Un cop extingits els plors elegíacs i les valoracions condescendents després de la mort d'un dels dos gallecs que més han contribuït els últims tres quarts de segle a glorificar l'Espanya castellana, feixista, uniforme, radial i radical, intolerant, monolingüe i lingüicida, ampul·losa, fàtua i grandiloqüent, agressiva i incapaç de cap mena d'autocrítica, de la mínima objectivitat i de cap ombra de penediment, crec arribat el moment de portar a aquestes planes unes ratlles de contrapès, per desintoxicar una mica l'ambient de tanta mirada comprensiva envers els mèrits d'aquest personatge tenebrós, el més important dels quals va ser, com deia Lluís Llach a VilaWeb, "transformar la dreta casernària espanyola en una dreta cavernícola espanyola". Una dreta, efectivament, que pedala amb el mateix pinyó fix que van instal·lar en el seu mecanisme mental aquell parell de gallets sinistres, que no té parió enlloc més d'Europa, que té els nassos d'exportar la seva repressió nacionalista allà on veu un nou país independent que pugui servir de mirall per a bascos i catalans (i gallecs), i que té (sobretot amb Catalunya) la mateixa mania persecutòria i repressora del temps de la Inquisició, però actualitzada dia a dia, dia sí, dia també. Una de les opinions recollides més contundents, a l'hora de posar les coses a lloc, m'ha semblat la que expressava Lluís Muntada al diari de dissabte passat:
«Arran de la mort de Manuel Fraga Iribarne s'ha tornat a evidenciar l'activitat d'aquells subtils i vells moviments destinats a conservar la paràlisi. Fraga ha estat lloat per la ultradreta. Ha estat acomiadat amb un to lacrimogen per aquell segment que, potser per peresa, encara és designat amb el nom de “dreta civilitzada”. Ha estat legitimat pels que imposen la lectura pietosa de la Transició com un dels moments zen de la nostra història contemporània, cosificació de la tesi leibniziana del “millor dels mons possibles”. Ha estat reivindicat pel patriotisme d'una esquerra incapaç de rebutjar les seves pròpies ics: “Tenía el estado en la cabeza”, diu Felipe González en reconeixement a Fraga. Ha estat ponderat per aquell periodisme falsament tou, que, lluny de subratllar la continuïtat natural entre dos dictadors, va presentar només com una anècdota pintoresca l'abraçada entre Fraga i Fidel Castro. Part de la biografia de Fraga ha estat amputada per aquells sectors que només consignen el seu perfil com a polític de l'era democràtica, com a fundador del PP i com a president de Galícia.
Article de Salvador Cardús al diari Ara de dimarts passat, dia 8 de novembre:
«No sóc
separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs
polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar
atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes.
Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de
l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix
pla moral colonitzadors i colonitzats... Segona, perquè atribueix als
separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de
l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè
posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble
de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia
en un món interdependent.
...
Escric això sense que se sàpiga encara exactament si va ser un nadó de la Xina, de les Filipines o de l'Índia (tres països entre els més populosos del món, nogensmenys), però es veu que dilluns va venir al món la persona humana que fa set mil milions: 7.000.000.000, una xifra que impressiona i que fa pensar (vegeu les esborronadores xifres del vídeo de National Geographic). Fa pensar, per exemple, si significa que fem les coses bé (l'èxit de l'espècie seria incontestable) o si les fem malament (la nostra meravellosa espècie podria morir d'èxit). I fa pensar sobretot si no comencem a ser massa gent, i si el planeta té prou capacitat física i prou capacitat alimentària per sostenir-nos a tots, i fer-ho sense que ell, el planeta, quedi desnerit per l'esforç i sense possibilitat de recuperar-se. Aquests dies hem vist múltiples referències a les negres previsions de Thomas R Malthus (1776-1834), segons les quals la humanitat, creixent en progressió geomètrica, es quedaria un dia o altre sense recursos, ja que aquests augmentaven, constatava el demògraf anglès, en progressió aritmètica, i la resultant d'aquesta combinació no podia ser altra, segons ell, que l'extinció de l'espècie humana. Atès que aquesta tendència només es podia invertir, calculava Malthus, si es mantenien les taxes de mortalitat altes i si disminuïen les de natalitat, i atès que el modern progrés de la medicina i de les condicions sociosanitàries (i també la permanència dels trets socioculturals, en determinats col·lectius humans, que afavoreixen com antany les famílies nombroses) han desactivat el potencial d'aquests dos factors, tenim un panorama que més aviat dóna arguments als pessimistes, oi més en un món global capaç de ficar-se en bardisses com la d'aquesta crisi d'ara de dimensions també globals, amb tot allò que significa en relació amb la mena de societat mundial que hem creat, o que han creat per nosaltres.
