Carme Chacón, candidata rediviva pel PSC a treure novament, per art de màgia –o de birlibirloque–, 25 diputats més per dur-los mansament al Congrés espanyol: "Trencar [amb Espanya] no és el camí. Significa claudicar, perquè és l'argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs"
(Em recorda allò que va dir fa temps un altre gran bromista, Charly Reixach: "Córrer és de covards")
Comediant #2
Emilio Botín, superbanquer innocent, de professió "sus botines": "Em sembla molt malament, el nou impost"
(Els vells, en canvi, també)
Comediant # 3
Mariano Quéhaydelomío Rajoy, quasi president del Govern espanyol 2011-2015: "Caure en l'anticatalanisme seria irresponsable i tot un disbarat"
(Impressionant, l'efecte reset de la pre-campanya electoral!)
Comediant # 4
Iker Casillas, cancerbero titular de l'Irreal Madrid, ex-bon noi convertit en Mourinho-boy torracollons: "Allò que més m'agrada de Guardiola és que és un entrenador espanyol"
(Com a entrenador, al Pep Guardiola un dia d'aquests se li acabarà la ratxa –el mateix Casillas ja ha declarat també que "l'hegemonia del FC Barcelona s'ha acabat"–, però com a espanyol no se li acabarà mai la bicoca, veus que bé?)
mininu |
Societat |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 03:12h
Allò que sostenen alguns, i que la realitat s'entossudeix a desmentir cada dos per tres, resulta que és veritat: no tots els espanyols són iguals i no tots combreguen amb les hòsties com rodes de molí que els hi fan empassar els de la Caverna. N'hi ha un, si més no, que fa l'excepció de la famosa "inmensa mayoría" joseantoniana del PP i adlàters. Vegem-ho, que s'ho val:
«L'excel·lència no s'improvisa. Es treballa dia a dia. Amb constància
i, si cal, es defensa amb un cop de puny a la taula. Ho dic pensant en
la caverna que parla de lobbies; pensant en el govern valencià
que impedeix la visió de TV3 al País Valencià i multa de manera
paranoica ACPV; pensant en l'Ajuntament de Barcelona i el seu Hereu que
vol fer callar Vilaweb perquè li toca el crostó interposant denúncies estil Camps amb la complicitat del grup municipal del PSC. La cultura (Pa negre , TV3, Geografia literària , Vilaweb) sempre és paisatges de la llibertat. I enfront sempre hi trobarà la caverna, el cantó fosc. »Se m'acut el pensament d'Ovidi Montllor que durant molts anys lluïa en
un mur a Capellades: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle,
s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada
que es parle, s'escriga o es pense"».
("Cultura i caverna", article de J Cabré al diari Ara, 23/3/2011)
Per venir a confirmar l'estat de la qüestió i els monstres a l'ombra que el promouen, el diari informava de la desaparició avui mateix de Xornal.com, la versió digital del Xornal de Galicia, un mes i mig després d'haver anunciat aquest que cessava la seva publicació en paper, i que ho feia, recordem-ho, just al cap d'un mes d'haver quedat també fulminat "per la crisi i per la falta d'ajuts de la Xunta" el diari Galicia Hoxe, l'únic escrit en gallec totalment. La Xunta de Galícia, governada pel PP (calia dir-ho?), podrà apuntar-se, doncs, tres enormes èxits en un sol trimestre (i en el de les vacances estiuenques, que encara té més mèrit!). L'efecte eucaliptus de l'Espanya neofalangista s'aplica tant com ho permeten les circumstàncies per tot el territori que prèviament ha perfumat amb el seu baf letal: La lengua española no puede existir más que ella sola.
