La Nación de la Negación ha dit que no, per variar. I en dos fronts: després que dilluns una jutgessa de Barcelona (de Barcelona, España) va prohibir (prohibir, sí) la divulgació del lema "Una nació, una selecció" pel fet, segons ella punible (basant-se en una llei franquista encara en vigor), que té "contingut polític"(quan tardaran a prohibir les pancartes a les manifestacions?, i les mateixes manifestacions?...), ahir se'ns feia saber que un tribunal de París enviava al cel de les oques l'aspiració de la Federació Catalana de Rugbi de ser readmesa a la Federació internacional corresponent, la FIRA-AER. Readmesa, sí, ja que la catalana, nascuda el 1924, havia ajudat a fundar la FIRA el 1934 a París, amb dotze federacions més d'altres països, i n'havia format part fins al 1941, any en què el govern suplantador franquista va liquidar-la, juntament amb la resta de federacions esportives catalanes. Així anem: els espanyols tots units, trescant per tots els camins transitables que els portin a Roma, a la seva Roma, que és dir NO a qualsevol pretensió d'autonomia / autodeterminació / independència de les seves colònies: "NO, NO, NO, no se moverán!". (Amb una nova variant: ara pretenen cobrar, via judicial, per "danys i perjudicis", atenció!, cada vegada que des d'aquí algú gosa portar-los la contrària..., com han fet en el cas de París, pastelejant en aquest sentit amb una demanda prèvia a la sentència). I els catalans, mentrestant, tan subtils, tan exquisits, tan carregats de raons com de collons, jugant cadascú pel seu compte en lloc de fer-ho en equip com caldria, ens deixem fer gols per sota les cames, de la manera més ridícula i patètica, sovint. A veure quants segles tardarem a aprendre'n...
Això deia ahir sobre aquesta qüestió en Toni Romero, en un article rodó a El 9 Esportiu: "A cada bugada perdem un llençol, i no ens n'adonem. Que no ho veieu, catalans espoliats fiscalment, empobrits per una crisi que ens maltracta més que a cap altre territori peninsular, que Sony, Nissan i tants altres se'n foten a la cara del president de Catalunya per la senzilla raó que no el consideren president de res? El mateix president de la Generalitat d'un partit que ara votarà els pressupostos de l'Estat en nom d'una última fugida que si li surt bé li mig salvarà els mobles però que si acaba en un altre filibusterisme del govern amic trinxarà per sempre la credibilitat del Govern català, clavarà un punyal a la flonja autoestima col·lectiva que tenim com a poble i alimentarà més l'autoodi professat per capes cada dia més àmplies d'habitants de Catalunya. Sí, habitants i no ciutadans del poble català, perquè per ser ciutadà s'ha de tenir la voluntat d'exercir-ne.
El dominical Presència porta en l'edició d'aquesta setmana un article insòlit, d'un periodista criticant determinats tics, determinades conductes de la gent de la professió; fent autocrítica, doncs. L'article, titulat "Els intocables", el firma Carles Ribera, i parla de la rebolcada recent que va rebre de part de bona part del gremi un acadèmic de l'Institut d'Estudis Catalans després que es va atrevir a insinuar, o a dir obertament, tant se val, que el nivell lingüístic del periodisme català i que s'expressa en català és tirant a baix, i que les prestacions professionals, des d'aquest punt de vista, deixen molt a desitjar, i que això s'hauria de corregir amb una mica de disciplina. A banda d'altres reaccions irades, a la mateixa premsa, aquell mateix dia al vespre o l'endemà vaig sentir com el posava sota les potes del seu verb serè i pausat, dit amb aquell to intimista tan plaent que aquella nit va semblar-me cruel, en Joan Oller, ruixant-lo amb aigua beneita -vade retro, Satanàs!- durant l'homilia amb què tanca l'informatiu de la nit que condueix l'altre Joan, en Barril, a Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, que es va crear, entre altres raons, per ajudar a preservar la llengua pròpia de Catalunya. "Crucifiquem alcaldes, consellers i ministres, i jugadors i entrenadors, quan n'erren alguna, per petita que sigui, i critiquem sense pietat les pífies de jutges, policies, metges i bombers, exigint caps, càstigs exemplars, destitucions i depuracions de responsabilitats. Massacrem obres de teatre, pel·lícules i llibres de vegades, simplement, perquè no són del nostre gust; o sovint, més simplement encara, perquè els actors, directors, músics o literats no ens acaben de caure bé. Ens erigim per sobre del bé i del mal a l'hora de valorar la feina dels altres, i tenim tot el dret a fer-ho perquè, de tant en tant, fins i tot l'encertem. Això sí, pobre del que ens critiqui a nosaltres! Encara que digui veritats, com l'incaut filòleg de l'Institut d'Estudis Catalans Joan Martí, al qual, havent constatat les nostres mancances, se li va acudir proposar mesures disciplinàries per als periodistes que no sapiguem utilitzar la nostra principal eina de treball: la llengua.
