mininu |
Ninots |
dimecres, 7 de setembre de 2011 | 03:57h
Translation (traducción):
[Una vez finalizada con un rotundo ésito la misión secreta "Reforma Exprés de la Sacrosanta", los dos mandamases másimos de la Nación se fela... se felicitan mútuamente ante un ejemplar recién impreso de la nueva "Constituyyoción Española"]
—Pues sí, Pepe Luis, tal como ha quedado me gusta, me gusta, me gusta mucho... ¡Te felicito por la parte que te toca, muchacho! —Gracias, Mariano, lo mismo digo —Decididamente: cuando queréis, los socialistas no sois tan inútiles como parece...
mininu |
Política |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 15:47h
Com fer quadrar un cercle viciós: "La llengua catalana no serveix per a...
–l'esport –la informàtica –el rock'n'roll..."
1r step: Domineu militarment, amb qualsevol pretext (l'excusa d'una successió hereditària monàrquica pot anar de meravella) el país que vulgueu annexionar-vos, a tots els efectes. 2n step: Imposeu la vostra llengua (sobretot, molt important, a través de l'escola, i amb l'administració de justícia) sense pressa però sense pausa, i aprofiteu la primera oportunitat per prohibir l'ús de la seva. 3r step: Els natius del país perdran paulatinament però sense parar el costum i la facilitat de fer servir la llengua pròpia, que progressivament se'ls hi farà estranya al mateix temps que es familiaritzen cada cop més amb la vostra. 4t step: Arribats a aquest punt, serà el moment de "demostrar-los" que la seva llengua "no serveix per a..." (l'esport, la informàtica, el rock'n'roll, la física quàntica o nuclear, el cinema, etc), ja que es tracta d'una llengua "rara, difícil i limitada", i per tant prescindible. Per reforçar la impressió o el "convenciment" que això és així, convertiu la seva llengua en dialecte o els seus dialectes en llengües, segons el cas i el moment, prescindint olímpicament del criteri científic dels lingüistes: en política, perquè una cosa sigui veritat només cal dir-la a tot volum i repetidament. 5è step: Un cop assolit aquest nivell, no permeteu de cap manera que els nadius recuperin la llengua oriünda (molta atenció a evitar, sobretot, que ho facin a través de la immersió lingüística a l'escola, que és un mètode molt efectiu i per tant molt perillós, i a més avalat per la comunitat científica), ja que, no ho oblidéssiu pas, el vostre país és aquell territori on es parla la vostra llengua, i la vostra llengua té tot el dret (que ja haureu procurat, atenció, que sigui constitucional!) a ser, en el vostre país, la llengua preferent (mentre no arribi el moment de ser l'única) en tots els àmbits socials i vehicular en l'ensenyament.
mininu |
Ninots |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 01:56h
Translation (traducción):
[Los pasteleros mayores del Partido único español, PPSOE, maniobran en plena noche, y no precisamente al mando de un coche, sino en las costillas del virtual estadista (o del estadista virtual, más bien) Durán y Lérida]
—Esperamos y confiamos y contamos con ello: que Durán y Lérida haga, como de costumbre, a última hora (en el último minuto, si es preciso) un ejercicio de responsabilidad... —... y si no lo hace, no importa: ya le bajaremos los pantalones nosotros mismos!
mininu |
Ninots |
dilluns, 5 de setembre de 2011 | 20:25h
Translation (traducción):
[En la barra de un bareto coinciden un español-español y un español de peaje, y deciden amigablemente pagar la consumición —las consumiciones, o séase— "a la catalana": el catalán paga lo suyo y lo del otro]
—Oyes, ¿no serás tú el famoso cornudo catalán, verdá? —Pues eso parece... GRRRR!! —Pues entonces tienes que pagarme estas copillas, como un Pepe... —¿Ah sí? ¿Y quién lo dice, si puede saberse? —¡La Sagrada Constitución!!
mininu |
Ninots |
dilluns, 5 de setembre de 2011 | 12:23h
Translation (traducción):
[Unos garrulos periféricos se presentan ante un funcionario del Estado Unido de España para pagar unos dinerillos atrasados, pero van y se dirigen al diligente empleado en su (de ellos) horrísono vernáculo, con todo el atrevimiento]
—¡Buenos días! Venimos a pagar nuestra modesta cuota anual de solidaridad obligatoria... —Mi compañero se refiere al impuesto en concepto de esclavitud... —¡Chitón!, a callarse, digo!... Aquí me se habla en cristiano, ¿estamos? Y basta ya de abusar de nuestra tolerancia, coño!
