M'agrada sentir-me neguitós i nerviós quan se que et veure. No és fàcil esperar tota la setmana sabent que ets tan a prop meu. A mesura que els dies transcorren i s'acosta Diumenge el cor em batega cada cop més fort. Començo a imaginar-me com serà el dia al teu costat ,les olors que hi haurà quan estiguem junts, els colors que faran que brillis com mai, els sons del vent que correra entre nosaltres.

Finalment arriba el dia, estic amb tu, ha arribat l'hora d'admirar-te i embadalir-me amb la teva figura imponent. Observo tota la teva bellesa sempre que m'ho permets ja que quan no vols un bel blanquinós tapa els teus contorns.

M'agrades, em fas sentir viu quan silenciosament recorro les teves corbes.
Ets capritxosa i t'agrada posar-me a prova. No m'ho poses fàcil quan et vull conquerir, et fas de suplicar amb esbufegades i plors sense control, a vegades inclús et quedes gelada, per quan no ets ardent i fogosa , ho tens tot, ets la caixa de pandora de les fèmines.
Sempre tens alguna sorpresa ven guardada, que fa que et sentis especial i únic quan finalment deixes que arribi al teu punt més elevat i desitjat.

Reposo uns instants recupero l'alè, inhalo aire pur i fresc, noto cansament però expresso un somriure sincer i d’agraïment. Em sento amb el cor robat quan miro al teu voltant i us veig a totes juntes fent de models eternes.            

Que boniques sou muntanyes del meu país , mai em cansaré de vosaltres , totes úniques  i diferents , amb encants inimaginables i sorprenents.

Seguiré passejant i compartint amb vosaltres moments d’il·lusió sempre que pugui i si no puc us portaré dins del meu cor.  

Aquest cap de setmana tocava muntanya. Ja en tenia ganes , desprès del bon sabor de boca que em va deixar  l’ultima sortida al Pedraforca .  Ja feia dies que es cuinava l'ascenció al CEP (Centre Excursionista de Premià de Mar) , però la previsió meteorològica feia perillar l’expedició. Finalment i tot i saber que les condicions no eren les millors decidim quedar a les 5:30am . El grup el formem Maria, Rebeca, David, Sergi, Meiga (gossa de la Rebeca) i un servidor.

Carregem els trastos a la furgoneta i ens dirigim direcció Queralbs , per iniciar des de Fontalba la ascensió al Puigmal. A mesura que comença a clarejar ja s’intueix que el dia s’aixeca ennuvolat, però els ànims no decauen en cap moment i les ganes de fer cim s’imposen a qualsevol adversitat. Quan arribem a Ribes de Freser  fem un parada tècnica de rigor a fer un cafetó i altres coses que no detallarem...

Comencem a pujar per la collada de Fontalba i sembla que la gran convidada del dia serà la boira, però no sembla suficientment espessa com per aturar-nos. Finalment arribem a l’aparcament (2070m).

Ens equipem i comencem a caminar a les 8:45, el dia es presenta fred , amb un xic de vent , evidentment boira que be i va , però alta de moment, la qual cosa fa que encarem la traça del camí sense problemes, sembla que l’equip esta motivat i amb ganes i de fet no m’equivocaré.

Anem pujant amb alguna clapa de neu poc significativa però quan passem per el Cim de la Dou (2459m) aquesta ja emblanquina tot el camí potser hi ha un tou  d’uns 10 cm aproximadament,   que anirà en augment a mesura que anem pujant. Una mica abans d’encarar el Bressol (2665) ja ens comencem a enfonsar massa en la neu i decidim posar-nos les polaines per tal de no acabar xops com uns polls. Em poso primer per anar obrint traça i anem canviant ja que amb neu fins als genolls costa una mica progressa i desgasta força. A mi personalment em passarà factura a l’últim tram abans de fer cim. Ja encarant de ple la rampa del Bressol la cosa es complica ja que esta força gelat el camí i aquest es pronunciat amb escreix. Portem 3 parells de grampons , el David se’ls posa i bé que fa . Els demes ja sigui perquè no volem perdre ritme o no en portem decidim prescindir d’ells i ho seguirem fent a la baixada. Vaig pujant clavant bé puntera i pals per no relliscar , la única que no sembla tenir cap tipus de problema és la Meiga , ja que amb la tracció 4x4 ens treu una mica d’ avantatge.  Un cop passat el perill , i encarat l’últim tram per fer cim  , no se com però perdo pistonada, opinió que l’obrir traça em deixa una mica tocat i ara o pago arribant l’últim a  la creu del Puigmal (2911m). Però les abraçades un cop fem cim fan que em senti com si hagués arribat el primer.

Un cop d’alt fem les fotos de rigor, mirem quina hora és (11:45am). I em trobo sorprès ja que   poc  m’esperava que sortís a escena una petaqueta de color vermell, sembla que la Rebeca i la Maria tenien una compte pendent amb el Sr Puigmal i ho celebren fent un glopet , només direm que el líquid que conte és vent dolcet i convida a repetir.     

Ens arrasarem una mica del fort vent que bufa,  fem un mos i recuperem una mica l’alè .  Un cop amb energies renovades ens abriguem bé ja que sembla que la baixada donarà guerra degut al vent i el fred que va en augment , al igual que la boira que cada vegada és més baixa. Sense perdre ni un segon més toquem el dos i posem la directa direcció cap el cotxe. Ja finalitzant l’excursió ens passa el que ningú volia , la boira baixa de cop i perdem la visó de fites per orientar-nos i el que és pitjor el camí . Al veure que no anem bé decidim fer marxa enrere fins a trobar el camí per on aviem baixat, o aconseguim encara no se com. Durant uns minuts dialoguem , mirem el mapa , son moments de tensió encoberta per la calma que tots intentem reflexa a la cara , després d’uns 20 minuts amb el “cangelo” i un fred de por aconseguim trobar el camí per finalment arribar al cotxe són les 13:30pm. Fem uns estiraments i ens dirigim de comú acord a fer una cervesa i menjar l’entrapa del dinar al primer bar que trobem. 

