Escrits injustificables

Josep-Anton Monfort

20 de maig de 2017
0 comentaris

La gran teranyina

Títol: LA GRAN TERANYINA.
Els secrets del poder a Catalunya
Autor: Roger Vinton
Pròleg: Andreu Barnils
Editorial: Edicions del Periscopi
Barcelona, 2017
Pàgines: 393
Preu: 19€

“La virulència que mostra el Poder avui només pot ser la resposta a una pèrdua gradual del domini que exerceix sobre la població, una pèrdua motivada pel canvi d’escenari que s’albira gràcies a l’aparició incessant de noves tecnologies, especialment aquest transsumpte dels mítics registres akàshics anomenat Internet.” (Roger Vinton)

Heus ací un llibre sobre el Poder, sobre els que manen des de l’ombra, els que fan i desfan i diuen què cal fer i què cal dir als que hi posen la cara (polítics) i la ploma (mitjans). A ells, titellaires que estiren de tots els fils, no els agrada gens la llum ni la publicitat. Com a molt es deixen veure en recintes exclusius com el Real Club de Golf El Prat, el Real Club de Tenis Barcelona, el Círculo Ecuestre, i en magnífiques i amagades torres a la Cerdanya i a la Costa Brava.

Les prop de 400 pàgines d’aquesta gran radiografia ens mostren els membres de les “400 famílies” de les que parla en Fèlix Millet, aquells que, en paraules de Josep Lluís Núñez, es van “passant el porró” de tot el que es cou a Catalunya des de fa moltes generacions. Hi ha gent que diu que, a diferència del que passava a l’antic règim, en les modernes societats liberals no compta la classe social d’on vens, sinó els diners que has aconseguit acumular. Doncs segons Vinton “la majoria que té diners, ve de diners”. Està clar que sempre hi ha contraexemples, com els germans Lao que amb uns orígens humils funden el 1978 a Terrassa el que esdevindria Cirsa, avui un imperi internacional del joc, casinos i màquines recreatives. La norma, però, és que els diners, terres, empreses, accions i tot tipus de béns s’hereten, creixen i multipliquen a ritmes de casaments i associacions entre grans i antigues nissagues que comparteixen llarguíssims cognoms entre guionets. Per cert, tots els cognoms molt catalans, però tots els noms en castellà. La gran burgesia fa moltes generacions que van abandonar la llengua d’obrers i menestrals i, quan per raons polítiques utilitzen el seu catanyol “pijo”, fa molta angúnia de sentir-los.

Escriure un llibre així no és fàcil si es vol fugir d’un format de directori i fer una obra llegidora tot i l’enorme quantitat de noms i dades entrecreuades que en formen la seva trama. L’autor ho aconsegueix tot donant-nos aquest devessall d’informació estructurada per sectors però, alhora, intercalant-hi històries dignes de la millor sèrie negra i algun capítol monogràfic, com ara el dedicat a la xarxa que en si mateixa fou (ara ja no tant) “la Caixa”. Naturalment, anem trobant cognoms que figuren en diferents sectors i personatges que tenen cadira a tots els consells d’administració. Per això se’n diu la teranyina i per això a voltes la informació es fa una mica repetitiva, però útil per fixar i entendre els mil nusos d’aquest entramat que tot ho abasta. A més, s’hi ha afegit un annex amb arbres genealògics de les principals famílies.

Un llibre d’aquesta mena és impossible de resumir perquè cada paràgraf és una peça informativa per si mateixa. L’autor ha fet una immensa labor de recerca en registres mercantils, de la propietat i de tota mena, i ens dóna informació actualitzada dels comptes de cada empresa, composició dels consells d’administració i percentatge de participació i càrrecs de les persones o famílies comentades. Tot això agrupat per sectors (construcció, motor, banca, begudes i alimentació, farmacèutic, assegurances… etc.) Trobo a faltar però, la inclusió del sector dels mitjans de comunicació, que resultaria molt sucós, i del que només comenta, amb detall, el Grup Godó per la importància d’aquesta nissaga d’origen cotoner.