Hi ha tanmateix un altre vaticini, ben curiós, sobre aquest món futur ple de gent fins a la bandera, segons la projectivitat que n'han fet els analistes aquest cap de setmana de rècord. Em refereixo a la teoria de "l'Anti-Adam" que explicava Josep M de Sagarra (autor pel qual sento una flaca, com ja deveu saber alguns dels il·lustres visitants d'aquest blog) a la revista Mirador fa gairebé vuitanta anys (2 de febrer de 1933), quan el planeta era habitat per dos mil milions de persones!, menys d'una tercera part que en el nostre temps... L'article del mestre Sagarra fa així:
«Al món tothom sap que hi ha crisi; crisi de treball i crisi d'aliments; cada dia sentiu parlar que a Alemanya sobren vint milions d'homes, que a Itàlia en sobren tants milions, que tal Estat ha d'incloure en el pressupost unes quantitats astronòmiques per satisfer les primeres necessitats dels sense feina. Hi ha qui veu que una guerra és una excel·lent solució per a aquests casos d'excés de carn humana. Les teories més cafres tenen partidaris pel que es presenti, i respecte a la crisi econòmica del món se'n senten de totes. ...
Fa uns dies parlava aquí d'un descobriment, d'un llibre que pensava endur-me'n a la tauleta de nit per anar-lo assaborint a glops com un licor de poma. Doncs bé, ja tinc el llibre, La melancolia dels oficials, i a més dedicat pel seu autor, Joan Daniel Bezsonoff, tot un personatge a qui vaig tenir el plaer d'escoltar dilluns passat al vespre a la Llibreria 22 de Girona, en una tertúlia molt salada que va mantenir amb els presents (pocs però selectes!) després de la presentació de l'obra i del seu autor a càrrec de l'amic Xavier Cortadellas. A la xerrada es va parlar una mica de tot, sobretot d'aquest cadàver a l'armari que té França amb la guerra de la independència d'Algèria, i que és el fil que cus bona part de la producció literària de Bezsonoff; en aquest sentit, el novel·lista de Perpinyà va remarcar com poden resultar de productius, des del punt de vista literari, els conflictes, i particularment els conflictes bèl·lics. Llec com sóc, però, en l'obra escrita de Bezsonoff, em limitaré a fixar l'atenció en un parell de detalls menors, i tanmateix interessants, que van sortir en la conversa al voltant de la realitat de la Catalunya del Nord, que és on viu. Un d'ells és el mateix topònim, que Cortadellas va suggerir –com l'hi havien suggerit a ell, va dir– que potser haurem de començar a pensar a canviar-lo pel de "el nord de Catalunya", simplement, com a símptoma, o símbol, d'una Catalunya que malgrat tot –i això que és un tot enorme!– mai ha deixat de ser. I l'altre és la constatació –no sé si dir-ne curiositat antropològica– feta pel mateix novel·lista en relació amb la llengua dels avis de l'àmbit familiar de Nils: quan ell era xic, va explicar, la gent d'aquell rodal estava convençuda que allà parlaven el català més genuí del país, i que els catalans de les Alberes cap avall en gastaven un que feia pena, mentre que ara tenen una consciència més aviat esmorteïda de la seva parla, com si hagués perdut valor als seus propis ulls. Deu ser que la història no passa pas en va, per a bé i per a mal; però per això mateix toca esperar que la història acabi posant com més aviat millor les coses al seu lloc, ben endreçades. Dit això, cedeixo la paraula a Xavier Cortadellas, que va fer una dissertació completa, amena i imperdible del llibre i les seves circumstàncies, un llibre no pas gaire extens que, com diu un altre lletraferit, Luis Soravilla, fa allò tan difícil de dir molt amb poc:
«Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a
Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel
Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són
més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un
país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem
classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho
dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són
també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel
d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per
Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs
del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria. »Bezsonoff
començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de
La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit
la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi
havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que
gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat
l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu
parlar a De feux mal éteints, 'Focs mal apagats', que és d’on Joan-Daniel
Bezsonoff treu la cita. »Joan-Daniel Bezsonoff seria també un
foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el
primer de no tenir cap ganes que això passi. ...