[Un empleado de España SA carga hasta los topes a un sufrido burro (catalán, por más señas) de la empresa, aparentemente sin darse cuenta –o sin importarle un carajo– que el pobre animal está a punto de sacudirse los bultos de encima, sacudirle a él una patada en plena jeta y largarse con viento fresco a otros pastos donde no abusen de su inveterada y celebrada paciencia]
—(Si no le doy una buena coz ahora mismo y salgo por patas, este cabronazo va a conseguir que la palme!...)
En aquests temps de frenada de burro, per no dir de reculada general, en què tots plegats ens veiem obligats a l'estretor i a la grisor per poder pagar les alegries infantils i desenfrenades dels caimans de l'economia desbocada i de la política contemplativa que li fa de maria, de tant en tant –però més sovint del que dictaria la lògica, per sort– apareix algú que neda contra corrent i és capaç de crear, produir i manifestar-se amb un talent i unes ganes desconcertants, i amb un entusiasme encomanadís. (Com el Barça mateix –fent un paral·lelisme palmari–, ficat de ple en la creació de "la simfonia més perfecta" a base de meravelloses gestes i proeses, i això en un univers futbolístic on abunden els equips resultadistes, mediocres, violents i destralers). S'acaba de produir un d'aquests miracles amb un personatge proper (en tots els sentits), el cantautor (no sé si la paraula encara és vigent) Toni Beiro, que té disc inèdit per presentar en públic, i ho farà aquest divendres a Figueres, en el marc del festival Acústica. "Són temps durs per a un romàntic de la música", manifesta el cantant olotí a Xavier Castillón, en la crònica que aquest ha escrit a El Punt Avui d'aquest dimecres, i que reprodueixo tot seguit: «Utopías coloristas (Vicious Records) és el tercer disc de Toni Beiro (Olot, 1974), que prèviament havia publicat Indomable (2006) i Hijos de un mundo hostil (2008). La seva discografia es completa amb la maqueta Por narices (2003) i el recopilatori El Búho Real
(2005), juntament amb Pitingo, Vanesa Martín i altres joves talents. En
el seu currículum també destaquen la gira que va fer com a teloner
d'Antonio Orozco (2004) o la col·laboració que ha portat a terme durant
tot aquest estiu en el programa de Ràdio 4 Directe 4.0, dirigit i presentat per Xantal Llavina.
»Des
que va formar el seu primer grup, amb només 6 anys, Toni Beiro ha
tingut l'oportunitat de conèixer detalladament el món de la música des
de tots els angles possibles. Per a Beiro, la música no és una afició,
ni un divertimento, sinó un ofici, una forma de vida i gairebé
una religió. “He dedicat gairebé tres anys de la meva vida a fer aquest
disc, des de la composició de les cançons, el procés d'enregistrament,
la recerca d'una discogràfica que volgués editar-lo...” Gravat i mesclat
als estudis Sound Club de Salt per Lluís Costa, excepte algunes
guitarres acústiques i veus enregistrades per Jordi Carles, el disc
inclou deu cançons, repartides en dues parts iguals i ben delimitades,
una elèctrica i una altra acústica, aquesta última només amb guitarra i
veu. Aquesta part acústica és un petit autohomenatge, concretament a la
seva primera maqueta, Por narices, que també tenia una portada semblant a la d'Utopías coloristas, dissenyada com l'interior del llibret del CD, il·lustrat amb petits dibuixos, per Sakura (Sílvia Sidera).
Spaniards insult the Catalans in NYC during the World Police & Fire Games
From August 26 to September 5, New York holds the 2011 World Police & Fire Games
(WPFG),—the second largest multi-sport event in the world, surpassed
only by the Summer Olympics—with the participation of police and
firefighters teams from all over the world.
