Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

29 de gener de 2007
Sense categoria
5 comentaris

S’ha perdut la clau de la Plaça Letamendi

El 29 d’abril de 2005 Artur Mas afirmava solemnement que per a CiU era una condició irrenunciable que la Generalitat «tingui les claus de l’edifici de la Plaça Letamendi». I el 30 de setembre del mateix any, era Joan Ridao qui feia servir la mateixa metàfora, tot afirmant que amb el nou Estatut «es garanteix l’autonomia real de l’Agència Tributària Catalana, o sigui que tindrem la clau de la caixa, tindrem les claus de la plaça Letamendi».

Tot i que han passat encara no dos anys des d’aleshores, costa d’imaginar l’ambient d’optimisme infundat d’aquella època, quan ens volien fer creure que ens havíem de menjar el món. Contra qualsevol mínim coneixement de la psicologia col·lectiva dels catalans i de la capacitat de lideratge dels nostres polítics, més d’un observador de la realitat catalana va caure en el parany de considerar que mentre haguéssim de negociar amb Madrid, la posició forta seria de qui tingués els calers de l’altre. Santa innocència!

Entre la frase de l’Artur Mas i la d’en Ridao ja havien passat coses: el PSOE havia dut a terme la primera rebaixa del projecte d’Estatut, perpretada pel Consell Consultiu mitjançant una votació política i no pas tècnica, en què les tesis més agosarades foren derrotades per 4 a 3. Immediatament abans del 30 de setembre de 2005 el ministre José Montilla va irrompre al Parlament de Catalunya per mirar de frenar el projecte d’estatut, tasca represa entusiàsticament per Miquel Iceta l’un d’octubre. I van continuar passant coses: la renúncia excessivament possibilista de l’Artur Mas a la Moncloa, les passades de ribot de l’Alfonso Guerra i el sí resignat i escarransit dels catalans al nou Estatut. Tot i que cal insistir que el tema bàsic no era aquest, al final, de clau de la Plaça Letamendi, res de res. No sé què ho fa, que al final sempre acabem perdent les claus…

Amb el nou marc legal, la situació del finançament autonòmic de la Generalitat i la del dèficit fiscal de Catalunya continuen essent desastrosos, i res no fa pensar que hagin de millorar a curt termini, bàsicament perquè darrere declaracions llampants d’aparença jurídica s’amaguen formulacions buides sempre subjectes a interpretacions i negociacions posteriors.

Ara el govern català del PSOE i els seus aliats han presentat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya: ja no es tracta de tenir les claus de la Plaça Letamendi, sinó de crear un Letamendi bis. I lògicament, cal esperar, dies a venir, tota la fanfàrria de tal supòsit, que caldrà saludar com un pas de gegant en la solució dels problemes de Catalunya.

No dubteu que ens espera una allau de trascendentalisme sobre la inigualable ocasió d’avançar en la solució dels problemes econòmics de Catalunya. Més ben dit, ens n’esperen dues, d’allaus: la dels qui afirmaran que amb la nova llei hi haurà un abans i un després en la qüestió del finançament, i la dels qui es lamentaran que una ocasió potencialment tant rellevant no sigui aprofitada adequadament i es malmeti l’esforç d’una generació.

Justament per això s’escau de tornar un cop més sobre els conceptes més bàsics, i situar degudament l’Agència Tributària.

Abans, però, és imprescindible de referir-se a una innovació molt lloable. Fins ara, era tradició que les lleis que emanaven del Parlament de Catalunya, quan s’esqueia referir-se a la nostra norma màxima, ho fessin nominativament: Estatut de Catalunya. Això, certament, era una anomalia que per fi ara es corregeix, de manera que el projecte de llei es refereix no pas a l’Estatut d’Autonomia, sinó a la la Llei Orgànica 6/2006, fet que, essent jurídicament equivalent, ens situa en l’àmbit de la normalitat espanyola, de la qual els promotors deuen pensar que no haviem d’haver sortit mai.

