Qui no s'arrisca no pisca, diuen, i també diuen que qui la sequeix l'aconsegueix: això és lo que ha fet el club de bàsquet en cadira de rodes Mifas-Esplais (des de la temporada passada Girona FC Mifas-Esplais, quan va passar a formar part del conglomerat esportiu del club de futbol gironí), que aquest any s'ha vist catapultat a la divisió d'honor del bàsquet estatal, una fita que perseguia pràcticament des de la seva fundació, ja fa uns quants anys. La catapulta ha sigut administrativa, finalment, però no vol pas dir que el GFCME no es mereixés l'ascens de categoria, ja que si aquesta temporada ha tingut l'oportunitat de pujar és perquè la temporada passada va fer la feina prèvia de competir fort per quedar al final a la part de dalt de la classificació, ja que això ningú no ho regala. Es tracta de lluitar al màxim, i si es perd, de fer-ho amb dignitat, i no tirar mai la tovallola, em deia l'altre dia en Xavi, un dels jugadors més veterans de l'equip, que em va fer saber la notícia uns dies abans que es fes oficial. Ara ja ho és, que és com dir que s'han tirat de cap a la piscina. Només em queda, doncs, desitjar al nou equip de divisió d'honor (que va ser el meu durant la major part dels meus anys com a jugador de bàsquet en cdr, dels quals m'han quedat boníssims records) que tingui tota la sort del món. Ja que s'arrisca [*], esportivament però també econòmicament i en tots els aspectes, que pisqui tant com sigui possible.
mininu |
Handicap |
divendres, 17 de desembre de 2010 | 02:36h
Sessió doble a TVC sobre discapacitat, dimecres passat a la nit, amb motiu, o amb l'excusa, de la imminent Marató de TV3, la diada de la solidaritat dels televidents de Catalunya que se celebra cada any per aquestes dates, i que aquest any, com ja sap tothom, està dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. No podia deixar de plantar aquí aquest document, per l'oportunitat, per l'ocasió, que tindrà la seva versió plena aquest diumenge a la cadena televisiva nacional, i per sumar-m'hi també d'aquesta manera; però sobretot per la proximitat personal amb els protagonistes del vídeo. El Carles Alcolea, la figura sobre la qual pivota la narració, no el conec, però els altres sí, si més no de vista; amb tots ells, o gairebé, he coincidit en algun moment o altre, en trobades esportives o d'altra mena, per bé que tinc una relació més personal, d'amistat, amb la Sònia Pujol, que els qui seguiu aquest blog segurament deveu tenir-la present per la seva participació a la revista L'Atípic, especialment en el número 15, que vam dedicar a la maternitat de les dones amb discapacitat. Aquesta vegada, però, el tema de "L'endemà", el nou programa de TV3 del qual aquest vídeo és un tast, no era solament la maternitat o paternitat de les persones amb lesió medul·lar (un tema tanmateix més llaminer per als mitjans), sinó la manera personal d'enfrontar-se a la realitat de la seva discapacitat, la cruesa de la situació, que és explicada aquí sense gaires embuts: com s'entoma, una cosa com aquesta, un mateix i la família, els pares, els amics; com es planteja el sexe i les relacions de parella; com et plantes en el món assegut en una cadira de rodes, un món que de sobte s'ha tornat hostil (com diu la Sònia, la rehabilitació de debò comença quan surts de l'hospital); com encares la mirada dels altres; com trobar la millor manera de pujar els fills... No sé quina traducció tindrà a la pràctica, en l'avenç de la investigació mèdica, la implicació de la població catalana en la moguda televisiva de diumenge que ve i la previsiblement milionària recollida de diners; però, sigui com sigui el futur que ha de venir, aquí queda el testimoni del present d'aquestes persones joves, per a qui en vulgui apendre alguna cosa.
mininu |
Handicap |
divendres, 13 de novembre de 2009 | 03:41h
Nota de premsa de la Diputació de Girona:
La Diputació de Girona impulsa la redacció de plans d'accessibilitat a 15 municipis gironins
●
Arbúcies, Besalú, Bordils, Corçà, Flaçà, Lladó, Llançà, Palol de
Revardit, Portbou, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere
Pescador, Serinyà, Sils i Ullastret seran els primers municipis que
disposaran d’un pla d’accessibilitat impulsat per la Diputació. Més
endavant, es preveu fer extensius els plans a altres municipis de les
comarques gironines.
●
Els plans es dirigeixen a possibilitar la integració social de les
persones amb discapacitats i la normalització de la seva quotidianitat.
Juntament amb la Diputació, també donen suport al projecte l’IMSERSO i
la Fundació ONCE.