[vegeu l'esterilització gallega completa en la crònica de Lurdes Artigas]
Per reblar el clau, Xavier Campreciós esmentava en el diari d'avui, entre «les misèries que anem traginant» després del lapse estiuenc, i al marge de la refotuda crisi que ningú té nassos de resoldre, «la de recastellanitzar Catalunya, el vell anhel franquista que
persegueix la dreta política i mediàtica de la democràcia perquè està en
el seu ADN espanyol», i ho il·lustrava amb dues tètriques portades de sengles cavernaris rotatius madrilenys: especialitzats en la tergiversació, com més cínica millor, s'ho fan venir bé per dir, a propòsit de la immersió lingüística que tant detesten, que "Mas considera un atac que l'espanyol sigui igual que el català" (El Mundo), i que "CiU amenaça el PP pel fet de defensar l'espanyol" (ABC). I com que el ministre de Jústícia Caamaño s'ha atrevit a considerar que la sentència judicial sobre la immersió es refereix a casos concrets i no pas a tot el sistema en conjunt, ara el senyor ministre és un senyor porc que "manipula les sentències del TC, TS i TSJC"... L'editorial d'El Mundo, escriu Campreciós, «sortia sol: "Un ministre de Justícia que falseja i
manipula de forma tan descarada les sentències dels alts tribunals no
pot continuar en el càrrec. Caamaño mereix ser destituït". I el d'Abc s'hi sumava ahir: "Malgrat les inefables i impròpies declaracions del ministre de
Justícia sobre el que el Tribunal Constitucional deia en la seva
sentència sobre l'Estatut català, les decisions del Suprem són molt
clares: la Generalitat ha de corregir un sistema educatiu que vulnera la
Constitució espanyola perquè margina el castellà". I això, marginar la llengua pròpia de Catalunya, fa el PP. Com a les Balears, el País Valencià i Aragó». I el PSOE no, Campreciós? Potser serà pertinent remarcar que la llepada que el candidat Pérez Rubalcaba ha vingut a fer a Catalunya aprofitant la "Festa de la rosa" socialista de Gavà (just al costat de Castefa) ha vingut a coincidir amb l'admissió a tràmit per part del temible TC del recurs d'inconstitucionalitat presentat fa unes setmanes pel Govern espanyol (on penca el penques d'en Rubalcaba, oi?) contra la llei de l'occità, que declara l'aranès llengua d'ús preferent a la vall d'Aran, un recurs qualificat de "patètic" i "indignant" pel Síndic d'Aran, Carles Barrera. Representen, el PPSOE, Ciudadaldeanos i tota aquesta colla de pastors, una llengua de 300 o 400 milions de parlants, i s'han d'anar a fixar i a perdre el cul en una vall pirinenca de 10.000 ànimes perquè la merdosa llengua preferent hi sigui la seva! No m'imagino cap altre país de la terra capaç d'una grandesa tan patètica, tan trista, tan ridícula i tan miserable com aquesta...
[Una colla de mindundis indepes hacen verdaderos esfuerzos por la unidad, pero, curiosamente, cada uno por su lado]
—¡Es mía, míaaa! —¡aummpf! —¡gññññ!! —¡Dejadme a mi, os digo! —Soy YO que sé cómo va, eso de proclamar in-de-pen-den-cias, cóñiooo!... ¡Quitaros de en medio, pandilla de mataos!
"...a fast car, a coast to reach, and a woman at the end of the road..."
Jack Kerouac, On the Road
Fa unes setmanes parlàvem aquí de la Companyia Elèctrica Dharma, que va pendre el nom (informa la Viquipèdia) d'un llibre de Jack Kerouac, Dharma Bums, aquí traduïda per Manuel de Pedrolo amb el títol de Els pòtols místics, o Els pirats del Dharma [notícia sobre el Dharma, el Siddharta Gautama i la relació etimològica amb el llatí firmus, 'ferm', aquí). Bé, doncs els pòtols místics de Jack Kerouac m'han portat a la cèlebre Route 66 dels EUA per una associació d'idees amb un altre llibre seu, molt més conegut (de fet el que el va fer conèixer a ell urbi et orbe), On the road, on descriu amb un llenguatge peculiar les seves anades i vingudes al llarg i ample dels EUA amb la resta de pòtols de l'anomenada Beat Generation (Allen Ginsberg, William S Borroughs, Timothy Leary, "l'apòstol del LSD", etc), una part de les quals transcorrien per aquella ruta, rebatejada pel llenguatge popular com a "The Main Street of America", 'El carrer Major d'Amèrica', i que enllaçava Chicago amb Califòrnia, fins al 1985, en què va ser descatalogada, absorbida per la nova xarxa d'autopistes. Mentre va existir, l'extensíssima carretera (2.448 milles, 3.939 quilòmetres) va tenir un important paper en el desenvolupament de l'Amèrica profunda, de tal manera que la força que va adquirir en l'imaginari popular va tenir el seu reflex paral·lel en la no menys llarga història del rock'n'roll i va convertir-se ella mateixa en icona musical amb la cançó homònima, Route 66, escrita per Bobby Troup, enregistrada originalment pel Nat King Cole Trio el 1946 i més tard interpretada per nombrosos músics, entre ells Chuck Berry, The Rolling Stones, The Manhattan Transfer i Depeche Mode. De fet, és el vídeo (francament fluixot) d'aquest últim grup, que vaig descobrir un bon dia per casualitat, el que m'ha disparat aquesta mélange que estic intentant explicar, i que faig servir d'excusa per escoltar/visionar algunes de les versions de la peça disponibles a la xarxa. "Vivo en la carretera / dentro de un autobús", cantava un altre incombustible del rock'n'roll, en aquest cas ibèric, el granadí Miguel/Mike Ríos, el Gran Colega ("líder d'un moviment que no se sap ben bé què és", el va indefinir algú), que aquests dies s'està acomiadant dels bolos i de l'autobús, però ho fa "a lo grande" amb el xou Bye, bye, Ríos. Llarga vida al rock and roll!
