(Noticia del exilio)

Después de veinte años de régimen franquista, uno ya no se sorprende de que los extremistas de intolerancia imposibilitan el respeto y la convivencia cívica y que, de vez en cuando, alcanzan tal grado de ferocidad que no se detienen ni ante el gran misterio de la muerte.
Véase, si no, cómo en el año 1949, los franquistas violaban el culto a los muertos haciendo cambiar los textos de las losas funerarias.
Hoy, los peninsulares, y en particular los catalanes, no tienen la libertad de honrar a sus muertos. Por haberlo pretendido, unos ciudadanos de Arenys de Mar son molestados y multados por los descendientes de Felipe V.

No importa que fuera el pueblo entero - y con él las representaciones de las instituciones religiosas de la localidad - quien adoptara la loable actitud de acompañar en masa los restos del patricio que había ennoblecido a la Patria con la fundación de una escuela técnica modélica, y que había administrado honestamente los bienes del común ....
¡No importa! el esbirro de turno, <>, lo califica de <>, ...le multa y sanciona como le parece a unos cuantos de los que tuvieron la osadía de acompañar el <> en su último destino.
Este es el concepto de la palabra <>, según el diccionario del enemigo.
Recordamos aún aquel <> que el ABC de Madrid publicó el día 2 de marzo último y que tan amablemente, bajo el título de <>, fue reproducido en LA VANGUARDIA de Barcelona de 14 del mismo mes: <<¡A por el otro millón de muertos!>>

Obra en poder de aquesta alcaldia, atta. comunicación, Nº 2486, del negociado 4º, del Excmo. Gobierno Civil de esta Província, fecha 27 del mes de Octubre p.pdo y una de cuyas partes, copiada literalmente, dice: ....se requiera a los familiares y propietarios de las tumbas o panteones donde figuran inscripciones en vascuence, para que sean retiradas las losas y sustituidas las citadas inscripciones por otras en castellano; y siendo V. uno de los propietarios de la tumba en la cual aparece inscritos los nombres en vascuence, requiero a V. para que con la debida urgencia sea retirada dicha placa y sustituida por otra placa;

Dios guarde V. muchos años.

Guernica 2 de Noviembre 1949

El alcalde.

--------En qué consiste el "terrorismo español"

(ese silenciado).

-------

"Cuánto daño hacen ciertos clérigos a la República de Cristo!....Y luego si llega una revolución y matan a sacerdotes, ah! entonces somos mártires del Cristianismo! Y quieren que el Cristianismo y la Iglesia los defienda y los eleve al honor de los altares. ¿Esos tales son mártires? Si ellos son los que provocan la matanza!" (Padre Gumersindo de Estella pasó los 3 años de guerra asistiendo a los condenados a muerte en la cárcel de Torrero, Zaragoza. Angustiado por la magnitud del crimen y la inmoralidad que vivió escribió un diario: "Fusilados en Zaragoza 1936-1939. Tres años de asistencia espiritual a los reos", Mira Editores, Zaragoza, 2003).

"Le felicito de lo más profundo de mi corazón por los brillantes éxitos del Ejército Nacional bajo sus órdenes. También confío que el final próximo y victorioso de la guerra traerá al pueblo español la paz y con ella se abrirá una nueva época de brillante desarrollo de la nación española. Adolf Hitler, Canciller de Alemania" (Telegrama de Hitler a Franco, con motivo de la conquista militar de Catalunya, 1939). http://www.youtube.com/watch?v=vfq_zK0AK44&feature=related

--------------------

http://www.elplural.com/andalucia/detail.php?id=30307

La solució final per als catalans

“Si el III Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial, ja s´havia disposat la deportació de població d´origen català –independentment de la seva ideologia-, cap a camps de concentració al nord d´Àfrica, i el posterior repoblament de la terra catalana amb gent vinguda d´altres terres d´Espanya. Com que el destí bèl.lic va imposibilitar complir amb la primera part del projecte genocida dels franquistes, no es va dubtar posteriorment de provocar l´allau migratori bestial que va patir Catalunya durant la dictadura, amb el fi de descohesionar la nació catalana” (Dr. Franz-Berndt Speicher, L´Estel de Mallorca, 1•7•1997).

La Sicherheitsdienst de la Gestapo, l'espionatge de la policia política d'Adolf Hitler, va muntar el 1937 l'operació coneguda com Papers de Salamanca, 200.000 kilos de documents robats als catalans i guardats a l'hospici de nens del carrer Gibraltar del quarter general de Francisco Franco. L'historiador del dictador Paul Preston ha destapat que el coronel de la SS Heinz Jost, condemnat a mort a Nuremberg, va dissenyar aquesta neteja racial d'Espanya.

El violent desacord del tren d'Hendaia amb Hitler ("Franco és pitjor que anar al dentista") no era un poc creïble repartiment d'Àfrica, sinó la solució final dels catalans. El Führer no es va atrevir a deportar-nos com preu de sang del seu aliat per entrar en guerra. Una cosa era fer desaparèixer jueus dispersos del III Reich i una altra, jueus imaginaris a la seva terra. Els crims es fan d'amagat com la sagnant persecució muntada per la Gestapo. Tres milions de catalans, tots, estàvem fitxats. El cunyat Ramón Serrano Sunyer va encarregar a l'amic de la família Marcelino Ulibarri el saqueig. Després presidiria el tribunal de repressió, encarregat de les penes de mort. Només al Camp de la Bota, avui tapat pel Fòrum dels Especuladors, n'hi afusellaren 1.400. Tot el que no s'emportaren fou destruït, com llibres i revistes en català. Però no ho cremaven com a Alemanya, sinó que feien pasta de paper, molt millor negoci.