●
Jaume Sitjà, diputat d’Acció Social i Cooperació al Desenvolupament de
la Diputació de Girona, ha destacat que la voluntat de la Diputació és
donar serveis als municipis, especialment a aquells que disposen de
pocs recursos. Sitjà també ha assenyalat que “millorar
l’accessibilitat és augmentar les oportunitats de desenvolupament de
les persones i la seva participació i integració en la vida econòmica i
social del municipi”.
mininu |
Handicap |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 03:59h
—Qui cuida les persones cuidadores?
S'han començat a veure per la TV la sèrie d'espots que Caixa de Catalunya (segurament en una de les darreres actuacions públiques com a tal abans de la fusió amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa) i el Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat han impulsat per donar un cop de mà als milers de persones, generalment familiars, que tenen cura de manera no professional del dia a dia de persones discapacitades. La campanya inclou diferents modalitats de discapacitat recollides en la controvertida Llei de la Dependència, que va irrompre en el sector no pas com una ventada d'aire fresc sinó com un vendaval, de tant que prometia; i tant va ser així que va agafar l'Administració catalana en orsai, i el Govern tripartit, per a sorpresa de molts, es va sentir obligat a renunciar al projecte del propi espai legislatiu per no deixar perdre aquesta important empenta que venia de Madrid de la mà del ministre Caldera... Després va venir l'aplicació de la llei, i va ser tan caòtica que aviat el globus es va desinflar. I ara, en plena crisi, amb l'atur creixent sense aturador (amb l'aportació d'un miler més de prejubilats procedents de la fusió de les caixes catalanes, precisament), no semblaria un bon moment per reprendre la marxa, però malgrat tot sembla que n'hi ha ganes. Així ho assegurava tot just la setmana passada la consellera Capdevila, i així ho fa pensar també aquesta iniciativa conjunta del seu Departament i l'Obra Social de Caixa (de) Catalunya. Al capdavall tot dependrà, i aquesta és la mare dels ous, de la disponibilitat econòmica que tingui el Govern per fer efectiva la Llei, i de moment les coses no pinten gaire bé, en aquest sentit: el Pressupost de la Generalitat pel 2010, presentat aquest cap de setmana passat pel conseller Castells (en un llapis de memòria, per estalviar paper i diners, va dir), de gairebé 40.000 M€, inclou 2.600 milions derivats del famós pacte financer pactat el juliol passat, però aquesta quantitat se la menja sencera la reculada dels ingressos tributaris del Govern, que és de 4.700 milions! Sort de la millora del finançament!, va exclamar Antoni Castells en la presentació de les xifres. I tant que sí, honorable conseller! Veient aquests números (al final, per fer-los quadrar el Govern haurà de tirar, quin remei!, de dèficit, que l'any que ve diu que s'enfilarà fins als 29.000 M€), i veient com va a tota màquina la calculadora de l'esquilada fiscal sistemàtica de Catalunya, un pensa que tenien raó els que deien que amb el tan trompetejat acord fiscal del nou Estatut els interlocutors catalans capitanejats pel conseller Castells van fer el negoci d'en Robert amb les cabres... D'aquestes xifres en depèn el benestar social, i d'aquest depèn el benestar dels discapacitats. I així tornem a la qüestió del principi: hi haurà diners per invertir en la qualitat de vida de les persones dependents?
Dies de repartiment frenètic del número 18 de L'Atípic, per les comarques de Girona i les veïnes, i ahir per la capital del país, amb el nostre propi vehicle i armats d'un gps fantàstic que ens portava de pet als punts de destinació, de descàrrega. Aprofitem per acomiadar-nos de les diferents associacions amb les quals hem mantingut viu el contacte aquests deu anys d'existència de la nostra revista, i per dir-los de passada que guardin ben conservat algun exemplar d'aquesta edició, que d'aquí a un temps serà objecte de desig dels col·leccionistes i que en pagaran uns bons dinerons... Bromes a part, el cert és que som a l'hora dels adéus. Les associacions més allunyades geogràficament de nosaltres -Tarragona i comarques, Lleida, Tàrrega, Mallorca i Menorca, Andorra la Vella, punts dispersos del País Valencià- rebran el seu paquet d'atípics per missatgeria, amb una nota de comiat. I després, a fer mutis pel fòrum. Amb la satisfacció d'haver fet una certa feina; amb la recança de no haver-ne fet més, de no haver-ne fet prou o de no haver-la fet prou bé; amb la certesa de saber que en queda molta per fer. Per poc que puguem, i si la nova ocasió no se'ns fa escàpola, ho tornarem a provar, amb unes altres eines, a veure fins on arribem. Però mentre rebobinem, com feien els vells maquinistes dels cinemes Paradiso d'abans, i canviem de rotllo per continuar projectant la nostra pel·lícula, aquí tanquem aquest capítol del vell Atípic en paper. "Avui és un bon dia per morir", va dir l'avi indi del petit gran home Dustin Hoffman. I tanmateix...