[la versió original de Nat King Cole, el primer a popularitzar la peça]
Ha aparegut finalment en públic l'últim llibre de l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m'han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d'El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit. En les circumstàncies que dic hauríem d'incloure-hi la recent desaparició d'una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l'escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l'11 de Setembre. Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l'Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n'apunto l'enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids). Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l'actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i "compromís cívic". És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s'acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou. D'altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m'ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l'illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d'aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les "nostres" últimes possessions colonials, els catalans, els d'aquí i els d'allà; amb quina mena d'implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d'espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies. ____
«He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff,
un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius.
Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un
excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a
l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament
irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament
sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest
catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt
d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a
uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents
socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari
català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb
personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que
protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars
destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint
llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats
de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare
m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on “hi apareixien
endiumenjats els mots de cada dia”. ...
mininu |
Ninots |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 21:52h
Translation (traducción):
[Aun en pleno bochorno veraniego, un conocido chiringuito playero, el popular "La Consti", sirve a su selecta clientela sabrosos platos, suculentas tapas y refrescantes sorbitos, todo a pedir de boca]
—¡Jefe!, una de sentencia contra el Estatut (catalán, sólo, ¿vale?)... y que esté muy hecha! —... Y una interlocutoria para la lengua vehicular en la escuela... y un doble de recurso contra el doblaje en vernáculo! —¡Oído barra!
[Once de Septiembre, Díada internacional contra el terrorismo global, encarnado por tres de sus iconos máximos y su máxima barbaridad respectiva, perpetrada en tal día como hoy: Osama Ben Laden (11.9.2001), Augusto Pinochet (11.9.1973) y Felipe V de Borbón (11.9.1714)]
L'última garrotada (doble, que els problemes no vénen mai sols, i menys si vénen de la Capital del món) que ens ha fet arribar el Miniimperi espanyol va venir a coincidir amb la celebració a Figueres del festival Acústica, que en la seva desena edició va fer, el cap de setmana passat, un ple extraordinari, tant pel que fa al cartell com al públic que va congregar, que va ser multitudinari. En puc donar fe, si més no, dels dos dies que un servidor hi va ser, el divendres dia 2 i l'endemà, i val a dir que les hores que vaig estar a la capital alt-empordanesa em van fer oblidar completament el mal rotllo arribat –amb la deseperant regularitat acostumada– de Ponent. La tarda de divendres va començar amb el concert de Toni Beiro a la plaça Josep Pla, just davant del teatre El Jardí, que gràcies a la gens intempestiva hora en què va tenir lloc, i a la llum diürna, es va omplir d'un públic d'allò més familiar, intergeneracional, i no cal dir que per a molts dels joves assistents, encara amb el xumet a la boca, aquell devia ser amb tota seguretat el seu primer festival. El concert va crear un ambient genial, però més tard vaig poder constatar que aquesta impressió s'estenia als altres escenaris escampats per la ciutat (notable també, segons les cròniques, a l'espai davant del Museu Dalí, on es va fer l'espectacle "Salvador Dalí canta", producció del festival amb la participació d'un grapat d'artistes units per l'heterogeneïtat, però hom no pot pas estar a tot arreu alhora: aquesta deu ser, si no l'única, una de les poques pegues de l'Acústica).
