  |  |
El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal
|
 Un estrambòtic missatger va trucar a la porta. "Un paquet de part del Cel", em va dir, i es va esborrar en la fosca. Quan vaig ser sol el vaig obrir: un metaquilo de lliure albir, tot molt ben embolicat, pagat amb moneda de curs legal, segons consta a l'etiqueta, i al caríssim preu de la llibertat. "Si tot això no és un mal somni", em vaig dir, "algú em té ben atrapat al cul-de-sac d'una hipoteca que no recordo haver signat".  Love of Lesbian en viu, finalment. N'he parlat aquí un parell de vegades (i a més a més n'he parlat bé!), però no els havia pogut escoltar encara en directe, i ja tenia ganes de veure'ls tocar, que sospitava que havia de ser un directe de nassos; i l'oportunitat de comprovar-ho em va arribar ahir a Sant Feliu de Guíxols, en el festival de la Porta Ferrada. En l'incomparable marc del festival de la PF, hauria de dir, caient de ple en el tòpic, perquè l'escenari, situat al port vell, entre el pujol retallat a plom per fer lloc a l'esplanada del tinglado i i la badia, tancada al sud per la muntanyeta de Sant Telm, i tot això dins la nit càlida de l'estiu ganxó, doncs justifica sobradament tota badoqueria, afirmo. Però anem al concert: va ser una repassada força completa a la majoria de les seves cançons més conegudes (en un moment donat, en Santi Balmes, el xef, va dir que estan cuinant coses noves, que ningú es pensés que es troben encallats, però em penso molt que ningú s'ho devia pensar, això; el problema es veu que és que tenen interdit d'interpretar en directe cap dels temes del seu nou disc, d'aparició imminent), amb un so perfecte, potent, i en un ambient fantàstic (a estones, amb la música rodant sola, sublim). Diuen que els LOL tenen un públic fidel que els segueix de port en port, i a part que tampoc seria res de nou, és molt possible que sigui així, perquè l'entusiasme que desperten és notori, en el públic més jove; però en el concert hi havia espectadors més madurs, diguem-ne (no tant com jo, que fa temps que em pregunto per què la gent, a una determinada edat –no sé exactament quina: la cinquantena, potser?– deixa d'anar als concerts, o a segons quins concerts, però déu n'hi do...). I bé, les històries que expliquen tampoc són ben bé històries d'adolescents [*]. Una altra nit genial, la de divendres a Sant Feliu, per retenir a la retina. __________________________________  "Parlem d'allò que realment interessa els ciutadans: economia, seguretat i immigració. Però mai hem evitat debats polèmics com ara el recurs contra l'Estatut. La diferència respecte als altres és que no ens hi hem embarrancat" (Del compendi ideològico-programàtic del Partit Populista a/de Catalunya, comentat per algun dels seus capgrossos màxims) [Comentari de text: La nit de les eleccions municipals, mentre s'anaven concretant els recomptes de vots arreu de Catalunya, en la mesa d'anàlisi/debat que sol muntar TV3 (la cadena prohibida al País Valencià pel PP de Francesc/Francisco Repressor Camps, l'honorable dirigent en tràmit de passar a la història com a Francesc I l'Innocent) en els seus estudis de Sant Joan Despí, algú va recordar al gran dels germans pepistes Fernández-Díaz, Jordi/Jorge, la part obscura dels bons resultats que s'anaven confirmant: que el PP, dit sense embuts, estava recollint els fruits d'una campanya electoral lletja, de joc subterrani, durant la qual havia tret a passejar l'espantall de la xenofòbia... I davant d'aquestes intolerables insinuacions, JFD es va defensar dient, amb una mueca, que allò que li replicava el company de tertúlia era un insult a la intel·ligència dels votants. Aquest escarafall d'escandalitzat (hipòcritament) d'en Jordi deu ser l'últim step del Manual del bon populista: "Tu digue-les ben grosses, com més grosses millor, i ben llamineres, per engalipar el votant potencial, i si aquest pica ja el tindràs al sac, i ben lligat, que és lo que compta; i després, si algú t'ho recrimina, tu digue-li, fent-te l'ofès, que la seva sospita és un insult a la intel·ligència del teu votant..." Les coses clares i la xocolata espessa: el PP va fer una campanya electoral que no va tenir res de neta (d'intel·ligent potser sí...), utilitzant sense manies el malestar detectat en determinades àrees urbanes a causa dels problemes derivats dels alts índexs –clarament excessius, sí– de població immigrada, de la mateixa manera que no té cap problema, aquest partit tan centrat, a utilitzar el fantasma del pancatalanisme al País Valencià (i aviat a les Illes), el de la insolidaritat catalana a tot Espanya, el de la fractura social a Catalunya, i el de la persecució del castellà en aquesta terra de missions, que afecta de manera greu els nens de família castellanoparlant que van a escola, obligats a la tortura d'aprendre en català, valga'ns déu!...; i tampoc dubten gens ni mica, els populistes fills del falangista Fraga Iribarne, a l'hora de manegar les interioritats de determinats tribunals per poder-los encarregar més tard sentències a la carta, com aquell qui demana una pizza amb pepperoni... Podríem continuar amb el clientelisme, amb certs casos notables de corrupció, amb la relació del partit i la desmemòria històrica que el caracteritza, de la seva peculiar noció de la seva nació i de les altres, de la visió patrimonialista, centralista, uniformista i excloent que té de la seva Espanya... I amb tot això al cap, veure aquesta parella tan ben avinguda de la foto de dalt parlant de "centralitat" i de "responsabilitat" fa riure, com a mínim. Bé, doncs, a veure: el PP "parla d'allò que realment interessa els ciutadans", com de la immigració (i de la seguretat, que tracta alhora, en bloc) i de l'economia, dos temes que mereixen un parell de comentaris.  La presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, va presentar el divendres 17 de juny, "com a líder del PP català i com a mare", una instància a la conselleria d'Ensenyament "perquè el Govern compleixi amb les sentències del Tribunal Suprem (TS) i garanteixi un model educatiu bilingüe" per al seu fill, tot reclamant que "la realitat bilingüe de Catalunya" es traslladi també al model educatiu català. [De la premsa] [Comentari de text: Llegíem en l'article editorial de dilluns passat del diari El Punt d'Avui (que dedicava aquell dia tres planes al "Setge al català", com remarcava en Jordi Soler en el seu article reproduït en el post anterior a aquest) que "l'enemic és a casa". I que l'enemic, aquest corc que se'ns ha ficat a dins del país, "és més poderós que mai". Ho és tant, de poderós i d'eficient, que el nostre país amenaça ruïna: la feina d'aquests rosegadors, que sembla que no tenen res més al cap que aquestes eines que mostren de destrucció lenta i sorda, és incessant, implacable. S'ha de reconèixer que en altres coses potser no, però en aquest terreny, en la feina tossuda d'acoso y derribo, l'estat de dret (de conquista) castellà està adquirint unes habilitats sorprenents, unes capacitats tan formidables, que si les apliqués en la construcció del seu país en lloc de fer-ho en la destrucció del nostre (com abans ho va fer en tots els països on va ficar els peus i la banya), Espanya no aniria pas a la cua d'Europa com ha fet sempre (i tant hi ha anat, que sembla el seu lloc natural), sinó en les posicions capdavanteres. Però tothom serveix per a allò que serveix: aquesta és la trista realitat espanyola. Catalunya no en té cap culpa, però. Ni Catalunya ni la resta dels Països Catalans (o Països Valencians, o Països Mallorquins, si voleu, tant se val) no tenen la culpa que Espanya sigui incapaç d'altra activitat que la de liquidar instintivament totes les personalitats nacionals que se li posin a tret d'escopeta, i tampoc tenen la culpa de ser geogràficament veïnes d'aquesta entelèquia anihiladora, borda, emprenyadora, incapaç de comportar-se civilitzadament i de respectar els altres, i incapaç de viure, a més, del seu propi esforç (treballant com tothom, s'entén) i dels seus propis recursos. Aquí tenim la dirigent del partit populista espanyol a Catalunya, la llicenciada Alicia Sánchez-Camacho Pérez, a la qual últimament totes li ponen: inflada de satisfacció com està, i armada amb les sentències a mida contra el català que ells mateixos han propiciat, que han provocat, es va veure impel·lida a presentar-se, ara fa un mes, a les portes de la conselleria d'Ensenyament per acompanyar, posant-hi les barres sense envermellir gens, aquest personatge nociu que presideix aquesta cosa cínica anomenada cínicament Convivencia Cívica Catalana, i fer amb ell el número cínic anual de reclamació de "llibertat d'elecció" de la llengua vehicular de l'ensenyament; i no va tenir cap empatx a fer-ho, l'audaç Alícia, fent servir d'escut el seu fillet en edat d'escolaritzar, pobric. "Mai el risc ha estat tan alt com fins ara", continuava l'editorial citat (que reprodueixo sencer a l'altra plana), "perquè aquest intent de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits majoritaris a l'Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament, abonant l'arraconament de l'idioma que vertebra culturalment els Països Catalans. Mai la situació havia estat tan dramàtica, perquè el partit que orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l'àmbit lingüístic del català". Amb aquest paisatge desolador a davant, em vénen al cap dues preguntes que em colpegen insistentment des de fa temps. Una és relativa a l'absència d'una entitat cívica que vingués a ocupar el lloc que va deixar buit la Crida a la Solidaritat (fundada ara fa 30 anys, el 1981, i desapareguda el 1993), de seguida que es va veure que hi havia raons de sobra que haurien justificat la seva reactivació; o que la reclamaven, més ben dit. ¿Quantes vegades no s'hauria vist empesa a actuar "en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes", com deia l'eslògan de la vella Crida?, i per tant, ¿quantes accions contra la llengua, la cultura i la nació catalanes provinents del corrosiu Estat castellà no han quedat tots aquests anys sense resposta? La mateixa pregunta, i en el mateix sentit, me la faig concernint les instàncies polítiques de Catalunya: no aconsegueixo entendre com és que, amb la pedregada que ens arriba d'Espanya sense parar, cap Govern de la Generalitat no s'ha plantejat mai de crear un organisme administratiu que ens protegís sistemàticament dels sistemàtics atacs fets des de l'exterior de Catalunya (però des de l'interior de l'Estat, sempre), i de presentar, sistemàticament també, un contraatac a cada agressió, de contestar a totes les injúries. A totes, sempre que fos possible jurídicament. No sé si ha sigut per la il·lusió òptica que ens ha fet creure que vivíem en un estat de dret real, i no de ficció, i que no ens calia protegir-nos les espatlles, però em sembla que si no haguéssim descuidat aquesta vigilància tan elemental ara no ens trobaríem en aquesta situació, rodejats de llops famolencs amb ganes de no deixar del País Català ni el rastre d'unes miserables engrunes per als paleontòlegs del demà.
«Ahir, aquest diari dedicava tres planes als continus atacs que ha de suportar la nostra llengua. Sota el títol Setge al català, els periodistes Marc Bataller i Maria Altimira oferien als lectors un exhaustiu dossier sobre aquest fenomen de secular aversió cap a un idioma romànic que ja es parlava i s'escrivia a Catalunya a principis del segle XIII (datació de les històriques Homilies d'Organyà, que, compte, constitueixen el text més antic de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars). Recursos, sentències del Tribunal Constitucional i d'altres de menor rang, enduriment d'hostilitats al País Valencià i les Balears, i situació del català a Andorra, on és llengua oficial, i altres indrets on és ja una parla testimonial. »A tot plegat, cal afegir-hi el determini de la nova presidenta d'Aragó, Luisa Fernanda Rudi, de plantejar a les Corts d'aquesta comunitat la reforma de la llei de llengües per deixar sense efecte el reconeixement del català com a "llengua històrica i pròpia d'Aragó", cosa que ha omplert de satisfacció els col·lectius contraris a aital reconeixement. Però, quin mal li pot fer, a l'Aragó, l'enriquiment lingüístic? Perquè es tracta d'una dada cultural que, lluny d'obligar o imposar res, només constata una evidència. D'entrada, qui això signa va pensar que tot obeïa a una qüestió d'irracionalitat hereditària, però no. Els enemics del català no són irracionals, ans al contrari, saben molt bé què fan, i com. De fet, els mou el mateix motor intel·lectual que va empènyer els nazis a promulgar les lleis antisemites de Nuremberg: l'odi als jueus, que no el van descobrir ells, sinó que ja bategava a Alemanya des de molt abans de l'arribada de Hitler al poder. I els nazis no eren irracionals; exterminar jueus va ser una raó d'estat, i dur-ho a terme, un imperatiu constitucional del III Reich. Penso que exterminar el català és, encara que es busquin subterfugis, es faci veure que no i aparenti ser obra de només uns quants, una raó d'estat». (Jordi Soler, "Quan l'extermini és raó d'estat")
 Translation (traducción): [Unos malditos roedores acuden desde el sur, el este y el oeste a zamparse un suculento manjar, atraídos por el irresistible olor de la comida fácil] —¡Ñam ñam! —¡Hmmm...! —¡Snif, snif!... Guió i dibus: Min  El
conseller de Cultura recorda que la Constitució espanyola reconeix la
pluralitat lingüística de l'Estat
Respon a l'anunci fet per la nova presidenta, Luisa Fernanda Rudi (PP), de modificar la llei de llengües... ___________________________________ «Mals temps, aquests, en què s'ha de defensar allò que és obvi!...» Bertolt Brecht ___________________________________ QUE SE SÀPIGA
+ info:Reconeixem que, per damunt de particularitats i localismes, ens entenem parlant una mateixa llengua. Aquesta raó tan simple, i fent-nos ressò dels problemes que tenim per parlar i viure en aquesta llengua en els territoris d'on és pròpia i on es parla, ens ha animat a expressar el següent: Reconeixem que la llengua que compartim és la llengua pròpia d'un extens territori, la part principal del qual es troba a Espanya, però també a Andorra, França i Itàlia (illa de Sardenya). De manera específica, aquest és el seu domini: (A Espanya:) Principat de Catalunya, 5.980.000 habitants Illes Balears, 755.000 hab. 3/5 del País Valencià, 3.350.000 hab. Franja oriental d'Aragó, 48.000 hab. El Carxe (a Múrcia), 2.000 hab. (Al Principat d'Andorra:) Andorra, 38.000 hab. (A França): Catalunya Nord (al sud de França), 330.000 hab. (A Itàlia): L'Alguer (a l'illa de Sardenya), 37.000 hab. Coincidim en anomenar la llengua pròpia d'aquests territoris, la qual pertany al grup Occidental de les llengües romàniques, Llengua Catalana, d'acord amb les definicions de l'Institut d'Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Real Academia de la Lengua Española, entre altres. Coincidim també en què totes les parles de la Llengua Catalana són genuïnes en la seva denominació, i així, existeix tant el valencià com el tortosí com les variants illenques, les variants del Principat, i els parlars de la Franja i de les comarques de la Catalunya Nord, així com de la ciutat de l'Alguer, a Sardenya. Pensem que en els territoris de parla catalana s'ha fet difícil expressar-se, comunicar-se o viure amb naturalitat en aquesta llengüa. Atribuïm aquesta impossibilitat al fet que sovint ens trobem amb terrabastalls al voltant de la nostra llengua: quan no són intents de secessionisme lingüístic o rebel·lies cap al llenguatge estàndard, són la dialectalització o bé manifestacions de diglòssia (la diglòssia és quan dues o més llengües conviuen en un mateix espai i una d'elles va ocupant espais i dimensions comunicatives de l'altra fins a fer-la desaparèixer). Defensem la nostra parla sense menystenir les altres llengües, ja que entenem que no hi ha cap llengua més important que una altra. Fem palesa, així, la nostra voluntat de reconeixement de la llengua per tal que se situï en el lloc en què coincidim a afirmar que li correspon. Defensem una llengua viva, i no l'estimem perquè sigui gran, sinó que l'estimem perquè és la nostra, i volem que sigui el vehicle normal per entendre'ns i que se'ns facilitin els mitjans per assolir-ho. Acceptem com un imperatiu de les lleis vigents l’oficialitat d'altres llengües per a les relacions entre les administracions i la ciutadania. Afirmem, però, que l’única llengua pròpia dels territoris de parla catalana és el Català, en les seves diferents variants i noms genuïns. Tot i que siguin llengües oficials o cooficials en alguns d'aquests territoris, el Castellà, el Francès o l'Italià no en són les pròpies i per tant no poden pretendre convertir-s’hi. Conscients de la responsabilitat que tenen els actes o les omissions i de l'autoodi que sovint ens fa canviar de llengua, demanem a la ciutadania dels territoris de parla catalana, el respecte que mereix la parla pròpia, ni més ni menys que qualsevol altra. Animem tothom a defensar-la amb il·lusió i perseverança, fent-la servir com a primera opció per a dirigir-nos tant a les administracions com a la resta de població. També reclamem de les administracions locals, territorials, estatals i europees que apliquin i facin complir amb decisió la legislació que defensa aquesta llengua i que preparin les normatives necessàries per tal de garantir-ne no només la supervivència, sinó la plenitud. Que sigui el vehicle de comunicació entre la ciutadania dels territoris citats, i entre aquests i el món. "Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra!" (Salvador Espriu, 1913-1985) Aquesta iniciativa espontània, integradora i vital és la d'un conjunt de persones que, utilitzant la llengua que es parla en llurs territoris, només vol preservar-la de cara a les generacions futures dient les coses pel seu nom, ja que aquesta llengua només serà la que vulguem que sigui. Una abraçada a totes i tots els parlants de totes les llengües del món! [Del FB: https://www.facebook.com/ ______________________________________ En aquest vídeo, del Cercle Català de Negocis, s'entén tot: I en aquest, de l'entranyable Mathew Tree, també:  Els serpentejants revolts d'un riu, la sinuosa línia d'una duna, el delicat dibuix d'una dona, l'insinuant perfil d'una sina...  OVIEDO, 25 May. (EUROPA PRESS) - «El popular escritor y divulgador científico Eduard Punset se acercó en la noche del martes a la Plaza de la Escandalera de Oviedo, en la que se encuentran los acampados del movimiento 15-M para expresarles su apoyo. "No paréis", les ha pedido. Punset se encuentra estos días en Oviedo ya que forma parte del jurado del Premio Príncipe de Asturias de Investigación Científica y Técnica 2011 que hace público este miércoles su fallo. El conocido escritor cogió el micrófono y tomó la palabra para dirigirse a los presentes. "Gracias por mantener viva una esperanza que llevamos cultivando desde hace mucho tiempo", ha dicho a los presentes, y les ha comentado que hay mucha gente que se acuerda de ellos, aunque les parezca a veces que están solos. Punset ha comparado el movimiento del 15M con la Ruta de la Seda de hace 2.000 años, un trayecto comercial entre Asia y Europa. "Era como vosotros, la gente iba e intercambiaba conocimientos, chismorreos, infecciones, genes... y de allí surgía una civilización nueva y una manera de pensar; y en eso estáis vosotros", ha dicho. También se ha referido a las numerosas especulaciones relativas a quién está detrás del movimiento. Y ha dicho que cuando las preguntas no tienen respuesta, la gente suele recurrir a teorías "conspirativas". Ha explicado a los presentes que está en Oviedo porque "quizás por la edad" le colocan en jurados de distintos premios. "Estoy en el jurado de Ciencia del Premio Príncipe de Asturias, creo que se llama, hemos pasado todo el día discutiendo quién sería el que ha ganado el premio. Ahora tengo que guardar el secreto. Pero os dejo tranquilos, porque creo que hemos elegido bien", ha señalado. La intervención de Punset en la Escandalera ya ha sido colgada por un usuario en Youtube». Val a dir que l'efervescència de la indignació va propiciar tota una desfilada d'avis simpàtics i simpatitzants, comprensius, amb els néts acampats a les diferents places dures: començant pel mateix Hessel, que va donar nom (sense pretendre-ho, és clar) al moviment, hi hem vist tot darrera d'ell el mateix Punset, l'Arcadi Oliveres (encara jove, i jovenàs d'esperit, igual que el flamant doctor honoris causa per la UPF Joan Manuel Serrat, que s'hi va referir en el seu parlament d'acceptació), Eduardo Galeano, etc, etc..., i això sense comptar els nombrosos jubilats que es van veure propers al moviment i s'hi van adherir espontàniament, des de primera hora. Centrant-nos en la irrupció mediàtica d'Eduard Punset a la capital asturiana, però, a banda que potser no calia que es fes tant el desmenjat per justificar la seva presència allà, és obvi que allò que va dir era parler pour parler, perquè la resistència humana, física i mental, té un límit, i més enllà d'aquest límit, a hores d'ara ja depassat, continuen campant, impertèrrits, els paquiderms dels parquets financers, protegits per una dura cuirassa de cinisme i per un absurd sistema de transmissió de poders econòmics que els converteixen en clans exclusius des del primer dia que vénen al món, amb l'alt destí de trepitjar fort i de trepitjar a tort i a dret i a tothom que se'ls posi per davant. I per descomptat que unes quantes tendes de campanya i uns quants llençols convertits en pancartes ni els treuen la son ni molt menys els paren els peus. Això és lo que hi ha. La qüestió és que els joves finalment han hagut de parar, contra allò que els demanava l'avi científic dels cabells esbullats, i haurem de continuar tots plegats alimentant l'esperança que ja cultivàvem de feia anys i panys, que de tota manera en el meu cas sospito que és bastant diferent de la que cultiva el senyor Punset al seu hortet, i juraria que bastant menys metafísica, menys lírica i menys abstracta. Però parlem un moment d'aquest home, que és el leit motiv d'aquest apunt, en un altre vessant del personatge públic.
El M15M va filar molt prim per no barrejar peres i pomes, ous i castanyes, però aquí no serem pas tan políticament correctes i ho farem, encara que només una mica, i per recordar com de passada que l'avi Eduard havia rebut, poc abans que les acampades de protesta es materialitzessin, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i que l'home va aprofitar el solemne acte de lliurament de guardons per regalar-nos una perla que ningú li demanava: va venir a dir (sense cap temor, molt diferentment que a Oviedo, d'aixecar antipaties entre la concurrència) que els pobles amb una identitat forta corren el perill de tancar-se en ells mateixos, "fins a quedar asfixiats"..., uix, quin mal rotllo! No sé pas de quina lupa o de quin microscòpic pot haver tret, aquest il·lustre divulgador científic, que Catalunya és un país tancat en ell mateix. Però si és així com diu, d'alguna manera, deu ser precisament per suportar la pressió exterior del país veí, que fa tres-cents anys que prova d'ofegar-lo per tots els mitjans (últimament fins i tot amb l'econòmic, un mitjà insòlit, i fins ara inèdit), i si no ho ha aconseguit és precisament perquè Catalunya té una personalitat forta (literalment a prova de bombes!). Com pot ser que una ment científica com la seva cometi un error de percepció i d'anàlisi d'aquest calibre? I per cert, potser que vagi amb aquest rotllo de la "cerrazón" a les autoritats del país veí en qüestió, que més tancat en ell mateix i més autista i més monotemàtic difícilment se'n deu poder trobar cap al món, i ell, l'il·lustre Punset, bé ens ho hauria de saber dir, tan cosmopolita i viatjat com és... Però noi, és que no hi ha manera: els voluntaris a extirpar la verinosa manera de ser dels catalans no deixen mai d'aparèixer, a la fila sempre hi ha algú disposat a sacrificar-se per defensar el món d'aquesta cugula... No caldria dir-ho, però també va córrer a apuntar-se al festí dels indignats el presumpte joglar Albert Boadella (també nascut d'alguna manera, com el mateix Punset, de la mare terra catalana), per a qui la culpa del sidral és la mania dels dirigents polítics de dividir (?) la societat catalana en dues (??)... És evident que l'agudesa de visió i mental li va a més com més avi es fa, el noi... Només els faltava afegir, l'un i l'altre, que la catalanitat de Catalunya és la culpable del tsunami que va provocar la catàstrofe de la central de Fukushima i, posats a dir disbarats, també de la gran crisi financera que ens té a tots agafats pels ous!...  Mentre els nostres estrenus polítics van fent la viu-viu, marejant la perdiu, pitjant tota mena de pius i donant-se el bec populistes i cius, deixant sempre per demà passat no l'altre el plantejament de l'exercici del dret a l'autodeterminació d'aquest país esclavitzat pel putu morro davant de tot el món mundial, però convenientment amagat i silenciat (i tot això en plena era de les comunicacions planetàries ultraràpides i megaglobals), mentre el cas de Catalunya clama al cel i els nostres benvolguts polítics campen pels núvols, la societat civil va fent camí cap a la seva llibertat nacional, sense (massa) presses però sense deixar d'avançar, i aquest cap de setmana passat, dissabte a la tarda, va ocupar pacíficament el carrer (concretament, la ronda de Sant Pere i el passeig Lluís Companys, i només per una estona) per proclamar una vegada més el seu amor per la independència de Catalunya; és a dir, el seu amor per una (de moment només somiada) Catalunya independent, lliure i plena, i no pas aquesta caricatura provincial a què l'obliguen les bordes lleis espanyoles filles del decret de nova planta del primer dels borbons hispànics, Felip V, d'infausta memòria. I de trista memòria haurà sigut també la penosa decisió del nou Ajuntament de Barcelona de negar el permís als organitzadors, escudant-se darrere unes excuses de pa sucat amb oli, per instal·lar un escenari decent on s'haurien hagut de fer els parlaments i les actuacions musicals al final del trajecte. I així, el doctor Moisès Broggi, als seus 103 anys, i el doctor Heribert Barrera que l'acompanyava (i que el dia 6 en va fer 94) es van haver d'enfilar dalt de la llastimosa plataforma del camió que veieu a la fotografia (que he triat per posar-la aquí prescindint de totes les meves, expressament perquè consti la maltempsada del consistori presidit per l'alcalde d'una presumpta formació nacionalista). I amb aquestes condicions les actuacions musicals previstes, de Brams, Catarsi i Lluís Oliva i les Arbequines, van quedar anul·lades, és clar. Déu n'hi do, doncs, de l'estrena de Xavier Trias en el càrrec que tant l'havia fet gruar! No fa ni dues setmanes que va rebre la vara de màxima autoritat barcelonina i ja ha fet un parell de sorolloses relliscades: la del comentari que va fer dins un cotxe, i que una càmera indiscreta li va captar, sobre la "desgràcia de tenir un gendre periquito" (i que va donar peu al president Sánchez Llibre de fer una divertida rèplica, en el sentit que ell tampoc no voldria la desgràcia de tenir un sogre com el senyor Trias i Vidal de Llobatera); i ara aquesta, que a diferència de l'altra té una càrrega política que de moment l'home no ha justificat i per la qual tampoc s'ha justificat, també a diferència de l'anècdota del gendre perico, que va aixecar tanta polseguera que en Trias es va veure obligat a demanar disculpes. En la foto dels doctors Broggi i Barrera, en realitat són ell i el seu equip que hi queden retratats... Amb ells o sense, tanmateix, el país es mou, i avui Òmnium Cultural ha celebrat el cinquantè aniversari de la seva creació, amb un acte a l'Auditori de Barcelona on la presidenta de l'entitat, Muriel Casals (que al pas que va acabarà essent la nova bèstia negra de la negra Espanya, ara que JL Carod-Rovira està mig enretirat), ha anunciat que buscaran la manera de fer efectiu un nou tancament de caixes (vid Vilaweb), en el cas que fracassi (que fracassarà) el concert econòmic que persegueix el president Mas. He sentit a la ràdio, a propòsit d'aquest manifest, el comentari d'un dels clàssics titafredes immobilistes (que últimament han passat del fotisme al canguelo) dient que, amb aquest pas que ha fet, "Òmnium ha deixat de ser transversal", un altre tòpic a l'ús semblant al de la famosa "fractura social" i tan desmuntable com aquest: hi deu haver si fa no fa tanta fractura social en el 50+1 com en el 50-1, no? Doncs aquest 50+1, el dia que es doni (com passa ara amb el 43% detectat pel CEO), serà totalment transversal. És més: o serà transversal, o no serà. De manera que, senyors il·lustres catastrofistes, deixeu d'engalipar-nos amb caramels de pesseta, sisplau, que ja som grans.  Translation (traducción): [Hallándose un lector absorto en la lectura, precisamente, del último libro del sagaz periodista de investigación Daniel Estulin, donde éste desmonta el mito Wikileaks al tiempo que demuestra que Julian Assange no es quién creemos, el único libro que destapa las propias filtraciones que Wikileaks nunca quiso que se desvelaran y a un Julian Assange que ha engañado a todo el mundo (para compras, pulsar aquí), recibe una llamada telefónica tan misteriosa como anónima que le deja asaz desconcertado y en vilo] —(Oyes, ándate con cuidado con lo que lees: este Daniel Estulin no es trigo limpio, sino un agente al servicio de la CIA...) —¿QUÉ? ¿CÓMO DICE? ¿Quién narices es, Usted? —(Un amigo, y no preguntes más).... klik! Guió i dibus: Min [dedicat a la Sílvia M, que me'l va inspirar]  L'oferta de festivals i concerts que se celebren al llarg i ample de Catalunya durant l'estiu és una passada: encara que la bossa sonés bé i el temps fos elàstic, ni així no us els acabaríeu. Val més agafar-s'ho amb calma, sobretot si l'edat, raonablement provecta, us permet el luxe de no deixar-vos atabalar per urgències que no siguin autènticament de primera classe. Pel que fa a mi, amb el concert que vaig tenir de regal diumenge passat a les escales de la Catedral de Santa Maria de Girona em dono per ben pagat. Era el concert de l'Anoushka Shankar, la prodigiosa intèrpret de sitar, que ja havia estat a Girona fa uns anys, també en el marc del Festival de Músiques Religioses i del Món. Deixo els detalls tècnics per a la completa crònica d'en Xavier Castillón a El Punt, que afusello sencera (més que res per no esguerrar-la), i em limito a comentar aquí que l'actuació de l'Anoushka va ser un plaer per als sentits, un luxe oriental amb totes les lletres. Mentre em regalava amb la seva música, no podia evitar recordar la del seu pare, el gran Ravi Shankar, del qual vaig ser devot seguidor durant un temps (un servidor tenia unes quantes cassettes seves, que eren una cosa que hi havia abans per escoltar música, benvolguts joves que pugueu estar llegint aquestes ratlles). I ves per on, de pare a filla, i qui sap si la història tindrà continuïtat algun dia amb el petit Zubin, que ara té tot just quatre mesos i que diumenge ja va trepitjar (diguéssim) l'escenari, a aquesta tendra edat, més precoç encara que la seva mare! «Ambient de gran esdeveniment, diumenge a les escales de la catedral de Girona, amb motiu de la presentació mundial –en realitat, una preestrena, perquè el disc no sortirà fins a la tardor– de Traveller, el primer àlbum d'Anoushka Shankar per a Deutsche Grammophon. De fet, a la primera fila del públic hi havia, entre altres directius d'aquesta discogràfica històrica i sempre referencial, el seu president, Michael Lang, que controlava amb el telèfon mòbil que la retransmissió en directe del concert per streaming, a través del web Medici.tv, funcionava correctament. No hi van faltar mitjans perquè fos així: un bon grapat de càmeres van immortalitzar el concert, que durant tres mesos es podrà veure gratuïtament a Medici.tv. ...  «Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts, dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s'esmenta que al País Valencià s'ha utilitzat una majoria política per legislar contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El documental té un error gravíssim que l'invalida i que acaba tergiversant els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d'alguns malentesos que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte valencià ha estat creat i sostingut. És producte d'uns interessos polítics, d'una planificació i d'una estratègia. És una intoxicació feta a consciència, perpetrada per l'espanyolisme amb la finalitat de mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor de Catalunya. Res d'espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar l'opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot, d'arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per l'espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure– molts valencians no s'adonen que el primer objectiu de l'operació és justament anihilar la personalitat valenciana. L'espanyolisme ha dut a terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l'èxit continua». Miquel Pairolí, "Ni senyal ni encert", Avui/ElPunt, 5/5/2011  Deia l'altre dia que en la revolta o moviment dels indignats vaig veure-hi voleiant dos insectes que em tenien mosquejat. El primer era el temor de (tornar a) veure créixer acceleradament una criatura ufana i vigorosa, plena de salut, i veure com, després d'enamorar tothom amb la seva gràcia, amb la seva frescor i espontaneïtat, feia mutis pel fòrum, enduta pel vent dels dies que passen i enduent-se amb ella una muntanya d'energia, d'il·lusions, de ràbia i d'esforços, i deixant rere seu amb un pam de nas els qui havien vist en ella alguna mena de superhome sense capa o de messies amb flauta... La sacsejada d'aquella remoguda va ser forta, i amb el temps veurem quins efectes pot haver tingut, en la societat, en la política (més enllà de les insòlites manifestacions contra la banca i els banquers fetes recentment per tres tenors del PSOE, Gómez, Blanco i Pérez Rubalcaba —el qual a més ha assegurat que, ves per on, sap "com resoldre l'atur"!) i, sobretot, en l'economia (que és on previsiblement en tindrà menys, tot i ser aquesta la mare dels ous). L'altre motiu de mosqueig me'l va inspirar una pancarta que vaig veure a l'acampada de la Puerta del Sol, quan la revolútum tot just acabava d'esclatar: aquella "Spanish Revolution" que resava va fer que el malpensat que porto a dins (o el gat escaldat per les aigües bullents espanyoles, hauria de dir) em fes sospitar que algun espavilat havia lligat de seguida la revolta madrilenya amb la del Maig del 68 francès, que seria una manera més d'homologar la moderna Espanya postfranquista i neomonàrquica: ara, a més, amb la seva pròpia i inesperada revolta popular, i Europa d'allà dalt estant mirant-s'ho i fent-se'n creus! Per si algú dubtava encara que Espanya i els espanyols són la reòstia amb patinet! Després d'això, les successives onades de la protesta "a províncies" només podien ser una rèplica menor, provinciana, i feta, naturalment, emulant l'original. Això incloïa, és clar, l'ús de la famosa "lengua común", la que "entendemos todos"..., aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid: ¿qui tindria nassos de fixar-se en una collonada com aquesta, si la protesta era "apolítica" cent per cent, únicament i purament "social"? Es tractava d'ensorrar el capitalisme, conxo!, no pas de parlar de nacionalismes de via estreta... I l'espoli fiscal?, va recordar finalment algú des de les províncies catalanes: ¿no hauria d'anar també al capítol de situacions injustes i per tant de reclamacions a fer?
