mininu |
Societat |
dimecres, 4 de febrer de 2009 | 03:39h
En el seu comentari setmanal al diari, en Jordi Soler ressenyava [avui dt] les manis que aquest darrer kp de 7mana [escrit a l'stil oikmntns] han tingut lloc a Madrid i Barcelona, i per partida doble: manifestació i contramanifestació, en aquesta darrera ciutat amb "enfrontament dialèctic" inclòs (que va oferir una preciosa perla dialèctica, per cert, la d'un ciutadanus indignat que va exclamar davant les càmeres de televisió, si el vaig entendre bé: "És un atemptat a la llibertat d'expressió que en Saura hagi permès aquesta contramanifestació!..."). Era l'àmbit que ens faltava per a la discrepància, doncs: el carrer. Diu el tòpic que la discussió, la discordança, és enriquidora, però quan l'objecte del debat és Cuba no sembla pas que sigui així, perquè es tracta, com hem vist en aquest cinquantenari, de postures solidificades, que no hi ha qui les somogui. "Al marge de les alegries dels assistents a aitals manis, unes perquè a Cuba hi ha una dictadura marxista-leninista, i les altres perquè algun dia aquesta dictadura desapareixerà, quina incidència han tingut les dues mobilitzacions, o les quatre, per ser més exactes, sobre els problemes de l'illa caribenya? Com han influït sobre la situació dels cubans, dels que no s'han mogut de la seva pàtria i dels que viuen als Estats Units? Sense entrar en polèmiques, és a dir, sense valorar ni positivament ni negativament cap de les dues realitats, la castrista i l'anticastrista, penso que sortir al carrer aclamant o dient pestes del règim de l'avi Fidel ha fet el mateix efecte que haurien provocat unes manifestacions a favor o en contra de Darth Vader o del doctor Maligne. Perquè, en les de veritat, ni els uns ni els altres no van aconseguir res de res, excepte l'intercanvi d'insults i deixar com un drap brut algun polític de per aquí". És exactament així. Però ¿de què ens podem estranyar, si en les baralles per aquest èns molt més llunyà i inabastable, eteri, invisible, inodor, incolor i insípid que en diem déu [i no pas déu/dea, curiosament], els homes s'han matat, es maten i amb tota probabilitat continuaran matant-se, metafòricament o literal, en un bàndol els que hi creuen i en l'altre els que creuen que no existeix? Una altra constant que dóna la mesura de la nostra absurditat com a espècie social és el detall que aporta també en Jordi en el seu escrit: la fortuna estimada en 100 M de dòlars que diuen que se'n va endur el llest d'en Batista quan va fugir cames ajudeu-me de l'illa de Cuba, ara ha fet 50 anys: el dia 1 de gener de 1959. Aquesta xifra m'ha fet pensar automàticament en els 2.000 parells de sabates que la dictadora filipina Imelda Marcos es va emportar de la seva illa; aquesta per pintoresca, però també en les altres ingents quantitats -i aquestes no eren cap broma- de tots els dictadors que en el món han sigut, des de les Filipines a la punta austral d'Amèrica Llatina, passant per tot l'Orient, el llunyà, el mitjà i el proper, l'Àsia grossa i la petita, i la civilitzada Europa -incloent-hi la campechana Espanya-, i per tota l'Àfrica, amb tots els monstres retratats per la ploma de l'Albert Sánchez Piñol i tots els que s'han quedat a dins del tinter. I a propòsit d'en Batista: què se'n va fer, d'aquest? Doncs, ves per on, he trobat la resposta casualment, a la plana 508 del volum XXVIII de l'obra completa d'aquell cul d'en Jaumet de Palafrugell tocat per la mania d'escriure:
mininu |
Societat |
dimarts, 3 de febrer de 2009 | 04:28h
Per si no quedava clar que Cuba, amb la seva peculiaríssima constitució social i política, és motiu de controvèrsia permanent, el cinquantenari del cop de força triomfant de Fidel Castro i els seus companys contra el dictador Fulgencio Batista, i la imposició llur d'un nou sistema de vida a l'illa, ha donat ocasió a partidaris i detractors d'esplaiar-se, i d'estirar el carro cadascú cap a les respectives -i inamovibles- conviccions. Aquí a casa nostra, per dir-ho en termes domèstics, en vam veure una mostra palmària a les pantalles de TV (Canal 33, Millenium) el dissabte 3 de gener, amb actors força coneguts, com l'escriptor Juan Abreu, resident a Catalunya i radicalment contrari a l'experiment socialista cubà, igual que l'actriu Míriam Gómez, viuda de Cabrera Infante, que no va deixar res per verd a l'hora de criticar Castro i els seus; i el també escriptor José Ovejero, l'historiador Francesc Bayo i Cristina Xalma, doctora en economia internacional i desenvolupament econòmic, que van tenir, uns més que altres, una mirada si més no més benèvola, encara que amb matisos, cosa que no es pot dir dels dos primers. En un altre format, per escrit, ha quedat clar també que el tema és delicat, que fàcilment aixeca butllofes, i que per parlar-ne cal anar amb peus de plom, o caminar de puntetes, que en aquest cas no sé quina de les dues expressions seria l'escaient... Em refereixo a l'article que va publicar Narcís Genís al número 1.926 de Presència (23-29 de gener), on deia coses com aquestes: «Cinquanta anys després del triomf de la Revolució, per Cuba han passat quatre generacions: el 70 per cent de la seva població va néixer després del 1958. Avui el salt generacional no s'ha produït. El president, Raúl Castro, té 77 anys, i la cúpula del Consell d'Estat, l'òrgan de govern a l'illa, presenta una mitjana d'edat superior als 71 anys. Les ciutats també han envellit: l'Havana ha passat de ser una de les ciutats més atractives de Llatinoamèrica a ser una capital absolutament descuidada, gairebé en ruïna, amb els carrers en mal estat, les façanes de les cases envellides, els mercats buits i la majoria de les llibreries i els cinemes tancats». Tot seguit l'amic Genís, després de constatar que "els símptomes d'esgotament del socialisme cubà són molt clars", admetia que el règim ha tingut virtuts incontestables en el camp de l'educació i la sanitat, encara que aquest fet té la sorprenent contradicció -"morir d'èxit", en diu ell- que «aquest sistema educatiu tan desenvolupat després topa amb la dura realitat que no pot preveure els llocs de treball apropiats que absorbeixin els joves procedents d'una educació d'alt nivell». A partir d'aquí el periodista gironí entrava en una anàlisi de la situació econòmica del país explicada en termes poc favorables, tan poc que van rebre una dura rèplica de Julio López, a través d'Imatges per a la Solidaritat, que li recriminava que no hagués tingut en compte els forts condicionants externs que Cuba ha hagut de capejar com ha pogut:
mininu |
Societat |
dissabte, 31 de gener de 2009 | 18:40h
1959-2009: 50
anys de Revolució cubana, i una revelació al capdavall d'aquests 50 anys.
Aquesta notable efemèride ha donat peu a un reportatge que va emetre TV3 en
dues entregues, en dos "30 minuts" successius, que tractava, que
revelava -per a mi, almenys, i suposo que per a molta altra gent- la
"incòmoda amistat" entre el comandante Fidel Castro i el general
Franco. El document aportava dades sorprenents sobre aquesta insòlita relació,
que es va traduir en relació comercial, fins i tot després d'haver decretat els
EUA el bloqueig a l'illa...
Alguns dels
testimonis aportats pel documental aventuraven la possibilitat que el dictador
espanyol veiés amb simpatia el cop de timó dels barbuts encapçalats per Castro
per una qüestió sentimental -"al cap i a la fi Cuba
havia pertangut a Espanya"-, en part, i en part perquè veia la
defenestració del dictador Batista ("Entre pillos anda el juego",
semblaria el títol de la pel·lícula) com una coça al cul dels americans que
havien arrabassat a Espanya aquella possessió d'ultramar...
Sigui com sigui,
el cert és que aquesta bona sintonia va existir, amb una sola taca: l'expulsió
de l'ambaixador espanyol, que es va sulfurar veient com Castro insinuava, o
l'acusava directament, des de la TV de donar suport, crec recordar, a la pintoresca Legión
Anticomunista del Caribe amb la qual el
dictador (..!) Trujillo va respondre (amb l'ajut de la CIA, és clar) a l'intent
de Cuba d'exportar la revolució a la seva finca, vull dir a la República Dominicana. La
reacció del règim franquista no va pas ser el trencament de relacions
diplomàtiques ni res d'això. Advertit, per algú proper a ell, que "Castro,
que está en plan comunista, puede romper con España e, incluso, reconocer el
Gobierno rojo en el exilio", Franco va donar aquesta ordre taxativa:
"Todo menos romper con Cuba", paraules que van arribar a oïda de
Castro i li devien fer un gran efecte, perquè, segons fonts diplomàtiques
d'aquell temps, "van ser decisives per a les posteriors relacions"
entre la Cuba castrista i l'Espanya franquista.
Un altre factor
que explicaria aquest respecte mutu són les arrels gallegues del comandant
Castro: «Es interesante destacar», es pot
llegir a la Wikipedia, «que las primeras influencias ideológicas de Castro
fueron a través de los escritos de Primo de Rivera y la Falange española, lo
cual es natural teniendo en cuenta que su padre era gallego como Franco y que
el propio Fidel estudiaba en un colegio de jesuítas mayoritariamente españoles.
Su guía espiritual en Belén ha contado cuántas veces cantaron juntos con fervor
el himno falangista "Cara al Sol", según narrará el jesuita español
Armando Llorente, que fue profesor y mentor de Fidel Castro en el colegio Belén
de La Habana. Años
más tarde (1958), ante la interpelación del padre Llorente sobre si la
revolución en marcha era de carácter comunista o humanista, Fidel Castro
exclamó: "Padre, de dónde voy a sacar el comunismo si mi padre es más
franquista que usted!"».
L'objectiu era, doncs,
enderrocar Batista, que era un feixista infecte que només mirava pel seu
oligopoli, i objectiu, per tant, de l'antiimperialisme que cavalcava de baix a
dalt per tota l'Amèrica Llatina. Però després, tot seguit, van venir la
histèria maccarthista i la CIA, de bracet amb Eisenhower, a empènyer Cuba i a
llançar-la als braços de la URSS. I
així vam arribar, els que ja hi érem, al 1962 i a la crisi dels míssils, que va
posar el món a un pas de l'hecatombe nuclear (i potser de l'extinció del
planeta). Doncs bé: com va reaccionar el règim espanyol del general Franco, com
a soci i amic dels EUA? Doncs va dir que 'lamentava' la situació que
s'havia creat... Valga'm Déu! [si és que existeixes], el món estava a un pas de
l'abisme i el Sentinella d'Occident ho va trobar lamentable!!! (i sort que
"no dio un paso al frente", com diu aquell acudit sobre la seva
augusta persona...!).
En Bob Dylan ho va veure diferent: "Una forta pluja molt aviat
caurà", va escriure, davant la que semblava una imminent i inevitable pluja
de foc i cendra radioactiva:
mininu |
Societat |
dissabte, 24 de gener de 2009 | 16:18h
Aquest gener es compleixen 50 anys de la Revolució cubana, però també 50 anys de Revolució: fa mig segle que dura... Fa poc l'escriptor Josep M Fonalleras es qüestionava, a la seva columna d'opinió, aquesta aparent contradicció (el sintagma "revolució permanent" recorda el del "partit revolucionari institucional" mexicà, per exemple, un altre cas d'oxímoron, diguem-ne), i es va plantejar novament a la xerrada-col·loqui que va tenir lloc dissabte passat a la biblioteca pública de Salt (magnífic equipament municipal, per cert: espaiós, assequible, accessible, amb moltes obertures vidrades que deixen passar la llum del sol), a l'edifici de l'antiga fàbrica Coma Cros: "50 anys de Revolució cubana, 50 anys construint socialismes". Presentats per l'inquiet Sebas Parra en nom de l'entitat organitzadora, "Amigues de l'Alba", la xerrada la va encetar Carlos Fernández Liria, professor de Filosofia a la Complutense de Madrid, i la va completar un històric de la Revolució cubana: el moncadista i membre del "Movimiento 26 de Julio" Pedro López Trigo, que va acompanyar el Comandante Fidel i el Che Guevara en l'atac al quarter Moncada, a Santiago de Cuba, el juliol de 1953 (que els hi va valer una estada gratuïta al penal de la Isla de Pinos, excepte a una cinquantena llarga d'ells, que van morir després de ser torturats, un cop fracassat l'assalt i capturats els guerrillers pels soldats regulars). La xerrada la podeu seguir sencera al vídeo d'aquí dalt, servit per Imatges per a la Solidaritat, però en voldria destacar uns passatges concrets, que fan pensar. Per exemple:
mininu |
Societat |
dijous, 22 de gener de 2009 | 01:59h
Tal com ja va passar ara fa dos anys justos a Milà, avui una universitat del PAÍS VALENCIÀ (ho poso en majúscules per molestar els que voldrien que tothom en digués Congregación Valenciana) ha investit doctor honoris causa aquell personatge que va fer de president del govern espanyol durant vuit anys i de comparsa de George W Bush en la seva croada contra les armes de destrucció massiva invisibles de l'Iraq del dictador Saddam Hussein. És un fet, la concessió d'aquest títol honorífic, realment difícil d'entendre si es té en compte que les
universitats el concedeixen "a personalitats de reconegut prestigi i mèrits
extraordinaris en diversos àmbits", essent, la present personalitat, un ésser que allò que més se li (re)coneix, dels seus escrits acadèmics, és un article en un diari castellà en el qual atacava de dret la Constitució espanyola -aleshores tot just redactada- que ell i el seu partit defensen ara com si fos un text escrit sobre pedra per Déu amb un llamp, i la "E" inicial del nom "El Chollo" que Ell -l'esmentat president- va fer imprimir obligatòriament a les matrícules de cotxes i motos del parc automobilístic d'El Chollo. Valoració de la notícia: sense comentaris.
mininu |
Societat |
dimarts, 20 de gener de 2009 | 02:39h
Barack H Obama, president. El 1963 ningú hauria dit que arribaria aquest dia, ni tan sols els que empenyien el carro perquè comencés a rodar pel camí que hi portava. Si ells han pogut, nosaltres també podrem, encara que hagin de passar 45 anys més. Fa tres segles que aguantem, i podem aguantar una mica més: mai havíem estat tan a prop de la nostra oportunitat com ara, i ara cap democràcia ens podrà impedir el pas. "Hold on, soldier!".
mininu |
Societat |
dilluns, 19 de gener de 2009 | 02:22h
...I en George Walker va agafar el seu fusell. Aquell va ser el principi del final, i ara som al final d'aquell principi i de tot el malson que el va seguir. No hi ha mal que cent anys duri.
A quin senyor has servit, George W Bush? De què t'emportes plenes les mans, senyor expresident? En què has esmerçat el temps i el poder de la presidència del país més fort de la terra? No sé què et deu passar pel barret, ara, en el moment de plegar, senyor de la guerra (encara que, veient com funciones, tampoc costa gaire d'imaginar). Però deixa'm dir-te, com a simple ciutadà i habitant d'un puntet remot de l'Imperi, que no voldria pas estar a la teva pell. Déu ens guardi dels grans homes!, deia Josep Pla Casadevall, un gran escriptor d'aquest petit gran país on visc, i a fe que deia bé...
Let's impeach the President for lying
And misleading our country into war
Abusing all the power that we gave him
And shipping all our money out the door
Who's the man who hired all the criminals
The White House shadows who hide behind closed doors
They bend the facts to fit with their new stories
Of why we have to send our men to war
Let's impeach the President for spying
On citizens inside their own homes
Breaking every law in the country
By tapping our computers and telephones
What if Al Qaeda blew up the levees
Would New Orleans have been safer that way
Sheltered by our government's protection
Or was someone just not home that day?
Flip, flop...
Let's impeach the president for hijacking
Our religion and using it to get elected
Dividing our country into colors
And still leaving black people neglected
Thank god he's cracking down on steroids
Since he sold his old baseball team
There's lots of people looking at big trouble
But of course our president is clean.
mininu |
Societat |
divendres, 16 de gener de 2009 | 05:39h
La desfilada de presidents de les comunitats de veïns espanyoles pel despatx de l'alcalde de la Moncloa durant l'últim període d'incompliment de l'Estatut per part del titular de l'oficina, JL Rodríguez Zapatero, ha sigut motiu de comentaris de tota mena. Entre ells en destaca un, fet amb aquella barreja -tan catalana com l'allioli- de sarcasme, decepció, pessimisme i mala llet, que prediu que al final la majoria d'aquestes comunitats rebran, com plogudes del cel, unes millores que no havien ni imaginat, i tampoc demanat, per tant, i les rebran sense haver-se-les currat gens, i en canvi la "comunitat autònoma" de Catalunya, que és la impulsora d'aquests canvis a millor, rebrà poc, molt menys del que li pertoca, i l'hi donaran tard i malament, i encara després d'haver-se passat els últims anys rebent garrotades de tot arreu per haver portat la iniciativa, una reforma de l'Estatut d'autonomia que aquest país considerava inajornable i necessària pels nous temps i que va ser titllada d'egoista, insolidària i la resta de (des)qualificatius que solen penjar els castellanyols a tot el que vingui del Principat, sense ni molestar-se a mirar-s'ho una mica, parlant sempre "de memòria". És el joc del "Café para Todos", i s'hi juga així: "Digamos no", d'entrada, tot seguit ho portem al Constitucional, i si confirma que és dolent, ens donarà la raó a nosaltres, que ja ho sospitàvem; i si diu que és bo, ens hi apuntem, i arrambem amb els beneficis... I així "sempre guanyen els mateixos", com diu en Frederic Porta. I ben descansats, a més. És ben fàcil de contrastar: s'agafen, p.e., els estatuts de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia, es posen l'un sobre l'altre, pàgina per pàgina, i es veu clarament com un bon grapat dels seus articles són pràcticament idèntics, quasi calcats, i tot i així els del primer han sigut portats al tribunal constitucional, mentre els dels altres dos passaven el tràmit de l'aprovació sense problemes. "Que inventen ellos!", deia Unamuno. "Que redacten el Estatuto ellos!", diuen els presidents per accident de les comunitats de veïns castellanes, contents i satisfets amb la seva màquina de fotocopiar nova de trinca. En la descripció d'un dels viatges que Josep Pla va fer a Portugal inclosa al volum Direcció Lisboa, el que fa pel que ell anomena "L'itinerari del Sud", entre Cadis i Algesires, parla de la "Teoria d'Andalusia", un sorprenent assaig de l'ínclit don José Ortega y Gasset, que aquesta vegada a qui deixava descol·locat era l'escriptor de Palafrugell. Diu el senyor Pla:
«És curiós. Hi ha autors importants que asseguren que Andalusia és un país trist. Baroja sostingué, en llibres i converses, que Andalusia és un dels espais més tristos de la terra. Ortega parla -escriu- sobre la pressuposada alegria de l'andalús. Altres autors afirmen que l'andalús és hiperbòlic, alegre i extravertit. Un dia, trobant-me jo present, el dibuixant Bagaria digué a don Serafín Quintero que Andalusia no li semblava tan divertida com se sol proclamar habitualment. El senyor Ávarez Quintero s'indignà i agafà una actitud despectiva. Essent, com sóc, un home de comprensió molt lenta i de tan pocs coneixements, m'és molt difícil de decantar-me cap a un o altre sentit. És, per mi, una qüestió molt difícil.
mininu |
Societat |
dijous, 15 de gener de 2009 | 01:18h
M'afanyo, que és tard i vol ploure, a afegir-me a l'assetjament polític i mediàtic i a l'acarnissament personal de què és víctima el conseller d'Interior:
Reflexions postnadalenques a la menuda: el misteri de la gasolina.
Amb l'entrada de l'any Nou (Dos mil Nou, per servir-lo), aquests dies s'ha parlat, com és costum, de la clàssica pujada de preus de determinats articles o serveis, com la llum, les autopistes ("...'nar-hi 'nant, 'nar-hi 'nant...")... i el transport públic (una estranya manera d'incentivar-lo, tanmateix). I en canvi, ves per on, la gasolina fa ja uns quants mesos que es va abaratint (cosa que demostra que quan puja és una raó molt poderosa per apujar el preu dels transports, i darrera d'aquests tots els altres, com fitxes de dominó enfilades que es van tombant successivament; i que, curiosament, quan baixa els altres es queden a dalt tan tranquils..., per bé que aquesta vegada diuen que ha ajudat, encara bo, a reduir el nivell de colesterol, vull dir d'inflació interanual). Però no és pas de l'aggiornamento dels preus desfasats, que volia parlar, sinó de les imatges de què se serveixen les televisions per il·lustrar la notícia cada vegada que hi ha una pujada o baixada del valor del litre de gasolina, imatges tòpiques d'automobilistes posant-se gasolina al seu propi cotxe mentre una veu en off va desgranant les noves xifres acabades de retocar. En fi, són les mateixes imatges que podem veure al natural, a l'aire lliure, en qualsevol sortidor quan hi anem a omplir el dipòsit del vehicle, però les de la televisió, com que no hi fan mai cap referència, m'han fet revenir unes poques velles qüestions relacionades:
1. Des que van començar a circular els cotxes, les gasolineres sempre havien estat servides per uns diligents empleats, usualment vestits amb granota de treball, que s'ocupaven d'omplir el dipòsit, mentre l'amo del vehicle s'esperava a dins tranquil·lament que acabessin l'operació, i un cop enllestida, pagava l'import -generalment deixant propina- i se n'anava. A partir d'un cert moment, però, no solament es va acabar donar propina, sinó que es van acabar els treballadors a qui donar-la, perquè els amos de les gasolineres van decidir reduir el personal a la mínima expressió, i com que el poc que va quedar havia d'atendre alhora les "boutiques" de l'establiment, l'antic servidor a lloure del combustible va desaparèixer, i les gasolineres van passar a ser d'"autoservei". Aquesta reducció de la qualitat del servei ("autoservei" vol dir'espavila't, noi!') ¿es va veure compensada d'alguna manera (amb una baixada del preu del producte venut, per exemple)? Doncs no, de cap manera, i que jo recordi, tampoc va anar acompanyada de cap protesta per part de ningú, ni dels clients a títol individual, espontàniament o organitzats, ni de cap associació de consumidors. 2. Val a dir que l'estampa de les gasolineres actuals funcionant a tot drap és d'allò més il·lustrativa: sembla fins i tot "democràtica", veient rics i pobres servint-se cadascú el suc del petroli al respectiu vehicle... Que ho faci el poble ras ja entra en el guió, però ¿com és que s'hi han avingut la gent de calés, acostumats a ser servits?, com és que gent encorbatada, propietaris, banquers, executius, brokers, polítics..., no troben inconvenient a rebaixar-se a fer una feina com aquesta, a remenar amb les seves pròpies mans un producte que bruteja tant? ¿Potser és perquè en aquest assumpte tenien, i tenen, ells mateixos cua de palla, és a dir, que s'han vist atrapats pels seus propis arguments "neoliberals", i doncs que han caigut a la seva pròpia trampa? 3. Aquesta seria una explicació vàlida, però, en tot cas dins l'àmbit estrictament empresarial, purament economicista. Però estem parlant d'un producte que, a més d'embrutidor (i que per tant estimula la despesa de guants de plàstic d'un sol ús, ecologistes dirigents nostres!), és altament inflamable, i per tant d'una perillositat manifesta. Sembla lògic que una tal substància hauria d'estar permès de manipular-la exclusivament a professionals del ram, i en canvi tothom es veu obligat a remenar l'aparell dosificador, encara que no en tinguin ni idea... I apel·lant altra vegada als nostres governants, entestats a infondre'ns el sentit de la responsabilitat: a dins dels cotxes hi van criatures; per tant, cada dia centenars de nens estan exposats a un perill mortal, i això amb la més gran permissivitat de tothom, i per raons de garreperia (supervivència, en diuen) empresarial. 4. Relacionat amb el punt anterior: si la dinamita, un material també perillós, es manté fora de l'abast d'indesitjables amb males intencions, com és que la gasolina s'escapa d'aquest control? On són les histèriques normes que s'apliquen amb tant de zel en altres àmbits? 5. I finalment (encara que el rosari podria continuar), una anotació per als clients pels quals aquesta norma no significa una incomoditat, sinó una putada: per a la gent que té necessitat de ser servida, com són els discapacitats (persones de mobilitat reduïda) que condueixen el seu propi vehicle. Els que anem amb cadira de rodes pel carrer però amb cotxe per la carretera, quan ens hem d'acostar a un d'aquests establiments a fer gasolina ens enfrontem a una incògnita certa: la de saber com ens ho farem per demanar que sisplau ens vinguin a posar el líquid al dipòsit, per evitar la penosa i lenta operació de baixar la cadira, etc, però no pas per mandra o comoditat, com algú pot pensar (em curo en salut, veient la cara de beat indignat que posen alguns conductors o llurs acompanyants amb qui coincidim en lloc i hora), sinó bàsicament per no fer esperar més del compte als altres usuaris. Aquest problema s'evitaria simplement posant al costat del sortidor un timbre per avisar els empleats, però és un detall tonto en el qual ningú no ha pensat: ni els amos de les gasolineres (que prou feina tenen a fer quadrar els números), ni el gremi, ni, ai las!, els àngels de la guarda del nostre protector Govern...
Resum de l'any: en expressió d'un prestigiós observatori de l'actualitat, "this was a good shit", que podríem traduir més o menys com que va ser "un exercici manifestament millorable". Unes filmines per entendre-ho millor:
mininu |
Societat |
dijous, 20 de novembre de 2008 | 01:54h
Afegirem una mica de tinta al riu que ha fet
brollar -i la tinta que baixa!- a tots els mitjans del món mundial, atès el seu
abast pràcticament global, la crisi econòmica i financera que ens tenalla.
Les anotacions que segueixen (a la
plana de darrera) són a propòsit d'un article reproduït pel prolífic Xavier
Díez a la seva bitàcola
i publicat originalment al setmanari La
Directa. Es refereix a un debat sobre la crisi que va tenir lloc el dia
6 d'octubre al programa Àgora, del canal 33, on l'economista espanyol
Pedro Schwartz, "malgrat l'evident fallida
provocada per la desregulació inspirada per la ideologia de Milton Friedman i
l'escola de Chicago", va defensar el neoliberalisme "sense manies". No cal dir que la
intervenció de Schwartz va provocar commoció i irritació en contertulis i
espectadors, però l'home va restar impassible a la reacció que havia provocat,
i va continuar cantant "les excel·lències dels
ajustos econòmics amb terribles danys col·laterals", i considerant
que "els contribuents han de salvar els
beneficis d'un món financer que ha fet de la corrupció l'oli que greixa els
mecanismes de funcionament, i del creixement asimètric i especulatiu la seva
raó de ser. (...) Schwartz allarga la lletania
de lloances al mercat i sembla una Maria Antonieta que, en una inesperada
visita de centenars de pobres queixosos de no tenir pa, els proposa que mengin
brioix. Penso que si el públic a punt de perdre la casa o la feina fos al
plató, l'economista assistiria a la baixada... de les guillotines".
"No
és difícil adonar-se, a partir de debats similars d’aquests dies, que la manca
de control polític i democràtic és a l’arrel dels mals de l’economia real i el
col·lapse de la fictícia (quatre cinquenes parts dels diners circulants no
tenen traducció possible en béns i serveis). Això ha engendrat un sistema
social similar al que precedí la Revolució francesa. D’una banda, un reduït
nucli de privilegiats, la nova noblesa d’alts executius i propietaris
d’empreses globals corporatives (nous i poderosos organismes paraestatals amb
exèrcits privats) exonerats d’obligacions financeres i civils, que fan del
govern un instrument al seu servei. De l’altra, ciutadans que sostenen
fiscalment les institucions mitjançant una economia real parasitada pels
especuladors globals, i reduïts a la intempèrie del mercat. La situació ideal
per engendrar un nou feudalisme, amb noves castes endogàmiques, especialització
social de grups ètnics i un impressionant aparell propagandístic (mitjans de
comunicació) capaç de legitimar la injustícia amb sofisticats mecanismes
discursius. Orwell en estat pur.
"El crash actual és la manifestació dels desequilibris
propiciats per aquest sistema. Un creixement fictici fonamentat sobre
especulació financera i manipulació comptable. Com una metàfora premonitòria,
un jove economista crític, Enric Duran, ha posat en evidència la major part de
bancs i caixes per denunciar un sistema bancari fonamentat sobre la falsedat. Potser
l’enigmàtic Duran mereix ser el català de l’any en el ridícul concurs de
popularitat muntat cada any per El Periódico. Crisi?, quina crisi?, es
preguntava fa més de trenta anys un disc de Supertramp. La d’un sistema global
incapaç de repartir el creixement. La d’un sistema que difícilment controlarà
el creixement de la ira local".
Fins aquí l'article citat, que no sé
ben bé quin tros correspon al setmanari i quin al gestor del bloc. En tot cas,
la metàfora medieval em ve com anell al dit per a la meva pròpia explanació: la
comparativa és d'allò més oportuna, ja que justament, com dic més avall, la
institució monàrquica té un paral.lelisme clar amb les dinasties econòmiques,
ja que aquestes en són una rèplica, igual com la monarquia no deixa de
ser una dinastia 'sobirana', que es va imposar en el seu moment -via militar
i/o matrimonial- sobre les seves 'iguals', que es van haver de
"conformar" a formar part integrant de la 'noblesa'...