Em limitaré, per tant, a fer una repassadeta personal a tres veus joves, de tres dones joves, que es van obrint camí, amb diferents mitjans i amb diferents ritmes, per a gran gaudi de les orelles dels seus fans, entre els quals em compto. Per ordre d'aparició, són la Paula Grande, Russian Red i Sílvia Pérez.
mininu |
Ninots |
dissabte, 10 de setembre de 2011 | 21:23h
Translation (traducción):
[Un literato de larga trayectoria y sobrados méritos y profesor de literatura a ratos libres en una institución para niñas, enseña a sus jóvenes alumnas algunos de los secretillos de su lengua, nada común]
—... y ahora, queridas, vamos a repasar algunos ejemplos de expresiones del castellano (es decir, del español) como genuina lengua de cultura... Tomad nota: –"¡Ayvá la ostia, que guai!" (o también "...que superguai!") –"Al loro, peña, que viene la pasma!" –"¡Putos catalanes!" (o bien "¡Catalanes de mierda!")
mininu |
Ninots |
dissabte, 10 de setembre de 2011 | 02:14h
Translation (traducción):
[Una consejera de un Gobierno autónomo menor, significada usualmente por su exquisita buena educación, tiene sin embargo un sorprendente arrebato ante la presencia de un ejemplar de inocente diputado cosmopolitavetónico y ciudadaldeano ejemplar]
—¿Y qué pasa, pues, con la Ley del cine, maldita sea mi estampa?!, ¿y con la de los cartelitos de los establecimientos comerciales?, ¿y con las corridas de toros, y con las etiquetas bilingües... y con tutti quanti? ¿Es que no hay que acatarlas, éstas, diputado Rivera?! —¡AGGHH!! —(Mira qué arrebol se le ha puesto en la cara, al mindundi..., queda claro que la Consejera le ha dejado en evidencia) —(...y no veas si pilla aparte a la Camacho: la va a poner de vuelta y media!...)
mininu |
Ninots |
divendres, 9 de setembre de 2011 | 02:51h
Translation (traducción):
[Un ciclista de pega se dispone a penetrar, raudo y veloz, en lo que sería la Comunidad Autónoma Vasca (antiguamente País Vasco), en cumplimiento de la correspondiente etapa de la edición del 2011 de la Vuelta Ciclista a España (que sería el territorio por donde transcurre precisamente la serpiente bicolor de la mencionada Vuelta ciclista)]
mininu |
Política |
dijous, 8 de setembre de 2011 | 00:41h
Espanya està muntada sobre
"l'èxit" d'una agressió militar (en successives edicions, per no dir
sense solució de continuïtat), sobretot contra Catalunya... ¿De quina puta legalitat parlen, doncs,
i de quin "sentido común", aquests tocacollons de l'Asociación por la
Intolerancia, els de Convivencia Cínica Catalana, els Ciudadaldeanos, el
Partido Populachero i tota aquesta púrria?!
I sí, ja que treuen el tema: són bois, i a més estan completament embogits, aquests falangistes del Miniimperi espanyol del segle XXI!
mininu |
Ninots |
dimecres, 7 de setembre de 2011 | 20:07h
Translation (traducción):
[Un activista anónimo, pero a todas luces prósimo al partido único PPSOEZ, aprovecha la oscuridad circundante para modificar, regodeándose, un viejo lema escrito con justificada indignación en un muro por otra anónima mano]
mininu |
Ninots |
dimecres, 7 de setembre de 2011 | 03:57h
Translation (traducción):
[Una vez finalizada con un rotundo ésito la misión secreta "Reforma Exprés de la Sacrosanta", los dos mandamases másimos de la Nación se fela... se felicitan mútuamente ante un ejemplar recién impreso de la nueva "Constituyyoción Española"]
—Pues sí, Pepe Luis, tal como ha quedado me gusta, me gusta, me gusta mucho... ¡Te felicito por la parte que te toca, muchacho! —Gracias, Mariano, lo mismo digo —Decididamente: cuando queréis, los socialistas no sois tan inútiles como parece...
Translation (traducción):
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
