L'assignatura de Prehistòria i Història Antiga de l'ateneu universitari de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix una magnífica introducció al fenomen religiós
Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
mrocar |
Lluites |
dimarts, 21 d'abril de 2009 | 02:44h
MOMENTS HISTÒRICS I INDEPENDÈNCIA, TENDÈNCIES.
“La majoria dominada s’esdevé un proletariat. Toynbee fa ús d’aquest mot, en un sentit diferent del marxista, per a incloure tots aquells que tenen consciència de trobar-se dins una societat, però no d’ésser-ne membres, puix que la minoria dominant tendeix a afaiçonar la societat d’acord amb les seves pròpies idees i interessos, però no d’acord amb els dels altres. D’ací la tendència dels més emprenedors o intel·ligents entre el proletariat a escapar-se de dins d’una societat que no és la llur. Aquest és l’impuls inicial vers l’exili, no necessàriament enfora d’una àrea geogràfica determinada, sinó àdhuc, adins mateix però espiritualment afora de l’esfera de la minoria dominadora. Ací trobem el sentit profund d’aquella frase tan usada: “Jo no sóc separatista. Ja estic separat”. Com que la minoria dominant representa un poder superior i central en el cos d’una civilització, el proletariat és de dues menes: la massa dominada dins aquell cos o societat constitueix el proletariat extern. La disgregació proceeix com una doble ruptura, en un pla horitzontal entre classes socials i en un pla vertical entre el poder central i els pobles aliens perifèrics, o sigui entre minoria dominant i proletariat intern, i minoria dominant i proletariat extern” (“La desintegració d’Espanya”, de Josep Ma. Batista i Roca, 1968, Ed. “El Llamp”).
"[...] històricament, aquests autors [Alesina, Spolaore i Wacziarg] han observat que en períodes de proteccionisme econòmic i aïllament comercial generalitzat ha disminuït el nombre de països independents al món, per tal com era necessari formar estats més grans per aconseguir les economies d'escala abans esmentades en mercats també més grans.
En períodes històrics favorables al lliure canvi i al comerç internacional [com ara, amb la globalització !], però, les regions petites poden 'permetre's el luxe' de convertir-se en països independents, havent observat els autors esmentats un augment de llur nombre a nivell mundial. Si els mercats estan oberts i integrats no cal que les empreses de petits països pertanyin a un estat més gran." (L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada, escrit pels economistes Jordi Pons i Novell i Ramon Tremosa i Balcells, editat per Eds. 3 i 4).
“La Revolució francesa feria sentiments molt vius arrelats pregonament”, i per tant el poble espanyols sentia desig de trencar amb França. Per això quan la Convenció Nacional francesa declarà la guerra a Espanya, Catalunya s’aixecà amb “un entusiasme fervorós” “en aquesta guerra patriòtico-religiosa” que va ser anomenada pel poble la “Guerra Gran”. El maig de 1794, l’exercit espanyol és vençut, després d’haver entrat al Rosselló, i ha de replegar-se. Però aquesta retirada obrí les portes a la invasió dels francesos i a les seves esperances revolucionàries sobre Catalunya. El general francès Dugommier en el seu “Memòire sur la Catalogne” deia: “Però allò que, sobretot ens ha de decidir atreure’ns els catalans és la certitud d’establir entre França i Espanya un nou baluard més sòlid que els Pirineus. Tal es l’avantatge que representen els catalans reunits a la nostra república;... els catalans, aviat afrancesats, goso per dir-ho, ens facilitaran els nostres projectes ulteriors sobre Espanya”. I el convencional Couthon suggeria “fer de Catalunya una petita república independent”, inspirant-li “el geni de la llibertat, el menyspreu de les “memòries” espanyoles, l’orgull republicà” (No en consta l’autor).
“Molts dels canvis actuals no són pas independents entre si. No són pas fruit de l’atzar. Per ex., la fallida de la família nuclear, la crisi mundial de l’energia, la difusió de cultes i de la televisió per cable, l’augment de l’horari flexible i dels nous conjunts de beneficis marginals, l’aparició de moviments separatistes des de Quebec fins a Còrsega, potser semblin esdeveniments aïllats. Tanmateix, allò cert és exactament el contrari” (Introducció de “La Tercera Onada”, 1980, per Alvin Toffler, *1928, assagista científic nordamericà de Prospectiva) .
“El món va cap a una cada cop més gran integració econòmica. (…) El que no és tan cert és que la tendència mundial sigui la d’anar vers una major integració política. De fet, la realitat és exactament la contrària: si mirem el nombre de països existents al planeta Terra després de la Segona Guerra Mundial, veurem que no ha parat d’augmentar: el 1946 hi havia 74 països, mentre que, en l’actualitat, el nombre total de països és de 191” “Quan els nostres empresaris vegin que els seus beneficis serien molt superiors si Catalunya fos independent, quan els nostres treballadors vegin que els seus salaris serien dels més alts d’europa si fóssim independents, quan els nostres consumidors vegin que el seu poder adquisitiu podria haver estat un 70% més gran que l’actual si el nostre país no hagués estat integrat políticament a Espanya, aleshores potser deixaran de veure amb tanta nostàlgia els beneficis de ser espanyols” (Xavier Sala-i-Martín, *1963, economista).
