pensant en els moments que ara vivim:” la llengua és l’ànima de la nació”.

La meditació sobre aquesta frase ens dóna la resposta clara, contundent, sense ambigüitats sobre l’estatus que ha de tenir la llengua catalana. Ens diu que si volem una nació catalana rica en vitalitat i creativitat, una nació amb ànima, hem de fer brillar la llengua en tot el seu esplendor.

Si la menystenim, si l’afeblim permetent que altres llengües ocupin el lloc que li correspon, tal com ha estat la pràctica sistemàtica del procés colonitzador, potser assolirem la independència política, però la nació catalana perirà, perquè ens haurem negat la tasca fonamental de regeneració nacional, la de retornar a la nostra ànima nacional, la llengua, el lloc que li ha usurpat la colonització: el d’única llengua oficial de la nació catalana.

Maria Torrents. Consellera de CA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!