La magnífica Plaça Major de Salamanca està construïda també amb el botí de guerra de la destrucció de Catalunya el 1714.

L'arxiu dissenyat per la Gestapo a Salamanca agafava les 17 (de 50) províncies que lluitaren contra el feixisme. Però els castellans han recuperat els seus documents, com les famílies dels polítics Giner de los Ríos i Azaña. En canvi les famílies Cambó o Rovira i Virgili han rebut la mentida com a resposta. La Comissió de la Dignitat diu en un llibre (Editorial Milenio) que amagar el contingut i elevar un fitxer policial a valor d'arxiu és una jugada deshonesta per guanyar temps i no retornar documents obtinguts per la violència. El primer ministre de cultura postfranquista Ricardo de la Cierva avisava que tornar els Papers de Salamanca als catalans era trencar Espanya, com repeteix José María Aznar: "La propia nación española corre peligro."

El coordinador de la Dignitat Toni Strubell pregunta: "Matthausen i Dachau queden en peu com memòria de l'holocaust. El que no s'entendria fora matenir uns quants jueus als barracons per Unidad de Archivo Judío. Resulta inimaginable que documents robats per nazis a la guerra no hagin estat tornats. Si Salamanca és l'arxiu de la Guerra Civil per què només té documents d'una minoria? Que no va haver-hi Guerra Civil a tot l'Estat?

Per què no hi traslladen els enormes fons que hi ha al menys en sis arxius espanyols? Per no parlar de la subvencionadíssima Fundación Francisco Franco. Si el ministre de defensa José Bono acaba de tornar la santa

creu ortodoxa espoliada per la División Azul a Rússia, per què no es pot tornar als catalans el que és nostre? En un Estat de dret tots els béns robats són retornats als seus propietaris."

500 intel•lectuals i famosos de tot el món demanen el retorn, com els presidents Mario Soares o Francesco Cossiga. L'hispanista Henry Ettinghausen escriu: "És la perpetuació deliberada d'un acte d'Estat de robatori a mà armada. No fer res no és una decisió neutral sinó mantenir l'oblit col.lectiu i negar-se a posar fi a un dels pocs desastres de la Guerra Civil que encara poden arreglar-se." El PSOE, en mestissatge amb el PSC i depenent d'Esquerra, serà tan culpable com el PP si no torna els papers de la Gestapo a Salamanca, capital de la Guerra Civil i, diuen, capital europea de la cultura.

Josep C. Verges

12.12.04

The Gestapo Papers (versió en anglès)

My father Josep Verges Matas, publisher of Destino, who was very well informed, told me that the violent disagreement in the Hendaia train with Hitler ("Franco is worse than a visit to the dentist") was not the hardly credible carving up of Africa, but the Final Solution of the Catalans

The Gestapo Sicherheitsdienst, the spies of Adolf Hitler's political police, set up in 1937 the operation known as the Salamanca Papers, 200,000 kilos of documents stolen from Catalans and kept in the orphanage of Gibraltar Street in Francisco Franco's. headquarters. The dictator's historian Paul Preston has uncovered that SS colonel Heinz Jost, sentenced to death in Nuremberg, designed this racial cleansing of Spain. My father Josep Verges Matas, publisher of Destino, who was very well informed, told me that the violent disagreement in the Hendaia train with Hitler ("Franco is worse than a visit to the dentist") was not the hardly credible carving up of Africa, but the Final Solution of the Catalans. The Führer baulked at deporting all of us as the blood price of his ally for entering the War. One thing is the disappearance of the dispersed Jews of the III Reich and another, Imaginary Jews in their own land. Crimes must be kept hidden like the bloody persecution set up by the Gestapo. Three million Catalans, every single one, was on police file. Brother in law Ramon Serrano Sunyer entrusted the looting to friend of the family Marcelino Ulibarri. Later he presided the Repression Tribunal, in charge of death sentences. Just in Camp de la Bota, today covered by the Speculators' Forum, 1,400 were shot. Anything not carted off was destroyed, like books and magazines in Catalan. But these were not burnt as in Germany, rather made into paper paste, which is more profitable. The magnificent Plaza Mayor of Salamanca is also built with war plunder from the destruction of Catalonia in 1714.

The archive designed by the Gestapo in Salamanca comprised 17 (of 50) provinces which fought against fascism. But Spaniards have recovered their documents, like the families of politicians Giner de los Rios and Azaña. In contrast the Catalan families of Cambo and Rovira i Virgili received just lies as an answer. The Dignity Commission says in a book (Publishers Milenio) that hiding the contents and making a police file into an archive is a dishonest ploy to gain time and not return documents which were obtained through violence. The first culture minister after Franco Ricardo de la Cierva warned that returning the Salamanca Papers to the Catalans would break up Spain, as Jose Maria Aznar repeats: "The Spanish nation itself is in danger."

The Dignity coordinator Toni Strubell asks: "Matthausen and Dachau are kept as reminders of the holocaust. What would be hard to understand is keeping some Jews in huts for Unity of the Jewish Archive. It is unthinkable that documents stolen by the Nazis during the war have not been returned. If Salamanca is the Civil War Archive, why does it only have the documents of a minority? There was no Civil War in the rest of Spain? Why not take there the enormous collections held in at least six Spanish archives? Not forgetting the highly subsidised Francisco Franco Foundation. If minister of defence Jose Bono has been able to return to Russia the holy orthodox cross plundered by the Division Azul, why cannot Catalans have returned what belongs to us? In the Rule of Law all stolen goods are returned to their owners."