“Un alçament separatista català podria escollir, per produir-se, dos moments favorables: o un moment en què Espanya es debatés amb greus dificultats interiors, o un moment en què estigués compromesa en un conflicte exterior”. I examina les dues possibilitats que tenen els separatistes intel.ligents (paraules textuals), per a l´èxit de llur solució” (“Per la Concòrdia”, Cambó).
INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA
“L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” (Hèctor López Bofill, *1973, Doctor en dret constitucional) .
“Només per raons pràctiques, fiscals, no pas històriques, ja ens és necessari ser independents. Totes les altres solucions només són tapadores per amagar la por davant l’única solució” (1963, Lluís Gavaldà, cantant).
“L'Estat Català, la nostra terra promesa. Espanya, el nostre càstig i el nostre vagarejar per l’aridesa del desert” “¿És que els catalans, per a ser tinguts per demòcrates, hem de dir "sí" a renunciar a poder viure com a catalans -la nostra manera natural de ser persones- a casa nostra? I aquest dret natural és evident que sols l’assegura una cosa: un Estat propi. Ens agradi o no. A mi no em fa il·lusió perquè és una feinada, però una feinada a la qual ens obliguen els nostres enemics, que pretenen fer-nos desaparèixer i ens neguen els drets civils. No tenim més eixida” “Més que lluites, el que ens fa falta és una mínima infrastructura. Més que cercar l'enfrontament, hem de bastir la pròpia nació. Quan la nostra nació alternativa serà forta, la d'ells s'ensorrarà: es retirarà a l'altiplà ferèstec i estepari d'on mai no hauria d'haver eixit. Però si només lluitem i no creem una nació real -amb mass media, gent formada per a dur un Estat, etc.- ens quedarem en nOció” (Autocitació) .
mrocar |
Lluites |
dijous, 6 de desembre de 2007 | 13:23h
UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT.
VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES.
El nacionalisme català ha de deixar de mirar-se el melic i analitzar seriosament i sistemàtica les condicions històriques reals de processos reals d'independència i de normalització lingüística. És palès que a un gran sector del nostre gregàriament mediocre i provincià pseudonacionalisme, això, no l'interessa gens ni mica perquè els tocaria replantejar-se un munt d'actituds i de tàctiques ineficaces i rovellades, així com pencar i patir, mentre que ara estan molt còmodes fent victimisme de ploramiques o dedicant-se a paraules grasses per a saraus institucionals i diades de guardar, encara que -per la resta- anem cap a l'extinció lingüísitica i nacional.
El procès d'independència irlandès és molt significatiu per ser l'única nació occidental que s'ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d'un Imperi en flor, el Britànic de l'any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d'en Francesc Macià en begué directament.
EL LLIBRE RECOMANAT: "A TERRIBLE BEAUTY IS BORN", ULICK O'CONNOR, D'EDITORIAL GRANADA, LONDRES.
"A terrible Beauty is born", Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d'una frase manllevada per l'autor, Ulick O'Connor, d'un vital poema nacional d'en Yeats, referit a la independència d'Irlanda:
"Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer".
(W. B. Yeats).
Els noms d'aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, tots els quals morts per les tropes d'ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d'un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L'accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l'illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines publicat en anglès per l'editorial Granada.
ALGUNS TRETS HISTÒRICS D'IRLANDA.
Irlanda conegué la seva primera edat d'or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D'Escotto- s'exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l'extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d'Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d'Escòcia. les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l'intent d'invasió per la "Invencible" de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l'opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d'una guerra de religió, tot com sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l'espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d'un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L'Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s'han mantingut, en general, al marge d'una participació massa directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als "blavers") del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d'Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n'és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L'aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d'un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d'alliberament nacional a l'Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l'Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d'en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O'Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l'anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se'n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d'altres a l'Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d'uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l'irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d'aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d'imitar l'exemple irlandès en proclamar la República i l'Estat català els anys 1931 i 1934, des d'una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l'Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l'irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l'època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l'edat d'or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l'Imperi. L'esforç de síntesi fet per l'autor és molt considerable i l'apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l'afany per abarcar el màxim d'elements possibles faci decaure gens ni mica l'interès del llibre.
SINOPSI POLÍTICA.
Els esforços parlamentaris d'en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l'autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític ("Sinn Féin": "Nosaltres Sols"), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L'advertència d'en Parnell als anglesos resultà profètica: "Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d'una revolta". Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la "Home Rule" (Reglament Interior: Autonomia) de l'any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l'Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.
Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: "La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers".
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu ("Dail") a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.
