¿Votaries a favor d'un partit polític que tingués com a primer punt del seu programa la socialització del sistema hereditari? I que aquest punt bàsic impliqués, entre altres coses, les següents:
—Que a canvi d'una sola contribució post mortem, és a dir, del llegat hereditari, cap ciutadà del país, empresari o assalariat, no hagués de pagar impostos en vida. —Que tots els joves en edat d'emancipar-se heretessin de l'Estat una quantitat suficient per invertir-la en si mateixos i en les seves iniciatives vitals. —Que l'Estat tingués invariablement els recursos suficients per mantenir adequadament el sistema educatiu, sanitari i de serveis socials, i les grans infraestructures públiques, i tot això sense haver de recórrer als préstecs bancaris. —Que les grans corporacions no tinguessin cap possibilitat de constituir-se, i per tant que desapareguessin també els lobbies i els grans grups de pressió a l'ombra. I que deixessin d'existir, per falta de clients però sobretot per falta de sentit, els paradisos fiscals. —Que desapareguessin igualment les monarquies residuals, d'una banda, i de l'altra les grans dinasties econòmiques, que són un reflex i una prolongació de facto d'aquelles. —Que desaparegués la gran banca, a canvi d'un sistema bancari a escala humana, amb bancs que, en comptes d'especular, afavorissin la vida comercial i industrial a través del crèdit a un interès raonable, equitatiu. —Que el crèdit servís per possibilitar la iniciativa privada, en comptes d'entrampar la gent per tota la vida. I que tornés, per pura inèrcia social, l'estalvi personal i familiar, i que reviscolés per tant la xarxa de caixes d'estalvi populars, amb la seva vessant originària de funció social, i propera als ciutadans de nivell econòmic més modest. —Que l'accés a l'habitatge, de compra o de lloguer, estigués d'acord amb el valor de l'habitatge, i no pas amb el valor especulatiu del sòl. —Que l'Estat quedés reduït a la mínima expressió, i que la seva funció fos el màxim de garantista i el mínim d'intervencionista. Que cada municipi fos el primer beneficiari dels llegats hereditaris dels seus habitants, i que la contribució estatal per aquest concepte anés de baix (el municipi) a dalt (l'Estat), passant pels nivells intermedis de l'administració estatal. D'aquesta manera els nivells inferiors, però més propers al ciutadà (i per això més coneixedors de les seves necessitats), i en primer lloc els municipis, no haurien de dependre de les partides econòmiques estatals. —Que tothom tingués dret a la propietat, mentre la propietat fos fruit dels seus mèrits i dels seus esforços personals. —Que tothom tingués dret, en definitiva, a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d'haver nascut com a ciutadans lliures del nostre país. Aquest dret seria la base perquè els drets continguts en la solemne Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 fossin respectats de manera efectiva, d'una vegada i per sempre.
