La nostra gauche divine progre i pseudocatalanista, tan inconsistentment de disseny (el disseny: la droga d’ells), s’ha empassat -com no- la rondalla caribenya del mestissatge dels Maragall i cia. Sempre han estat jacobinament antireligiosos, gairebé per principi genètic i per bilis (tal com els blavers i espanyols són anticatalans per collons). Potser la frustració de tants segles de suportar la podrida Inquisició del martillo de herejes. Deixem-ho així, si voleu. Però sovint han tingut la gent devota, injustament i superficalment, per supersticiosos, tronats, porucs, beats, nacionalcatòlics, etc, tot plegat si fa no fa en el mateix sac i sense capficar-se a filar-hi més prim, se n’han fomut amb escassa elegància i amb un fastigós menyspreu i complexe de superioritat. Han llençat bona part d’aquest important segment sociològic en mans de la dreta i, sovint, en braços del feixisme espanyolista més perillós. És això digne de patriotes ni de demòcrates responsables i intel.ligents?. No: és sols obra d’irresponsables i d’egòlatres rebordonits. Però, què fan, aquests, i les anteriors generacions de gauche divine, whisky amb soda en mà?. Quan són joves molta gent, sovint amb poca pela i prou temps, fan activitats socials extres: per distreure´s, per moda, per mimetisme, per creure’s millors que els altres, per jacobinisme il.lustrat, per ser positius, per tranquil·litzar-se la consciència, etc.Tanmateix, a la llarga, tot plegat acaba en foc d’encenalls: esnobs amb esnobs i despistats xoquen, es desencisen a la primera que volen fer carrera, se’n descobreixen les misèries, etc.Talment, les utopies futuristes (marxisme, anarquisme...) atrauen la xerrameca, ja que parlotejar sembla eixir barat: precioses ideologies humanistes a fi que “la col·lectivitat” faci allò que ens pot corcar la consciència i que nosaltres en persona sembla que no estem disposats a fer per ajudar l’altri. Ideologies tan volàtils vitalment com l’alcofoll. La meva generació, la de la transició (llavors rondàvem els 20 o poc més) és un exemple d’esquerra relativament combativa però totalment, ja, apàtica, fòssil i inepta, especialment en temes nacionals que, en general, mai no copsà en llur fondària. Què fan, els meus vells camarades, els mateixos qui es jugaven la vida en escampar pamflets?. N’hi ha, dels meus, que han acabat al PCE, al PSOE, fins i tot al PP; n’hi ha de pluriempleats, qualcuns han acabat prou rics i no veig que es gasten les peles en cap causa catalana -que jo sàpia-, fins i tot n’hi ha que -tot i ser pare i mare catalanoparlants- han castellanitzat els fills sense suc ni bruc; n’hi ha qui duu els fills a col·legis privats pro-PP... Part d’aquests treballen en l’ensenyament, on viuen còmodament enmig un ambient de tebi nacionalisme, protegits professionalment de la realitat més dura. Això sí: la majoria continuen tan irònicament agnòstics, almenys aparentment, com de costum. Molt tolerants, diuen, i segurament per pura mandra. Però, al capdavall, anticlericals, tot i que el baix clergat català fou sovint, com ara a la Guerra de Successió o en part sota el franquisme, punta de llança de les llibertats catalanes. I fins i tot antireligiosos: potser reminiscències d’en Lenin o de la revista El Temps (l’única que conec en tot lo món que escriu sempre “déu” en minúscula, com si fos la KGB, potser també tenen vocació d’adoctrinar-nos en les excel·lències de l’ateisme materialista). Ara bé, que si en Lenin ressuscitàs -ai,ai,ai...