500 intellectuals and famous people like presidents Mario Soares and Francesco Cossiga have asked for their return. Hispanist Henry Ettinghausen writes: "It is the deliberate perpetuation of a State of armed robbery.

Doing nothing is not a neutral decision, rather maintains collective amnesia and rules out remedying one of the very few disasters of the Civil War that can still be remedied." PSOE, in mixed marriage with PSC and dependant on Esquerra, will be just as guilty as PP if they do not return the Gestapo Papers in Salamanca, capital of the Civil War and, it seems, European capital of culture.

--------------------

2002 "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes."

Juan Carlos I. Descendent de Felip V de Borbó (que abolí tots els drets de Catalunya com a país).

NO PLORIS PER UN POBLE QUE LLUITA, LLUITA PER UN POBLE QUE PLORA!

Som catalans per naturalesa, espanyols per coacció.

http://www.tribuna.cat/la-fotografia/politica/87576-lespanya-cavernaria-i-la-banalitzacio-de-lholocaust-lestrategia-per-acabar-amb-catalunya

7) CONSEQÜÈNCIES:

(...) els meus ulls contemplaren una escena que ni Goya ni Doré haurien pugut imaginar. En aquella immensa, profunda i tenebrosa bodega hi havia més de dues mil dones amuntegades. Eren ficades en gàbies obertes de tres metres, cinc dones per gàbia i aquestes arribaven fins al sostre, com en una gegantina instal·lació avícola. A conseqüència de la calor i humitat gairebé totes vestien draps i algunes anaven nues. Com que no hi havia on rentar-se i la calor era constant, tenien la pell coberta de taques roges, i eczemes. Gairebé totes tenien malalties cutànies ,a més de transtorns intestinals i disenteria.
Al peu de l'escala (..) hi havia un tonell gegantí a la vorera de qual, a la vista dels soldats que hi feien guàrdia en la part superior, les dones s'ajupien com si fossin ocells de les maneres més increïbles. No els feia vergonya ajupir-se per a orinar o defecar. Evocaven éssers mig humans, mig ocells, pertanyents a un món d'una altra era." (Descripció del transport de presoneres - esclaves en vaixells soviètics cap a camps de concentració. Michael Solomon, citat per Martin Amis a 'Koba el temible').

S'ha triat una descripció de transport d'esclaus en vaixells. Podríen haver-se triat descripcions de culte a la personalitat, neteja ètnica, matances estratègiques, deportacions massives, genocidi (altres cares d'ocell: les dels milers d' infants ucraïnesos com el de la fotografia, abandonats a mort per fam pel poder soviètic a les afores de les grans ciutats, per a més informació 'Holodomor')...... Els règims marxistes, si no són enderrocats, en el poder esdevenen quasi sempre dictadures brutals i policíaques, econòmicament inviables, amb culte ultrareligiós (però ateu) a la personalitat dels líders. Qui no creu en Déu ha de creure en algú: en si mateix o en el poder polític brut i ras.


“El Comunisme és la corrupció d’un somni de la justícia” (Adlai Ewing Stevenson, 1900-1965, advocat i polític estadounidenc).“

“Quan un govern s’encarrega de la vida econòmica del poble s’esdevé absolut, i quan ha arribat a ser absolut fa malbé les arts, les ments, les llibertats i el significat de les persones governades” (Maxwell Anderson,1888-1959, dramaturg estadounidenc).

“La democràcia és el contrari de totalitarisme, comunisme, feixisme o populisme” (Frank Lloyd Wright, 1867-1959, arquitecte estadounidenc).

“Tot Vietnam estava a hores d’ara sota un govern comunista i governs semblants prengueren el poder a Laos i Cambotja, en aquest darrer cas sota el lideratge del partit dels khemers rojos, una mortífera combinació del maoisme de cafè parisenc de llur cap Pol Pot (...) amb una pagesia armada disposada a destruir la degenerada civilització de les ciutats” (“Història del segle XX”, Eric Hobsbawm, els khmers rojos, la majoria adolescents fanatitzats, assassinaren en massa quasi la meitat de la població cambotjana).

“Quan hom proclama la terra com a realitat darrera, quan el poder de l’homé és considerat com el factor decisiu de tot, apareixen utopies que prometen el cel i duen l’infern, anuncien solidaritat i assoleixen solitud, proclamen un ordre nou i, un món nou però no ens treuen l’amarga sabor de les coses velles...” (Parlem de l'altra vida, Leonardo Boff, teòleg brasiler expulsat per la pudenta Inquisició vaticana).



ELS QUI EN TREUEN MÉS CONSEQÜÈNCIES:

“La noció que l’església, la premsa, i les universitats deuen servir l’Estat és essencialment una noció comunista. En una societat lliure que aquestes institucions deuen ser totalment lliures – que és dir que tenen la funció de servir com a xecs sobre l’Estat” (Alan Barth, 1906-1979, periodista estadounidenc).

“A les acaballes d’un segle que ha vist les maldats del comunisme, del nazisme i d’altres tiranies modernes, l’impuls per centralitzar el poder roman sorprenentment insistent” (Joseph Sobren, escriptor anglosaxó)..

“L’enemic principal de la humanitat, actualment, és el jacobinisme. Durant un temps també ho han estat el feixisme i el comunisme” (Alfons Quintà, escriptor de la dreta sobiranista catalana, a «Jo no sóc espanyol», de Víctor Alexandre).

