Jo sé que això no du enlloc

Jo sé que això no du enlloc
més que a un patiment més dens o més lleuger.
Junts bevem el verí de la mateixa copa i
després, depèn del dia,
ens cou o ens acontenta.

Jo sé com sóc i sé com és,
em tinc molt vist i fa uns quants anys que la ballem,
abans més junts i ara molt poc,
però amb una dèria que no entenc i
que no acaba de marxar.

Jo sé que sóc on vull, allí on puc ser
si és que sóc alguna cosa.
Gràcies a tots els Déus i les Deesses!
Però de tant en tant, la cosa que fui
i la cosa que és s’embarbussen
en un encontre temut i volgut,
com una mena d’anhel penitencial.

Però no sé el perquè, ni a què treu cap,
només, i encara en dubto,
sé que segurament això serà així
fins al final, perquè les coses que compten
duren per bé i duren per mal.
Perquè els que ignorem
hem d’aprendre a viure sense saber.

Afegeix un comentari