Des que era una mena de nebulosa, un gas més o menys olorós però invisible, durant els anys de la gloriosa Transició d'incerteses compartides però també d'al·lucinat entusiasme col·lectiu, l'independentisme català ha anat evolucionant, a còpia de garrotades a l'ase nacional, cap a un estat més líquid, amb tot d'ampolles, garrafes i bidons omplerts de mala maror a cada nova embranzida castellana contra el cos social de Catalunya (entre les més sonades la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut de Miravet, aquesta segurament irreversible, i que va provocar una marea de milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, el juliol de l'any passat); i últimament, confirmant la deriva cap al divorci definitiu, està transformant-se vers l'estat sòlid, d'una visibilitat i d'una duresa de més en més contundent, que és just el que li convé en primer lloc per blindar-se davant les garrotades inveterades i incessants del nonacionalisme espanyol (o nanonacionalisme espanyol, si voleu, perquè, tot i ser petitó, existeix realment, encara que alguns ho neguin), en segon lloc per resistir i no ser mogut, igual que el pi a prop de la ribera, i tercerament per fer recular fins a les seves fronteres naturals el dependentisme castellà. L'última manifestació d'aquest estat de coses és la notícia de VilaWeb que reprodueixo tot seguit, i que ve a ser una reedició del cèlebre tancament de caixes que va tenir lloc a Catalunya a final del segle XIX, promogut pel Dr. Robert, l'alcalde de Barcelona en aquell moment històric, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), per oposar-se a la imposició de noves taxes creades per la hisenda espanyola per eixugar el dèficit provocat per la guerra de Cuba, que va acabar el 1898 amb la pèrdua de l'illa en mans dels ianquis. (Serà bo recordar, de passada, que aquesta mesura de resistència catalana va tenir com a conseqüència l'engarjolament massiu dels industrials que s'hi havien sumat, d'una banda, i de l'altra el rebuig per part del Govern espanyol presidit per Francisco Silvela d'una proposta negociadora alternativa presentada pel doctor Robert i quatre prohoms més i consistent, atenció!, en una demanda de concert econòmic per a Catalunya i altres territoris de l'Estat que també el volguessin. Déja vu, doncs? Doncs sí). El segon capítol en relació amb el tancament de caixes ens porta a la referència que n'han fet recentment el president Jordi Pujol, el setembre de 2007, l'eurodiputat Jordi Tremosa, l'abril de 2011, i el Centre Català de Negocis, el juny també d'aquest any. Però això eren paraules, intencions. I ara algú ha decidit passar a l'acció. Es tracta d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana de Prades, al Priorat, que han decidit deixar de pagar impostos a l'Estat espanyol a partir del gener vinent. Abans de donar la notícia sencera, i abans que algú es posi les mans al cap, recordem que, com es recull a www.tancamentdecaixes.org, «l'objecció fiscal entesa com a una mena d'objecció de consciència es basaria en el fet que l'Estat espanyol m'espolia a mi pel fet de ser un ciutadà resident a Catalunya. L'Estat democràtic no pot exigir als ciutadans una obediència jurídica incondicional, sinó una mena d'obediència qualificada. Per tant, la desobediència civil legítima i ben fonamentada ha de ser entesa com un exercici de democràcia real». Aquesta és la notícia que ens ocupa, explicada pel diari digital VilaWeb:
mininu |
Ninots |
dimecres, 16 de novembre de 2011 | 03:41h
Translation (traducción):
[Dos votantes potenciales se aperciben de que algo pasa: parece ser que ha empezado ya la nueva campaña electoral, a juzgar por lo que se ve por todas partes y a todas horas, y por todos los medios]
mininu |
Política |
dimarts, 15 de novembre de 2011 | 02:34h
Dia bipolar. Després d'haver llegit l'article de Víctor Alexandre "La 'nova' Esquerra" a l'e-Notícies, que m'ha deixat més aviat deprimit, al migdia alguna ànima pietosa ha penjat al Facebook aquest vídeo de Sobirania i Justícia, que és una injecció de moral. Mentre alguns que haurien d'anar junts es barallen de campanar a campanar, en aquest País Català que està agafant velocitat per aixecar el vol hi ha gent que treballa en allò que toca: posar les bases perquè l'enlairament sigui un èxit quan hagi de tenir lloc, dissenyar la ruta de vol, tenir clar cap on ens cal anar i la manera d'anar-hi, qui ha d'estar al cas de la maniobra i del viatge, qui el pot facilitar i qui pot voler fer-lo fracassar, confiar la cabina als pilots amb més perícia, sang freda i capacitat professional, i calcular el combustible necessari per arribar fins al final. Mentre alguns discuteixen bizantinament sobre què són o què deixen de ser, d'altres fan feina.
[En un hospital sujeto a severos recortes presupuestarios (por consiguiente, un hospital con toda probabilidad sito en Cataluña), un joven aprendiz de matasanos incurre en una garrafal confusión, poco antes de acudir de urgencias a la unidad de otorrinolaringología del propio establecimiento sanitario]
—Pero, pero... no lo entiendo: si yo me he limitado a hacer lo que Ud. me ordenó...! —¿O séase...? —Pues... tomar medidas turgentes...! —¡Menudo pedazo de alcornoque estás hecho, so mindundi! —¿Cómo dice?