-segur que els satiritzava durament en qualque dels opuscles de combat que ell solia escriure contra petitburgesos i d’altres paparres del proletariat. Vet aquí la malencònica natura humana. Sé d’anarquistes de llavors que ara són terribles rapinyaires advocats de ricatxos. O la Karmele Merxante, llavors moderníssima articulista anarcofeminista de l’underground, anarco de pro i contracultural Ajoblanco i ara il·lustre cotorra a sou del més infames programes de reality-xou ,desvergonyits detritus de la telebrutícia de per a marukhitzar el poble. Pitjor que Homer Simpson. És més fàcil que un poble canviï de llengua que no pas de creences: els sants canvien de nom però són els mateixos, si fa no fa, llur vida i les devocions que generen es perden en una altra llengua... I doncs: la religió, la fe es troba més al fons de la sociologia de masses, malgrat els demagogs, els Robespierres, els marxistesleninistes, etc... Aquests descendents de Voltaire, d’Almirall i de Blasco Ibàñez, en atacar la ”idea” de Déu, sols fan que la massa social s’espanyolitzi més radicalment i ràpida. Són el llast d’un nacionalisme suïcida i frívolament de marca (anti o a-religosa). Finalment: els anglosaxons controlen la geopolítica mundial perquè són protestants, és llur poderosa arrel d’alfabetització i estudi sistemàtic, de ment ordenada i analítica, de treball realista, de llibertat de pensament i consciència,de discusions i interpretacions hermenèutiques rigoroses. De fer les coses bé i no decidir les coses mig bufats en algun soparot o en alguna gala de bombos mutus. Sols els entendrem i ens ajudaran si obrem en conseqüència, sense frivolitats irresponsables ni amateurismes de sarau com els que ara ens corquen i ens duen cap a l’extinció com a nació viva, enmig d’un guirigall de jovent fent l’indi. Fets i breu: Ramon Llull i Antoni Gaudí, potser els catalans més universals i genials de tota la nostra història, foren místics cristians, el contrast demostratiu -per comparació amb la nostra cultureta gauche divine- de qui és cadascú en aquest món, i del que pot donar de si cada manera de ser i de pensar i d’actuar. A la cultura anglosaxona els valors del treball i de la realitat són temes forts, quasi sagrats. El treball no es deu mesclar, d'entrada, amb el xalar perquè el sol tòrcer, cal fer bé el treball per després xalar a gust i sense maldecaps, sense "stress". És un altre plantejament vital, més lògic i madur. A mi em convenç aquest tret de la cultura anglosaxona: és pràctic, realista, eficient i seriós. És fer bé les coses. No em convencen les "santas tradiciones" de la cultureta mediterrània de mesclar les rialletes sornegueres amb les anàlisis de temes importants, ho sent: Jo vull vèncer i estic fart dels problemes eternitzats que arrosseguem, no vull passar-me així 25 anys més, no em sedueix la idea. Mentre no ens modernitzem en tots estos enfocaments continuarem essent els perdedors i restarem, com de costum, més aprop de la cultura africana que no pas de la nordeuropea/occidental. La cosa és així de lapidària. Ser nacionalista de qualsevol tendència (mireu Malcolm X, Attatürk, Martin Luther King, Bismarck, Gandhi, M. Collins, Macià, Xirinacs...) té molt a veure amb la modernització i la millora de les valors morals. Parl, evidentment, dels nacionalistes reals, dels qui avancen i resolen bé els problemes, no pas dels qui es queden mirant-se el melic amb autisme i rient-se d'això i d'allò amb posat de superioritat siciliana i es diuen "nacionalistes". Espavil, gent!. Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d’Espanya i França!!.