Els qui vam néixer l'any 1954 aquest any en fem 54. Una bonica coincidència numèrica. Però encara m'agrada més la que he sabut pel diari d'avui: que el dia 27, dissabte passat, era l'aniversari 150è del naixement de Joaquim Ruyra i Oms, el genial escriptor blanenc a qui dec algunes de les millors bones estones que he passat llegint obres en la nostra llengua, que ell va ajudar a dignificar, per cert, i molt: decisivament, pel que diuen els que en saben. En dóna fe en el diari l'Eva Vázquez, amb un article molt salat (i mai més ben dit) a les planes de cultura, i que comença així: "Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda, i va acabar de rematar l'Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l'escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s'atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d'ordir un tal energumen". I més avall, en un to ja més decididament reivindicatiu, continua així la cronista gironina: "És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l'idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d'acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l'expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l'esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l'entusiasme i al plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional".
De tant en tant topes, llegint papers aquí i allà, articles d'opinió que quan arribes al final t'han produït dos efectes: d'una banda voldries que fossin més llargs, per poder allargar el plaer de llegir-los, i maleeixes l'espai intraspassable que tenen assignat dins la maquetació de la publicació que els ha tret a la llum; i el segon efecte és d'afecte, d'empatia, i de reconeixement envers l'autor, per la feina prèvia de tenir ordenades les seves idees, per haver-les exposat ordenadament i per haver posat ordre així de retruc a les teves, que potser eren compartides, però potser també de manera confusa, sense formular: si el tinguessis a davant probablement el primer impuls seria de dir-li "Quant us dec, mestre?", o de pagar-li un cafè, si més no; però com que no es dóna el cas, o ho fa rarament, l'impuls queda en un agraïment silenciós, mut, però sincer. Em va passar aquest dia, 13 del present mes, amb un article d'Enric Ramionet aparegut a la contra del diari gironí El Punt (que és el que tinc més proper, en més d'un sentit) i que comença així: "Diuen que aquest any hem commemorat la derrota sota la bandera de la perplexitat" [*] , marcant d'entrada una higiènica distància respecte al tòpic de moda. Amb el títol de "Modernitats patriòtiques", l'articulista plasma en alta resolució, al meu parer, una instantània de l'estat actual d'aquests dos vasos comunicants que són Catalunya i Espanya, que quan un puja l'altre baixa i no hi ha manera que trobin mai l'equilibri, i tampoc el trobaran mai, amb tota probabilitat, precisament per causa de les pèssimes comunicacions entre l'una i l'altra, sempre viciades per tota mena de prejudicis (que des d'ara, compte, poden tranquil·lament viatjar amunt i avall a tota velocitat a través del TGV Madrid-Barcelona, que per començar -malament- es fa dir AVE...). Un puja i l'altre baixa: "És una lògica inquietant i inevitable", diu Ramionet, "una llei pendular que, ara que els ànims de la tribu espanyola campen desinhibits, sembla haver-se perfeccionat i que més que en un cercle ens endinsa en una espiral viciosa que, per exemple, als fòrums d'internet desencadena dia rere dia espectaculars focs artificials. Individualment o col·lectivament, tenir l'autoestima baixa és molt més torbador que tenir-la excessivament alta, però és menys ridícul". ¿Esteu pensant en el xou de nonacionalisme exacerbat exhibit per carrers i places espanyoles després de la victòria de la selecció espanyolíssima de futbol en l'últim Campionat d'Europa? Jo també. Però prosseguim, que ara ve la part més sucosa del text, beneficiosa com un antídot:
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