“L’administració Bush continua mimant Xina, malgrat de la contínua repressió contra les reformes democràtiques, la brutal dominació de Tibet, la irresponsable exportació de míssils i tecnologia nuclears...Tal tolerància de part nostra podria haver tingut sentit durant la Guerra Freda quan Xina era el contrapès al poder soviètic. No té sentit jugar ara la carta xinesa quan els nostres adversaris ja han abandonat la partida” (Bill Clinton, *1946, 42è President -1993-2001- dels EUA, brillant i prominories nacionals)

“Els comunistes sempre han jugat un paper actiu en la lluita dels països colonials per l’alliberament, perquè els objectes a curt termini del Comunisme sempre es corresponien amb els objectes a llarg termini de moviments de llibertat" (Nelson Rolihlahla Mandela, *1918, Transkei, líder antiapartheid i President sudafricà).

“La correcció política és la continuació natural de la línea del partit. Allò que hi veiem novament és un grup autoproclamat de vigilants imposant el propi punt de vista a l’altri. És una herència del comunisme, però no semblen adonar-se’n” (Doris Lessing [Doris May Taylor], *1919, escriptora britànica, nascuda a Iran).

6) CRÍTIQUES A L’ANOMENAT COMUNISME:


És que els independentistes sols poden ser marxistes i anarquistes? Amb la resta què fem? Som “intrínsecament perversos”? Hem de ser ignorats o que ens llancin als lleons? Quasi tots els processos d’alliberament nacional real han estat duts per les burgesies i esglésies nacionals. Què hi farem! És que és així. Es pot jugar a fer l’estruç i no fer cas de la Història ni d’altres dades, però això sols durà a una nova derrota, car qui ignora la història està condemnat a repetir-la. Si hom no sap Història, n'estudia. I si no li agrada, s'esforça a entendre millor les coses. Lenin parlava dels durs fets, de les realitas caparrudes i obstinades. Un segle d'intents revolucionaris han deixat molt clares les limitacions d'aquestes doctrines utòpiques manipulades sempre per stalins i psicòpates pel poder polític nu. Les revolucions, com és sabut, devoren primer els primers i més sincers revolucionaris. Però és evident que entre els que han actuat poc, les realitats són prescindibles i tot queda en ideologies centrades en els propis desigs i somnis.
Deia Chesterton que parlar de dictadura del proletariat no té cap sentit, que era com parlar de l'omnipotència dels conductors d'òmnibus i, és clar, si un conductor d'òmnibus fos omnipotent, abandonava de seguida la seva professió. I això és, efectivament, és el que han fet sempre els gestors revolucionaris de la Dictadura del Proletariat. Però tants anys que fa que caigué “el socialisme real” i els nostres comunistes encara no n’han tret cap conseqüència pràctica ni crítica de tot un enorme procès de més de 70 anys d’Estats de filosofia oficial marxista. És com si tots s’haguessin quedat congelats mentalment en l’any 20.
Senzillament impresentable, propi de gent ideològicament momificada.



“El Comunisme està en conflicte amb la natura humana” (Joseph Ernest Renan, 1823-1892, escriptor francès).

“Tots els dits no són semblants,Si vas tallar els majors per fer-los tots iguals, tenim el comunisme, Si estires més petits per a fer-los tots iguals és el socialisme, Si no fas res per fer-los tots iguals és el capitalisme”
(B. J. Gupta, autor indi).



CRÍTICA ECONÒMICA:

“El comunisme no funciona perquè la gent s’estima de tenir béns materials”
(Frank Zappa, *1940, cantant italoestadounidenc).

“No podeu generar prosperitat si desincentiveu l’economia. No podeu ajudar homenets tot derrocant homenots. No podeu reforçar el feble afeblint el fort. No podeu aixecar l’assalariat abaixant qui paga els jornals. No podeu ajudar l’home pobre tot destruint el ric. No podeu eixir del problema tot despenent més enllà dels guanys. No podeu avançar cap a la fraternitat humana si enzeu a l’odi de la classe. No podeu establir la seguretat sobre diners manllevats. No podeu construir el caràcter i el coratge per dur la iniciativa i independència humanes. No podeu ajudar la gent permanentment fent per ells el que ells poden i deuen fer per si mateixos” (William Bötcker, 1873-1962, clergue presbiterià d’origen alemany).

Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això el PP i el PSOE saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguèssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o del comunisme.

“No m’agrada el Comunisme perquè reparteix salut a través de llibres de racionament” (Omar Torrijos Herrera, 1929-1981, cap d’Estat de Panamà).



CRITICA IDEOLÒGICA I PSICOLÒGICA:

“La frase dictadura del proletariat no té cap sentit. Es del mateix ordre que aquesta altra: l'omnipotència dels conductors d'òmnibus. És palès que si un conductor d’òmnibus fos omnipotent abandonava de seguida la seva professió”
(Gilbert Keith Chesterton, 1874–1936, escriptor anglès catòlic i liberal).

“El comunisme, com qualsevol altra religió revelada, està fet principalment a base de profecies” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estadounidenc).

“No crec en el comunisme més del que tu hi puguis creure però no hi ha res de dolent amb els comunistes del nostre país. Uns quants dels millors amics que tinc són Comunistes” (Franklin D. Roosvelt, 1882-1945, 31è president dels EUA).

“El comunisme és l'opiaci dels intel·lectuals. I sense remei, excepte en el sentit que puguis dir que una guillotina és un remei per a la caspa” (Clare Boothe Luce).

