Arrels i factors de decadència (IV): La dessídia amorfa, la covardia, la manca de tremp i d’identitat.

Mentre que a Europa occidental la gent és laxa, decadent, sovint sense tremp, individualista, egoista; en canvi molta gent del Tercer Món no han tingut més remei que revisar-ho tot a la vista del desastre total, asincerar-se, patir fins a l’angúnia mortal, suar sang. Això, tanmateix, sovint, els ho centra tot anímicament perquè són la mena de coses que et col·loquen entre la vida i la mort, en l’infern en vida i davant els grans temes de la vida amb sinceritat. És una neteja que tothom necessitem. Potser aquesta gent és més benaurada que tota la malcriança i decadència del jovent català, basada en mentides, en mites i en egoismes hipòcrites heretats i transmesos estúpidament d’uns majors podrits i covards.

 


“Els que renuncien, son més nombrosos que els que fracassen” (Henry Ford, 1863-1947, industrial nord-americà).

“Els pobles i les persones que no tenen memòria ni identitat no són pobles ni persones: són autèntics fantasmes” (Lehendakari Juan José Ibarretxe, *1957).

“El negre fa mil esforços infructuosos per insinuar-se entre els homes que el rebutgen; s’adapta als gustos dels seus opressors, adopta llurs parers i, en imitar-los, espera passar a formar part de llur comunitat. Puix que hom li ha dit des del principi que la seva raça és inferior de mena, assent a aqueixa proposició i s’avergonyeix de la seva pròpia natura. En cadascun dels seus trets descobreix el tret de l’esclavatge, i si estigués en el seu poder, es despullava amb gust de tots els seus atributs característics” (Alexis de Tocqueville, polític i escriptor francès, 1805-1859, a Democràcia en Amèrica, del 1838).

“…el daurat servilisme de la moda, la il·lusió causada per certs mots pretensiosos, mes d’eixorca influència, la realitat d’una decadència en la manera d’ésser passada i altres causes que no són ara del cas, despertaren la moderna furor nihilista, un criminal odi parricida, una vana amor a les coses estrangeres¸i la Llei nacional quedà gairebé esborrada” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).

“Cap poble que renunciï als seus valors bàsics va endavant. No hi va, perquè perd tremp i perd força i perquè la renúncia no és una virtut, la renúncia és una dimissió que es transmet a tot el seu cos. El paralitza tot. Més enllà fins i tot del punt concret en el qual s’hagi produït una renúncia té efectes negatius. He llegit en un diari d’avui, i és veritat, que l’esforç en pro del català durant els últims cent, cent cinquanta anys, ha contribuït molt a dinamitzar la nostra societat, tota la nostra socientat, no sols la societat literària i cultural, I per altra banda també els he de dir que un poble que no sàpiga encaixar els seus valors bàsics en un marc…i que no sàpiga fer que aquests valors no s’anul·lin sinó que es potenciïn, un poble que no sàpiga fer això tampoc no va endavant. Es neutralitza a si mateix” (“Què representa la llengua a Catalunya?”, Jordi Pujol, Montjuïc, 22·3·1995).

“Intento recordar si quan teníem vint anys era això el que esperàvem del món com a alternativa a les dictadures feixistes, a la mediocritat de l’ordre burgès, tal com aleshores es deia, amb no gaire propietat per cert. Com hem pogut caure tan avall? Tenim la fortuna de veure confluir els temps en què el món ja no es mou per l’art, per la filosofia, per la bellesa ni per la il·lusió del progrés, sinó pels diners, i els temps en què Catalunya s’ha donat de baixa del destí europeu, de la competència en universitats, ciència, investigació i desenvolupament, i ha optat per convertir-se en la capital de la sandunga, la ballaruga, el xivarri i la promoció del desordre mental organitzat. Hem llançat per la borda el millor del Nord, i ens hem llançat als braços del pitjor del Sud” (Miquel de Palol, “Una guerra sisplau”. Avui, 12.08.2003).

« …la trista

parla dels avantpassats,

des de sempre condemnada,

per covarda indignitat,

a l’imperi de l’estepa

i a bordells dialectals,

potser del cos i de l’ànima tu ja no fores malalt” (Malalt, Les Cançons d’Ariadana, de Salvador Espriu, poeta de la Resistència catalana contra el franquisme).

“El catalanisme poruc, acomplexat, estantís, permanentment mercadejable, aquell que no ens permet tenir la necessària valentia històrica” (Avui 14·5·98, Pilar Rahola, *1958, periodista i política catalanista).

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”

(Assaig de càntic en el temple d’en Salvador Espriu, 1913-1986, poeta de la resistència catalana antifranquista).

“(Aquells contemporanis nostres) semblen pensar que les coses es fan totes soles, i que és preferible de no cridar l’atenció sobre aquest fer-se misteriós (de les coses, de la història), que una discussió franca podria comprometre” (Manuel de Pedrolo en parlar de l’actitud més generalitzada entre els catalanoparlants sobre la pròpia discriminació).

“La figuera sense fruit ocupa la terra quan un lloc que un altre podria haver conreat amb el sol de les bones obres, l’estult el cobreix amb l’ombra de la peresa” (“Regla Pastoral”, cap. 21, de Gregori el Gran, ca. 540-604, bisbe de Roma).

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *