  |  |
El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal
|
|
Suck the brook  Gràcies per les Bones Stones, nois: Pep, VValdés, Puyi, Piquenbauer, Milito, Keite, Alves, Yayà, Abidal, màgic Xavi, sant Andrés, Sergio Busquets, Lionel Messi, sant Pedro, Ibra, Bojan..., tota la colla. I no patiu pel Mourinho, que ja us en podreu rescabalar aviat, quan sigui entrenador del Realmadrid: és un caramel massa llaminer per al Florentino el de Poderes Divinos, i no tardarà gaire a comprar-se'l. Gràcies també a la fidelíssima afició blaugrana. Visca el Barça, i visca Catalunya!  Sant Jordi, mateu l'Aranya! Per què no parles de la ferida feixista, Joan, en comptes de la crosta catalanista? Per què assenyales amb el teu dit acusador el nacionalisme defensiu que es llepa les ferides, i no pas el nacionalisme agressiu que les va fer? De la banda de qui estàs, Joan?  Cada dia ens acostem més a 1984, nens i nenes!... Un cop visionat el vídeo d'aquí sota, sobre la dimensió perversa de la xarxa social Facebook... galang, galang, galang..., hom pensa que ja es veia que no podia ser tan bonic, que havia d'haver-hi truc... Però que guai tenir enemics tan glamurosos... i tan ocults, no em digueu que no!... Que me n'estic enfotent? No ben bé. Potser és exactament així com s'explica en el vídeo, i estem verament rodejats per tots costats de malfactors, com víctimes perdudes en una illa d'innocència, sí, molt bé. Però i què més? Sigui o no veritat, tant d'espionatge per a fins inconfessables, les condicions perquè hi sigui sí que hi són, i poden sortir per aquí com poden sortir per qualsevol altra boca de la bola, com els volcans, com ha fet l'Eyjafjallajoküll a Islàndia (i mireu quin merder que ha provocat!...). La terra és una bola incandescent envoltada amb una fina capa de terra que és on vivim nosaltres. Semblantment, també la nostra societat està muntada sobre una bola de foc provocat per una combinació desequilibrada i perillosa d'elements econòmics descontrolats, i és d'aquí d'on surt el foc i el fum que ens escup el sistema, en forma d'abusos continuats (que ens afecten a tots) o de crisis intermitents (que paguem entre tots). I mentre no apaguem aquest foc, les erupcions no cessaran, siguin aquestes reals o imaginàries, conspiracions de debò o sopars de duro. Al programa d'en Toni Clapés i cia. a RAC1 d'ahir dimecres van parlar d'Spectra/3 :: Tercer Simposi Mundial sobre Teorie(s) de la Conspiració, que se celebrarà a València avui i demà, 22 i 23 d'abril, i que promet ser molt i molt entretingut. Vegeu aquestes ratlles de presentació de la plana web de PlayProducciones:  Això d'aquí és un rave, una modesta hortalissa d'arrel conreada i pertanyent a la família de les Brassicaceae. [De la Viquipèdia] Doncs exactament això, un rave, és el que m'importa a mi personalment la refotuda sentència sobre l'Estatut de Catalunya que ha d'emetre (o no, m'és ben igual) el refotut Tribunal Constitucional espanyol, és a dir, del país que es troba (per desgràcia) just al costat del nostre. Que legislin, que interpretin, que sentenciïn tant com vulguin, però sobre les seves coses i a casa seva, i a nosaltres que ens deixin en pau amb les nostres, que no n'han de fer res!, a veure si s'ho fiquen al cap d'una remaleïda vegada... Per mi, es poden quedar tot el que se'ns han endut (que no és pas poc), però que se'n vagin i que no tornin..., que no emprenyin més! «Es gracia que espero obtener de Vuecencia etc etc...  «Hi ha aquest programa de Barça TV que es diu La nit del lloro i que és una pura delícia. Cada nit a les 22 h toca parlar del Barça, fer bullir l'olla amb aquella alegria...» Així comença un article hiperbòlic, que subscric plenament (sobretot la part on parla de les dues conductores del programa, que jo hauria fet encara més hiperbòlica!), de Toni Vall a l'Avui d'aquest mateix divendres. Doncs aquesta nit de divendres, essent vigília del partit del segle entre l'Irreal Madrid i el Barça, que serà més disputat que mai, atesa la situació de tots dos equips a dalt de tot de la classificació de la lliga regular, la cadena de TV del FC Barcelona ha passat el partit del clàssic de fa quatre temporades, en què el Barça li va endossar un 0-3 al rival, a casa seva mateix, tan endimoniadament jugat per l'equip de Frank Rijkaard i tan incontestable, que el públic blanc va aplaudir els jugadors blaugranes. En aquell onze hi havia VValdés, Oleguer Presas, Puyol, Iniesta, Ronaldinho, Deco, Eto'o, Gio, Márquez, Edmilson, Xavi, Sylvinho..., un conjunt que, com han comentat els de Barça TV, "sabien a què jugaven". I en el del Madrid, l'incombustible Iker Casillas acompanyat de Roberto Carlos (marededéu!, quasi ni me'n recordava...), Sergio Ramos, Pin-Pan Guti, Hellguera, Zidane, Beckam, Salgado, Robinho, etc. Un grapat de jugadors que junts feien un grapat de milions d'euros pagats -com el conjunt d'ara- bitllo-bitllo, bitllet a bitllet, pel famós senyor Florentino ACS Pérez, que ocupava plaça de president a la llotja, al costat de Joan Laporta, igualet igualet que demà -avui-, veient com el seu equip era repassat i ben repassat per onze galifardeus del perifèric equip de la mediterrània i catalana ciutat de Barcelona. Aquest dissabte, més. (To be continued...) [Verònica Sanz al timó de la nau... D'on surten, aquestes presentadores tan guapes a les téles d'aquest nostre país?] «Hi ha aquest programa de Barça TV que es diu La nit del lloro i que és una pura delícia. Cada nit a les 22 h toca parlar del Barça, fer bullir l'olla amb aquella alegria. Cada nit és una festa, un castell de focs amb tres tertulians que diuen, parlen, riuen i fabulen. Potser hi ha dies en què poques reflexions noves es poden fer però ja ho sabem que el relat és infinit i dóna per a això i per a molt més. Verònica Sanz i Xantal Llavina en són les presentadores i cada nit es reparteixen la conducció de la tertúlia i l'entrevista de després. Fa goig veure-les, tan ben vestides i maquillades, sempre somrients a l'altura de les circumstàncies de la cerimònia que oficien. Estem a les vostres ordres. Digueu i maneu i us serà concedit. ... Senyors i senyores lectors i lectores: De part de Girona Decideix, es fa sapiguer que: Diumenge que ve, 11 d'abril, a les 12:00, tindrà lloc a l'Auditori / Palau de Congressos de Girona (Parc de la Devesa) l'ACTE CENTRAL DE CAMPANYA 25A. Aquest acte marcarà l'inici de la campanya nacional per totes les consultes del dia 25 d'abril. Està organitzat per Girona Decideix i la resta de comissions de l'àrea urbana: Salt Decideix, Sarrià Decideix, Vilablareix Decideix, Aiguaviva Decideix, Fornells Decideix i Quart Decideix. Durant l'acte hi haurà diferents parlaments i presentacions. S'acabarà amb l'actuació de la Companyia Elèctrica Dharma. Es farà també la presentació oficial del vídeo de campanya de Girona Decideix. Hem d'omplir l'Auditori, i per això haurem de convidar totes les nostres amistats! Ens veiem diumenge! GIRONA DECIDEIX El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.  Dijous Sant. «Llavors Jesús es va posar dret i els digué: "Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra". Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrera l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: "Dona, on són? Ningú no t'ha condemnat?". Ella va respondre: "Ningú, Senyor". Jesús li digué: Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més"» [Joan 8, 1-11 De quin pecat parlem, però?  D'aquelles pluges. "Aquesta crisi, que la paguin ELLS, els que l'han provocat!", criden les pancartes. En una nova entrega a la premsa, l'historiador Xavier Díez publicava en el diari d'ahir un altre interessant article, una nova i brillant dissecció del mig difunt que tenim damunt la taula, del qual es descriuen els mals presents, però no se'n diuen, tanmateix, les causes, ni immediates ni remotes. Novament: ¿de què parlem, de baixar la febre al malalt o de fer que deixi de pendre el verí que li provoca aquestes febrades intermitents i cícliques? L'article ("Cop d'estat financer"), està redactat com una mena de drama amb tres protagonistes [en blau, els dolents de la pel·lícula i les seves eines de fer mal; en vermell, la classe política, els governs, covards i submisos, i les seves misèries; en verd, el poble ras, ase dels cops, víctima desorientada de la incompetència i la desídia d'aquests i de la malícia d'aquells]: «Sostenia Balzac que darrere de cada gran fortuna sempre s'amaga un crim. No és menys cert que al darrere del que anomenem crisi s'amaguen una colla de criminals. La situació actual, marcada per milions de drames personals, angoixes i incerteses, i que és presentada pels poders públics com una catàstrofe natural, en realitat té causes concretes, responsables tangibles i solucions únicament doloroses per als seus inductors. El principal problema és la confusió propiciada per les cortines de fum hàbilment expandides entre l'opinió pública. Es parla massa del detonant (les hipoteques subprime), poc de l'explosiu (el sistema financer) i encara menys del combustible (el capital especulatiu). En realitat, som on som perquè les autoritats nacionals i internacionals han deixat el codi de circulació de capitals al lliure albir de qui condueix els tràilers més pesants sense importar els conductors esclafats damunt l'asfalt o els milions de vianants sota les rodes. Els governs van retirar la policia de les carreteres globals, i aquestes han estat ocupades pels bandolers financers. Així, el discurs dominant en el si dels fòrums econòmics es limita a defensar el grapat d'individus que es consideren amb el dret de viure luxosament de l'esforç aliè, és a dir, a defensar els drets dels inversors, en detriment del 98% de la població mundial. ... Benvolgut senyor,La majoria dels peatges vencen l'any 2021. En aquesta data, el propòsit del Govern de la Generalitat és continuar l'explotació de les autopistes amb un sistema de peatges tous que permetin abordar els costos de manteniment d'aquesta infraestructura. Com veu, doncs, estem d'acord. Cordialment, Joaquim Nadal i Farreras Conseller Aquesta carta em va arribar a final de la setmana passada i era en resposta a una altra que un servidor havia enviat al programa L'oracle, de Catalunya Ràdio, d'uns dies abans en què hi havia de convidat el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i en el qual es va parlar, entre altres temes, de les autopistes catalanes i, lògicament, dels peatges que s'han de pagar per circular-hi... Aquell dia la meva carta, que anava en el sentit que es desprèn, de continuar cobrant el peatge (quan n'hagi recuperat el servei el Govern) però destinant els ingressos a mantenir la xarxa de carreteres del país, no va pas ser comentada en directe per les ones, però sí que ha sigut contestada via mail més tard, com es pot veure, pel titular del Departament d'obres públiques. En primer lloc, s'agraeix el detall de l'honorable Nadal, i encara més si tenim en compte que, sorprenentment, es va donar durant la mateixa setmana del terrabastall enorme derivat de la nevada de dilluns passat. I dit això, dir també que m'alegro que la previsió del Govern sigui la de tenir una font de finançament tan segura com aquesta, i que se'n beneficiï tothom i no pas un nombre reduït d'accionistes. Això serà d'aquí a 11 anys, però, que són força anys d'anar pagant a aquesta gent, encara; i caldrà veure si aquell any del senyor de 2021 la intenció del Govern -que serà un altre, amb una altra composició- continua essent la que diu el conseller Nadal en la seva carta. Deia suara que no vaig rebre resposta en directe per la ràdio, el dia de L'oracle, i aquella nit o l'endemà, amb el tema ballant-me pel cap, vaig escriure un post on en parlava, i justament a propòsit del tap descomunal que hi havia hagut a l'autopista AP-17, entre Girona i la Jonquera, com una conseqüència més de l'excepcional -però que molt i molt excepcional, escolti!- nevada d'avui fa una setmana. Una més, perquè podríem parlar igualment de les altres carreteres, sobretot de la regió de Girona, que van quedar bloquejades i plenes de cotxes encallats, i de les línies elèctriques, que van deixar de funcionar perquè van caure les torres que les sostenien, pel pes de la neu i dels arbres caiguts, pel fred i per la força del vent, una combinació de factors insòlita -o no tant- que va donar l'ocasió, totalment pintada de calba, al mateixíssim president de la Generalitat de dir que amb la MAT no hauríem tingut tants de problemes com hem hagut de suportar... En parlem?  De final!Per sisè any consecutiu, el Real Madrid Clu de Fúmbol s'ha quedat a l'avantsala de la final de la Copa d'Europa, la seva obsessiva Novena (o era "la Décima"?..., potser m'he descomptat), que per a més inri aquest any es disputarà al seu estadi, al Santiago Bernabeu, el coliseu de Chamartín, a Madrid, i amb sense la participació de l'equip amfitrió, hay que joderse!! Tot estava preparat per a la gran festa, aquesta nit passada. Els jugadors es mostraven confiats, per no dir sobrats ("Ganaremos 3 a 0", declarava un somrient Sergio Ramos a la portada d'un dels diaris politicoesportius de la capital castellana, en l'edició del día de autos), i es veia venir un paseo militar de la piconadora blanca, i ja no diguem quan, ja amb el partit en marxa, tot just al minut 5 o 6 el megacrack Cretino Ronaldo va i fa un gol rapidíssim per sota les cames del bo d'en Lloris, el porter del Lió. Hi havia esperança, a Chamartín, i no una, sinó dues: la de jugadors i públic en la victòria -ràpida, neta i contundent, com una feina del Senyor Llop de la pel.li d'en Tarantino-, i l'altra, la presidenta de la Comunidad i superamiga dels toros, Esperanza Aguirre, que per variar va decidir sortir a xupar càmera, en aquesta magnífica ocasió al costat del president del Club, Florentino el del Talonario. En la prèvia del partit, un aficionat madridista deia als micròfons de RAC1 que "como en Europa no hay villarato", doncs que guanyarien segur, i va dir també això altre, sobre el pròxim partit del Barça a la mateixa eliminatòria: "Equipo extranjero por equipo extranjero, prefiero que gane el Stuttgart"... Clar que sí, mindundi: tu sí que ho tens clar, i no com altres...!! Va passar, però, que precisament perquè "a Europa no hi ha villarato" (que a Espanya rima amb "liderato"), el Real Madrid va haver de lluitar onze contra onze, i aquell equipet que a la primera part semblava més mort que viu i que semblava un gatet, a la segona es va despertar i va resultar que era un gros lleó i va jugar com un equipàs, i l'esgarrapada va ser descomunal: un gol a la porta de l'imbatible Casillas, que podrien haver sigut més i que, sumat al solitari gol local de l'anada a Lió, deixa novament l'equip del Villarat a la cuneta, descompuesto y sin novia, i amb un trist liderat a la lliga que li pot durar tota la resta de campionat, segurament patint molt, amb el Barça estalonant-lo, o qui sap si només fins diumenge que ve... Allò que tenim clar és que d'aquí endavant (i compte, a veure què passa a la final del Bernabeu: qui la jugarà i qui acabarà guanyant-la...!) la barcelonitis de la Casa Blanca madrilenya pot ser realment de campionat.  Si Catalunya fos com Suïssa, un país lliure, plurilingüe, cantonal -o veguerial, tant és-, i sobretot major d'edat i per tant constituït en Estat, i no pas una autonomia tutelada, dependent, vigilada, suspecta, emmordassada, explotada i embridada, i si a més tingués la fal·lera que tenen els suïssos pels referèndums populars (l'últim d'ells, sobre els minarets, amb les recues diplomàtiques, diguéssim, que tothom sap), podria convocar-ne un ara mateix (sense haver de sentir el vade retro, Satanàs! usual per part del nostre paternal Estat castanyol) sobre un tema que la meganevada de dilluns ha posat de màxima actualitat: les autopistes catalanes de gestió privada, que havien de ser objecte de rescat (santa paraula!) pels governs d'esquerres, segons que deien i redeien aquests quan encara no havien deixat de ser oposició d'esquerres al nostre Parlament. Variant en la proposta, o en el propòsit, tradicional de l'esquerra de rescatar els peatges (de les grapes dels grups privats que tenen la concessió -governamental!- de les autorutes), la pregunta podria ser formulada com segueix: —¿Estaria vostè d'acord que el Govern de Catalunya, després d'assumir el control de les autopistes, continués cobrant peatge als usuaris amb la finalitat de destinar els diners recaptats al manteniment de les mateixes autopistes i de la resta de carreteres de la xarxa viària del país? —¿Estaría Usted de acuerdo en que el Gobierno de Cataluña, después de asumir el control de las autopistas, continuara cobrando peaje a los usuarios con el fin de destinar el dinero recaudado al mantenimiento de las propias autopistas y del resto de carreteras de la red viaria del país?  Aquest és el tercer dia seguit que porto Josep Pla Casadevall a les planes d'aquest blog, a través de l'imperdible llibre de l'Enric Vila sobre el personatge. I ho he fet perquè hi han confluït dos factors, com són l'admiració -en més d'un sentit- que m'inspira l'escriptor i la fascinació per la persona, en múltiples facetes, però en aquest cas concret per la figura de l'escriptor català que li va tocar el rebre de valent, com ensenyen les planes citades del llibre de Vila (la pressió que "durant la dictadura de Franco esdevé gairebé mortal per al país" i sense la qual "no s'entén ni la vida de Pla ni la seva obra"), i això malgrat la llegenda que el feia passar per un espia -un espion- de Franco a Marsella, parbleu!, i que una certa progressia del país va creure's a ulls clucs i fins va ajudar a divulgar-la... Certs batecs desagradables del present (el menyspreu irritat per les consultes sobiranistes, el surrealista villarato, o l'últim, la pensada de la presidenta madrilenya Aguirre de tramitar la declaració com a "bé d'interès cultural" de la "fiesta" dels toros, amb la clara intenció de contrarestar la tramitació de la ILP al Parlament de Catalunya que pretén prohibir-la al Principat...) ens vénen a recordar que la Pressió no cessa, que allà baix no afluixen en la seva persistència cega (tan cega, que no veuen que cada dia que passa ens separa una mica més, fins que acabarà allunyant-nos definitivament, de pura fatiga). Llegint i rellegint Pla, sense pressa però gairebé sense pausa, alguns volums de la seva Obra Completa, que sempre va bé tenir-ne un o altre a l'abast de la mà, a casa, passo per sobre del de Humor, candor..., un llibre compost de capítols breus, que es poden assaborir com gotets de moscatell, on Pla repassa, amb la seva ironia més refinada, els aspectes comuns de la cronologia vital d'una persona, de tots nosaltres: el naixement, la infància, la inefable joventut... i anar pujant. Cap al final del llibre para l'atenció en l'Odi ("L'escala de l'odi", pàg. 449), on avisa: "Un home que aspira a passar a la història és, en principi, sempre perillós", i afirma que l'aparició de Hitler a Europa, en ple segle XX, va tirar a terra "tot un embadocament cívic, progressiu, optimista i cultural" que atribuïa un fons d'humanitat "als polítics d'una certa capacitat de navegació". Més avall parla de la irrupció al capdavall decebedora del "polític jove, fascinador de senyoretes -era anomenat "el bell Adolf", "der schöne Adolf"- i de criatures de bolquers, allargant l'edat de les criatures de bolquers als seus autèntics límits". Una fantasmada impressionant tanmateix basada pel mateix Hitler i per la seva camarilla en les conjuncions astrològiques, que havien de ser sempre, això sí, forçosament favorables, essent ell qui era: "Suposar que l'horòscop de Hitler pogués deixar d'ésser el d'un vencedor en tots els camps de la pau i de la guerra no tindria sentit. L'horòscop d'ell i, naturalment, el dels seus amics. La victòria era tan infal·lible, en aquest món de fantasmes incerts, com la gravitació universal". Pla parla del dictador alemany, però no costa gaire traçar paral·lelismes amb el dictador galaico-castellà de talla inferior però de semblant mala llet que va campar pels seus dominis ibèrics durant quasi 40 anys i que es va fer nomenar "Caudillo de España por la gracia de Dios"... 16 d'agost «Dinar amb X. Em demana com tinc el llibre, i em diu: —No sé si t'ho he explicat mai però, ja fa anys, vaig anar a veure Josep Vergés per un negoci. Vam parlar de Pla, esclar, i em va explicar una cosa que aleshores em va sorprendre. Em va dir que, el 1939, quan li va oferir les col·laboracions a Destino, Pla les va acceptar a contracor. Em va assegurar que les va agafar perquè anava amb una mà al davant i l'altra al darrera, però que n'hauria volgut prescindir. A tu què et sembla? »Fa uns mesos hauria dubtat, avui em sembla tan obvi... »Suposo que quan Pla deia que el principal tret del seu caràcter era la modèstia, es referia a això; era un home que mai oblidava fins a quin punt havia passat per l'aro. L'altre dia llegia una frase de l'Umbral: "Yo siempre había escrito que Pla es un escritor sin género, como Saint-Simon, como Montaigne, como sus maestros. Hoy pienso que su género literario era Cataluña". »És evident que la ferida que determina la seva literatura -aquella ferida en la qual Pla diu que cal furgar per escriure- era aquesta. Després la majoria de planians t'expliquen, amb cara d'intel·lectual preocupat pel futur de la humanitat, qualsevol sopar de duro per justificar la seva obra. Apel·len a la Segona Guerra Mundial, a Hitler, al segle de la "megamort", parlen de Nietzsche, dels moralistes francesos, del segle XVII, del constitucionalisme espanyol; de qualsevol cosa per no aprofundir en el gran tabú: que el Pla moralista es forja gràcies a la repressió castellana.  10 d'agost «El Xavier m'ha passat un article sobre Pla, publicat en una revista madrilenya de poca circulació, que m'ha deixat molt divertit. O sigui que només he explicat obvietats, en aquest llibre! [*] Molt bé, molt bé. De fet ja m'ho pensava, però quin remei: després de 40 anys de política franca d'extermini, la continuació del suplici ha consistit, en les últimes tres dècades, a esgotar-nos amb discussions bizantines. »Resulta que la feinada que m'ha costat expressar el fons antiespanyol de l'obra planiana, la meva insistència a remarcar l'esforç delicadíssim, d'ambigüitat i contenció, que Pla va fer per donar una forma constructiva a la seva condició de català ja l'havia fet Luis María Linde en un article a la Revista de Libros. »Que Linde sigui economista s'explica molt bé en un país on els intel·lectuals es dediquen a justificar el sou davant les institucions. Ho dic perquè l'article és magnífic —tot i estar escrit amb aquesta sorprenent manca de remordiments que caracteritza els castellans. El títol també està bé: "Josep Pla, Cataluña y España, o el guardián de las ruinas". »Linde comença recordant que ningú no s'ha preocupat mai de l'evolució dels sentiments de Pla sobre Espanya, tot i el pes que tenen en la seva obra. Diu que, malgrat totes les decepcions que li va donar el catalanisme, Pla no va modificar mai, "o apenas, sus sentimientos e ideas sobre España, Castilla y los castellanos, ni quebrantó o diluyó su muy radical nacionalismo catalán".  «La nova Comissió Europea va rebre ahir el suport majoritari del
Parlament Europeu després d'un últim i animat debat ple de crítiques
contra el seu president, Jose Manuel Durão Barroso, i el seu equip,
fins i tot per part dels eurodiputats que van votar-hi favorablement.
Amb 488 vots a favor, 137 en contra i 72 abstencions, la CE comença
avui el seu mandat de cinc anys, que tot indica que seran molt durs per a la Comissió».[Agència EFE] El debat d'ahir va deixar clar que a Barroso i a la nova Comissió no els esperen cinc anys fàcils davant uns eurodiputats disposats a utilitzar el poder que els dóna el nou Tractat de Lisboa i descontents amb el baix perfil dels comissaris. Barroso va demanar clemència i optimisme: «Fugim del glamur intel·lectual del pessimisme i la denigració constant de la UE que està fent tant de mal a la imatge d'Europa», va dir, després de reconèixer els límits de la influència comunitària. «Compta la UE en el món? La resposta és que sí. Però compta la UE tant com hauria de fer-ho? La resposta és que encara no», va assegurar Barroso. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços1.TRADUCTORS / TRANSLATORS
2.EL TEMPS
ADRECES PISTONUDES
DE MINUS
EN CAMPANYA
MITJANS/ESTRIS
RECURSOS VARIS I DIVERSOS
SOLIDARITAT/COOPERACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