12 d'octubre, "Festa" de la Cosa Aquella. Un any més haurem de suportar la senyora Espanya, maquillada com una puta vella, refocilándose amb les velles glòries passades i amb les misèrrimes i pansides glòries presents. "España es un gran país", deia encara l'altre dia un JL Rodríguez Zapatero decadent i en retirada amb la cua entre cames... Sí, i tant: un gran país de llauna enganxat permanentment a la sonda alimentària de la solidaritat forçosa dels seus espanyols a la força, i expel·lint per la boca, per la seva mateixa boca xucladora, les mentides que calguin per mantenir dret el mite, i sobretot el negoci. En el documental Colom i la Casa Reial Catalana [vegeu-ne vídeo extracte a la plana següent], un dels que hi participen, l'investigador Jordi Bilbeny, conegut pels seus treballs sobre els orígens catalans de l'almirall Cristòfor Colom, parla d'un episodi més de censura, en el cas d'aquest enigmàtic personatge. Però aquesta línia d'investigació en particular, de Bilbeny i d'altres columbistes, forma part de la feina necessària per descobrir com més millor de la gran muntanya de mentides, enganys i tergiversacions que s'han propalat des de Castella per fer passar per verídica una història falsejada sense escrúpols i amb més o menys traça –de vegades ben poca– i per fer creure –sobretot als espanyols castellans, per entendre'ns– que la nació catalana i els homes que la van conformar és un invent sense arrels històriques difós pels dimonis peluts que ells en diuen, per a més sarcasme, los nacionalistas. Que en el cas concret de l'almirall Colom (ciutadà genovès, segons les cròniques que ens van vendre quan ens ensenyaven la seva Historia de España) hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen es fa cada cop més evident, a mesura que els investigadors catalans van traient la pols als lligalls amagats. Però això ja ho deia al principi del segle passat un columbista que no era pas català, sinó peruà, que es deia Luis Ulloa i que va ser el primer a parlar de les arrels catalanes de Cristòfor Colom. En podeu veure la seva biografia aquí, però permeteu-me que copiï unes ratlles sobre l'historiador peruà escrites pel gran Josep Maria de Sagarra (ara que, a més, està d'actualitat pel recent cinquantenari de la seva mort, esdevinguda el 27 de setembre de 1961, curiosament el mateix dia en què va néixer, 92 anys abans, Luis Ulloa, el 1869). En un dels seus nombrosos articles imperdibles per a la revista Mirador, JM de Sagarra deia això:
«He vist, i tinc de confessar que amb una gran tristesa, el fet que la subscripció pels treballs del senyor Ulloa està bastant encallada. (...) Nosaltres vivim en un país que, si fa no fa, en aquest punt és com els altres països, però que aquí, per una pila de raons que tothom sap, valdria la pena que el nostre país fos una mica diferent dels altres. (...) Ara, amb la subscripció d'homenatge i agraïment al senyor Ulloa passa un cas més trist. »Imagineu-vos la importància extraordinària que té pel nostre país el fet de poder demostrar que l'home que va descobrir les Amèriques era un català com nosaltres, fill de pare i mare catalans. Tothom sap, i això no cal dir-ho, que els països són grans moralment per la grandesa de llurs fills. Que un home genial i excepcional dóna una qualitat de glòria inesborrable a la seva terra. Imagineu la importància que té per a la història del món el descobriment de les Amèriques, i ara imagineu que aquesta aventura lluminosa va ésser realitzada per un català, i que això se'ns presenta com una veritat nova, com una troballa fresca, que fa trontollar totes les històries oficials. I, després que aquesta veritat sigui absolutament demostrada, imagineu el guany enorme que en rep el nostre país davant de tot el món. ...