Article de Salvador Cardús al diari Ara de dimarts passat, dia 8 de novembre:
«No sóc
separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs
polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar
atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes.
Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de
l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix
pla moral colonitzadors i colonitzats... Segona, perquè atribueix als
separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de
l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè
posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble
de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia
en un món interdependent.
...
"Davant l’anunci de la convocatòria d’una vaga de metges la setmana
vinent, la UGT de Catalunya apel·la a la unitat sindical per defensar
els interessos de tots els treballadors i les treballadores del sector
de la sanitat, així com els de la ciutadania que també està patint les
retallades pressupostàries.
"Des del nostre sindicat entenem la
reacció de Metges de Catalunya i, fins i tot, restem oberts a sumar-nos a
la seva convocatòria. Però considerem que en una situació tan crítica
com l’actual, en què ens juguem el nostre model de sistema sanitari
públic, no podem caure en el parany del Departament de Salut que vol
dividir els treballadors i les treballadores del sector. I continuarem
defensant més que mai la unitat d’acció que hem mantingut fins ara, tant
a les taules de negociació com al carrer, per lluitar pels drets de
tots els i les professionals, sense prioritzar els interessos de cap
col·lectiu.
"En aquesta línia, us recordem que el proper
dimecres, 9 de novembre, tots els sindicats amb representació a la taula
de negociació de l’ICS tenim convocada una concentració de protesta a
les 11 hores davant del Parlament de Catalunya".
Aquest anunci, capturat de la plana web del sindicat socialista UGT, el vam sentir fer a través de la pantalla de TV el mateix dilluns al secretari general del sindicat, Cándido Méndez, que anava acompanyat del seu homòleg a Comissions Obreres, Ignacio Fdez. Toxo. Tot normal, fins que en un moment donat el barbut representant de la UGT, com per donar èmfasi a la gravetat de la situació objecte de la seva denúncia i motiu de la concentració de protesta que anunciaven, va dir, si fa no fa: "És que, si aquestes mesures es fessin extensives a tot Espanya, seria... una catàstrofe, vaja!" Encara és hora que algú ens expliqui per què, a l'hora de retallar, Catalunya s'ha quedat sola, i per quins set sous les mesures que s'apliquen aquí no s'apliquen allà. ¿És per les ocultes intencions del Departament de Sanitat (ara en mans de "la dreta" catalana, com li agrada dir a la Carme Chacón i la seva gent) de "dividir els treballadors i treballadores" del sector (no per sexes, com pot semblar, sinó indistintament, el col·lectiu d'homes i dones barrejats), per imposar-los les mesures restrictives? Si fos així, ¿com és que la "dreta espanyola" no reclama el mateix per als treballadors i treballadores de la sanitat espanyola? És a dir, ¿algú pensa que formen part, unes mesures restrictives semblants, de l'agenda oculta i de l'invisible programa electoral del virtual president Rajoy victoriós? ¿No deu ser, doncs, perquè com va deixar anar amb tota candidesa el secretari general Méndez si això passés seria una catàstrofe? Bé que n'hi ha indicis: si a Andalusia i Extremadura es van emprenyar com basiliscos perquè algú va recordar que allà baix hi ha un subsidi que en diuen PER del qual viu des de fa anys una bona part de la població pagesa, si el govern de l'Estat ha dissenyat i presentat a la Unió Europea tres línies de tren (i totes tres prioritàries!) perquè a l'Espanya castellana i radial ningú no munti un ciri i milers de processons de protesta, ¿com no han de témer que les retallades al "Seguro" poguessin provocar una revolta completa, si es fessin extensives "a tot Espanya"? Tot Espanya: la que formen un conjunt on tothom pren cafè i una part d'aquest conjunt (la major part) on, a més de cafè, es pren tranquil·lament copa i puro (amb crisi o sense). Però no se us acudís pas dir-ho mai en veu alta, si no voleu que us plogui damunt del cap un ruixat de tasses, platets, gots i culleretes.