“El comunisme no és sinó el feixisme dels pobres” (Guillermo Cabrera Infante, *1929, escriptor cubà).

“El Comunisme és la mort de l’ànima. És l’organització de la conformitat total - en resum, de la tirania - i és escomès a fer universal la tirania” (Adlai Ewing Stevenson, 1900-1965, advocat i polític estadounidenc).

“El real “opi del poble”, que distreu les ments humanes de llur tasca essencial, és el mite comunista d’un paradís terrenal” (“El Senyor de la Història”, 1958, de Jean-Guenolé-Marie Daniélou, 1905-1974, cardenal francès).

“La màxima que afirma que els governs deuen ensinistrar les persones a anar pel bon camí, sona bé. Però hi ha qualque raó per a creure més versemblant que un govern dugui les persones cap al camí correcte que les persones s’adonin del camí correcte per si mateixes?” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).

“El Comunisme per a mi és un terç de pràctica i dos terços d’explicació”
(Will Rogers, 1879-1935, actor de cinema xeroki).

“Sobre astrologia i la quiromància: són bones perquè fan que la gent es trobi vívida i plena de possibilitats. Són com allò millor del comunisme. Tothom té un aniversari i gairebé tothom té una palma” Kurt Vonnegut Jr.



CRÍTICA HISTÒRICA:

“La Llibertat no sempre guanya. Això és un de les lliçons més amargues de la història” (Alan John Percivale Taylor, 1906-1990, historiador anglès anticomunista).

“La llibertat, no pas el comunisme, és la força més contagiosa al món” (Earl Warren, 1891–1974, californià d’origen noruec, cap de la Cort Suprema dels EUA).

“El comunisme mai no ha assolit el poder en cap país a no ser que la guerra i la corrupció, o totes dues, l’hagin fet malbé prèviament” (John Fitzgerald Kennedy, 1917-1963, estadista i president demòcrata estadounidenc d’origen catòlicoirlandès).

“No oblidaré mai aquella nit del 30 de gener del 1933. Nit de torxes i d’eufòria nacionalsocialista. Adolf Hitler era Canceller. Tot Alemanya presentava un aspecte fantasmagòric. Torxes i rudes càntics varonils estremien els carrers. En uns altres, colles de comunistes exterioritzaven llur malcontent. Vaig veure com els guàrdies dissolvien a empemtes una manifestació de dues dotzenes d’homes que bramaven contra Hitler. El comunisme, principal causant de la mort de la Socialdemocràcia, protestava aquest tomb de la Història. Protesta tardana. Fou tot just aquella consigna circulant entre els comunists que “sols Hitler, com a arieta, podria obrir l’esquerda per a la irrupció del comunisme”, allò que més contribuí a l’anomenament de Hitler com a Canceller” “El poble alemany no temia gran cosa “la idea” comunista, però sí temia, tant almenys com el poble anglès o l’americà, “la manera bolxevic”. Ningú que en aquells dies deixàs caure el mot bolxevització trobava eco en el seu auditori sobre aspectes econòmics, socials, culturals, progressius o de justícia. El mot bolxevisme era sinònim d’horror. Bolxevisme era sang, fam i brutalitat infrahumans. Com que la República de Weimar trontollava pels colps del bolxevisme rus, que féu de Berlín la seu per a tot Europa...i com aquella República no donava en canvi garanties de present ni de futur, molts alemanys es deixaren gronxar i arrossegar per la paraula prometedora del qui diabòlicament explotava la situació en parlar de revolució “alemanya”, bolxevització “disciplinada”, rejoveniment físic i grandesa patriòtica” (M. Penella de Silva, “El nombre 7”, llibre reportatge d’un periodista català republicà en Alemanya entre els anys ’20 i ’40).

“Allò que esperava Kruixev, com deuen recordar els lectors de més edat, era que el capitalisme seria soterrat per la superioritat econòmica del socialisme” (Eric Hobsbawm, “Historia del siglo XX. 4–. Crítica”, Grijalbo Mondadori, Barcelona).

“Era errar-la de permetre Stalin de formar el paisatge europeu del segle XX. Fos encara més injustícia de permetre-li’n formar el paisatge del segle XXI” (Lawrence H. Summers, *1954, President de la Universitat de Harvard).

"En un sentit irònic, Karl Marx tenia raó. Presenciem avui una gran crisi revolucionària - una crisi on les demandes d’ordre econòmic xoquen directament amb les d’ordre polític. Però la crisi s’esdevé no pas a l’Occident lliure, no-marxista, sinó en la llar del marxisme-leninisme, la Unió Soviètica. ... [el comunisme serà] abandonat en les restes de cendra de la història” “És la Unió Soviètica la que corre contra la marea de la història. ...[és] la marxa de la llibertat i la democràcia que deixaran el marxisme-leninisme en les deixalles de cendres de la història com ha deixat unes altres tiranies que suprimeixen la llibertat i posen boçals a l’expressió personal del poble” “Els anys que tenim per davant seran grans per al nostre país, per a la causa de la llibertat i l’extensió de la civilització. Occident no contindrà el Comunisme, ans el sobrepassarà. No farem nosa per denunciar-lo, ans l’acomiadarem com a un capítol trist i estrany de la història humana les darreres pàgines del qual estan inclús ara essent escrites” (Ronald Reagan, 1911-2004, actor esdevingut 40è President nordamericà, 1981-1989, ultraconservador, artífex de la victòria sobre la URSS).

