Miro els plecs del llençol
amb hipnòtic desig de veure't.
Els ulls em couen
i veig com reguen l'aire
amb llàgrimes seques.
I agenço el coixí,
que poso estirat
com el teu cos al meu costat,
per no caure del llit.
  |  |
El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal
|
|
Miro els plecs del llençol amb hipnòtic desig de veure't. Els ulls em couen i veig com reguen l'aire amb llàgrimes seques. I agenço el coixí, que poso estirat com el teu cos al meu costat, per no caure del llit.  Nova tempesta en un got d'aigua a l'ex-oasi català. Aquesta vegada es tracta del tremend escàndol que va provocar la revelació, a través del programa El convidat de l'Albert Om, que el cantant Gerard Quintana a casa seva parla, amb la dona i els seus dos fills, en castellà. Val a dir que a mi també em va sorprendre, el descobriment, perquè la companya d'en Quintana, tot i ser filla de pares castellanoparlants, és nascuda a Barcelona, i se suposa que deu haver tingut temps d'apendre a parlar l'idioma del país (la seva germana petita el parla amb tota fluïdesa). Això ens hauria de fer pensar sobre el nivell d'això que en diuen "l'ús social del català" al Cap i Casal i dels beneficis d'aquest concepte bord del bilingüisme actiu que tan alegrement es practica a la capital catalana... Però, tornant a la tempesta que dèiem, l'allau de veus i piulades de gent crispada per l'exemple del (ex?) cantant de Sopa de Cabra va ser monumental, i vam poder sentir coses com que si el programa de TV3 s'hagués emès abans dels recitals del grup al Sant Jordi en commemoració dels 25 anys de carrera, el segon cap de setmana de setembre, "n'haurien fet prou amb Luz de Gas", i el noi de Girona va ser engegat tot seguit per la congregació a les tenebres exteriors. No hi estic d'acord. D'una banda, tothom té dret a evolucionar, i a rectificar, que diuen que és cosa de savis. I Sopa de Cabra, amb Gerard Quintana al capdavant, venia d'un temps en què proposaven fer "de les banderes un gran llençol" i en què van editar un disc en castellà, Mundo infierno, que no va triomfar ni a Espanya ni a Catalunya, i a més es van haver de veure titllats de traïdors, com ara li ha passat al pobre Quintana. Els puretes d'ara, com els de llavors, no li tenen en compte per a res el fet que el grup es passejava pel país veí cantant les seves cançons de sempre, no solament les de Mundo infierno, i que enlloc es van trobar que els hi llancessin rocs (dels minerals) ni cacauets, com sí que els hi va passar a Catalunya quan hi van tornar, per haver-se passat al castellà; i tampoc es recorden que en aquell temps abundaven els grups que cantaven en castellà perquè trobaven poc menys que ridícul fer rock en català (com si el rock'n'roll l'haguessin inventat també al collons de Plaza del Sol!). «Unes quantes estelades. Crits unànimes d'independència. I en Quintana
que els respon: 'Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb Els
Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això
que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara
que el món és més global que mai, sempre s'és a temps de rectificar,
sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres'. Més crits
d'independència. I de fet, van ser uns quants els moments en què Gerard
Quintana va fer bandera de la independència. Així, en la presentació
de 'Sota una estrella' va recordar que quan la van fer,molts van
relacionar la cançó amb l'estelada i el grup sempre ho havia negat:
'El públic, però, sempre és més intel·ligent que nosaltres'. També va
aprofitar la presentació de 'Guerra', una versió de Bob Marley, per
reivindicar la necessitat que 'aquest país petit' vagi junt i
aconsegueixi ser una sola veu».
