  |  |
El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal
|
 Translation (traducción): [En un "Pesebre viviente" (otra rareza de Cataluña, donde unos figurantes pasan frío de forma gratuita durante horas sin inmutarse), un visitante conversa con el "Caganer", una figura no menos extravagante cuyo escatalógico cometido le procura aún más frío que a los demás, en sálvase sea la parte] —No entiendo cómo puedes estar asina todo el santo día, colega... —Pues es fácil: me sobran los motivos Guió i dibus: Min  Per a molts dels que passem de la cinquantena, el tió de la nostra infància era un humil soc qualsevol tret de la pila de la llenya o directament del bosc, sense cap més additiu que no fos una mica de molsa seca o un tros d'heura arrapada, i que des del mateix moment de ser triat i posat a la vora del foc i ben tapat amb una manta (que no passés fred!), agafava un aire especial, una aura de misteri que la seva quietud total encara engrandia més. El soc feia allò que li tocava: dormir com un soc, i la seva immobilitat completa, sota la coberta d'un sac, una manta vella o d'un tros de roba qualsevol, feia inexplicable als nostres ulls que s'anés cruspint els grans de blat de moro o els rosegons de pa que nosaltres li anàvem posant confiats que, la nit o el dia de Nadal, la seva digestió convertiria aquella senzilla manduca en esplendorosos regals –la majoria menges, una bona part de les quals anirien a parar de dret a la taula parada–, a còpia de seduir-lo a cops de bastó mentre entonàvem la lletania* "Tió, tió, caga torró, pel naixement de Nostre Senyor, i si no en tens més, caga diners, i si ja en tens prou, caga un ou!" (i quan cagava un ou, efectivament, volia dir que no calia que insistíssim, que ja no cagaria res més). Aquest –i amb els Reis per postres– sí que era per a nosaltres un autèntic misteri de Nadal! Però ve't aquí que els temps canvien, i per als temps que corren, tan audiovisuals i multimèdia, segurament aquella figura misteriosa d'antany devia haver-se convertit en una figura massa estàtica, avorrida i tot, sense futur, i calia fer-li una posada al dia. ¿Per fer-la més entranyable, més visual, més exportable i, ai làs, també més productiva? Segurament per tot plegat. El cas és que un bon dia algú va tenir la brillant idea d'encastar una barretina i un parell de potes, o dos, a aquell tronc inert i inexpressiu d'abans, i per si no n'hi havia prou, pintar-li uns ulls Walt Disney o de l'escola manga, un nas (per sort, també de fusta) i un somriure de beneit que pretén fer-lo simpàtic urbi et orbe, suposo... No sé si és un signe dels temps o no, potser es tracta d'una moda passatgera, però aquesta nit, tot mirant els troncs com cremaven a la llar de foc –un altre residu del passat que tanmateix sobreviu, però també un luxe que no incorporen moltes de les llars modernes de la voràgine hipotecària–, m'han vingut al cap aquests records i aquests pensaments, dels quals em disculpo i tallo en sec, nens i nenes: prou d'explicar batalletes! Sigui amb un soc que hiverna sota la manta fins al dia de ser bastonejat, i cremat després com tots els altres, en un últim servei a petits i grans de la família, sigui amb un soc humanitzat i amb barretina, espero que la tradició perduri, que la il·lusió no es perdi, i que per molts anys que passin i per moltes crisis que vinguin el tió no deixi mai de cagar per als nens que fan bondat. Vagi per a ells també aquesta cançó, una peça del més nadalenc dels nostres compositors:  En el magnífic documental "#Òmnium50A" que TV3 va transmetre aquesta setmana dins l'espai Sense ficció i en el marc del cinquantenari d'aquesta entitat cultural, inseparable de la història del país des d'aquell llunyà 1961, es van dir un munt de coses interessants, i per això el deixo plantat aquí sota, per facilitar-ne la visió a qui li abelleixi, perquè val la pena. En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d'aquí i d'allà, responen a la pregunta "Quina és la paraula catalana que us agrada més?". És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra. Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir... independència), i més d'una vegada, és "t'estimo", la forma catalana de la manifestació tan universal de l'amor entre dues persones. Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l'amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l'expressió en altres llengües, algunes d'elles tan properes culturalment com la francesa "je t'aime", la italiana "ti amo" o la brasilera "eu te amo", em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà "te quiero", i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable. A la versió catalana d'aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: "t'estimo / et valoro / t'aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi". A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma "te amo" . Què hi ha en la forma "te quiero"? Doncs que es presta a confusió amb l'accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*] Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident "Yo quiero a Cataluña y a los catalanes", la reacció instintiva dels catalans sigui d'amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s'hi dóna, amb l'abraçada d'aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.  Translation (traducción): [El Fúmbol Clu Barça, jugando con su acostumbrado fun play, hace subir los colores a la cara del equipo brasileiro del Santos (jugando éste, curiosamente, en ropa interior, como el del otro día), en un partido de costalada que sin embargo lleva el pomposo título de Campeonato del Mundo mundial de clus] —(omg!) Guió i dibus: Min  Ximple elogi del modest gintònic Com les guspires del foc, veig les bombolletes com pugen jugant entre elles, xocant amb la taca groga de la pela de llimona, com ixen excitades del líquid blanc del got, de la seva ànima transparent. I llisquen dolces per la gola sense la cremor del cubata, més aviat em rescaten l'estómac i la ment, i aquella blancor de lluna plena em refresca per dins i em banya; i entinta lleument les galtes de la blanca dona nena que m'acompanya fent el boig i fent el toc. I quan arribo a la dotzena, oh meravella!, encara sé prou bé on sóc.  Translation (traducción): [Ataviada para la ocasión, la Presidenta del Parlamento regional del otro día, considerando la posibilidad de haber metido la gamba con la prohibición en el hemiciclo de determinadas expresiones incómodas para algunos diputados, rectifica y da marcha atrás, con gran irritación por parte de ciertos ciudadanos ejemplares (o de ciertos ejemplares de ciudadano, mejor dicho), que se preguntan para qué sirve una presidenta si no es para restringir el vocabulario y sujetar las lenguas viperinas e intemperantes] —Pues nada, señoras y señores diputadas y diputados, que donde dije digo digo Diego... Guió i dibus: Min  Translation (traducción): [Tras varios encuentros duros (o encontronazos, más bien) entre un defensa contundente y contusionante de un equipo de La Capital del Mundo (que juega, curiosamente, en ropa interior, sin ningún rubor) y varios delanteros mequetrefes, las autoridades balompédicas, al alimón con las civiles y penales, deciden advertir públicamente de las características antropológicas del sujeto] —GRRRRR!!!! Guió i dibus: Min  Destapo l'ampolla... El suro gemega, voluptuós.  Translation (traducción): [En un Parlamento autonómico de la señorita Pepis como otro cualquiera tiene lugar un rifirrafe entre un diputado quisquilloso y la presidenta del ente, no menos quisquillosa, por un quítame allá estas palabrejas] —... y encima, Sra. Presidenta, va Ud. y nos roba la palabra expoliar y nos expolia la palabra robar!... —Sr. Diputado, le llamo al orden: compórtese, haga el favor, y no ofenda más a los ciudadanos...! —¿A cuáles de ellos se refiere Ud? Guió i dibus: Min  «Amb la meva H d'"Holograma" gravada al front, faria més costat –i em deliria per ocupar el seu lloc– a un badoc que perd el temps observant el món i disfrutant-lo amb la ment que a un diligent treballador de qualsevol nivell de la cadena que perd el cul per l'eficàcia, l'eficiència i l'excel·lència i que malgasta la vida aprofitant el temps per convertir-lo en un or que no podrà rendibilitzar mai, a causa de la seva condició de formiga cega en la foscor del rebost i encegada per la brillantor de l'or mític»  Translation (traducción): [Un recaudador de caudales del prójimo realiza su trabajo, con nocturnidad y diligencia, mientras escucha a aquél hablando de sus domésticos quehaceres] —Por lo que nos han dicho (de buena tinta), ahora mismo España no dispone de un chavo para lo que sería el pacto fiscal... —Pero... ¿cómo se entiende? ¿Y se puede saber qué es lo que hace con la pasta gansa que ro..., con la pasta gansa que recauda en Cataluña? —Es que, a lo que se ve, tiene un montón de gastos varios, la pobre...! Guió i dibus: Min  Translation (traducción): [El líder más o menos máximo del PP, don Mariano Rajoy Brey, por fin se destapa y presenta ante la opinión pública su enigmático programa económico, tan enigmático que algunos ya sospechaban que no existía. De una vez por todas se pone así fin al infundio] —Y ahora mismo, en un minuto, el señor Rajoy les va a explicar el programa económico del Partido... Andelante, señor presidente! —Sí, vamos a ver.... GJÀOJNN OIOAFAN EODNO ND004N90NN LODAO OHJMIEGTIWKO-PFIOSJ KIF KJKLA68 04359 HUBGFNQ`L%$&"&B KJJAJNDFIQHPFUHQWE... —¿Cómol?! —Estoo..., tendrán que disculparme, pero es que me ha ocurrido algo realmente notable, y es que no entiendo mi propia letra...! Guió i dibus: Min  Dijous al vespre el Col·legi de Periodistes de Girona va fer al nou Espai Marfà, al barri de Santa Eugènia (i que era conegut, en els seus temps industrials i d'autonomia municipal, com "la Fàbrica", simplement, segons que va explicar Jordi Grau, vicepresident del Col·legi i eugenienc, el qual, tot sigui dit, va tenir una intervenció eugenial), la cerimònia anual d'entrega de les Mosques de la Informació, en aquesta ocasió una mica desplaçada respecte de les dates habituals de les Fires de Sant Narcís a causa de les eleccions del 20 de novembre, una circumstància que dóna feina extra als treballadors del ram. En el seu parlament d'obertura el president del Col·legi, Narcís Genís, va reivindicar un any més la feina periodística en uns temps especialment difícils per a la professió (l'última víctima, l'emissora Punto Radio Girona, que està a punt de tancar les portes), però el seu to més aviat pessimista va ser retopat per l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que en la seva doble condició, tanmateix peculiar, de polític i periodista ("quan em trobo entre polítics he de defensar els periodistes, i quan estic entre periodistes he de defensar els polítics", va dir en to divertit), va encoratjar la gent del gremi a fer el que calgui per adaptar-se als canvis, i a ser part de la solució, i no pas víctimes del problema que aclapara el sector. Tot seguit es van fer saber els guanyadors de les Mosques del 2011 i se'ls va entregar el trofeu: els Bombers de la Generalitat (Mosca Grossa), Joan Pluma (Mosca Borda), Sopa de Cabra (Mosca de Sant Narcís), que l'obtenien per segona vegada, igual que els bombers gironins el seu, i finalment Ràdio Olot i la periodista Montse Pous, que van rebre sengles Mosques del Col·legi com a reconeixement professional, l'emissora olotina pels seus 60 anys d'existència i la periodista de l'Escala per la seva "perseverança davant els obstacles", ja que, tot i patir una discapacitat física severa, mai va deixar de treballar en una feina que l'apassionava.  Translation (traducción): [Un ciudadano de Estepaís, precariamente protegido de las inclemencias meteorológicas, visita a un colega] —¡Vaya! ¿Ya ha empezado a nevar? Pero si todavía estamos en noviembre...! —No es nieve, querido amigo: es caspa Guió i dibus: Min  Translation (traducción): [Al presidente de Españia in pectore, desbordante de gozo, no le cabe el entusiasmo en el péctore, y ya ve a su torera persona presidiendo el mundo mundial, por lo menos] —¡DEJARME SOLO! —¡Tú estás de broma, mindundi!... —¡Ni hablar del peluquín, herr Marriano! —Comment il est naïf, le mignon! Guió i dibus: Min |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços1.TRADUCTORS / TRANSLATORS
2.EL TEMPS
ADRECES PISTONUDES
DE MINUS
EN CAMPANYA
MITJANS/ESTRIS
RECURSOS VARIS I DIVERSOS
SOLIDARITAT/COOPERACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
