El cas Mireia Belmonte

#terradescudella

Tinc una amiga que està fent una tesi sobre gènere, esports i mitjans de comunicació. Espero que aviat l’acabi i es pugui parlar seriosament d’aquesta qüestió. Ja fa temps que a les xarxes socials s’està posant atenció sobre el fet que els èxits esportius de les dones passen força desaperçebuts a la premsa. Però veure’n una anàlisi acurada segur que ens ajudarà a posar-hi perspectiva.

El cas de la Mireia Belmonte és paradigmàtic. Ha establert un nou rècord mundial en 400 lliures i ha guanyat dues medalles d’or en dues hores als mundials de natació. Però es veu que si no ets Michael Phelps no mereixes gaire atenció als mitjans, ni portades. Ai les portades! Són tan monòtones a la nostra premsa local… Només hi ha futbol, futbol, futbol… No, no volem tornar a veure el tors treballat de Cristiano Ronaldo. Per favor!

A casa nostra la informació esportiva només genera notícies al voltant del futbol, d’una manera exagerada, d’una manera malaltissa. Una cosa que no passa en altres països, on es posa l’atenció en una diversitat més gran d’esports. Òbviament, això repercuteix en la nostra mirada cap a l’esport, en la creació de vocacions, en la construcció de referents. Per sort en els darrers anys han aparegut esportistes de referència en altres disciplines, com ara Kilian Jornet i Núria Picas. És només un inici. Hem de suposar que ens caldrà un #Onsonlesdones en el món de l’esport per reclamar una mica d’atenció cap als èxits femenins en l’esport.

Sexo débil, sexo fuerte. Segons la Real Academia Española

Les meves filles tenen aquella edat en què descobreixen el món des d’una mirada crítica. De vegades em sorprenen amb opinions radicalíssimes sobre les coses que caldria canviar, amb aquella ingenuïtat pròpia de la joventut que no desmereix l’encert amb què observen i descobreixen els problemes del món en què viuen. Però aquesta vegada no em podia creure el que m’explicaven. Jo mateixa em semblava que no podia ser cert. I finalment, vaig córrer a comprovar-ho.

Mireu quines definicions gasten al diccionari de la Real Academia Española, consultable en línia, segons diu, gràcies al patrocini de La Caixa.

Es veu que els senyors de l’Academia han pres com a criteri el de consignar un vell costum que atribueix, erròniament és clar, la idea de bellesa i de debilitat (tot alhora) al conjunt de les dones. Cal suposar que han convingut que no calia actualitzar aquest tipus de definicions. Potser hem de creure que encara s’hi senten prou còmodes.

Per contra, en la mateixa definició, s’atribueix al conjunt dels homes la propietat del “sexe fort” i “lleig”. La bella i la bèstia!

El masclisme institucional deu ser això.