Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

L’efecte Lanzmann

Resultat d'imatges de shoah lanzmann

El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann, un dels intel·lectuals que ha deixat una petjada més rellevant en la qüestió de la memòria, no pas gràcies als seus escrits, sinó al monumental documental que va confegir durant deu anys de la seva vida sobre la Shoah (1985). Una pel·lícula de nou hores de durada i onze anys de producció que no pretén en cap cas ser una peça de memòria, sinó un interrogant permanent sobre el que va passar. L’holocaust preguntat als seus testimonis. Què va passar? On era vostè i què va veure? Què va fer?

Vaig descobrir Lanzmann gràcies a la tesi doctoral de Carles Torner (Shoah, una pedagogia de la memòria. Proa, 2002). En ella va aprendre que la memòria és una forma de justificació. I l’última cosa que pretenia Lanzmann era justificar l’holocaust. És a dir, explicar-ne el perquè va passar com una manera de confegir-ne el relat. «És clar, primer hi va haver una cosa, després va venir l’altra, etc. i les conseqüències van ser aquelles». Tal com assenyala Torner, Lanzmann enderroca els llocs de la memòria. Construeix una falla mitjançant la mirada del retorn. No inventa res, demana al testimoni que faci el trajecte del retorn. «En la meva pel·lícula, la Solució Final no pot ser un punt d’arribada del relat, sinó el seu punt de partida.»

Lanzmann diu «Cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels «Heil Hitler!» i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht: el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidireccional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Torner: 2002: 174)

Després vaig conèixer les interioritats del procés de producció gràcies a les memòries que va publicar Claude Lanzmann (Le lièvre de Patagonie. Gallimard, 2009). Les dificultats, les situacions que va viure Lanzmann durant el rodatge de Shoah durant els onze anys que va durar, són una lliçó punyent de com la memòria trasbalsa les persones, i com pot arribar a ser de traumàtica per a les societats recordar i reconèixer els crims del passat. Al film de Lanzmann no hi ha imatges d’arxiu de persones famèliques i de cossos apilats, imatges horroroses. Però és igualment inquietant. El que colpeix del film de Lanzmann és el testimoni. O més ben dit, l’interrogatori al testimoni. «I vostè veia passar els trens?» Lanzmann només va aconseguir interrogar un dels treballadors dels camps de concentració. Va intentar enregistrar amb càmera oculta algun SS, però sense èxit. L’aventura de la persecució dels nazis que vivien tranquil·lament a l’Alemanya de la postguerra constitueix un dels episodis més rocambolescos de les seves memòries. Tanmateix, insisteixo que el més important de la pel·lícula és el treball sobre els testimonis passius del que va passar amb els jueus. Aquells que feien vida tranquil·lament mentre el món s’omplia de terror.

Recordo el dia que vaig anar visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a prop de Berlin. Les cases del poble arribaven fins a les portes del camp. Cases unifamiliars amb jardí, garatge, dues plantes… Cases com moltes de les que veiem a Catalunya. Totes arrenglerades en un carrer llarg. Al final hi havia el camp. A pocs metres la vida normal i l’horror. Ignoro si les cases ja hi eren quan es va fer el camp de concentració nazi, o quan era el camp de concentració soviètic en què es va convertir després. O si es van construir molts anys després, quan el camp ja era un espai dedicat a la memòria, o potser encara era un espai mig oblidat i del qual no se’n parlava.

Recordo que vaig pensar que allò era «l’efecte Lanzmann de la memòria». Els exercicis de memòria reparadora sempre fan recaure en els testimonis de les injustícies la base sobre la qual construir un relat de condemna cap als crims. Però i els que eren testimonis passius? I la gent que no va fer res? Són preguntes incòmodes que difícilment obtenen resposta. I de vegades aquesta només reafirma el crim. En el film, Lanzmann es presenta a la plaça del poble d’Auschwitz i pregunta a la gent (als anys vuitanta) «per què els jueus? Per què ells?». Una de les respostes que emergeix entre la multitud és «van matar jesucrist». La justificació d’aquells que van ser testimonis de les deportacions, dels guetos, dels camps de concentració i d’extermini, finalment emergeix. La incomoditat es fa insuportable. L’obra de Lanzmann és una lliçó de com la memòria pot ser incòmoda. Recordar que algú va conviure amb l’horror a pocs metres de casa sense preocupar-se’n.

«L’efecte Lanzmann» pot tornar a passar, com les injustícies, com els crims d’Estat. Cal preguntar-se sempre com podem evitar ser uns testimonis silenciosos d’allò que no volem que passi, però que passa al nostre costat. La memòria no pot ser reparadora si no hi ha mediació entre el reconeixement del crim, la culpa i el perdó.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Actualitat per mrovira | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent