L'Sputnik, el 'company de viatge' que condueix en Bruno Sokolowitz al canal 33, ens ha passat aquest divendres un tros del cèlebre documental sobre el Festival de Woodstock, film dirigit per Michael Wadleigh i muntat per un tal Martin Scorsese, i mereixedor d'un Oscar el 1970, que hauria de treure el ventre de pena als pobres mansos que van tenir la idea d'organitzar aquell macrofestival, el més macro de tots els festivals que s'han fet i s'han desfet: cap a mig milió de persones diu que van desfilar per aquell prat de la població de Bethel, prop de Nova York, durant aquells tres dies de "música, pau i amor", el doble del que comptaven els organitzadors, cosa que va donar peu a uns quants cacaus, totalment comprensibles. El festival, que ja és un tòpic dir-ne que es va convertir en una icona del moviment hippie, va tenir lloc els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969, en plena guerra del Vietnam, i va ser un clam contra la intervenció nord-americana en el conflicte indo-xinès. El clímax li va posar Jimi Hendrix amb la seva memorable actuació, en què va interpretar Star-Spangled Banner, l'himne dels Estats Units, distorsionant al límit les cordes de la seva guitarrra elèctrica i traient-ne sons espaterrants per recordar el retruny de les bombes i l'espetec dels fusells, volent significar amb aquesta barreja que ells, tota la gent que eren allà congregats, se sentien tan nord-americans com els altres però que no acceptaven la política imperialista dels seus governants. Bé, doncs la casualitat ha volgut que aquest estiu hagi vingut a Catalunya una altra de les icones d'aquells anys, James Taylor, que va fer un recital dins el festival de Cap Roig el dia 2 d'aquest mes. I lligo una cosa amb l'altra perquè el cantant canadenc, sol o fent parella amb la que va ser la seva dona durant més de deu anys, Carly Simon, era una celebritat ja en aquells anys, amb cançons seves o d'altri, com la conegudíssima versió que feia de You've got a friend, de Carole King; i perquè l'home podria ser una mica el símbol d'aquella generació, que va passar del somni de la pau i l'amor al malson de la droga dura, que la va deixar desfeta (les males llengües deien que darrera de l'heroïna hi havia la CIA, però deu tractar-se d'una altra llegenda urbana dels amants de les teories de la conspiració). Es deia dels hippies que vivien "a les escletxes del sistema", però això va ser fins que el sistema va tapar totes les escletxes i no va permetre més alegries. El despertar del somni va ser dur, duríssim, encara que mentre va durar va ser bonic, com se sol dir. I de tota manera va deixar muntanyes de supervivents. Encara aquesta setmana un altre reportatge televisiu ens recordava l'experiència d'una comuna anomenada BlackBear Ranch, al nord de Califòrnia, i dels èxits i fracassos dels seus esforçats membres. I utilitzo aquest adjectiu sense ironia, perquè el "retorn a la terra" i la vida a la natura, tot i el tarannà hippie tòpic, va representar una enorme despesa d'energies, la major part d'elles malaguanyades, per buscar una alternativa a una societat de consum que amenaçava (i amenaça) de consumir-se a ella mateixa i el planeta sencer. I això no és cap broma. L'èxit més gran d'aquell intent descomunal seria potser l'herència que va deixar, en intangibles relacionats amb les relacions humanes, per exemple, i en coses més concretes com ara la consciència ecologista, que s'ha estès com una taca d'oli.
—T’hi
apuntes, al sopar? Si véns serem quatre: tu, jo, l’Israel..., aquell noi que va
venir amb els de l’ateneu a l’Expo de Saragossa, te’n recordes?, i la Laia, una
noia de Vic, amiga de la facu de l’Israel…
—De Vic?,
i estudia informàtica? No deu pas ser la Laia Macià, oi?
—Sí, no
sabia que us coneguéssiu…, quina canya!
I tant
que la coneixia, en Ferran! Van coincidir en un concert dels Stones, l’última
vegada que van tocar a Barcelona, i de peta en peta a la gespa de l’Estadi
Olímpic, amb tota una colla d’amics, ells dos es van enrotllar i aquella mateixa nit van
acabar al llit del seu pis d’estudiants. Aquella nit de bojos va anar seguida
d’unes quantes més, però d’aquesta història feia ja molt de temps, i no havia
tingut més continuïtat que unes poques ocasions esporàdiques. I es va acabar
definitivament el dia que en Ferran va conèixer la Mònica, la noia que ara
l’estava convidant a sopar a través del mòbil.
—Doncs
així encara millor, no? Quedem per aquest dijous, a quarts de deu?
I jo que jeia, i jo que ens veia al tobogan baixant, baixant amb gran esglai, tots morts de por... Em pogués fondre com la neu, fer-me invisible com un gas...! Per què aquest llot? Per què aquest llast? Ningú no veu el seu germà, tan ple, tan buit aquest plat pla fet amb recuit de mala llet... N'hi ha per sucar-hi pa! Mires, veus i a penes creus... Calla!, no és per ventura Déu aquest que veig en el mirall? Altre cop el somni del cascall... M'arrossego fins al llit i potser despertaré demà.
Llenço a la paperera blava un piló de diaris grocs arraconats pel calendari. Florits al fons d'un armari, consumits pel foc, convertits en nova pasta, els dies passen avall, avall, avall, avall, avall que fa baixada.
Mirava la foto en blanc-i-negre: "Berenar sota els salzes". L'ombra dels arbres encara dempeus ara s'ha aprimat, però tant se val, no queda ningú per parar-la. Qui va ensenyar la Parca a fer tan bé la seva feina?