“L’homenàs que copejava amb la sabata continua com un núvol fosc amenaçant tots els no-comunistes impenitents amb calamarsa i trons” (Dag Hammarskjöld, 1905–1961, diplomàtic suec, referint-se a certa xocant actuació de Kruixev a l’ONU).

Sobre el comunisme. D’acord amb la seva pròpia naturalesa, s’adjunten blocs de citacions en pla 'estajanovista' que ajudaran els interessats en el tema a centrar-lo.

1) ANTECEDENTS:

"Tot era saquejar i cardar lliurement i sense limitacions, per arribar més tard els problemes i les malalties venèries per [a] molts. Aurelio, dirigent de la FAI [Federació Anarquista Ibèrica] ens digué que 'la revolución la han hecho los de siempre, los piojosos', mentre que altres anarquistes asseguraven que fumar, beure, fornicar i casar-se per l'Església eren pecats capitals de la mateixa gravetat. Tots aquests comportaments i procediments violents aixecaren, al voltant de la FAI, nombrosos greuges, odis i rancúnies.
Jo mateix havia tingut l'ocasió de conèixer, dins de l'anarquisme, persones conscients, idealistes i revolucionaris, fins a persones de passat tèrbol que se servien de la revolució per llurs/les seves venjances personals. Mancats de consciència llibertària, que vivien en barris marginals, molts d'ells immigrants [és a dir, espanyols]. Però amb el desgavell de la revolta militar s'alliberà tothom, des de presos polítics [fins] a lladres, encara que molts d'ells no estaven preparats per viure fora de les reixes. Les tesis anarquistes, però, es basaven en la confiança en les persones i en el dret a la llibertat, i volíem convertir en teoria totes les presons en sanatoris per adaptar-les als presos i escoles per [als] reclusos mancats de cultura. Tal com la revista Àcrata deia: "Derrumbad las cárceles. Creemos que ha llegado la hora de poner en práctica lo que tantas veces hemos dicho respecto a las cárceles. Somos enemigos del encierro i más enemigos todavía de los que, erigiéndose en autoridades, mandan encerrar a los hombres. Pedimos que sean derrumbadas todas las cárceles de España y los presidios también. Estos antros de dolor y tortura deben desaparecer."
La realitat fou que molts d'aquests lladres i assassins, individus sense ofici ni benefici, quan sortiren de les presons, aconseguiren una estiba d'armament en el saqueig a la caserna de la Mestrança de Sant Andreu. Aquestes armes es convertiren en joguines en mans d'aquesta xusma, que havia sortit de la garjola alhora que naixia la revolució i es creien que allò era la 'juerga padre' [sic]. A tots aquest els sortí de l'interior la bèstia que hi ha dins l'home, que només ens cal atiar-la o donar-li una mica de llibertat perquè surti. Barcelona era un camp obert als lladres que a punta de pistola, exigien a llurs/als seus antics patrons, comerciants o gent rica, unes quantitats de diners, que la gent esquitxava per poder conservar la vida. D'altra banda, els que no pagaven, s'amagaven o fugien, ja que si eren caçats, els mataven, sense perdre-hi gaire temps. Després els familiars de les víctimes tan sols podien moure's entre l'ombra i el silenci. Ningú [no] en sabia res.
Els atracaments a cara descoberta d'aquesta colla de caps calents no serviren gens per tirar endavant la revolució i guanyar la guerra, sinó per satisfer llurs/els seus plaers amb les dones i l'alcohol. Només coneixien l'aspecte destructiu de la revolta, moguts exclusivament per llurs/pels seus interessos. Mancats d'ideals i consciència, dominaven per la por i confonien la revolució amb el terror. D'aquesta colla de baladrers i arrauxats, en coneixíem uns quants i els dèiem que eren uns covards. Després es quedaven quiets i astorats, conscients que podien rebre. Quan els ànims s'asserenaven, els intentàvem explicar que no es tractava de salvar els interessos dels rics [o sigui, que els anarquistes amb ideals no (només) robaven els diners dels rics, sinó que els mataven], sinó de salvar la revolució però ells ens menyspreaven i ens escarnien.
Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l'afusellament de molta gent, l'assassinat de capellans i monges, la violació d'aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l'intent de robar l'or del Banc d'Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs/les seves txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror [e]stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com 'campanillas o verbenas' [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d'angle, que feia impossible asseure-s['hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d'asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [i no us transcric altres turments més fastigosos]
El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: "esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos." [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]

[del llibre Entre el roig i el negre, de Miquel Mir Serra, ara editat per Eds. 62]

Els ideals no són realitats. Realitats és pràctica concreta, diària, vital. Pensar (somiar, més aviat) és gratis. Un ideal deu ser confrontat a la realitat històrica del poble i a la psicologia de la gent, altrament és demagògia.

Les relacions humanes porten en si mateixes la injustícia (que sovint és subjectiva). Parlar de "l'eliminació de tota injustícia" és simple platonisme, idealisme tàntric. Això no pot ser mai cap qüestió política, sinó més aviat psicològica, moral o religiosa. Sols amb drogues de les dures, amb opiacis, podràs sentir la sensació de l'"eliminació de tota injustícia" (això és molt fort!). És demanar massa d'aquest món. Conformem-nos en haver treballat de valent per eliminar les injustícies: hi veurem la nostra responsabilitat i farem alguna cosa més quantificable "per canviar la realitat". No ens les acabarem mai perquè són com infinites: les injustícies donen una idea del mateix Dimoni, potser més que cap altra cosa.

"Un sentimental és un home que veu una absurda valor en tot i no coneix el preu fixe de res" (Oscar Wilde). Però això és molt perillós en política i fins i tot en la vida quotidiana (al sentimental s’hi oposa el cínic: el cinisme és conèixer ben bé el preu de tot i no donar valor a res).

Mentre els polítics realistes de pobles lliures i els renegats dels pobles sotmesos són més aviat cínics, els independentistes són més aïna sentimentals. Un autèntic desastre, nois.

L'anarquisme pretèn un impossible que mai no s'ha esdevingut realitat ni pot: una societat sense Estat.

I s'ho planteja tot just perquè té un concepte absurd i pocasolta de la natura humana, tot considerant que és capaç de conviure sense una regulació legal forta: confon desigs amb realitats possibles.

Per això, mentre el comunisme guanyà revolucions (per instaurar dictadures sagnants i espantoses, això sí) i la socialdemocràcia s'esdevingué criada del Gran Capital, l'anarquisme no ha guanyat mai enlloc. Naturalment, perquè requeriria una revolució mundial sincronitzada, per no ser reprimit, i ja em contareu quant impossible és això: somiatruitisme pur, dur, dogmàtic i encarcarat.

El país on més aprop hem estat de la revolució anarca, ha estat -com no- a la pàtria de tota mena de somiatruites, ço és, l'encisadora Catalunya dels somnis i les boires utopistes. Ací feren les escaients col·lectivitzacions i reparticions, els corresponents afusellaments de sospitosos i acabaren marginats per l'stalinisme i esclafats pel franquisme.

On ha triomfat l'anarquisme? Enlloc del món, no mai. Per què? Perquè és una utopia, una atopia i perquè és contrari a la natura humana: la gent no és tan bona com per no necessitar una certa repressió, dissortadament. Perquè si triomfàs en un o deu països de seguida la resposta de països burgesos (o burocràtics) se'l carregaven. Perquè tota organització tendeix a degenerar i més encara si no hi ha incentiu econòmic, que sembla ser l'únic que realment funciona i fa progressar una societat.

Vet ací un resum dels grans perills de l'anarquisme.

On hi ha hagut la major revolució anarquista i més triomfant de la Història?. Als Països Catalans, i va durar cosa d'una anyada i va acabar aixafada primer per l'stalinisme i més tard pel franquisme. Això és el màxim que ha donat de si aquesta ideologia: els catalans, els més pelaperes i somiatruites del món vam ser els qui més ho vam intemptar. Però d'ençà la Torre de Babel i d'ençà el comunisme tribal primitiu sempre hi ha hagut Estat (en el sentit de poder amb el monopoli de la violència, no en el sentit del concepte 'Estat desenvolupat en l'Edat Moderna per Bodin i d'altres ) i una marxa enrere és tècnicament impossible. Tant de bo els homes fóssim altrament i una Arcàdia fos possible al món, però això és sols somiar i emprar energies en coses inviables mentre deixem les viables (la independència) sense enfocar correctament, amb realisme. Els nostres enemics deuen estar encantats de veure'ns tan somiadors i ineficaços.

I de pas recordem també que els anarquistes de carn i ossos no sempre han estat angelicals, recordem també els milers d'assassinats per la FAI (hereva del jacobinisme espanyol i del lerrouxisme): al 1936-37 si no és perquè l'Andreu Nin, cap del POUM i conseller de Justícia de la Generalitat, hagués posat fi al caos d'aquest matons encara n'haguessin assassinat més, sovint indiscriminadament.

Naturalment, els anarquistes són gent quasi intrínsecament incapaç d'aprendre de la història o de l'experiència, car són de la mena de superideòlegs que pensen a partir del propi llombrígol.

Un recent invent del més pur exotisme és l'independentisme anarquista, que no sols és una contradicció total en els propis termes (una independència sempre ha menester, històricament, d'un Estat propi: encara no hi ha hagut -ni pot haver-n'hi, naturalment- cap independència sense l'Estat corresponent: però, és clar, aquestes miquinòries històriques i existencials no compten per als nostres campions del propi melic ideològic), sinó que a més també contradiu com han estat els processos independentistes europeus de tota la vida, bàsicament a càrrec de la burgesia nacional i de l'Església, amb el suport de part de les potències dominants (Anglaterra, França, Vaticà, Estats Units...), un model repetit més aviat conservador.

Però, clar, des de Madrid el que intenten és tot just acollonir la burgesia i l'Església catalanes amb extremes esquerres que pretenguin fer "la independència" catalana, bretona o d'on sia. A fi que vagin a genollons a Madrid a demanar perdó i més policia.

Anarquisme és sols somiar i perdre el temps. No, gràcies!!

La Història és mestra de la vida i, si no n'aprenem, ens tocarà repetir-la (que és tot just el que ens està passant, però no hi ha pitjor cec que aquell qui no hi vol veure).

No al suïcidi nacional, si us plau. No feu plorar per una ideologia tan sublim en la teoria i tan irreal en la pràctica, sisplau.

"I el Crist? És un anarquista que va triomfar. És l’únic” (Malraux).

 Tots haureu sentit dir que el pitjor ric és el nou. Els nous rics maltracten més els pobres que els rics de tota la vida, perquè volen diferenciar-se'n

Igual passa amb els comunistes que es claven dins el poder com Iniciativa de Catalunya, o amb els comunistes quan toquen poder, recordem Stalin, Pol Pot, Kum Jin, Ceaucescu i tants altres dictadors sangonosos

Molt sovint els comunistes no són sinó capitalistes frustrats engreixats amb rencors, enveges, rebotats... No dic que tots siguen així, però uns quants sí. I normalment els pitjors són els que acaben manant, la història ho demostra

 “L’autèntic destructor de les llibertats de les persones és qui distribueix entre elles els incentius, els donatius i els beneficis” (Plutarc de Queronea, ca. 46-c.120, assagista i historiador biògraf).