Tanmateix, més enllà dels noms, dates i números, ens parla, per exemple, de casos extraordinaris que han afectat alguna d’aquestes famílies com, per exemple, de Josep M. Bultó Marquès (1977) i l’exalcalde Joaquim Viola Sauret (1978) que foren segrestats i morts per un grup estrany anomenat EPOCA. O bé l’espatarrant i macabre cas de la ma tallada que va trasbalsar Barcelona el 1955. Margarita Ruiz de Lihory (1888-1968), marquesa de Villasante i (falsa) baronessa de Alcahalí, un cop divorciada del seu 1r marit (Ricardo Shelly), marxà al Marroc on va ser amant d’Abd el-Krim, el cabdill rifeny que fa infligir la pitjor derrota a l’exèrcit espanyol, a la batalla d’Annual. Feu d’agent doble per als serveis d’espionatge espanyols i allí mateix conegué i intimà amb un jove Francisco Franco, vaja una autèntica Mata-Hari espanyola. Després d’això passà uns anys als Estats Units, Mèxic i París. En tornar, es diu que la seva relació d’amants va incloure Miguel Primo de Rivera, Miguel Maura i, fins i tot, agafeu-vos, Lluís Companys. Després de viure uns anys amb Josep M. Bassols, el 1954 se li va morir la seva filla Margot Shelly a Madrid. Després d’un any de sospites, la policia exhumà el cadàver de Margot i van veure que li faltaven els ulls, la llengua i una mà, parts que foren trobades en capsetes al domicili de Margarita, gran aficionada a la dissecció d’animalons.

També ens parla Vinton de multitud de casos de delinqüència econòmica i fiscal, cosa consubstancial a les grans fortunes. Un dels més paradigmàtics és el de la família Carceller, propietaris majoritaris de la cervesa Damm i de multitud de negocis que van des del petroli (Disa), alimentació (arrossos, pasta, una embotelladora de Coca-Cola, Cacaolat…), constructores (Sacyr) i moltes altres participacions en multitud de sectors. El poder de la nissaga va començar amb Demetrio Carceller Segura (1894-1968), que fou amic de José Antonio Primo de Rivera i un ardit “camisa vieja” de 1a hora. Doncs bé, el seu fill i nét (també de nom Demetrio), van ocupar les planes (poques) dels diaris el 2013, perquè el jutge Pablo Ruz havia demanat pel pare 14 anys de presó i 476 milions de fiança, i pel fill a 48 anys de presó i a 236 milions. Però els diners tot ho poden, el judici que s’havia de celebrar el 2015 no se celebrà i a finals del 2016 es va saber que els Carceller havien pactat amb la Fiscalia de l’Estat i van pagar una multa de 95 milions d’euros que els exonerava de tots els problemes fiscals. Sí senyor, ben “mediterràniament”! Òbviament, això de pagar per evitar presons no és privatiu de la nissaga Damm, també ho han fet moltes d’altres com, per exemple, els Carulla, Godia o Cuatrecasas.

L’autor no ha volgut fer un llibre amb tesi política, però la descripció d’aquest món posa en evidència la seva podridura consuetudinària. Tanmateix, Vinton no s’està de dir-nos que “el sistema econòmic ha de canviar. El problema és que els que el volen canviar no saben com funciona. I els que saben com funciona, no el volen canviar”. Més clar l’aigua. No solament no el volen canviar, sinó que el quefer d’aquestes famílies va agafant una deriva bàsicament especulativa que no era als orígens de les seves fortunes. Els rebesavis van fundar fàbriques, diaris, es dedicaren al comerç i a la producció. Els seus hereus, però, cada vegada són menys empresaris i viuen de la borsa, de les seves SICAV i de les participacions en negocis internacionals. Alguns encara es deixen caure pel Cercle del Liceu, però ja no es podria comptar amb ells per bastir ni Liceus ni Pedreres. El seu interès per la cultura és zero i han esdevingut simples especuladors que hom va trobant en els diferents cenacles de la ciutat: tots els “Reales Clubs” que mencionava al principi i, sobretot, a la Junta Directiva del Futbol Club Barcelona, per on han passat totes aquestes famílies des de gairebé la fundació del club. I l’Opus Dei, teranyina dins la teranyina, que en silenci no para d’ordir el seu tramat i ha penetrat un bon nombre d’aquestes nissagues i institucions (com ara la de les negres torres estelades).

Agraïm, doncs, a Roger Vinton, aquest retrat tant complet com esfereïdor. Sigui qui sigui l’autor que s’amaga sota aquest pseudònim, està clar que Vinton coneix aquest món molt de prop. Té el coneixement econòmic que li permet desxifrar balanços i comptes de resultats, i ha tingut l’habilitat i la paciència d’anar desembolicant aquesta troca per a mostrar-nos els seus elements i les relacions que mantenen. Tant de bo que la seva curiositat i bon quefer ens doni altres llibres del mateix interès que aquest.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!