sóc la dama que empenta el vent buscant refugi a casa teva
posseïdora de les claus de les estances que no es veuen perquè no existeixen
sempre salvatge a contravent i a contracorrent
no puc viure en un món “normal” quan el que és normal fa mal
per això cada dia prenc un tros de sol, un tros de cel, un tros de lluna
i a poc a poc construeixo els pilars de “casa meva” on res és normal i res impossible
viuré de somnis, caminaré per tocar un somni, encara que sembli impossible i llunyà
i que el temps em vulgui guanyar la partida jo no defalliré en ser una somiatruites
ara deso la clau de la meva porta a l’entrada de casa,
deso la jaqueta, el bolso, i sento l’olor a mi, a casa, al racó més “bonic del món”
on hem sento segura de que puc ser totalment jo, i una mica de tu
i ara que el fred talla la pell, m’embolico amb la meva manta, sobre coixins sobre llençols,
per arronsar-me i recordar quan encara jeia al ventre de la meva mare bressolada per tot l’amor del món
pensaments d’una nit de tardor, ajaguda sobre el sofà
montse pellicer mateu 18/11/14
imatge google