El 1939 Stalin pactà amb Hitler la rendició de la 2ª República espanyola a Franco, la partició de Polònia i l’ocupació dels Estats bàltics i d’altres per la URSS mentre que Hitler controlava tot Centre Europa.

1939 October Stalin disappears from the Kremlin for two days to meet secretly with Hitler. (KGB Archives.)

Els historiadors calculen que Stalin assassinà més gent en massa, encara, que el mateix Hitler.

Fins i tot José Antonio ja deixava ben clar que el socialismo español és molt útil i bàsic per a "unir España": feixistes i comunistes, PP i PSOE pensen tots igual, que no han d'abolir l'esclavitud de les nacions conquerides: “Pero a la hora del triunfo marxista, si llega, se encontrará con que Cataluña, así como Galicia, Vasconia y Valencia -las cuatro regiones, nótese la casualidad, donde el socialismo es menos fuerte-, se separan de la quema nacional, para constituirse en Estados nacionalistas aparte. Ello será la desparición de España y la muerte, por aislamiento, de sus tierras interiores” (José Antonio Primo de Rivera, 14•3•1936). “España es una unidad de destino en lo universal” (J. A. Primo de Rivera 1903-1936, cap nazi madrileny fill de Dictador genocida).

Quin és el socialisme del qual parleu?

Una pregunta senzilla i concreta. Doncs bé, cap dels comunistes i resta que conec no saben mai aclarir-se. Si no ho saben ni ells...ja em contaràs...

És ben demostrable que:

1.- Que els "socialismes" que hi ha no són sinó vendre fum: l'anarquisme per impossible i arxifracassat, el comunisme per policiac, la socialdemocràcia per ser majordom del capitalisme i el revolucionari-ideològic perquè sols és xerrar al bar i cridar mantres a la mani de rigor.

2.-Que això és menat pels qui volen el genocidi contra Catalunya per a dividir-nos i confondre'ns "humanitàriament", allunyar-nos del real i acusar els realistes o interclassistes de ser "fatxes", “burgesos”, “proamericans” i coses per l'estil.

Sols són rutina sectaritzada i prejudicis supersticiosos disfressats de "racionalitat"

Els socialismes que hem vist són:

-El comunisme primitiu, el de les tribus perdudes, l'Arcàdia suposadament daurada d'abans de l'Arca de Noè.

-Anarquisme = utopia impossible, perquè mai els Estats voldran autodissoldre's i si un ho fa l'envairan els veïns.

-Socialdemocràcia=gestors del capitalisme en crisi ideològica.

-Socialisme d'Estat, normalmente stalinisme, dictadures policiaques i sangonoses.

-Alguns casos un poc atípics que tampoc no han durat, bàsicament el socialisme d'Estat hispanoamericà, prou vinculat a la Teologia de l’Alliberament que allí té prou base popular (Nicaragua, Xile, Veneçuela...)

-Lluita armada, guerrilles, etc. (particularment preferesc Gandhi).

-Socialisme utòpic, sia religiós, contracultural, etc. = sols per a petites comunitats (els jesuïtes el van estendre als indis guaranis o W. Penn creà un estat intercultural i desmilitaritzat, però aquestes coses duren poc).

-L’estil cooperatiu, fent especial esment en el cas dels kibbutz, que tenen un cert suport oficial a Israel.

Naturalment hem de remetre'ns a les experiències que han existit i analitzar-les, no sols parlar d'ideals boirosos plens de desigs magnífics (quan no tenim res tendim a ser molt generosos, la cosa canvia quan sabem com és la gent a l'hora de complir i pagar)

Recordeu el que deia el "socialista" Mitterrand (qui fou col·laborador dels nazis durant la IIWW): "Socialisme és tot el que fan els socialistes". Dissortadament em sembla que retrata molt bé la total confusió en què ha acabat la famosa parauleta.

Dir "nazi" indiscriminadament és la coartada per a no engegar el cervell i veure cada cas concret en la seua complexitat.

Dir "comunista" és el dogma que evita pensar que potser el comunisme real no té res a veure amb els somnis de joventut ni amb les teories d'intel·lectuals.

Esteu fossilitzats i teniu el cervell en encefalograma pla.

Al vostre kitsch socialista somiarotllos, contestem amb un projecte possible de supervivència com a poble

El vostre "socialisme" no significa res perquè és vendre fum, és impossible en una Europa de l'OTAN i de la UE. És demagògia barata.

En què consisteix el vostre "socialisme"? Mai no ho expliqueu. És un mot buit, com demanar la lluna.

Més val amo capitalista amb certa llibertat que eixes Dictadures dites "comunistes" on els buròcrates sàdics substitueixen els antics capitalistes i enfonsen el poble en la misèria, el fanatisme, les guerres i les dictadures policiaques. Entre un Bush i un Stalin preferisc suportar un Bush: almenys coneix uns certs límits.

Les utopies del s. XIX que només porten sang i misèria no poden interessar més que a somiatruites que els importa una merda el dolor de la gent, necessitem un projecte possible: la nostra supervivència com a poble a través d'una independència garantida per l'única potència que ens la podria garantir: els EUA.