  L’extrema esquerra catalana i espanyola i l’estel que els guia: dur la contrària a tot el que faci USA.
  Qui els dissenya el guió? No seran els serveis espanyols que saben que només enfrontant independentisme contra EUA poden evitar a la llarga un posicionament nordamericà en favor de les nacions ocupades per Espanya?
 
  Són molt hipòcrites, els de l´EIR i els altres d'extrema esquerra: si critiques la repressió xinesa sobre el Tibet, et diuen que no tenim potestat moral els occidentals per criticar el que fa la Xina, però després sembla que sí que hem de tenir potestat moral per criticar el que fan els nordamericans o els israelians; i ja he escoltat un parell de cops justificar la invasió xinesa del Tibet amb la història de que allà era/fos una teocràcia i que ara estan millor... els mateixos arguments que fan servir tots els imperialistes de sempre, que amb la invasió estan millor. Com pot l'esquerra independentista defensar el criminal règim xinés, culpable de reprimir sense miraments tot moviment independentista o per la llibertat, de donar suport a la criminal i genocida Dictadura birmana o d'enviar soldats al genocidi sudanès a canvi de petroli (dos dels majors règims genocides de la història recent i que l'esquerra independentista, en un exercici de demència, totalitarisme i brutalitat política, s'atreveix a ignorar olímpicament).
  Una cosa és la permanent manipulació informativa espanyola (i xinesa, per suposat, com això dels lames, és exactament el mateix que acusar els jueus de provocar la KristallNacht o els catalans de "perseguir el español", coses inversemblants sols explicables a través de la manipulació desinformativa d'Estats totalitaris; sembla que els tals “lames” violents fotografiats per les autoritats xineses eren provocadors policials xinesos).
  La República Popular Xinesa és una Dictadura de Partit que junyeix el pitjor del capitalisme (desigualtats brutals, misèria camperola fins al punt que els camperols pobres venen als seus fills a rics de les ciutats...) amb el pitjor del comunisme (censura en Internet, massificació brutal, falta de llibertats d'expressió, etc.), que realitza el 90% de les penes de mort de tot el món (i l’esquerra sols se’n recorden de Guantánamo!) per a traficar amb òrgans, i que sotmet les seves catalunyes i euskalherries a una brutal repressió (Tibet, els musulmans turcmans del Nord-oest, els hmong, mongols, etc.). Cal estar cec per a justificar o exaltar, ni tan sols indirectament, semblant monstre autoritari i, sens dubte, corrupte.
  I tot això de defensar les FARC, que ja ha quedat més que clar que són una banda narcoterrorista que res no té a veure amb la política ni amb el poble ni amb les esquerres, però tant se va, si són antiamericans ja els va bé.
  Així condemnes el que passa al Tibet, o el que passa al Sudan o a Biafra, et critiquen i et diuen que de desgràcies el món n´és ple, això sí, ells després es passen la vida amb els àrabs palestins i els bascos.
  L´altre dia m´enviaren un escrit sobre un etarra desaparegut durant un enfrontament amb la policia francesa (on morí un policia), i que a ben segur és mort, fa 25 anys!; i després, si defenses al dia d´avui, al 2008, els pacífics tibetants, ets un hipòcrita, vés per on. 
  Igual que hi ha una injustícia de dretes n’hi ha també una sota l’etiqueta d'esquerres, i eixa és la que l'E.I.R. defensa; bona part d’ells –induïts probablement per professionals de la infiltració- ho fan sense miraments, amb calúmnies, persecucions i tota mena d'insults.
  Fa poc al Racó s´escandalitzaven perquè un policia israelià disparàs una pilota de goma a un àrab... però miren cap a una altra banda, i fins i tot justifiquen, si les FARC fan una carnisseria de pagesos. Aquests són els comunistes, defensors del poble i que lluiten contra la hipocresia capitalista! Tot plegat, cansa una mica. Ja estic fart d´escoltar sempre parlar dels bascos, els àrabopalestins i els saharauís, amb tot de notícies i correus i fòrums sobre el tema, i després no pot eixir un tibetà amb una bandera a protestar perquè els senyorets del politburó s´enutgen. A més a més, no els agrada el Dalai, quan al cap i a la fi, aquest home tampoc no es pot dir que vagi estomacant gent ni res, fa el que pot pel seu poble, i poc més pot fer, i tampoc no em sembla un dictador, si més no, té el suport de gran part del seu poble; tanmateix, s´estimen més gent com el Mono Jojoi de les FARC, un senyor feudal. Abans Barrabàs, vaja.