[Una tal Susie, una bella muchacha del extrarradio de una gran ciudad, muy popular en su barrio, es hallada muerta en dramáticas circunstancias, aplastada en la acera. Dos técnicos de la morgue analizan in situ el caso]
—No hay duda: según las pruebas circunstanciales, sólo puede tratarse de un suicidio, o de un homicidio...
—...o de un feminicidio (Omg!, no estaba buena ni nada, la tía!)
Les paraules no calien, però a la llum d'aquell fanal groguenc, macilent, lletós, fatal, les vaig veure anant a la seva (L'hi vaig dir a cau d'orella, que és l'altaveu de la parella)
Escric això sense que se sàpiga encara exactament si va ser un nadó de la Xina, de les Filipines o de l'Índia (tres països entre els més populosos del món, nogensmenys), però es veu que dilluns va venir al món la persona humana que fa set mil milions: 7.000.000.000, una xifra que impressiona i que fa pensar (vegeu les esborronadores xifres del vídeo de National Geographic). Fa pensar, per exemple, si significa que fem les coses bé (l'èxit de l'espècie seria incontestable) o si les fem malament (la nostra meravellosa espècie podria morir d'èxit). I fa pensar sobretot si no comencem a ser massa gent, i si el planeta té prou capacitat física i prou capacitat alimentària per sostenir-nos a tots, i fer-ho sense que ell, el planeta, quedi desnerit per l'esforç i sense possibilitat de recuperar-se. Aquests dies hem vist múltiples referències a les negres previsions de Thomas R Malthus (1776-1834), segons les quals la humanitat, creixent en progressió geomètrica, es quedaria un dia o altre sense recursos, ja que aquests augmentaven, constatava el demògraf anglès, en progressió aritmètica, i la resultant d'aquesta combinació no podia ser altra, segons ell, que l'extinció de l'espècie humana. Atès que aquesta tendència només es podia invertir, calculava Malthus, si es mantenien les taxes de mortalitat altes i si disminuïen les de natalitat, i atès que el modern progrés de la medicina i de les condicions sociosanitàries (i també la permanència dels trets socioculturals, en determinats col·lectius humans, que afavoreixen com antany les famílies nombroses) han desactivat el potencial d'aquests dos factors, tenim un panorama que més aviat dóna arguments als pessimistes, oi més en un món global capaç de ficar-se en bardisses com la d'aquesta crisi d'ara de dimensions també globals, amb tot allò que significa en relació amb la mena de societat mundial que hem creat, o que han creat per nosaltres.
Hi ha tanmateix un altre vaticini, ben curiós, sobre aquest món futur ple de gent fins a la bandera, segons la projectivitat que n'han fet els analistes aquest cap de setmana de rècord. Em refereixo a la teoria de "l'Anti-Adam" que explicava Josep M de Sagarra (autor pel qual sento una flaca, com ja deveu saber alguns dels il·lustres visitants d'aquest blog) a la revista Mirador fa gairebé vuitanta anys (2 de febrer de 1933), quan el planeta era habitat per dos mil milions de persones!, menys d'una tercera part que en el nostre temps... L'article del mestre Sagarra fa així:
«Al món tothom sap que hi ha crisi; crisi de treball i crisi d'aliments; cada dia sentiu parlar que a Alemanya sobren vint milions d'homes, que a Itàlia en sobren tants milions, que tal Estat ha d'incloure en el pressupost unes quantitats astronòmiques per satisfer les primeres necessitats dels sense feina. Hi ha qui veu que una guerra és una excel·lent solució per a aquests casos d'excés de carn humana. Les teories més cafres tenen partidaris pel que es presenti, i respecte a la crisi econòmica del món se'n senten de totes. ...