Fet aquest aclariment, podem passar a la substància de la nova Agència Tributària. A l’article 2.1.a del projecte de llei se’ns informa de les funcions que li corresponen: gestionar, liquidar, inspeccionar i recaptar els tributs propis de la Generalitat de Catalunya que es determinin i els tributs estatals cedits totalment a la Generalitat. En resum: descentralització administrativa parcial.

La pregunta següent és òbvia: quins són els tributs cedits totalment per l’Estat? La llei de l’Agència Tributària no ho aclareix: no és pas la seva comesa. I segons l’Estatut, cap en particular. El text estatutari és farcit d’afirmacions tautològiques com ara la de l’article 206.2, que afirma que «la Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits» (és clar, si no hi participés no es podria dir pas que han estat cedits!) Tot i que estem acostumats ja a comptar amb el 30% de la recapatació de l’IRPF, no hi ha en el text estatutari ni un sol mot que garanteixi que això ha d’ésser així. Tot fa preveure que en un futur immediat la situació real serà, més o menys, la mateixa que fins ara: la distribució de recursos serà anàloga, i uns impostos es liquidaran a Letamendi i els altres a Fontanella (i als altres letamendis i fontanelles territorials). Tot com ara. Això sí: tindrem una Fontanella – o Letamendi bis, com preferiu – farcida de president, junta de govern, director i comitè executiu.

El ciutadà pot preguntar-se en què l’afectarà tot plegat (a part de pagar uns quants sous fastuosos més). I això té dues respostes. En tant que contribuent, pot tenir l’esperança que en una o dues dècades es complirà el mandat estatutari contingut a l’article 204.c, desenvolupat – és un dir – per la disposició addicional 6a del projecte de llei, que preveu la creació d’una "finestreta única", sense concrecions ni terminis.

Des del punt de vista del beneficiari de la despesa pública, la cosa encara és més incerta: el projecte de llei no hi incideix, perquè no hi ha d’incidir, malgrat totes les bestieses que es van dir fa dos anys, fins al punt que en alguna ocasió va caldre recordar que qui fa les lleis tributàries són els Parlaments i no pas les Agències Tributàries.

Si volem saber què ens espera en el camp del finançament autonòmic, de moment només podem referir-nos a les disposicions estatutàries, farcides de declaracions d’intencions que no comprometen a res:

  • El finançament autonòmic es regeix pel principi de suficiència de recursos (art. 201.2).
  • El finançament autonòmic no ha de comportar efectes discriminatoris envers Catalunya (art. 201.4).
  • La Generalitat disposa d’unes finances autònomes i dels recursos financers suficients per a afrontar l’exercici adequat del seu autogovern (art. 202.1).
  • El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s’ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris (art. 206.1).
  • La Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits. El percentatge de participació s’estableix tenint en compte els seus serveis i les seves competències (art 206.2).
  • Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes (art. 206.3).
  • L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament (art. 206.5).
  • S’ha de tenir en compte (…) la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant (…), la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social (art. 206.6).

Un prodigi de inconcreció: no es pot dir menys amb més paraules!

Una cosa sí que queda clara: totes les concrecions van a càrrec d’una Comissió Mixta (art. 201.3) en el marc de la Constitució, de l’Estatut (el garbuix que acabem d’esmentar) i la LOFCA (art. 201.1). Multilateralitat disfressada de bilateralitat.

El tema del dèficit fiscal ni tan sols s’aborda, tot i ésser trascendent. Podria succeir – tot i que no és probable – que el finançament autonòmic fos equilibrat en relació al d’altres comunitats autònomes, però que l’Estat central continués amb la seva habitual gasiveria inversora a Catalunya. L’Estatut del País Basc, que liquida el tema de les relacions fiscals amb Espanya amb una sola frase, estableix que la variable bàsica per a l’establiment del ‘cupo’ és la despesa feta per l’Estat al País Basc: tant t’has gastat, tant et paguem. En el cas de Catalunya la variable de la despesa de l’Estat a Catalunya no solament no es tracta en la llei de l’Agència Tributària – és clar -, sinó que ni tan sols s’esmenta a l’Estatut.

  1. Mira el problema és que a la gent li importa poc tot això, a ningú interessa que els ciutadans es revoltin, i qui diu ciutadans, diu l’empresariat que han callat com uns putes després de reclamar un finançament i unes inversions que mai arribaran.

    Aquest estatut és evident que dóna quatre engrunes si donem suport al Zp aquesta legislatura. Després s’ha acabat, perquè el compromís és fins el 2013 i aquell any s’acaben els fons de cohesió.

    Aquest estatut és perfecte per garantir la cohesió espanyola a càrrec nostre, si ara paguem 2000 euros anuals per barba per mantenir les despeses capitalines, el 2014 serà una festa.

    Però aquí els problemes de la gent són uns altres, ens diuen una i una altra vegada. Aquí en tenim prou d’esgarrapar alguna coseta.

  2. Aìxò sí el finançament del partits, dels seus politics oi part de l’estranger està garantit a carrec de la butxaca dels catalans.

  3. Brillant article de l’amic Albert Vila i Lusilla, que voldria postil·lar per dir que la culpa de tot plegat és nostra exclussivament.

    1. Si CiU, ERC i ICV haguessin negociat com un bloc dient-li al PSOE, ben democràticament, que l’alternativa era la clau de la caixa o la caiguda del govern i eleccions anticipades, la cosa podria haver estat molt diferent.

    2. Em resulta especialment feridor el record d’un article periodístic del Sr. Quico Homs, de CiU, titulat "Tenim gallina", en què ens volia fer creure que l’acord del Sr. Artur Mas amb el Sr. Zapatero equivalia a la gallina que metafòricament ens havia promès en el nostre Parlament. Poques vegades recordo haver llegit un article tan poc convincent sobre la tesi suposadament defensada.

    3. El que va aconseguir el Sr. Mas a la Moncloa (a part d’aprofundir les querelles fraticides i irresponsables entre CiU i ERC) ja ho preveu des del 1978 l’article 156.2 de la Constitució Espanyola, és a dir, que la Generalitat (i qualsevol comunitat autònoma) pugui actuar com a delegada de l’Estat per recaptar, gestionar i liquidar tots els tributs de l’Estat en el seu territori. Però fins i tot aquesta previsió constitucional, d’acord amb l’Estatut, resulta de compliment incert i a llarg termini.

    Article 156
    1. (…)

    2. Les Comunitats Autònomes podran actuar com a delegats o col·laboradors de l’Estat en la tasca de recaptació, gestió i liquidació dels recursos tributaris d’aquest, d’acord amb les lleis i els Estatuts.

    4. Mas ens havia promès retirar l’Estatut si no aconseguíem la clau i enlloc de fer-ho va pactar de qualsevol manera, tal com explica l’amic Vila i Lusilla. Qualsevol negociació amb la tàctica aplicada a finals de gener del 2006 pel Sr. Mas està, sempre, condemnada al fracàs i mereix la destitució del negociador. 

    5. Recordo, gairebé incrèdul, com Montilla i Iceta van córrer a presentar esmenes de rebaixes a l’Estatut del Parlament tan aviat com van poder.

    6. Resulta gairebé increïble que després d’haver estat expulsada del govern pel seu no a l’Estatut, ERC hagi vingut a fer President de Catalunya al funcionari del PSOE encarregat de la rebaixa i perdedor de les eleccions, donant lloc al govern de més baix perfil nacional des de l’època Tarradellas. Un govern en el qual el conseller d’educació del qual es mostra encantat d’incrementar el castellà a les escoles, com si no fos la llengua catalana la que recula notòriament.

    Algú es pot estranyar de l’immens desencís que ens afecta a molts catalans ara mateix?  Com no hi ha d’haver una abstenció altíssima si tots els partits no fan més que tacticisme a curt termini i no tenim en qui confiar!

    A Catalunya avui estem completament orfes de lideratges coherents i d’un full de ruta que digui a on anem i com ho hem de fer per anar-hi. Suposo que per això han tingut tant de ressò les paraules dignes i coherents del Dr. Carretero. Però cal quelcom més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!