  Pel que a mi respecta, segurament passaré ja d´aquesta gent, són d´allò més hipòcrita en el món. L´antiamericanisme boig els té malalts, jo també vaig protestar contra la guerra de l´Irak, però és que aquests protesten tot el que flaira a USA, i si pèr això han de justificar/aplaudir/silenciar els bombardejos russos, ho fan; això sí, després t´escalfen la tafarra a cada trico amb el tema txetxè, finalment controlat per integristes islàmics que fan ois.
-------------------
 
  "Matar americans i aliats seus, civils o militars, és un deure per a tot musulmà", diu la cèlebre fàtua del 1998. Alegrar-se per la desgràcia dels americans, somriure quan són atacats, pensar que ho mereixien, sembla el deure de tot bon burgès europeu i de tot progressista. Imbècils». (Oriana Fallaci).
 
  A molts països musulmans han assassinat durant els últims anys molts cristians i unes altres minories religioses i nacionals. El cas més greu és Sudan (on paradoxalment els maten al sud però ara tenen una relativa llibertat a la capital, cosa que sol passar a la majoria dels països musulmans: obren la mànega a les capitals on hi ha representació diplomàtica). A Indonèsia també hi hagué massacres fa uns anys (i en part encara continuen). A Iran la població està contra el règim, que fa anys segrestava líders protestants i els feia desaparèixer (a Txetxènia inclús els tallaven el cap, a Sudan els crucifixaven, ara ja no). El règim més intolerant és Aràbia Saudita, corrupte i amb una policia religiosa semblant a la GESTAPO. Em vaig escriure amb un filipí tancat en una presó clandestina d'eixa policia i em contà (m'escrivia en paper de ceba, molt lleuger, que traia dins de bolígrafs a través d'alguna visita o intermediari) que havien decapitat un amic seu per fer cursos bíblics. A Egipte, en canvi, el poble és militant en favor de l'Islam, però donen ajuts i discriminen els coptes perquè s'islamitzin i oblidin el copte (als turistes els diuen que a les esglésies coptes parlen "llatí", per amagar que és copte, la llengua derivada de l'Egipte faraònic), per obrir una església han d'adreçar-se al Ministeri i esperar anys. A la majoria de països musulmans, de fet, està prohibit obrir esglésies o convertir-se de l'Islam a una altra religió, generalment els "apòstates" tenen problemes molt greus amb les autoritats i amb la pròpia família. (Per cert, Obama era musulmà, abans de convertir-se al cristianisme, sembla un cristià prou modern, però en un polític vés tu a saber). 

  L'única potència que sovint ha plantat cara a les massacres ha estat els EUA. Europa quasi sempre s'ha inhibit. Tanmateix encara passa EUA com al dolent i Europa com a la democràtica (si Espanya algun dia torna al genocidi contra Catalunya també s’inhibiran o encara l’ajudaran, només EUA pot ser-nos una alternativa). Això és mentida: Europa normalment no ha estat mai més democràtica que els EUA, o és per l’estil o és pitjor. L'esquerra ha atacat la intervenció de Clinton (un wilsonià, és a dir, partidari de la independència de les nacions) a l'ex-Jugoslàvia adduint que el govern (genocida) serbi era "socialista". Quina barra més gran! Fou des de llavors que deixí de ser anti-OTAN, almenys l'OTAN serví per impedir alguns genocidis. I els bosnis i els kosovars eren musulmans!! L'esquerra no digué res de Timor, independent gràcies a Clinton. En canvi bramà quan bombardejà el genocida Sudan, sense dir res de la política del govern islamista. És per això que, finalment, encara que de tarannà sempre he estat esquerrà, em fot tant de fàstic aquesta esquerra, que m'he fet antiprogre i pràcticament he deixat de dir-me esquerrà. Tenen tota la misèria que es mereixen. 

  Em xoca moltíssim que l'esquerra independentista sempre estigui amb Palestina i ignore els morts jueus o el genocidi islamista al Sudan, que dura més de 20 anys i s'ha cobrat uns tres milions de víctimes. És escandalós i em dóna que pensar una cosa: que si l'esquerra independentista (basca, catalana, andalusa o la que fos), arribàs al poder, cosa que no passarà entre altres coses per la profunda incompetència de la que fan gala, tindríem Envers Hoxhas i Stalins i khmers rojos a dojo. La veritat, vist tot, que em quedi com estic, fatal, però sense camps de concentració. 

  Igual que bosnians o georgians que he conegut. Uns bosnians del meu hospital, exiliats per la guerra, encara parlaven contra "el valenciano" perquè deien, els molt animals "que podía provocar una guerra civil". Porten el verí en l'ànima. Avui mateix un georgià d'un grup internacional de viatges al qual he escrit per saber com va per allà, em contestà dient tot indignat que ell està en contra de la llibertat de Catalunya, perquè què faríem amb tants de petits Estats?. Progrepihos. Totalitaris en versió moderna. Gent sense ètica, sense cervell, lliberticides víctimes de lliberticides. El món és pura misèria.
 
  A pobles valencians on hi ha barris de majoria musulmana, les dones nomusulmanes que passen amb minifalda són insultades i fins i tot sacsejades.
  Quan és Ramadà, hi ha musulmans que diuen que els batles haurien de prohibir que sonen les campanes de les esglésies perquè "els destorba el dejuni" amb tocs d'una religió que no és la d'ells.
  Aquests "detallets" demostren el que tenen al cap molts musulmans de ca nostra, en gran part integristes.
  La majoria dels valencians no som xenòfobs, volem i necessitem acollir bé la immigració, però sí volem la llibertat i rebutgem la imposició i l'opressió islamonazi que pretenen imposar-nos.
 
Els islamonazis vingueren primer per les dones i les tancaren a casa a parir, i no alcí la veu perquè jo era home.
Després vingueren pels homosexuals i fornicaris per lapidar-los i jo callí perquè no era homosexual i era casat i fidel.
Després pels berbers, kurds, dinkes, nubis, per arabitzar-los o exterminar-los...i jo callí perquè no era de cap d'eixes minories nacionals.
Després pels comunistes i sindicalistes perquè no conscienciaren els pobres, i no alcí la veu perquè jo no era comunista ni sindicalista.
Aleshores vingueren pels cristians per deixar-los sense drets civils i prohibir-los bastir temples, i no alcí la veu perquè jo no era cristià.
Finalment vingueren pels secularistes ateus i humoristes que feien acudits de les barbes del profeta, i jo callí perquè ja s'apanyaran.
...I aleshores vingueren per mi –i llavors ja no hi havia ningú que alçara la veu.
 
---------------------------
 
  Des d'un punt de vista marxista-leninista és dubtós i molt incert el que dius.
El camarada Enver Hoxa, líder d'Albània durant més de trenta anys reivindicava Kosovë, en tant que territori amb majoria albanesa. El camarada Slobodan Milosevic tenia una altra idea, més semblant a la teva. No sé el que pensava el camarada Nicolae Ceaucescu, però possiblement deuria tenir la idea que més li convenia en aquell moment.
Consultaré als camarades de l'Esquerra Independentista Revolucionària dels Països Catalans (EIR) quina és la seva posició respecte del tema. Serà sens dubte una reposta adequada, intel·ligent, reveladora, justa i serena que donarà llum i esperança a tant d'orfes ideològics que no entenem del tot i en profunditat la maldat de l'imperialisme ianqui.
Sens dubte que els de l'EIR sabran explicar com els pobrissons albanokosovars enarboren banderes ianquis per a saludar la seva independència. Quina incongruència! Quina falta de sentit! Sens dubte que els de l'EIR ens ho expliquen.
Avançaré un esbòs de resposta:
Crec que quan Enver Hoxa reclamava Kosovo, Kosovo era Albània. Quan Slobodan Milosevic reclamava Kosovo, aleshores Kosovo era Sèrbia. Ara que els americans han fet el que els hi ha donat la gana , o sia Kosovo independent, és hora d'oposar-se al que han fet els americans. Poc importa el que Kosovo en realitat sia.

Independentisme científic, contra la insolvència i la quincalla ideològica: http://www.polseguera.com/colaboracion/catala/independencia_imperi.htm

El problema és que tots repeteixen la paraula màgica "Independència" com si fos l'abracadabra, però sense concretar res més. Es pensen, els molt somiatruites, que és un ensalm. Creuen en la màgiapotàgia, aquesta gent, pobres.