During one of the events, the Catalan team built a human castle—a
Catalan tradition recently recognized as inmaterial world heritage—and
raised the Catalan flag that symbolizes self-determination and
independence, while the Spaniards in the event started shouting,
whistling and insulting the Catalans, as seen in the following video.
This is not an isolated event. A couple of days ago, for instance, Cesc
Fàbregas, player of F.C. Barcelona, celebrated the winning of the
European Super Cup with the same type of flag. Some Spanish TVs made a
big deal out of it and falsely said that the flag is not legal. In
Twitter, the hashtag #CescMuerte (Cesc Death) became Trending Topic in
Spain.
[Un sujeto, gafotas y malcarado, aplica sin ton ni son para con su amigo del alma el viejo dicho "Quien bien te quiere te hará llorar"]
—Vamos a ver: ¿Tú te estás volviendo idiota, o ya lo eras de antaño y yo no me había dado cuenta lo suficiente? —¿Lo preguntas por algo en concreto? —No, es en general...
Mentre esperem les miraculoses receptes del candidat socialista per posar fi a l'atur en un plis-plas, mentre ens asseiem a contemplar si el PPSOE té els pebrots de tirar endavant la reforma de la (fins ara) immutable, inamovible, intocable, inviolable, immarcescible i immaculada Constitución EspaÑola per poder imposar el mític "sostre de despesa" a totes -todas, he dicho!- les administracions públiques de l'Estat (amb la qual reforma no pendrà mal ni Catalunya ni el minvant estat del benestar, sinó tots dos alhora), i mentre restem ansiosos per veure si la ministressa d'Economia aplica o no aplica el terrífic "impost per a les grans fortunes" (i veure de passada si aplica també, ella o el ministre successor seu del PPSOE, el famós "sostre de despesa" a la pantagruèlica mossegada del lleó que Hisenda practica al PIB del País Català en concepte de "solidaritat obligatòria" cap a l'Espanya pobrissona); i sobretot, mentre esperem que algun economista ens expliqui d'una remaleïda vegada, ara que ens ensenyen tants de tecnicismes i les corresponents expressions i tants sopars de duro, què collons són exactament "els mercats", qui són "els mercaders" que hi ha al darrera, i d'on han sortit i surten els uns i els altres, i per què (per quin mecanisme, vull dir) són tan immensament importants..., mentre tot això no passa i no es duen a la pràctica aquestes grans línies d'actuació apuntades, de tant en tant ens és permès de llegir, esparses aquí i allà, unes petites línies de reflexió que, ves per on, produeixen si més no el benefactor efecte dels pensaments ben trobats i que això no obstant toquen, amb tots els matisos que siguin del cas, de peus a terra:
«Ja fa temps que s'ha acabat la disbauxa. Dia sí, dia també, ens
expliquen que hem estat molts anys vivint per sobre de les nostres
possibilitats, i que ara toca ajustar-nos el cinturó. Aleshores congelem
les pensions, tanquem sales d'operacions, suspenem obres públiques,
eliminem ambulàncies, retallem en educació i serveis socials en general.
Ara bé, i la despesa militar? No és a l'agenda de cap partit? Ja puc
entendre que no en parlin el PP i el PSOE, que hi ha temes sacrosants
que no s'atreveixen a tocar, però i el govern català? Com és que no
reclama una reducció del pressupost de defensa quan la ministra Salgado
li exigeix noves retallades?
»L'Estat maquilla les xifres
dispersant aquests diners en diferents conceptes i ministeris. Així,
trobem despesa militar disfressada de cooperació internacional o R+D.
Segons l'Institut de Recerca per a la Pau d'Estocolm, però, la despesa
militar espanyola supera els 11.000 milions d'euros, amb un increment de
més del 30 per cent entre el 2000 i el 2010. Poc més del 10 per cent
d'aquests diners serien suficients per evitar la congelació de les
pensions. A més a més, Espanya paga interessos per un deute de més de
25.000 milions per la compra d'armament a crèdit entre 2003 i 2010.
Tinguem clar que part del dèficit fiscal català es fa servir per comprar
armes.
»Per tot plegat, fa basarda sentir la ministra Chacón
anunciant, el passat 29 de juliol, la compra de cinc vaixells per valor
de 740 milions d'euros. I ningú no va dir ni piu. Atado y bien atado. Jo sóc molt fan de Pepe Figueres, el president costa-riqueny fill de catalans que va abolir l'exèrcit el 1949».