[Un famoso español abogado, célebre por su innato y celebrado sentido del humor, es objeto de un inocente chascarrillo por parte de uno de sus allegados. Donde las dan las toman, pero algunos caballeros las toman con entereza de ánimo, como debe ser, sin darle más importancia...]
—Señor Peces Barba... algún desalmado le ha puesto una bomba-lapa en los bajos del coche!!...
—¿Qué?! ¿Cómo?!! ¿A míii?!!!
—¡Ha picado, ja ja!!, No, no, es broma!
—¡Ah, uf! Menudo susto me has dado...! ¡Ja ja! Qué gracioso eres, malandrín, je je!!...
mininu |
Política |
divendres, 28 d'octubre de 2011 | 03:59h
Si la tocada d'ous fos un esport homologat, Espanya se n'emportaria tots els trofeus, i sempre per golejada, si més no a l'hora de competir contra el País Català. Encara no ens havíem refet de l'emprenyada provinent de Maó, on el PP de la ciutat pretén que el topònim torni a la seva antiga grafia franquista (franquista, sí: diguem les coses pel seu nom), i ho proposa amb un referèndum popular (un referèndum, sí) en què el poble ha de poder triar només entre dolent i pitjor ("Mahó" i "Mahón"), que va l'espanyol advocat, polític i professor universitari Gregorio Peces Barba i es despenja amb un suposat txascarrillo ple d'ofenses envers els catalans, aprofitant, com diuen a la Meseta, que el Pisuerga passa per Valladolid... No li sabíem, aquesta vena jocosa, al vell ponent constitucional (a part de la mateixa broma pesada de la seva reconsagrada Constitució espanyola i només espanyola), però a fe que s'ha despatxat a gust: ni més ni menys que fent broma, diguéssim, amb referència a la famosa dita del sinistre general Espartero en el sentit que per anar bé"Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys". Aquesta és la crònica dels fets, en versió de Vilaweb:
«Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la constitució espanyola de 1978 i ex-president del congrés espanyol, ha dit avui que a Espanya potser li hauria anat millor si s'hagués annexionat Portugal i no Catalunya (àudio). I ha afegit: 'No sé quantes vegades es va haver de bombardar Barcelona, però aquesta vegada se solucionarà tot sense necessitat de fer-ho'. Ho ha declarat durant el desè congrés d'advocats espanyol que es fa a Cadis. Aquestes paraules han encès els advocats catalans assistents al congrés, que s'han aixecat, han abandonat la sala i han emès un comunicatde protesta.
»'Quan el comte duc d'Olivares va trobar-se al mateix temps amb l'aixecament dels catalans --que, per cert, celebren sempre les seves festes anomenades nacionals per derrotes -- i els portuguesos, es va prendre una decisió: deixar els portuguesos i quedar-nos amb els catalans', ha dit Peces-Barba, que s'ha demanat: 'Què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i deixat marxar els catalans? Potser ens hauria anat millor'».
A l'entrada d'aquest intel·lectual a la Viquipèdia, actualitzada avui mateix, s'explica sobre aquest succés que el graciosíssim home de lleis madrileny va replicar a la plantada dels advocats catalans dient: "Deixeu que se'n vagin els que se n'hagin d'anar", i que més tard va afirmar que tot plegat es tractava d'una simple broma. Unes hores després es veu que, en una entrevista radiofònica a la Cadena SER, va disculpar-se, però afegint tot seguit que els catalans "hauríeu de fer-vos mirar el sentit de l'humor" i va recomanar-nos "no ser tan susceptibles", dirigint-se a l'entrevistadora, Gemma Nierga, periodista catalana.
[Dos individuos (por decir algo) protagonizan un suceso luctuoso en plena vía pública (aunque con nocturnidad y cobardía), pero como dice el sabio, no pasa nada]
—Era mujer, catalufa, tortillera y negra... y encima, pobre!
—¡Cagüenlaputa! Pásame el bate béisbol, que la remato!!
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