No es prenen ja la molèstia de veure com s'han independitzat uns altres i es creuen que poden fer alguna cosa sense l'ajut exterior o sense tenir un grup popular gran de mobilització independent dels partits però englobant-los. Etc

Són amateurs. Són joves que en realitat volen xalar i anar als concerts i poc més. Que creuen que amb 4 senyeres i crits i concentracions ho aconseguirem. Van despistats. I els més grans tampoc brillen intel·lectualment ni tenen idees massa encertades. És tot com una boira espessa, de la qual s'aprofita Espanya per a continuar torturant, furtant i fent-nos malbé.

Per a l'EIR ser "independes" consisteix, bàsicament, a editar enganxines (que la majoria ni les enganxaran) que diguin "Independència" , sense més explicacions (ni per què, ni com ni res), terme que sona maximalista a bona part de la població i que ells solen utilitzar com a una mena d'abrakadabra.

I "no ser regionalistes" consisteix, per a l'EIR, a posar mapes dels PP.CC.

Donat que la infiltració espanyola ha inutilitzat l'EIR fins a fer-ne una mena d'acnè jovenil, d'ideologia teenager, que se'n va gairebé sempre abans de fer els 30, la nostra EIR és una manera fictícia i il·lusòria de fer "independentisme" i que no té res a veure amb l'independentisme de les nacions que realment s'han independitzat. És un independentisme tranquil·litza- consciències i exculpatori, per a diades de guardar i barres de bar del rotllo, que es mira el llombrígol en comptes de mirar la història, la sociologia i altres matèries objectives. L'EIR és fugir d'estudi, són "indepes" mítico-recreatius.

La independència, per als nostres independentistes, no és quasi mai rellevant i sempre es pot deixar "carpe diem".

Per a l'any 3000 potser? Ara n'hi han qui diuen que per al 2014...però, què fan per a preparar-la? On és la unitat en un moviment de masses independent de la politiqueria poltronera o del marginalisme hiperideologitzat?

Fan com eixos partits reaccionaris llatinoamericans que es diuen "revolucionarios" i són de l'oligarquia. Prometen, prometen i no s'ho agafen mai seriosament, clar.

Demagògia.

Per favor, no us digueu revolucionaris ni molt menys independentistes. Digueu-vos festeros, progres, vividors, potser.

En fi, teniu el cor a l'esquerra, segurament, però la butxaca ben a la dreta i el cap en unes altres coses "més importants".

El nacionalisme pot ser moltes coses. Ara bé les independències nacionals en context europeu sempre han estat encapçalades per la burgesia i l'església i allí on aquestes forces no han estat independentistes no hi ha res a fer. Com deia Marx, les idees de la classe dominant són les dominants en cada societat.

En contextos no-occidentals a voltes la independència ha estat duta per elits comunistes (per ex. al Vietnam) si bé aliades a la "burgesia nacional". A Xina contra la invasió japonesa igual.

Els independentistes d'esquerra nostres no sols no tenen en compte la via europea, que òbviament és l'única que seria viable ara i ací, sinó que ni tan sols accepten la vietnamita. Deu ser que estan en un altre món …o fora de la Història.

Els vostres referents són sempre de derrotats (maulets, segadors, antifeixistes) i, si repassem la història, veiem que van ser derrotats sobretot per desorganització dels caps i divisió, desconfiança i inhibició de gran part del poble.

Si prenem com a referents derrotats que s'equivocaren, el que ens espera és una nova derrota (potser la definitiva).

El que hem d'aprendre és DELS QUI HAN VENÇUT I S'HAN INDEPENDITZAT.

La política no és poesia, sinó ciències exactes.