[De la crònica de Vilaweb]Aquesta és una. L'altra és que una cosa és l'ús social del català, un terreny on sí s'ha de treballar, i molt encara, igual que en l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola, que no s'ha de deixar perdre sota cap concepte, i una cosa totalment diferent és l'ús de l'idioma a la intimitat de la llar, que ha de ser el que triïn, per les raons que només ells han de saber, els membres de la família, i ningú més. I ningú n'ha de fer res. Ningú, encara que la llengua escollida sigui la mateixa que el feixisme espanyol fa mans i mànigues per imposar a Catalunya alhora que intenta bandejar per tots els mitjans la llengua pròpia del país.  Translation (traducción): [Un audaz, tenaz y pertinaz explorador parte en su primer y temerario viaje a lo desconocido, pero superbién equipado, por si las moscas...] —¿Y eso que llevas sobre la cabeza, insensato amigo? —El imprescindible salazot... Guió i dibus: Min  Fa uns dies parlava aquí d'un descobriment, d'un llibre que pensava endur-me'n a la tauleta de nit per anar-lo assaborint a glops com un licor de poma. Doncs bé, ja tinc el llibre, La melancolia dels oficials, i a més dedicat pel seu autor, Joan Daniel Bezsonoff, tot un personatge a qui vaig tenir el plaer d'escoltar dilluns passat al vespre a la Llibreria 22 de Girona, en una tertúlia molt salada que va mantenir amb els presents (pocs però selectes!) després de la presentació de l'obra i del seu autor a càrrec de l'amic Xavier Cortadellas. A la xerrada es va parlar una mica de tot, sobretot d'aquest cadàver a l'armari que té França amb la guerra de la independència d'Algèria, i que és el fil que cus bona part de la producció literària de Bezsonoff; en aquest sentit, el novel·lista de Perpinyà va remarcar com poden resultar de productius, des del punt de vista literari, els conflictes, i particularment els conflictes bèl·lics. Llec com sóc, però, en l'obra escrita de Bezsonoff, em limitaré a fixar l'atenció en un parell de detalls menors, i tanmateix interessants, que van sortir en la conversa al voltant de la realitat de la Catalunya del Nord, que és on viu. Un d'ells és el mateix topònim, que Cortadellas va suggerir –com l'hi havien suggerit a ell, va dir– que potser haurem de començar a pensar a canviar-lo pel de "el nord de Catalunya", simplement, com a símptoma, o símbol, d'una Catalunya que malgrat tot –i això que és un tot enorme!– mai ha deixat de ser. I l'altre és la constatació –no sé si dir-ne curiositat antropològica– feta pel mateix novel·lista en relació amb la llengua dels avis de l'àmbit familiar de Nils: quan ell era xic, va explicar, la gent d'aquell rodal estava convençuda que allà parlaven el català més genuí del país, i que els catalans de les Alberes cap avall en gastaven un que feia pena, mentre que ara tenen una consciència més aviat esmorteïda de la seva parla, com si hagués perdut valor als seus propis ulls. Deu ser que la història no passa pas en va, per a bé i per a mal; però per això mateix toca esperar que la història acabi posant com més aviat millor les coses al seu lloc, ben endreçades. Dit això, cedeixo la paraula a Xavier Cortadellas, que va fer una dissertació completa, amena i imperdible del llibre i les seves circumstàncies, un llibre no pas gaire extens que, com diu un altre lletraferit, Luis Soravilla, fa allò tan difícil de dir molt amb poc: «Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria. »Bezsonoff començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu parlar a De feux mal éteints, 'Focs mal apagats', que és d’on Joan-Daniel Bezsonoff treu la cita ...  12 d'octubre, "Festa" de la Cosa Aquella. Un any més haurem de suportar la senyora Espanya, maquillada com una puta vella, refocilándose amb les velles glòries passades i amb les misèrrimes i pansides glòries presents. "España es un gran país", deia encara l'altre dia un JL Rodríguez Zapatero decadent i en retirada amb la cua entre cames... Sí, i tant: un gran país de llauna enganxat permanentment a la sonda alimentària de la solidaritat forçosa dels seus espanyols a la força, i expel·lint per la boca, per la seva mateixa boca xucladora, les mentides que calguin per mantenir dret el mite, i sobretot el negoci. En el documental Colom i la Casa Reial Catalana [vegeu-ne vídeo extracte a la plana següent], un dels que hi participen, l'investigador Jordi Bilbeny, conegut pels seus treballs sobre els orígens catalans de l'almirall Cristòfor Colom, parla d'un episodi més de censura, en el cas d'aquest enigmàtic personatge. Però aquesta línia d'investigació en particular, de Bilbeny i d'altres columbistes, forma part de la feina necessària per descobrir com més millor de la gran muntanya de mentides, enganys i tergiversacions que s'han propalat des de Castella per fer