Tenia una pell d'allò més tosca, no sentia ni posar-s'hi les mosques d'aquelles peludes, de carcassa fosca. Allò que era serra ara són osques. Aquelles mans com sarments, de pell apergaminada, de dits llargs com laments, una pregària geminada, dibuixaven una llarga corrua d'imatges velles en l'aire, traços gruixuts o fins com un caire, de línia dura i nua. El vell lluitador adés mormolava, adés cantava, baix, una cançó marinera, blanca-i-blava. Mussitava "no té perdó de Déu ni de l'home que encara mengem la poma de l'antiga temptació... "Ens distreuen amb el barret i el conill, ens engalipen com nens amb caramelets, i només pugen els que grimpen; els esgarips dels falsos profetes són el mal trip dels pobres poetes; pertot arreu esclata la metralla, i els líders reparteixen morralla, en lloc de moneda ens donen xavalla, i joves i vells dormen a la palla. "I jo esgargamellant-me sol, cec de tant fixar-m'hi com un mussol, que amb el dret, si és coix, no basta, no passa de consol, que la justícia ha de néixer de l'arrel: al bressol".
Qualsevol dia que vulguis, aquest home de bé que veus, que t'adora com els déus, es girarà en un Walpurgis, i udolant de cara al cel i xiuxiuejant-te a cau d'orella, et portarà a les estrelles amb el guèiser del desig. Farem un mos a la lluna, ens menjarem tots dos a l'una i ens regalarem amb delit, i al punt de cada mitjanit, penjats tots dos dalt del zenit, farem tremolar tot l'univers, estremint l'amor de ple a ple, morint d'amor i de plaer.
De sobte, els ulls de la consciència se m'esbatanen: sense ni saber com, em veig cavalcant a pèl sobre el corcer blanc de la meva alegria per les amples platges regades de lluna d'aquest estiu, sota el sol batent del migdia d'agost, a la llum tèbia del teu amor naixent amb la llum del matí.
Sentor de roses, l'aigua és fresca i regalada. La roda dels dies ajusta a zero el seu girar frenètic i els colors s'alliberen de la cadència del gris, i tots festegen de nou amb les seves abelles i papallones. Alabats siguin els déus abastables!
Dejé la estepa
cansado y aturdido,
pasto de la ansiedad. No hay otros mundos,
pero sí hay otros ojos,
aguas tranquilas
en las que fondear.
Mar antiguo, madre salvaje,
de abrigo incierto que acuna el olivar.
Muge mi alma, confusa y triste;
ojos azules en los que naufragar.
Te he echado tanto de menos,
patria pequeña y fugaz!... Que al llegar cruel del norte el huracán
no se apague en tu puerto el hogar.
Mar antiguo, madre salvaje,
en tus orillas de rodillas rezaré. Tierra absurda que me hizo absurdo,
nostalgia de un futuro azul en el que anclar.
Triste y cansado, con los viejos amigos,
el vino y el cantar;
mientras quede un olivo en el olivar
y una vela latina en el mar...
Viejos dioses olvidados,
mantenednos libres de todo mal.
Mar antiguo, dios salvaje
de la encina y del gris olivar.
I. Sense seny, absent l'essència, ara les coses són totes somes, superficials, lliscants com la pela de la poma d'Eva.
II. El Paradís és el fruit. I el fruit no madura. La seva cara dura, brillant, ens desafia: -A veure qui m'hi clava les dents!
III. Els aprenents de bruixot fan intents hipnòtics, amb fums, llums de colors, sons nous, focs de neó.
IV. La massa crida, brega, beu i estossega, empeny, salta i balla, es fa un lloc a la plaça. Estima, escup, odia i assassina, busca el veí i l'estossina. Caín mata Abel cada nit amb la maça. [Després pren tots els camins equivocats per tornar a Casa].
El petit gran Mozart, deliri genial de l'art musical, deixa l'auditori astorat, admirat, estupefacte, d'èxtasi mig desmaiat, gairebé liqüefacte. Perdut al pati de butaques, veig el verdet que m'ataca: aquesta allau de prodigi artístic, celestial, gairebé místic de l'insigne músic maçó m'aclapara. Què puc fer, si no, jo que encara ara sóc a la primera lliçó? Què ha passat? Què ha fallat? Què feia jo al cinquanta-nou? Potser no m'hi he fet prou, o tinc el talent empenyorat en obscures hipoteques...
Clavat a terra com una arrel, et vaig veure marxar rera una cortina engolida de vapors esfilagarsats sobre l'aigua i l'empedrat. Un foc llunyà, un llampec sense so, com de pel·lícula muda, va caure enllà del mar, i el pit se'm va esqueixar com una escorça de suro. El vaixell mai tornarà a port, però jo cada nit m'hi aturo, entre gent de mar que beu i fuma. Jo també fumo i també bec l'aire enrarit de taverna i em colgo de fum i de cendra. I saludo l'any que ve, que no serà pitjor que aquest, que va ser l'any que et vaig perdre.
L'Sputnik, el 'company de viatge' que condueix en Bruno Sokolowitz al canal 33, ens ha passat aquest divendres un tros del cèlebre documental sobre el Festival de Woodstock, film dirigit per Michael Wadleigh i muntat per un tal Martin Scorsese, i mereixedor d'un Oscar el 1970, que hauria de treure el ventre de pena als pobres mansos que van tenir la idea d'organitzar aquell macrofestival, el més macro de tots els festivals que s'han fet i s'han desfet: cap a mig milió de persones diu que van desfilar per aquell prat de la població de Bethel, prop de Nova York, durant aquells tres dies de "música, pau i amor", el doble del que comptaven els organitzadors, cosa que va donar peu a uns quants cacaus, totalment comprensibles.
Dejé la estepa
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