Al entrar al bar una llar de foc  ens dona la benvinguda i ens fa entrar en calor. Començo a notar les galtes una mica rogenques , però penso que és l’intercanvi de fred i calor soptat.  La cambrera amable ens deixa menjar-nos els nostres entrepans , li demanem 5 mitjanes i tranquil·lament dinem.

Un cop amb la panxa plena i contents per el cim aconseguit pugem al cotxe i marxem cap a Premià  , de baixada diferents fils de conversa omplen de so l’habitacle de la furgoneta , conversar amb gent amb la ment oberta s’agraeix i molt , tot i que acabo amb una mica de mal de closca .

Finalment arribem a Premià, baixem del cotxe mig encarcarats , ens acomiadem , per retrovar-nos el proper dijous al CEP , on de ven segur posarem les dents llargues a més d’un.

En conclusió la sortida ha estat fascinant  , acompanyat de persones fantàstiques les quals he pogut conèixer una mica més , ja que és la primera vegada que sortia amb ells a muntanya a banda del meu germà Sergi el meu gran company d’aventures .

Espero que repetim dintre de poc temps , com sempre AMB IL·LUSIÓ.

QUIN PAÍS!!!  

Aquesta setmana passada tenia molt de  “Mono” de muntanya. Ja feia dies que es parlava de fer el Carlit (2921m), cim més elevat del Pirineu Oriental i la Catalunya Nord. Finalment aquest dissabte dia 9 de Juliol amb en Jordi i l’Aina el vem atacar i coronar. Divendres quan vaig plegar de la feina , vaig agafar el cotxe i me’n vaig pujar a

Planoles on els pares i tenen una caseta. El Dissabte a les 4:45 de la matinada em despertava per anar a trobar en Jordi i l’Aina a Llívia. Em rento la cara , em vesteixo , prenc un cafè amb llet , carrego els trastos i marxo cap al punt de trobada. Arribo a Llívia a les 6:00 menys un minut. El punt de trobada era la benzinera del poble. Carregem motxilles al cotxe i marxem cap als Llacs de les Bulloses (Cerdanya francesa), arribem a l’Hostal de les Bones Hores,  aquest serà el punt d’inici de l’ascensió.

No sóc conscient de l’hora que comencem a caminar , però segur que són abans de les 7:00. No conec la ruta, ni tan sols he estudiat per on em d’anar, com ja he dit , vaig sortir de la feina escopetejat direcció a Planoles i no vaig tindre temps per res més. 

Em deixo guiar pel Jordi i l’Aina, anem conversant, el dia desperta lentament, els llacs de la zona es troben tranquils, un sol tímid comença a fer acte de presencia, ens creuem amb uns cavalls salvatges , els paratges són impressionants, tot sembla tret d’un conte de fades.

Desprès d’una hora i mitja aproximadament comencem a enfilar cap a l’estany Sobirà, i d’aquí cap el Coll Colomer , sempre anirem una mica a la dreta per anar a petar entre el vessant que hi ha entre els dos cims ( Pica del Carlit i Carlit de baix) , algun cop haurem de grimpar una mica , però res que no es pugui superar. Fem cim amb unes 2 hores 45 minuts aproximadament. Les vistes són espectaculars, crec que és un dels cims més bonics que he fet mai. No hi ha ni un núvol i el dia és francament esplèndid,  això ens permet veure la Pica d’Estats i afinant una mica la vista al fons l’impetuós Aneto.

Esmorzem tranquil·lament gaudint de les vistes , veig com un munt de gent enfila cap on som nosaltres , la veritat és que en els mesos de Juliol i Agost és un cim molt concorregut.

Li clavo queixalada a l’entrapa i miro el paisatge , gaudeixo, em relaxo, i penso que ha valgut molt la pena l’esforç d’arribar fins d’alt. Trec de la motxilla una barreja de nous, ametlles, avellanes , panses i xocolata. Sembla que en Jordi ho estigues esperant des de fa estona. N’agafes un grapadet i enganxa d’allò més , la veritat i no és per tirar-me flors, és que la mescla esta ven bona, en Jordi ho bateja amb el nom de Ganyips Payà. Desprès d’una estona gaudint de les vistes , toca la baixada. Estic una mica preocupat , ja que l’Aina te el genoll esquerra adolorit , a la pujada ja li estava dient bon dia i a la baixada ja es veurà el que li dirà. Comencem la baixar del cim pel mateix lloc on em pujat, com era d’esperar el genoll de l’Aina comença a fer acte de presencia i tot i que sabem perfectament que és una xiqueta dura com poques , ens fa patir més del compte.

Finalment arribem on em deixat el cotxe, en Jordi proposa de fer un refresc abans d’agafar el cotxe, ens dirigim a l’Hostal de les Bones Hores, descarreguem motxilles, demano una Cervesa ven fresca, faig un glop , que fresca , després de l’esforç una Cerveseta entra molt bé al cos , i si no us ho creieu proveu-ho i ja em direu.

L’Excursió ha estat perfecte , haig de dir , que ha estat una de les millor que he fet , la recomano a tothom, només és necessiten ganes de fer-la , ja que tampoc és necessari tenir un nivell molt elevat de muntanyisme.

Deixo en Jordi i l’Aina a Llívia i jo torno cap a Planoles, em quedat per fer el Peric el proper 23 de Juliol. I jo ja torno a tenir “Mono”, i és que enganxa d’allò més la muntanya.