Ah, bé, és cert que Catalunya pateix aquest suplement "espanyol" de la Gran Crisi global... En fi, parlem-ne. I sí:
després d'un penós procés, al final sembla que es va admetre, per bé que més aviat a
contracor, fins i tot el dret d'autodeterminació dels pobles. La berruga és tan clamorosa, el robatori és tan descarat, que una assemblea de guais no podia pas obviar-ho. Però quina cosa més tèbia, de compromís, per complir l'expedient i encara gràcies! Tot plegat ha acabat generant una gran desconfiança en el catalanisme menys esquerrà, que considera que el moviment dels indignats és una sucursal política de la Puerta del Sol que, objectivament, va contra les aspiracions del sobiranisme català. (...) És un error que el catalanisme entri en conflicte amb un moviment que s’ha demostrat de masses. Però també és equivocat de desplaçar l’eix del debat cap allà on marquin unes persones concentrades al quilòmetre zero de Madrid». Un moviment de masses, sí, però que tanmateix va atacar els diputats del Parlament de Catalunya el dia que s'havien d'aprovar els Pressupostos "retallats" (obligatòriament, a causa de les despeses de manteniment d'aquest muermo que en diuen Espanya), i no va fer pas cap acció similar a cap altre parlament de l'Estat, i tampoc en el més "important", de més pes específic polític i financer, i que es troba a la Carrera de San Jerónimo de la capital espanyola, no pas lluny de la Puerta del Sol. Tres quarts del mateix es podria dir de la policia assassina catalana, coneguda arreu del món per la seva ferocitat, i al costat de la qual les altres policies són com l'osset de Mimosín... "Cataluña debe pagar": aquesta és la consigna carpetovetònica, i ha quedat clar que dins la melée de la mundialment famosa Spanish Revolution la consigna no ha estat pas derogada: i ¿com ho havia de ser, si gairebé no va ser ni tan sols considerada? A Spain, {spanish = castellà}, i prou, i no hi ha més cera que la que crema: l'últim dia del mes passat, a Madrid, en el Congrés de Diputats que els indignats van respectar escrupolosament, els senyors diputats i diputades (incloent-hi els 25 prestats pel PSC) van votar contra l'oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea. És indignant, però dir-ho fa pagès..., queda com rústic, no? En la primera entrega d'aquestes observacions sobre els campaments del 15-M vèiem l'economista Arcadi Oliveres, guru dels altermundistes, explicant com calia posar fi a l'especulació financera i al frau fiscal, nacionalitzar els bancs socorreguts amb diner públic (com va fer Bush als EUA), repartir solidàriament el treball tot reduint la jornada laboral (com va fer Jospin a França), i fer decréixer l'economia com a "única solució per sortir de la crisi" i també perquè "el planeta no pot més", i ho va amanir tot amb una cascada de números i xifres impressionant. (Tot això, i més, ho apunta també en el vídeo reproduït). Però no va dir (que jo sàpiga) ni mu sobre la morterada immoral de calés que paguem a l'Estat castellà els imbècils dels catalans en concepte d'impost revolucionari no-nacionalista...
En Cardús, que és de la meva quinta i doncs deu haver tingut temps de sospesar amb una certa calma, tot i admetre d'entrada (que podria ser d'altra manera?) l'enorme quantitat de raons objectives que hi ha per a la indignació (i per al cabreig més furiós, dit sense tanta cursileria) va discutir el maximalisme d'alguns dels criteris del seu col·lega ("dir que això no és una democràcia és molt tremendo, i perillós", li va etzibar), i li va dir que no flipés tant amb les propostes del moviment 15-M, algunes de les quals "s'assemblen molt a les que defensa Justícia i Pau des de fa 40 anys", com va reconèixer Arcadi Oliveres, que n'és el president. Aquest, per la seva banda, va deixar anar la que per a mi seria la frase de la nit: "La gran complexitat mundial tampoc sembla gaire procliu a la democràcia"..., i la democràcia sembla que tampoc troba economistes ni polítics que l'ajudin a evitar que l'economia li pugi a cavall, hi afegiria jo. Però el que em va tombar d'esquena va ser en Sánchez Costa quan, després d'afirmar que el M15M "obre camins que encara no s'han explorat en política" (bufa!), va dir, intentant definir una mica, que les propostes serien "més aviat llibertàries, més que comunistes". Els grans elefants hereditaris de l'economia especulativa, de les finances globals (que són els que provoquen totes les crisis, i doncs també aquesta i les que vindran), poden continuar pasturant tranquil·lament allà dalt de la seva inabastable muntanya, que cap d'ells no sucumbirà ara per ara a les picades de les furioses formigues llibertàries...  Translation (traducción): [Escena vista el otro día en la Croisette de Canes, en los aledaños del festival anual del séptimo arte, donde la relación entre los artistas y sus fans es franca, muy próxima, cuasi promiscua] —Ahí donde la ves, es toda un hacha del método Stanislawsky de interpretación... —¡No me digas!... —Lo que oyes, y además dicen que ahora va a rodar un filme ni más ni menos que con el superexpresivo Richard Gere... —¡Qué fuerte, qué fuerte! Guió i dibus: Min |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços1.TRADUCTORS / TRANSLATORS
2.EL TEMPS
ADRECES PISTONUDES
DE MINUS
EN CAMPANYA
MITJANS/ESTRIS
RECURSOS VARIS I DIVERSOS
SOLIDARITAT/COOPERACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