Qui desconeix la història corre el risc de repetir-la, va dir algú, i en aquesta idea insisteix Víctor Alexandre en un article recent a ElSingularDigital.cat. "Porten l'abolutisme a la sang, i qualsevol intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla". O amb qui només crida, podria dir perfectament la frase destacada del seu enraonat escrit ("Sis segles d'odi contra Catalunya"). Cada dia que passa és una repetició de la jugada, de manera que la sensació de déja vu està arribant a uns nivells de fatiga i d'enuig insuportables (és una sensació personal, però de més en més compartida). Són com les mosques d'aquest temps de tardor, insistents i pesades, que desafien estúpidament la irritació de les seves víctimes humanes, i al capdavall la plantofada que acabi esclafant-les. Per què insisteixen tant? Com és que mai no es desanimen? ¿Per què ha de ser sinó perquè allò que s'ha proposat el neofranquisme espanyol (de manera suïcida, ja s'ho trobaran) és aniquilar, amb els seus atacs obsessius, el País Català sencer, com diu el mateix Alexandre en un altre dels seus excel·lents articles ("No ataquen la llengua, ataquen la Nació")? Cal no perdre-ho de vista, per no perdre la perspectiva de l'autèntic problema que tenim amb els nostres inaguantables veïns de Península. He esmentat dos articles d'Alexandre, però en transcric a continuació, per si no n'hi havia prou, un tercer amb un pes argumental no menys contundent, però encara més il·lustratiu:
«La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè
aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa
indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la
raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la
en l'àmbit de l'ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i
merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant
les demandes de normalització del català en tots els camps de la
societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal
deixar-ho tot com està perquè el requisit d'incloure "com a mínim" la
llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l'espanyol seria
dictatorial. Imposar l'ús de l'espanyol als Països Catalans no és
dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí
que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són
recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les
prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu.
»Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF]
de disposicions impositives de l'espanyol a casa nostra. En va recollir
cinc-centes, però n'hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia
prop d'un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que
se'l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de
trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular
amb més facilitat.
Ha aparegut finalment en públic l'últim llibre de l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m'han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d'El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit. En les circumstàncies que dic hauríem d'incloure-hi la recent desaparició d'una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l'escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l'11 de Setembre. Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l'Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n'apunto l'enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids). Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l'actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i "compromís cívic". És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s'acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou. D'altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m'ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l'illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d'aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les "nostres" últimes possessions colonials, els catalans, els d'aquí i els d'allà; amb quina mena d'implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d'espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies. ____
«He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff,
un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius.
Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un
excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a
l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament
irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament
sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest
catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt
d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a
uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents
socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari
català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb
personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que
protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars
destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint
llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats
de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare
m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on “hi apareixien
endiumenjats els mots de cada dia”. ...
En aquests temps de frenada de burro, per no dir de reculada general, en què tots plegats ens veiem obligats a l'estretor i a la grisor per poder pagar les alegries infantils i desenfrenades dels caimans de l'economia desbocada i de la política contemplativa que li fa de maria, de tant en tant –però més sovint del que dictaria la lògica, per sort– apareix algú que neda contra corrent i és capaç de crear, produir i manifestar-se amb un talent i unes ganes desconcertants, i amb un entusiasme encomanadís. (Com el Barça mateix –fent un paral·lelisme palmari–, ficat de ple en la creació de "la simfonia més perfecta" a base de meravelloses gestes i proeses, i això en un univers futbolístic on abunden els equips resultadistes, mediocres, violents i destralers). S'acaba de produir un d'aquests miracles amb un personatge proper (en tots els sentits), el cantautor (no sé si la paraula encara és vigent) Toni Beiro, que té disc inèdit per presentar en públic, i ho farà aquest divendres a Figueres, en el marc del festival Acústica. "Són temps durs per a un romàntic de la música", manifesta el cantant olotí a Xavier Castillón, en la crònica que aquest ha escrit a El Punt Avui d'aquest dimecres, i que reprodueixo tot seguit: «Utopías coloristas (Vicious Records) és el tercer disc de Toni Beiro (Olot, 1974), que prèviament havia publicat Indomable (2006) i Hijos de un mundo hostil (2008). La seva discografia es completa amb la maqueta Por narices (2003) i el recopilatori El Búho Real
(2005), juntament amb Pitingo, Vanesa Martín i altres joves talents. En
el seu currículum també destaquen la gira que va fer com a teloner
d'Antonio Orozco (2004) o la col·laboració que ha portat a terme durant
tot aquest estiu en el programa de Ràdio 4 Directe 4.0, dirigit i presentat per Xantal Llavina.
»Des
que va formar el seu primer grup, amb només 6 anys, Toni Beiro ha
tingut l'oportunitat de conèixer detalladament el món de la música des
de tots els angles possibles. Per a Beiro, la música no és una afició,
ni un divertimento, sinó un ofici, una forma de vida i gairebé
una religió. “He dedicat gairebé tres anys de la meva vida a fer aquest
disc, des de la composició de les cançons, el procés d'enregistrament,
la recerca d'una discogràfica que volgués editar-lo...” Gravat i mesclat
als estudis Sound Club de Salt per Lluís Costa, excepte algunes
guitarres acústiques i veus enregistrades per Jordi Carles, el disc
inclou deu cançons, repartides en dues parts iguals i ben delimitades,
una elèctrica i una altra acústica, aquesta última només amb guitarra i
veu. Aquesta part acústica és un petit autohomenatge, concretament a la
seva primera maqueta, Por narices, que també tenia una portada semblant a la d'Utopías coloristas, dissenyada com l'interior del llibret del CD, il·lustrat amb petits dibuixos, per Sakura (Sílvia Sidera).
Spaniards insult the Catalans in NYC during the World Police & Fire Games
From August 26 to September 5, New York holds the 2011 World Police & Fire Games
(WPFG),—the second largest multi-sport event in the world, surpassed
only by the Summer Olympics—with the participation of police and
firefighters teams from all over the world.
During one of the events, the Catalan team built a human castle—a
Catalan tradition recently recognized as inmaterial world heritage—and
raised the Catalan flag that symbolizes self-determination and
independence, while the Spaniards in the event started shouting,
whistling and insulting the Catalans, as seen in the following video.
This is not an isolated event. A couple of days ago, for instance, Cesc
Fàbregas, player of F.C. Barcelona, celebrated the winning of the
European Super Cup with the same type of flag. Some Spanish TVs made a
big deal out of it and falsely said that the flag is not legal. In
Twitter, the hashtag #CescMuerte (Cesc Death) became Trending Topic in
Spain.
Mentre esperem les miraculoses receptes del candidat socialista per posar fi a l'atur en un plis-plas, mentre ens asseiem a contemplar si el PPSOE té els pebrots de tirar endavant la reforma de la (fins ara) immutable, inamovible, intocable, inviolable, immarcescible i immaculada Constitución EspaÑola per poder imposar el mític "sostre de despesa" a totes -todas, he dicho!- les administracions públiques de l'Estat (amb la qual reforma no pendrà mal ni Catalunya ni el minvant estat del benestar, sinó tots dos alhora), i mentre restem ansiosos per veure si la ministressa d'Economia aplica o no aplica el terrífic "impost per a les grans fortunes" (i veure de passada si aplica també, ella o el ministre successor seu del PPSOE, el famós "sostre de despesa" a la pantagruèlica mossegada del lleó que Hisenda practica al PIB del País Català en concepte de "solidaritat obligatòria" cap a l'Espanya pobrissona); i sobretot, mentre esperem que algun economista ens expliqui d'una remaleïda vegada, ara que ens ensenyen tants de tecnicismes i les corresponents expressions i tants sopars de duro, què collons són exactament "els mercats", qui són "els mercaders" que hi ha al darrera, i d'on han sortit i surten els uns i els altres, i per què (per quin mecanisme, vull dir) són tan immensament importants..., mentre tot això no passa i no es duen a la pràctica aquestes grans línies d'actuació apuntades, de tant en tant ens és permès de llegir, esparses aquí i allà, unes petites línies de reflexió que, ves per on, produeixen si més no el benefactor efecte dels pensaments ben trobats i que això no obstant toquen, amb tots els matisos que siguin del cas, de peus a terra:
«Ja fa temps que s'ha acabat la disbauxa. Dia sí, dia també, ens
expliquen que hem estat molts anys vivint per sobre de les nostres
possibilitats, i que ara toca ajustar-nos el cinturó. Aleshores congelem
les pensions, tanquem sales d'operacions, suspenem obres públiques,
eliminem ambulàncies, retallem en educació i serveis socials en general.
Ara bé, i la despesa militar? No és a l'agenda de cap partit? Ja puc
entendre que no en parlin el PP i el PSOE, que hi ha temes sacrosants
que no s'atreveixen a tocar, però i el govern català? Com és que no
reclama una reducció del pressupost de defensa quan la ministra Salgado
li exigeix noves retallades?
»L'Estat maquilla les xifres
dispersant aquests diners en diferents conceptes i ministeris. Així,
trobem despesa militar disfressada de cooperació internacional o R+D.
Segons l'Institut de Recerca per a la Pau d'Estocolm, però, la despesa
militar espanyola supera els 11.000 milions d'euros, amb un increment de
més del 30 per cent entre el 2000 i el 2010. Poc més del 10 per cent
d'aquests diners serien suficients per evitar la congelació de les
pensions. A més a més, Espanya paga interessos per un deute de més de
25.000 milions per la compra d'armament a crèdit entre 2003 i 2010.
Tinguem clar que part del dèficit fiscal català es fa servir per comprar
armes.
»Per tot plegat, fa basarda sentir la ministra Chacón
anunciant, el passat 29 de juliol, la compra de cinc vaixells per valor
de 740 milions d'euros. I ningú no va dir ni piu. Atado y bien atado. Jo sóc molt fan de Pepe Figueres, el president costa-riqueny fill de catalans que va abolir l'exèrcit el 1949».
«Ahir, aquest diari dedicava tres planes als continus atacs que ha de suportar la nostra llengua. Sota el títol Setge al català,
els periodistes Marc Bataller i Maria Altimira oferien als lectors un
exhaustiu dossier sobre aquest fenomen de secular aversió cap a un
idioma romànic que ja es parlava i s'escrivia a Catalunya a principis
del segle XIII (datació de les històriques Homilies d'Organyà,
que, compte, constitueixen el text més antic de tots els escrits en
qualsevol de les llengües peninsulars). Recursos, sentències del
Tribunal Constitucional i d'altres de menor rang, enduriment
d'hostilitats al País Valencià i les Balears, i situació del català a
Andorra, on és llengua oficial, i altres indrets on és ja una parla
testimonial.
»A tot plegat, cal afegir-hi el determini de la nova
presidenta d'Aragó, Luisa Fernanda Rudi, de plantejar a les Corts
d'aquesta comunitat la reforma de la llei de llengües per deixar sense
efecte el reconeixement del català com a "llengua històrica i pròpia
d'Aragó", cosa que ha omplert de satisfacció els col·lectius contraris a
aital reconeixement. Però, quin mal li pot fer, a l'Aragó,
l'enriquiment lingüístic? Perquè es tracta d'una dada cultural que,
lluny d'obligar o imposar res, només constata una evidència. D'entrada,
qui això signa va pensar que tot obeïa a una qüestió d'irracionalitat
hereditària, però no. Els enemics del català no són irracionals, ans al
contrari, saben molt bé què fan, i com. De fet, els mou el mateix motor
intel·lectual que va empènyer els nazis a promulgar les lleis
antisemites de Nuremberg: l'odi als jueus, que no el van descobrir ells,
sinó que ja bategava a Alemanya des de molt abans de l'arribada de
Hitler al poder. I els nazis no eren irracionals; exterminar jueus va
ser una raó d'estat, i dur-ho a terme, un imperatiu constitucional del
III Reich. Penso que exterminar el català és, encara que es busquin
subterfugis, es faci veure que no i aparenti ser obra de només uns
quants, una raó d'estat».
«Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts,
dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest
tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició
com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions
polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot
ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar
Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a
destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s'esmenta
que al País Valencià s'ha utilitzat una majoria política per legislar
contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El
documental té un error gravíssim que l'invalida i que acaba tergiversant
els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit
espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d'alguns malentesos
que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar
compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte
valencià ha estat creat i sostingut. És producte d'uns interessos
polítics, d'una planificació i d'una estratègia. És una intoxicació feta
a consciència, perpetrada per l'espanyolisme amb la finalitat de
mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor
de Catalunya. Res d'espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar
l'opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de
separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot,
d'arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer
terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per
l'espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure–
molts valencians no s'adonen que el primer objectiu de l'operació és
justament anihilar la personalitat valenciana. L'espanyolisme ha dut a
terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha
sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l'èxit
continua».
