També tenim els dies de la setmana, que en les grans llengües europees tenen dessinència significant “dia” (-day en anglès, -tag en alemany, -di en italià i francès…) mentre que en català el “di-” és prefixe, i en castellà no hi ha prefixe ni dessinència.
Així: Monday, Montag, lundi, dilluns, lunes.Algunes paraules canvien un tant de significat, així, el joc “sambori” ve de l’anglès “jamboree” (=aplec, festa popular).
En l’Edat Mitjana el català tenia molts més mots semblants a l’anglès que no pas ara, com ara “delit” per “delícia” (delight-delicia), “follia” per “bogeria” (folly, madness, insanity-locura), “llong” per “llarg” (long-largo), “article+més” per “la major part de” (the most-la mayoría)*, “oblivió” per “oblit” (oblivion –olvido), “pus” (encara usat a Mallorca) per “més” (plus-more-más), “re/membrar” per “recordar” (to remember-recordar) o molts altres que encara que alguns són oficials, de fet, han caigut en desús en la llengua parlada majoritària actual, així “apropar, atansar” (to approach-acercar), “argent viu, mercuri” (quicksilver, mercury-mercurio), “arranjar, arreglar” (to arrange-arreglar), “avantatge” (advantage-ventaja), “lletra-carta” (letter-carta), etc.
Aquestes sovintejades coincidències de vocabulari provenen sens dubte de la gran relació amb la Gascunya veïna ocupada pels normands (sovint anglesos), si bé la progressiva castellanització del català va anul·lant-les progressivament. Durant uns segles (s. XI-XV) bona part de França i Anglaterra van estar unides sota un mateix rei normand. Els normands eren escandinaus afrancesats que havien conquerit Anglaterra. També controlaven Gascunya i els soldats anglesos anaven i venien per França a causa de les guerres entre els francesos i els normands. I és a Gascunya (on parl(av)en un occità de base bascona), veïna de Catalunya, on es donà la interacció català-anglès a través dels gascons i normands. Els soldats anglesos que tornaven a Anglaterra hi duien mots francesos i gascons (occitans), molts dels quals eren manllevats o relacionats estretament amb el català.
De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba és pocs anys anterior al parlamentarisme normand (anglès) i, el mot anglès “Parliament” és probable que vingui del català “Parlament” a través del normand francès. Com a contrapartida, “botifler” ve de “Beauty flower” (referit a la flor de lis borbònica).
També, per ex. expressions com ara “que vindrà, m’ha dit que” o “se n’ha quedat sense” són maneres prou paregudes a les que sol utilitzar l’anglès les preposicions, etc., és a dir, amb molta llibertat i creativitat.
En algunes comarques catalanes, com ara l’Empordà, és corrent en el català tradicional, preguntar al final amb “fa?” i “no fa?”, és a dir, exactament igual que en anglès “does it?” i “doesn’t it?”.
Un cas molt sorprenent pel que té d’identitat extrema, i a més en una forma/construcció verbal, és:
L’imperatiu de 1ª i 3ª persona: una forma genuïna en català.
Cada vegada escolt més, sobretot la gent jove de ciutats, usar i abusar de la construcció «anar+ infinitiu» que, a part de ser usualment un calc de castellà, té el problema afegit de poder-se confondre amb el nostre passat perfecte perifràstic, com ara:
«vaig a estudiar» / vaig estudiar(=estudií)
«vaig a ajudar» / vaig ajudar(=ajudí)
«vaig a oir»/ vaig oir(=oí)
etc.
Quan pens en el parlar de la meva àvia i en el de la gent gran de Castelló, m’adon que no
s’expressaven pas així, ans deien:
Deixa’m estudiar
deixa’m ajudar
deixa’m oir
etc.
0 sia, la mateixa construcció que l’imperatiu én anglés:
deixa’m ajudar-te… (let me help you)
deixa’m dir-li…(let me tell him…)
deixeu-nos dir…(let us tell…)
deixeu-nos oir…(let us hear…)
deixeu-los marxar (let them go away)
deixa’ns cantar(let us sing)
deixeu-me pensar(let me think)
deixeu-la explicar-se (let her explain herself)
Aquesta forma, a més, ens ofereix l’avantatge d’unes connotacions més tolerants i educades que
les formes castellanitzades o més semblants a les
castellanes:
«que marxin» /deixeu-los marxar
«que s’expliqui» / deixeu-la explicar-se
etc.
Ara bé, «anar a + infinitiu» no accepta pas sempre de ser substituït per aquest imperatiu genuí, de vegades poc adient o massa forçat. En tals casos podem usar formes futures simples o les perífrasis estar a punt de (o el seu equivalent més clássic cuidar) o voler en present o condicional, o encara altres solucions semblants.
«vaig a estudiar»:
deixa’m estudiar
estic a punt de (ficar-me a) estudiar
vull estudiar
voldria estudiar
estudiaré (ara)
etc.
En cada ocasió podem triar la forma més adient al cas, sense rigideses. Caure en la rigidesa i les solucions estereotipades (l’“entesos?” de la TV3) vol dir que ens manquen els recursos creatius genuïns per a enfortir i fer reviscolar la contaminada llengua catalana que parlen, sobretot, els joves urbans i, massa sovint també, professors de català i “nacionalistes”, especialment al País Valencià.
No estic pas afirmant que totes les construccions d'”anar a+infinitiu” sien incorrectes, però sí que moltes ho són en major o menor mesura, a més de cacafòniques.
Cal reintroduir amb força aquest esmorteït i creatiu imperatiu.
*1 El castellà no té un equivalent exacte en salutacions al nostre “Bon vespre” (=good evening, bonne soirée, buona sera, guten Abend…), de nou veiem com ha evolucionat independentment, fora d’un context pròpiament europeu.
*2 Ausiàs March: “Quan les més gents festegen prop los focs…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!