Deixarem per a un altre dia la referència a la curiosa
aparició/desaparició del misteriós Enric Duran, però en canvi voldria remarcar
aquí que ens trobem un cop més davant d'una exposició d'efectes que obvia
l'exposició de les causes; de les causes primeres, vull dir: la
"incapacitat del sistema global per repartir la riquesa" és la causa
immediata, però no la primera. La
causa primera no pot ser altra que la mateixa que ha fet global el sistema,
precisament: aquí és on comencen els nostres problemes, que ara amb la crisi
són tan dolorosament evidents.
mininu |
Societat |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 03:54h
De sobte, va arribar una onada d'admiració per "la primera democràcia del món"... Després dels dos ominosos mandats seguits del president George Bush jr., que ha superat de molt el bel·licisme del seu papà enrolant les tropes del seu país en l'aventura de lluitar contra el vesper iraquià, el Bush jove, fent servir d'excusa el fantasma de les Torres Bessones (casus belli propiciat pel seu antic amic i soci Ben Laden), després d'aquests últims 8 fatigosos anys de deriva erràtica per l'Eix del Mal, els EUA necessitaven un canvi, ens han dit i repetit els mitjans. I aleshores va aparèixer un candidat mulat (no pas negre: pot ser un matís important, aquest) JASP, jove però ben preparat, amb do de gents, elegant i diferent, que va seduir les masses, primer les del seu partit i després les de tot el país, que li han donat la presidència. La cobertura informativa que se'n va fer des d'aquí va ser de campionat: l'ocasió s'ho valia, però les orelles que es van aixecar des d'aquest costat de l'Atlàntic per no perdre's detall del que passava a l'altre costat van ser desmesurades, més que les de l'ase de l'Obama i les de l'elefant d'en McCain juntes, vaja... I ara, com que funcionem per onades, després de la pujada ara toca la baixada. Algú ho va dir un dia d'aquests: "Pobre Obama!". Pobre noi, sí: la que li tocarà aguantar, a partir d'ara...! Com que no tenim el control de res, com que tot es cuina d'esquena a nosaltres, el poble ras ens hem abonat a la fatalitat, i com el públic del Camp Nou, sempre temem/esperem que alguna cosa, algun factor més o menys inesperat vingui a trencar els escassos períodes de felicitat col·lectiva, com el d'ara a Can Barça, que sota la batuta d'en Pep Guardiola l'equip funciona com un rellotge suís: "Això no pot durar...", pensa el culer, incrèdul, convençut que si pensa malament l'encertarà, i quan això passa li queda el consol, ves, de comprovar que almenys l'ha endevinat: "Era massa bonic..." Trobo en un bloc d'aquesta casa mateix, a l'atzar, aquesta citació: "Amb cada president dels Estats Units, es diu que no pot ser pitjor que l'anterior. "Pensàvem que Kennedy seria un president modern i simpàtic. Va començar la guerra del Vietnam. "Pensàvem que el piadós Carter seria un president més honest que els altres. Va finançar Bin Laden a l'Afganistan. "Pensàvem que George Bush pare seria menys agressiu que el cow-boy Reagan. Va bombardejar l'Iraq. "Pensem que Obama serà..."
El pensador tan escèptic citat és el filosoviètic Michel Collon, per qui l'autor confessa que no sent pas cap simpatia especial, però li serveix per apuntar contra el "papanatisme generalitzat i l'obamització social" d'aquells dies, i ho fa apuntant "tres idees" sobre les eleccions als EUA, "sense cap més
voluntat que aportar algun element de judici crític en un dia en què el
consens sobre allò que és bo i allò que és dolent està arribant a
límits exasperants". Em permeto, doncs, portar-les aquí per fer-hi un parell de comentaris sobre allò que diuen i, sobretot, sobre allò que no diuen:
[El vídeo, "I'm afraid of Americans", del cantant anglès David Bowie, podria servir de mostra de la relació d'amor-odi dels EUA amb bona part de la població d'Europa, i de la resta del planeta també]
Ara que tothom es pregunta què
coi (ens) està passant, què ha provocat aquesta crisi tan bèstia, per poder
explicar alguna cosa els uns -els entesos- i mirar d'entendre-la la resta
-els llecs- s'ha posat de moda parlar del ja famós "efecte papallona",
aquella teoria que diu que una papallona que mogui les ales en una punta de
món, en un punt de l'Àsia, posem-hi, pot acabar provocant, per una sèrie
d'efectes encadenats, un huracà a l’altra punta, posem-hi als Estats Units.
Sobre aquest tema tan fosc i caòtic,
m'han arribat un parell de pinzellades per afegir al fresc bosquià de la
fastuosa caiguda del teló de ciment armat al qual hem pogut assistir en directe
com si fóssim uns privilegiats espectadors del Liceu.
"Ara, amb la crisi
mundial, sembla que ens adonem que el món té un 'petit' problema de
redistribució de la riquesa...", diu el mail que em va arribar l'altre dia
a la bústia, i explica la "reflexió i un senzill càlcul" que va
enviar un televident a la
cadena CNN sobre els números que inundaven aquells dies la
premsa dels Estats Units i que s'han multiplicat després als de tota la premsa
mundial:
"El pla de rescat als
bancs amb diners dels contribuents, i que encara es discuteix al Congrés dels
EUA, costarà la indimensionable xifra de 700.000 milions de dòlars, més els
500.000 milions que ja s'han donat a la banca, més els milers de milions que
entregaran els governs d'Europa als bancs en crisi en aquest continent".
I a continuació, per mirar de
"dimensionar" només una mica les xifres involucrades en aquest
maremàgnum, el televident va fer el següent càlcul:
"El planeta té 6.700
milions d'habitants. Si es divideixen 'només' els 700.000 milions de dòlars
entre aquests 6.700 milions de persones que habiten la terra, toquen 104
MILIONS DE DÒLARS A CADA UNA.
"Amb això no solament
s'eradicaria de cop tota la pobresa del món, sinó que automàticament es
convertirien en milionaris TOTS els habitants de la terra..."
La conclusió del televident va
ser aquesta: "Sembla que realment hi ha un petit problema en la
(re)distribució de la riquesa".
Totes les
calculadores del món mundial treuen fum, aquests dies, i les supercomputadores
van a tot drap intentant fer reflotar el vaixell, i cap d'elles no ha sigut capaç de
fer el compte de la vella...?!
L'altra
pinzellada, magistral, la va fer a l'edició digital del diari El País José
María Izquierdo. L'article, amb el títol de Un
hatajo de rufianes y la jodida mariposa, és per sucar-hi pa.
A propòsit del judici als 3 idiotes que van cremar -accidentalment, segons ells- una iaia indigent en un caixer de Barcelona, ara fa tres anys, em revénen algunes de les reflexions que el sociòleg Salvador Cardús va fer el dia 8 en la interessant conferència inaugural del IV Cicle Cinema i Joventut, "Joves i conflictes socials", organitzat per la Fundació Lethe amb la col.laboració del Museu del Cinema de Girona -que és on va tenir lloc la conferència i la projecció de les pel·lícules d'aquest quart Cicle- i l'Ajuntament de la ciutat. Els sociòlegs fan una mica la mateixa sensació que els economistes, que tenen una explicació per a tot, i que són unes fletxes comentant la jugada a pilota passada, però això no significa que no tinguin un munt d'informació contrastada, i per tant un criteri vàlid a l'hora de diganosticar si més no de quin mal ha de morir aquesta societat nostra tan alterada, si no pren la via adequada quan se li presenten els canvis d'agulla que en diem crisis. Sigui com sigui, les seves reflexions sempre fan pensar, sovint fan replantejar pensaments i actituds, i per això sol crec que val la pena escoltar-los. La conferència d'en Cardús, titulada "Del conflicte a la irreverència juvenil", va estar plena de reflexions marca de la casa, moltes d'elles expressades a contra corrent d'unes quantes idees que donem per assentades i certes. Seguint la línia evolutiva del jove tipus de quan ell n'era, de jove, és a dir, dels anys 70 cap aquí, el sociòleg de Terrassa no es va estar de fer un retrat bastant dur del jove d'avui -una mena de reedició actual del "bon salvatge" d'en JJ Rousseau-, però sobretot de la societat que l'ha creat, de la qual és un reflex fidel, va dir de manera insistent. "Posant el jove, i l'infant, en el centre de l'interès, el progressisme ha fet la feina bruta al sistema", va dir, per exemple, al principi de la seva intervenció, i va arrodonir aquesta contundent frase amb aquesta altra: "El nen que hem creat és un maleducat", i la "crisi de valors" que fem servir com a argument per interpretar algunes de les seves actituds i conductes és, segons ell, "una explicació profundament conservadora". Déu n'hi do, per començar...! Perquè n'hi va haver més. (continua a la pàgina següent)
Per si no quedava clar que Cuba, amb la seva peculiaríssima constitució social i política, és motiu de controvèrsia permanent, el cinquantenari del cop de força triomfant de Fidel Castro i els seus companys contra el dictador Fulgencio Batista, i la imposició llur d'un nou sistema de vida a l'illa, ha donat ocasió a partidaris i detractors d'esplaiar-se, i d'estirar el carro cadascú cap a les respectives -i inamovibles- conviccions. Aquí a casa nostra, per dir-ho en termes domèstics, en vam veure una mostra palmària a les pantalles de TV (Canal 33, Millenium) el dissabte 3 de gener, amb actors força coneguts, com l'escriptor Juan Abreu, resident a Catalunya i radicalment contrari a l'experiment socialista cubà, igual que l'actriu Míriam Gómez, viuda de Cabrera Infante, que no va deixar res per verd a l'hora de criticar Castro i els seus; i el també escriptor José Ovejero, l'historiador Francesc Bayo i Cristina Xalma, doctora en economia internacional i desenvolupament econòmic, que van tenir, uns més que altres, una mirada si més no més benèvola, encara que amb matisos, cosa que no es pot dir dels dos primers.
Tal com ja va passar ara fa dos anys justos a Milà, avui una universitat del PAÍS VALENCIÀ (ho poso en majúscules per molestar els que voldrien que tothom en digués Congregación Valenciana) ha investit doctor honoris causa aquell personatge que va fer de president del govern espanyol durant vuit anys i de comparsa de George W Bush en la seva croada contra les armes de destrucció massiva invisibles de l'Iraq del dictador Saddam Hussein.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