passar per verídica una història falsejada sense escrúpols i amb més o menys traça –de vegades ben poca– i per fer creure –sobretot als espanyols castellans, per entendre'ns– que la nació catalana i els homes que la van conformar és un invent sense arrels històriques difós pels dimonis peluts que ells en diuen, per a més sarcasme, los nacionalistas. Que en el cas concret de l'almirall Colom (ciutadà genovès, segons les cròniques que ens van vendre quan ens ensenyaven la seva Historia de España) hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen es fa cada cop més evident, a mesura que els investigadors catalans van traient la pols als lligalls amagats. Però això ja ho deia al principi del segle passat un columbista que no era pas català, sinó peruà, que es deia Luis Ulloa i que va ser el primer a parlar de les arrels catalanes de Cristòfor Colom. En podeu veure la seva biografia aquí, però permeteu-me que copiï unes ratlles sobre l'historiador peruà escrites pel gran Josep Maria de Sagarra (ara que, a més, està d'actualitat pel recent cinquantenari de la seva mort, esdevinguda el 27 de setembre de 1961, curiosament el mateix dia en què va néixer, 92 anys abans, Luis Ulloa, el 1869). En un dels seus nombrosos articles imperdibles per a la revista Mirador, JM de Sagarra deia això: «He vist, i tinc de confessar que amb una gran tristesa, el fet que la subscripció pels treballs del senyor Ulloa està bastant encallada. (...) Nosaltres vivim en un país que, si fa no fa, en aquest punt és com els altres països, però que aquí, per una pila de raons que tothom sap, valdria la pena que el nostre país fos una mica diferent dels altres. (...) Ara, amb la subscripció d'homenatge i agraïment al senyor Ulloa passa un cas més trist. »Imagineu-vos la importància extraordinària que té pel nostre país el fet de poder demostrar que l'home que va descobrir les Amèriques era un català com nosaltres, fill de pare i mare catalans. Tothom sap, i això no cal dir-ho, que els països són grans moralment per la grandesa de llurs fills. Que un home genial i excepcional dóna una qualitat de glòria inesborrable a la seva terra. Imagineu la importància que té per a la història del món el descobriment de les Amèriques, i ara imagineu que aquesta aventura lluminosa va ésser realitzada per un català, i que això se'ns presenta com una veritat nova, com una troballa fresca, que fa trontollar totes les històries oficials. I, després que aquesta veritat sigui absolutament demostrada, imagineu el guany enorme que en rep el nostre país davant de tot el món. ...  Translation (traducción): [Un tal Murphy, conocido en todo el globo por su condición de cenizo máximo, tiene sin embargo una suerte de perlas al hallarse circunstancialmente de paseo en el pajar de una rústica casa de campo] —¡Vaya, vaya!, mira qué tenemos aquí: ni más ni menos que una aguja de oro!... y con un diamante de 20 quilates incrustado!! ¡Qué suerte, la mía! Guió i dibus: Min  Parlant de la seva casa familiar a Quart d'Onyar, en el seu dietari Octubre, el malaguanyat escriptor Miquel Pairolí escriu aquestes ratlles: «Doris Lessing, premi Nobel de literatura del 2007, afirma: "El lloc de l'escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres". És una afirmació gairebé exacta, sobretot a partir de la maduresa. Abans potser cal córrer una mica de món, si ve de gust. Després, el tragí cansa i la gent també i s'imposa el que propugna l'escriptora britànica, i encara més en aquesta època, en què no cal anar a cercar el món sinó que el món ve a casa, a través de la ràdio, de la televisió, del telèfon, d'internet, sense haver-lo convocat i, de vegades, amb tanta insistència que s'hi ha de posar mesura i fins i tot desconnectar. No volem fer una apologia de la torre de vori. Tampoc no és això, suposem, el que suggereix Doris Lessing. És bo que l'escriptor estigui atent al que passa a la societat, prengui compromisos i es pronunciï. Però necessita un espai propi per al treball, per a la reflexió, per a la lectura. »(...) Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, algun d'ells amb una història pròpia, íntima. Els llibres, que són l'altra cara, infinita, del mirall de l'escriptura. Modesta felicitat, senzillesa epicúria». Ens estendrem una mica ara sobre l'isolament, volgut o no, a què ens aboca, més o menys prolongadament, la vida moderna –propiciat en part precisament per les eines que enumerava Pairolí en el paràgraf transcrit–, i ho farem amb un altre fragment que l'escriptor gironí escrivia en el mateix dietari a propòsit dels orígens familiars i socials de cadascú, que «es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància», una postura, aquesta última, que en Miquel veia com una ingenuïtat i un error: «Per conèixer-se un mateix, és important saber