"És menester saber, per a cercar la pròpia llibertat, una mica de geoestratègia internacional, tenir sentit d'Estat (allò que els Estats en diuen també diplomàcia internacional) . Sense això no hi ha realment desig de sobirania nacional ni la més remota possibilitat d'atènyer-la. Els catalans, que repeteixen com a cotorres els missatges de l'amo espanyol com si fossin de fabricació pròpia –adoptats per comoditat, rutina i covardia, això sí-, sempre es preocupen d'impartir justícia urbi et orbe sens escombrar primer la pròpia casa, es preocupen de tots els dictadors i genocidis haguts i per haver-hi abans de preocupar-te, sobretot, del genocidi (bàsicament cultural, en aquesta època, perquè si l'assimilisme funciona no intenten l'extermini físic, molt més antieconòmic: amor d'amo, aigua en cistella...) que nosaltres mateixos estem patint com a poble, perquè és sobre el que podem actuar més directament i perquè es troba molt menys internacionalitzat que no pas uns altres amb molta més premsa, com ara el del Sahara o el kurd o l'indi (clar, amb tan poc sentit geoestratègic és normal que no n'estiga gens ni mica, d'internacionalitza t). Com va dir Macià o Companys, moltes nobles causes tenen a muntó defensors arreu el món, però la nostra sols ens té a nosaltres".

En la Història, que és la prova del cotó-en-pèl, dissortadament, mai cap partit d'esquerra ha conduït de manera victoriosa cap independència europea.

Així que el missatge ultraesquerrà és el missatge que interessa als antiindependentiste s (PPSOE), els qui volen que fracassem en la nostra llibertat a través d'utopies somiarotllos.

Menys somiar i més calcular, menys dir pardalades i més estudiar les realitats de manera científica, menys ideologia i més metodologia.

Inclús els que es diuen independentistes tampoc no fan gran cosa per un independentisme realista i per prioritzar els drets civils dels autòctons. Sovint, qualsevol cosa els pareix més important que això. El problema és que molt jove independentista s'ho fa dir per reacció a l'espanyolisme, però d'independentistes poc. No tenen formació i els esquemes mentals que mantenen són totalment heretats de l'espanyolisme ambiental (colonitzats i regalimant autoodi).

No hi ha pròpiament una dreta independentista catalana (ni molt menys una extrema dreta). En les nacions normals o normalitzades o en vies reals d'independència existeix també una dreta igual que una esquerra. Vejam Flandes o Croàcia on fins i tot l'extrema dreta independentista ha estat forta tradicionalment.

De fet no hi ha hagut mai a Europa una independència realment duta per les esquerres. Les independències a Europa han vingut de la mà d'unions nacionals o del centre-dreta (i amb suport internacional, sobretot dels EUA). La Història és mestra de la vida, però no per als qui no volen aprendre i volen repetir sempre les mateixes cagades irresponsables i irreflexives.

Parlar d'independentisme d'esquerres, pràcticament, és parlar d'un impossible (a Europa, almenys) en tant que independència REAL, TRIOMFANT.

L'única independència d'esquerres que conec són les de l'Indo-xina. Ho-Txi-Minh, qui era marxista, tanmateix organitzà un pacte interclassista amb la burgesia nacional vietnamesa (contra els japonesos i els francesos). També Mao pactà amb la burgesia nacional xinesa i fins i tot amb un fatxa com Xiang-Kai-Xec (que era una mena de PP) contra la invasió japonesa.

Però la nostra Esquerra Independentista no tolera ningú que no siga d'esquerres de la manera més estricta. És ortodoxa, encarcarada, tancada de mollera. Pot avenir-se amb àcrates o amb comunistes espanyols però no amb independentistes no-esquerrans, els quals tracta automàticament com a heretges ("nazis", en diuen alegrement i fraticida... després vénen els nazis de debò a donar-los llenya i no saben defendre-se' n...).

De la mateixa manera, pretenen ser més esquerrosos i revolucionaris (i arrogants, i mancats de realisme) que Mao o Ho. Són joves i per això ho saben tot, i no atenen ni els consells assenyats per un Bloc Nacional de Papa Guia. "Lo más de lo más, oiga"

Què hi farem! No crec que vulguen la independència real, només anar d'indepes (etiqueta de moda) per a les festes de guardar i pegar quatre crits rutinaris espanta-iaies a les manis ensopides i repetitives que fan, que és cosa totalment distinta (i antitètica).