Ja ho sabeu, homes i dones del cap dret, noies i nois, nens i nenes: si teniu una personalitat de sèrie, com la conductora de l'espot, aquí teniu una manera fàcil i econòmica de demostrar-ho! Si sou originals de mena i voleu ser diferents, amb aquest cotxe en sereu, de diferents, perquè això és lo normal entre els propietaris d'aquest model... S'entén, això, companys?
[Un investigador privado de oscura afiliación profesional o gremial, enfrascado en la persecución de objetivos aún más oscuros, llega tras arduos estudios a una lamentable conclusión]
—Misterio resuelto: Dios creó el mundo con el salva sea la parte, no hay duda...!
En Pep Blay ens ho recorda al diari d'avui i en Guillem Vidal ho feia en el d'ahir: el 19 d'agost de 1986 va morir, a conseqüència d'una hemorràgia cerebral patida dalt de l'escenari, durant una actuació a Cardedeu, "l'inspirador, investigador musical, guitarrista i arranjador" de la Companyia Elèctrica Dharma: l'Esteve, un dels tres germans Fortuny que integraven la banda en aquell moment (ara són quatre: Josep, el bateria de sempre, Joan, al saxo soprano, Lluís, teclats i trompeta, i Maria, la petita de la colla, als teclats), juntament amb el pianista Jordi Soley, que va deixar el grup el 1978, i en Carles Vidal, fidel al baix i al grup des dels primers temps. Ahir va fer 25 anys, doncs, que la CED va rebre el duríssim cop de la desaparició del que era l'ànima de la companyia i que va deixar-la al caire de la seva pròpia desaparició, que al final, per fortuna, no es va consumar. Si s'hagués imposat el desànim, ens hauríem perdut la música d'un dels grups més inspirats, vitals, productius i originals del panorama musical català (i europeu, segurament), amb una llarga carrera que ja arriba als 38 anys (si agafem de referència el 1973, en què segons llegim a la Viquipèdia en Carles van entrar al grup i en Joan va canviar el baix pel saxo; o 36 si partim de la del 1995, en què van publicar el compacte doble enregistrat en directe 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma, efemèride que també van celebrar amb un festival monstre al Palau Sant Jordi el mateix dia del patró, el 23 d'abril). En tot cas, puc dir que he passat més de la meitat de la meva vida (òndia!) en companyia de la Dharma. (L'Esteve, per cert, era de la meva quinta, cosa que poc em desagrada pas gota). Doncs nois, molt de gust, i moltes gràcies!
Vegi, compari, i si troba una TVE millor, compri-la!
Vídeo de teleaficionat canalla:
(Trepitja realment [als 00:22 m, exactament] el bou de Setúbal el cap d'en Cesc?, no el trepitja? Avui algú deia que es tracta d'una il·lusió òptica, per allò de la perspectiva i de la profunditat de camp nou, etc etc... Potser sí, però de fet, tot el Real Madrid i tot el Real Ardit que representa ho és, una il·lusió òptica, i aquesta bé sembla que ens la prenem com una cosa perfectament real, en comptes de l'enganyifa monumental que és... El "clàssic" continua).
Vídeo "oficial" de la tele oficial pagada con el dinero de todos los españoles (incluidos los adscritos al nonacionalismo obligatorio):
(Observin la repetició fins a tres vegades de la jugada, amb la intenció d'objectivar bé la notícia: les imatges no enganyen, i tant que no! I a TVE ho saben d'allò més bé...)
mininu |
Ninots |
divendres, 19 d'agost de 2011 | 03:41h
Translation (traducción):
[Este blog está en condiciones de ofrecer unas imágenes inéditas y de alto valor documental sacadas del partido de fúmbol de Supercopa (vuelta) entre el Barça y el Irreal Madrid, correspondientes aquéllas al momento preciso y esacto en que el ayudante de Pep Guardiola, Tito Vilanova, propina un violento golpe con su ojo en el extremo del dedo índice del coach portugués del equipo blanco, que si no se rompió (el pedúnculo huesudo) fue porque Dios no lo querió]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