d'on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es tria, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d'una suposada fraternitat universal dels fills d'Adam i Eva», aquesta idea «que circula amb tanta alegria en la societat actual»... Assentada amb contundència aquesta posició, Pairolí la referma amb una coda i un resum:  "La claredat diürna enfosqueix els somnis" Tomas Tranströmer, poeta suec, premi Nobel de literatura 2011  Translation (traducción): [Dos ciudadanos honrados mantienen un amable intercambio de pareceres respecto a los valores sobre los que se sostiene la sociedad actual] —Dicen que tenemos que recuperar los valores.... —¿Y eso por qué? Yo nunca los he perdido... —Ni yo: en casa tengo bien guardadas tres maletas más como ésta en la caja fuerte! Guió i dibus: Min  Reflexions a la fresca d'una nit d'estiu : 1/ "Després només els calia copiar a Berlín l'experimentat a Baviera", llegeixo al diari, en un article de Xavier Besalú sobre Guillem d'Ockham. "L'experimentat a Baviera" no és pas cap subjecte determinat i expert que calgués clonar a Berlín, sinó una cosa, una cosa indeterminada: "allò experimentat a Baviera", hi podria haver escrit l'autor, si hagués volgut, o "lo experimentat a Baviera", si les normes gramaticals li ho haguessin permès. Però no és el cas: fa anys algú va proposar i es va proposar que els catalans deixéssim de fer servir l'article neutre LO, per alguna raó (científica, suposo) que mai he aconseguit esbrinar (més enllà de l'asseveració "en català l'article 'lo' no existeix [?] en funció abstractiva o generalitzadora", o que "el català literari no l'admet") i tot Catalunya vam entrar de ple en el camp de l'ambigüitat i de la incomoditat que ens hauria estalviat i que ens estalviaria aquest article tan pràctic. (Els manuals expliquen la manera o maneres de substituir l'article neutre "lo" en les diferents construccions possibles on aquest apareix, però no enumeren enlloc quins modismes "genuïns" ha vingut –o havia vingut– suposadament a substituir aquest article tan insistentment bandejat). El tema, des del punt de vista gramatical, dóna per a més, i en parlarem un altre dia. Però hi ha una altra molestosa qüestió associada que no puc deixar d'esmentar ara: encara que, com diu l'ortodòxia, l'article neutre "lo" fos un "calc del castellà", em pregunto si se n'hauria prescindit amb la mateixa tossuderia en el cas que Catalunya hagués tingut amb Castella una relació de simple veïnatge, en lloc de tenir-la de vassallatge... És a dir, si els catalans no haguéssim de demostrar la nostra "sobirania lingüística", ¿hauríem pres igualment aquesta mesura de "distanciament" de l'idioma castellà, la supressió de l'article neutre, supressió que de fet va (dit honestament) en contra nostra, de la nostra comoditat com a parlants de la nostra pròpia llengua? Darrere de la famosa teoria de l'afiliació gal·lo-romànica del català fa l'efecte que hi ha més que raons filològiques: si n'hi ha de polítiques, com alguns malpensats sospiten, vol dir que també a nivells d'intimitat estem pagant la insofrible dependència político-militar envers Castella/Espanya. Vull dir que ens fa més mal encara del que semblava, perquè per culpa seva ens posem pals a les pròpies rodes de la naturalitat en l'ús del català parlat i escrit. ¿Quantes vegades no vam sentir, mentre el país feia esforços titànics per recuperar-se dels anys de dictadura, que "això del català és molt difícil"? 2/ La mateixa absurditat (des del punt de vista funcional) la trobem en l'ús d'un únic signe [?] al final d'una oració interrogativa, sense cap forma d'avís previ que ens indiqui que allò que estem llegint és una pregunta (i tant se val que la pregunta faci un quilòmetre de llarg)... ¿Quantes vegades no heu hagut de llegir de nou una frase interrogativa sencera perquè l'havíeu llegit, fins a trobar el signe d'interrogació de tancament, com si fos afirmativa?  Translation (traducción): [Un par de ciudadanos de a pie de la Comunidad Autónoma de Cataluña platican en torno al Debate sobre el estado de la Región que está teniendo lugar estos días en su Parlamento de la señorita Pepis] —Vamos a ver: al debate de política general del Estado allí le llaman "Debate sobre el estado de la Nación", y al debate sobre el estado de la Nación catalana aquí le llaman "Debate de política general"... ¿Se puede saber cómo coño se entiende, esto?! —Pues nada: es el puto mundo al revés! —¡Guau! ['¡Es verdad!'] Guió i dibus: Min  Dia d'aniversari (57, només). Meu i de la grandiosa Gwyneth Paltrow, ep, que consti!  Translation (traducción): [Un pacífico ciudadano español pro taurino se ve acosado por un bravo mihura, que a lo que se ve, por sus ínfulas identitarias, presume –y presume bien– que en otro escenario (políticosocial) tendría una vida pública y sobretodo una muerte como menos estresantes] —¡TOROS SÍ! ¡¡LIBERTAD!! —¡IN! ¡¡IN-DE!! ¡¡¡IN-DE-PEN-DEN-CIA!!!! Guió i dibus: Min  Qui desconeix la història corre el risc de repetir-la, va dir algú, i en aquesta idea insisteix Víctor Alexandre en un article recent a ElSingularDigital.cat. "Porten l'abolutisme a la sang, i qualsevol intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla". O amb qui només crida, podria dir perfectament la frase destacada del seu enraonat escrit ("Sis segles d'odi contra Catalunya"). Cada dia que passa és una repetició de la jugada, de manera que la sensació de déja vu està arribant a uns nivells de fatiga i d'enuig insuportables (és una sensació personal, però de més en més compartida). Són com les mosques d'aquest temps de tardor, insistents i pesades, que desafien estúpidament la irritació de les seves víctimes humanes, i al capdavall la plantofada que acabi esclafant-les. Per què insisteixen tant? Com és que mai no es desanimen? ¿Per què ha de ser sinó perquè allò que s'ha proposat el neofranquisme espanyol (de manera suïcida, ja s'ho trobaran) és aniquilar, amb els seus atacs obsessius, el País Català sencer, com diu el mateix Alexandre en un altre dels seus excel·lents articles ("No ataquen la llengua, ataquen la Nació")? Cal no perdre-ho de vista, per no perdre la perspectiva de l'autèntic problema que tenim amb els nostres inaguantables veïns de Península. He esmentat dos articles d'Alexandre, però en transcric a continuació, per si no n'hi havia prou, un tercer amb un pes argumental no menys contundent, però encara més il·lustratiu: «La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la en l'àmbit de l'ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant les demandes de normalització del català en tots els camps de la societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal deixar-ho tot com està perquè el requisit d'incloure "com a mínim" la llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l'espanyol seria dictatorial. Imposar l'ús de l'espanyol als Països Catalans no és dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu. »Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF] de disposicions impositives de l'espanyol a casa nostra. En va recollir cinc-centes, però n'hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia prop d'un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que se'l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular amb més facilitat. ...
 (mala) Notícia del Diari de Balears (dBalears.cat): El Parlament demana que no calgui saber català a la Sanitat Amb els únics vots del PP i el rebuig de l'oposició (PSIB i PSM), el Parlament aprovà ahir una iniciativa dels populars que demana al Govern la modificació de la normativa actual per tal que el català deixi de ser un requisit per accedir a fer feina en el sistema sanitari públic de les Illes i passi a ser un mèrit. En la Comissió de Sanitat del Parlament, la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català és un obstacle a l'hora de cobrir les necessitats sanitàries de les Illes, sobretot a determinats centres de Menorca, Eivissa i Formentera. També indicà que cal recuperar el "sentit comú" entorn de la llengua, acabar amb els "disbarats" i no seguir amb "imposicions anòmales". Conclogué la defensa del bilingüisme assegurant que "al pacient no li interessa en quin idioma se li dirigeix un professional de la sanitat". Tanmateix, Vicenç Thomàs, exconseller de Salut, li replicà que la moció del PP "està plena de falsedats". Segons Thomàs, el decret de català signat sota el seu govern "no impedeix a ningú optar a una plaça i tampoc no pareix que els professionals hagin deixat de presentar-se a les oposicions pel català". Thomàs afegí que tampoc no li consta que "en dos anys i mig hagi partit cap metge per aquest motiu". El diputat menorquí Nel Martí, del grup PSM-IV-ExM, també votà en contra de la moció del PP, tot assegurant que "la defensa de la llengua pròpia ha de ser una prioritat". Així mateix, la parlamentària Esperança Marí, de la coalició Pacte per Eivissa, va assegurar que "treure el requisit del català empitjorarà la sanitat, en comptes de millorar-la". Marí va titllar de "fal·laç" el posicionament del PP, ja que, segons les seves dades, "enguany hi havia un concurs de 2.000 places i s'hi han presentat més de 13.000 metges i metgesses". La majoria del PP a la Comissió de Salut (9 membres per 5 de l'oposició) fa que el Parlament insti el Govern a modificar la norma. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços1.TRADUCTORS / TRANSLATORS
2.EL TEMPS
ADRECES PISTONUDES
DE MINUS
EN CAMPANYA
MITJANS/ESTRIS
RECURSOS VARIS I DIVERSOS
SOLIDARITAT/COOPERACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