Diuen que les (males) relacions entre Catalunya i Espanya poden acabar, un dia o altre, en un xoc de trens. Es tracta d'una metàfora, naturalment, i si Espanya és mínimament civilitzada, per convenciment o per conveniència, en metàfora restarà, el xoc de trens. Però mentre aquest dia no arriba contínuament podem comprovar, dia sí dia també, que aquests dos trens van, efectivament, un en una direcció i l'altre en direcció contrària. I així, els punts de trobada i/o de coincidència són nuls. Podríem parlar de qualsevol tema, i en tots hi trobaríem aquesta dissintonia: des del futbol (ara mateix l'equip blanc no és líder de la Lliga perquè els àrbitres es veu que afavoreixen –vilment subornats, se suposa– l'equip blau-grana de Barcelona) a la llengua, per variar (l'última, d'avui mateix: el doctor Rajoy troba que portar el plurilingüisme estatal –i constitucional, compte!– al Senat, com s'ha fet excepcionalment aquest dimarts, és una parida, una cosa que no es fa en "cap país normal", atenció a l'adjectiu!). Però ens centrarem en un tema més normal: el de les infraestructures ferroviàries, precisament, que estan íntimament relacionades amb l'economia, i aquesta, al seu torn, amb l'estructura estatal, que aquests últims dies tant socialistes com pepistes no paren de parlar-ne en el sentit que això de les 17 autonomies és una cosa econòmicament insostenible i que per tant caldrà aplicar-los-hi un bon lifting: retallar-les, aprimar-les, subjectar-les, uniformitzar-les... o fer-les desaparèixer directament, com ha vingut a dir el Cervell de la FAES... En primer lloc, es veu que no recorden que això que en diuen l'"Estat de les autonomies" és un invent SEU, de la política genuïnament espanyola, i que ningú els hi va demanar de ficar-se en aquesta bardissa, però que si ho van fer va ser amb la intenció, confessada o no, d'aigualir la realitat de les nacionalitats històriques, reconegudes a la sagrada bíblica Constitució espanyola. Ara bé, si tanta nosa troben que fan, ja poden començar a desmuntar-les quan vulguin (si no és anticonstitucional, ai las!), però més els val que ho facin deixant tranquil·les les nacionalitats històriques... (O no: potser seria l'empenta que els faria falta, a aquestes, per passar a la fase adulta d'Estats europeus). Però, tornant als trens: després de la bonica i molt gràfica estampa que vam veure el mes de desembre, amb la solemne inauguració de la via ràpida Madrid-València un dia i la trista inauguració l'endemà de la línia també d'alta velocitat Figueres-París, aquesta setmana passada hi ha hagut un cop d'efecte protagonitzat pels que reclamen l'Eix mediterrani ferroviari, en oposició (o en compensació, perquè la cagada ja està feta) al model radial amb centre al putu quilòmetro zero madrileny (que no queda clar si vindria a ser el melic o l'ull del cul, en aquesta història). La qüestió és que es tracta de dos models diferents, un d'ells rendible i l'altre ruïnós, en termes econòmics, però exactament a la inversa en termes polítics, i aquests es veu que són els únics que els importen als dirigents estatals –siguin, aquests, titulars o reserves. En la conjuntura d'un Estat espanyol improductiu, amb uns índexs d'atur pels núvols, desacreditat a Europa, marcat de prop i posat sota sospita, un grup d'empresaris, al voltant de Ferrmed, es presenten a Brussel·les, acompanyats d'alts representants polítics d'Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya, per escenificar la voluntat unitària d'instal·lar una línia de tren d'ampli europeu que connecti directament Andalusia amb el nord d'Europa (i viceversa: l'entrada, històrica, d'Europa fins al sud d'Espanya!..., i presumiblement algun dia fins a l'Àfrica per sota el mar), i que ha de portar grans beneficis privats i públics, segons totes les previsions. I bé: ¿quina és la resposta de JL Rodríguez Zapatero, aquest senyor que va boig retallant el dèficit estatal a costa de la despesa social? La més absoluta fredor: indiferència total. Així anem: uns amb una lògica, i els altres amb una altra, la seva; cara, estèril i absurda, però és la que coneixen, i no en volen conèixer d'altra. I dins d'aquesta "lògica", representa que tots formem part de no sé quina Unidad indissoluble...
Rescato, d'aquesta moguda tan important (no menys que la no menys unitària que hi va haver fa temps al voltant de l'aeroport del Prat, una altra infraestructura transcendental també infrautilitzada pel morrió estatal; esperem, doncs, que aquesta vegada hi hagi més sort i menys sordesa), un article de Vicent Partal que fa sobre aquest assumpte (o a propòsit d'ell) una mirada plena d'aspectes positius, als quals malgrat tot em vull agafar:
«El 1879 Constantí Llombart publicà 'Los fills de la morta-viva', un
extens catàleg per a demostrar que el català, ell en deia llemosí, vivia
a València. L'expressió 'morta-viva' és d'un grafisme monumental i avui
la podríem aplicar al concepte de Països Catalans. Semblava que ningú
no en volia parlar, però ahir a Brussel·les les dues generalitats seien
costat per costat i avui publiquem a VilaWeb una entrevista amb Josep
Bargalló que explica com l'Institut Llull ha estat capaç de fer política
de Països Catalans. Després d'anys de silenci la Morta-viva sembla que
torna.
...
Modest Guinjoan i Josep M Llaurador feien a les planes d'economia del diari d'aquest dilluns (Tant x Tant, sobre La marató diària de Catalunya) unes reflexions molt ben confegides arran de la recent Marató de TV3, que convidava la població catalana a participar-hi, recordem-ho, amb el lema "Diu molt de tu":
«La xifra rècord de La marató de TV3 diu molt dels milers de
persones i centenars d'institucions que hi han participat fent tot tipus
d'aportacions, incloses les artístiques, amb 150.000 discos venuts. En
termes monetaris, només el dia de l'esdeveniment, els 121.000 donants
van fer una aportació solidària de 60 euros de mitjana que, traspassats a
tota la població, significaria 1 euro per català. Vistos altres
referents, un èxit total.
»No li treu mèrit el fet que la marató
només se celebri un cop l'any. De fet, una crida a la solidaritat massa
freqüent podria cansar i no tindria el mateix resultat.
»Catalunya
coneix com ningú el que és una altra solidaritat, no pas anual, sinó
diària, perquè es produeix en cada acte econòmic que comporta pagar
impostos. És la solidaritat amb els altres pobles d'Espanya. Si La marató
de TV3 va aixecar 7,2 milions d'euros, la marató de l'Estat a Catalunya
recapta diàriament, segons les darreres estimacions, 60 milions d'euros
diaris (8 euros per persona i dia) 365 dies l'any. La comparativa de
les dues maratons contrasta molt. La de TV3 mobilitza milers de persones
actives i mitjans de comunicació que ho fan possible; la de l'Estat
mobilitza 7,5 milions de persones passives, que paguen. La de TV3 prové
de la solidaritat humana i voluntària; la de l'Estat, de la política i
de la necessària submissió. L'esforç resultant de la nostra marató
col·lectiva és ingent i l'empobriment resultant, evident. És lògic que
figuri en l'agenda política a fi de resoldre-la definitivament, malgrat
els qui s'entesten a defensar-la com una condemna a perpetuïtat. Diu
molt d'ells; i, mentre no se solucioni el problema, també diu molt de la
resta. Molt més del que sembla».
Un deu per a en Miquel Roca, ahir! I no em refereixo pas a l'antic delfí vitalici de Convergència, que aquests dies ha tret el careto a rebuf de la victòria electoral del seu successor en el delfinat, el qual ha esdevingut finalment (ell sí) molt honorable President de la Generalitat, sinó al redactor de l'esportiu El 9, que va escriure a la contra del diari un article sensacional, "De la innocència a la independència", a propòsit del partit que juga cada any la selecció de futbol de CATalunya el 28 de desembre, diada dels Sants Innocents i dia sense competició oficial, partit que es va disputar aquesta vegada contra Hondures i a l'estadi olímpic Lluís Companys (i sospito que no pas per cap intenció per part del seleccionador, Johan Cruyff, ni ningú de la FCF, de relacionar la jornada reivindicativa de la selecció nacional amb el President independentista assassinat en aquella muntanya pels feixistes espanyols). L'article d'en Roca és molt bo, i val la pena llegir-lo sencer; però en faig aquí un extracte, pels apressats que tanmateix pensen, com en Roca i com jo mateix, que el futur de les seleccions nacionals –la de futbol i totes les altres–, i el de tot l'esport català en general, passa per la proclamació de Catalunya com a Estat sobirà, independent i lliure:
«Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que
ahir van ser a l'estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures.
Tornava a haver-hi motius per prendre's el partit com una manifestació
més enllà de l'esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós
que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que
aquest model d'amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del
Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent,
sigui molta o poca, estigui col·locada d'una manera que faci la sensació
que n'hi ha més o menys, no deixa de passar-s'ho bé en els partits de
Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de
Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp
del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan
l'obra que s'hi representa és la millor. ...
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