mininu |
Handicap |
dimarts, 29 de setembre de 2009 | 03:39h
El company Ramon Gisbert, president del Club esportiu UNES de Sant Feliu de Llobregat, m'envia un mail a propòsit del Torneig de Tardor Memorial Francisco Molina 2009, de bàsquet en cadira de rodes, que s'ha jugat aquest cap de setmana passat al pavelló municipal d'aquesta ciutat del Baix Llobregat. La novetat d'aquesta edició és que els partits es retransmeten, en diferit però íntegrament, per televisió, però no pas per cap canal convencional (això seria notícia de portada), sinó per Discapacidad TV, un canal que emet exclusivament per Internet i que abasta tota mena de temes, però sempre relacionats amb la discapacitat. Us animo des d'aquí a fer-hi un cop d'ull, ja que es tracta d'una competició amb equips de nivell i que juguen a bàsquet de meravella. Aquests són els emparellaments i l'horari dels partits: —Aquest dilluns, a les 9 del vespre, s'ha retransmès el partit jugat dissabte entre l'històric CAI de Saragossa i SGH Berlin, un equip mixt de la capital alemanya. —Avui dimarts, a les 23:30 (molt tard, i més per a un esport tan minoritari com aquest), retransmissió del partit, disputat també dissabte, entre l'equip amfitrió, que ara es diu FC Barcelona UNES (després d'haver pujat a la màxima categoria i després que el Barça Guttmann, de divisió d'honor, ha passat a la història), i un equip proper (també esportivament, ja que tenen establert entre ells un acord de col·laboració), el CEM L'Hospitalet. —Dimecres, a les 10 del vespre, partit jugat diumenge per aquest últim equip contra el de Berlín. —Dijous, primer d'octubre, a quarts de 10 del vespre, l'últim partit del torneig, jugat diumenge al migdia i sens dubte el més interessant del quadrangular: Barça UNES Sant Feliu contra CAI DA Zaragoza.
(Si voleu saber els resultats dels partits i la classificació final, podeu trobar-los a la plana web del FC Barcelona-UNES Sant Feliu L).
Aplaudim des d'aquí la iniciativa de la gent de Discapacidad TV (entre ells el mateix Ramon, que forma part de la junta directiva, com a secretari, relacions públiques i gerent de l'àrea d'esports), que han de tenir molta empenta per tirar endavant un projecte d'aquesta magnitud, pensat i realitzat per a tota l'àrea hispanoparlant, incloent-hi per tant Amèrica Llatina, i que doncs deu ser d'una complexitat considerable.
mininu |
Handicap |
dimarts, 22 de setembre de 2009 | 04:39h
Ha sortit l'última edició de L'Atípic, la número 18. No vull dir que sigui l'última de la sèrie abans de la següent, sinó que és l'última que fem: ja no hi haurà cap número 19 de L'Atípic, "la revista de les alternatives solidàries". No pas en paper, almenys. Les causes d'aquesta decisió les expliquem en una carta que dirigim als lectors des de la mateixa revista, i que podeu llegir més avall; però ja us dic ara que no l'hem presa pas perquè hàgim perdut la fe en el projecte ni les ganes de continuar-hi treballant, sinó per raons més prosaiques que tenen a veure amb el vil metall. No hi ha cap misteri, aquí: veient el context en què ens movem i com les passen de magres la majoria de les publicacions, fins i tot les de caire més generalista, no costa gaire fer-se càrrec del panorama particular amb què es pot trobar una revista com la nostra, feta amb més voluntat que mitjans i amb més ganes que personal, i a més a més temàtica: centrada —per acabar-ho d'adobar— en el tema de les discapacitats, que és l'últim de la fila... Toca reconvertir-se, doncs, reinventar-se. Diuen que la gana alimenta l'enginy, i el primer pas, tanmateix lògic, és continuar l'edició en format digital, com han fet i fan, totalment o parcialment, una corrua llarguíssima de publicacions de tota la galàxia periodística. Un cop en el nou medi, en el nou suport, haurem d'aplicar-hi l'enginy a veure si ens en sortim i en surt un nou mitjà de comunicació, continuador de L'Atípic en paper, que aquesta tardor arribava als deu anys de vida. Sigui com sigui, han sigut deu anys bonics de viure, i això sí que ja no ens ho treu ningú, companys.
mininu |
Handicap |
diumenge, 26 de juliol de 2009 | 04:24h
En els 'obituaris' de La Vanguardia d'aquest dissabte, hi trobo aquesta notícia: en Lluís Serra, el fill del periodista Màrius Serra, va morir divendres, d'una parada cardiorespiratòria. Tenia 9 anys, i com ja deveu saber els lectors d'aquest blog, patia una encefalopatia severa que va fer d'ell, des del seu naixement, una criatura totalment dependent. El seu pare el va fer protagonista del llibre Quiet, on explica els anys de vida junts amb el seu fill discapacitat. Reprodueixo aquí l'esbós que en feia en el diari barceloní Rosa Maria Piñol:
L'última cursa d'en Llullu
«En el seu llibre Quiet, Màrius Serra va incloure un muntatge fotogràfic que permetia la il·lusió òptica de veure córrer el seu fill Lluís -Llullu, per a la família-, en realitat invàlid a causa d'una greu encefalopatia. La sèrie d'imatges que simulaven el moviment del nen anaven acompanyades d'uns poètics textos en què l'escriptor jugava amb la idea del mirall de Lewis Carroll. Posava en boca del nen uns records, subvertint-los. Llullu deia: "Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar". »Ahir en Llullu va emprendre la seva cursa més llarga, la definitiva. El petit, que comptava 9 anys, va morir al migdia a causa d'una parada cardiorespiratòria. Malgrat el profund dolor, va ser una "sorpresa relativa" per als seus pares, perquè aquesta era una possibilitat que sempre tenien present, tractant-se d'un ésser tan fràgil i vulnerable, afectat de reiterades crisis i que havia freqüentat metges i unitats de cures intensives. Els pares d'en Llullu se sentien tanmateix reconfortats perquè el petit, que "estava passant una època relativament bona", se'n va anar de manera sobtada i en un àmbit tranquil, lluny dels ambients hospitalaris i dels tubs per respirar. »Ells, els seus pares i la seva germana, conservaran el record dels moments millors viscuts amb el Llullu. "Hi ha moltes vivències enriquidores, la força de tot allò que ell ens ha donat sense ternir-ne consciència", comentava ahir en Màrius Serra, que el mes de juny passat va aconseguir reunir a L'Auditori nombrosos músics i artistes en el concert benèfic Mou-te pels quiets. »Tot i la seva delicada salut, la seva família sempre va brindar a en Llullu una vida tan normal com fos possible. No van renunciar a viatjar amb ell a llocs remots, com Hawaii o el Canadà. I feien veure que el petit parlava normalment amb ells. Amb motiu de la publicació de Quiet (Empúries en català/Anagrama en castellà), l'escriptor ho explicava així a aquest diari: "Hi ha un monòleg verbal, que a casa practiquem tots, i que és inclusiu. Diem coses com 'El Lluís ha dit...', l'inscrivim de forma natural al nostre relat". »L'adéu a en Llullu, que es vol laic i discret, serà demà [diumenge] a les 9:30, al tanatori de la Ronda de Dalt».
mininu |
Handicap |
dimecres, 22 de juliol de 2009 | 02:32h
Això s'ha de fer saber. Vaig veure la notícia al diari, però després he trobat aquesta nota al blog d'en Quim Bonaventura, vicepresident de Mifas, i la reprodueixo aquí perquè subscric els seus comentaris, però també per ajudar a fer difusió d'aquesta iniciativa, que aplaudeixo amb mans i orelles, que diria el més llarg i agut dels germans Marx:
Ahir divendres [17 de juliol] va haver-hi a MIFAS una petita roda de premsa per
presentar la plana web sobre l'accessibilitat de les platges de la
Costa Brava. La notícia ha sortit publicada avui als dos diaris de
Girona, també diferents emissores de ràdio varen interessar-se per la
feina feta per part de dos socis de l'entitat. S'haurà de veure la
repercussió que té aquesta informació, l'impacte que pot produir als
Ajuntaments implicats. Tinc la lleugera sensació que no interessa massa
el tema. Són oportunitats de negoci que en altres indrets saben
aprofitar bé i aquí costa més que tot això s'entengui. En fi,
s'haurà d'anar veient. La fotografia és del moment que va fer-se la
presentació. Per veure'n la web cliqueu aquí
He subratllat aquesta frase del final perquè em sembla important remarcar el concepte, les "oportunitats de negoci" que diu en Quim. L'accessibilitat s'ha d'entendre com un dret de les persones discapacitades, que tanmateix ha costat i costa de conquerir, i les conquestes aconseguides són tant mèrit de les persones que s'hi han trencat les banyes, en una lluita llarga, difícil i sovint esgotadora que encara no ha acabat, ni molt menys, com de les persones amb responsabilitat a les diferents administracions i també en l'àmbit privat (el Codi d'Accessibilitat de Catalunya distingeix entre espais públics o de domini públic i espais privats d'ús públic, i tenen diferent afectació de la llei) que han demostrat sensibilitat envers els problemes de mobilitat de les persones discapacitades i voluntat de solucionar-los-hi, si més no fins allà on ha sigut possible en cada cas. Ara bé, més enllà del camp dels drets i de la sensibilització, hi ha aquest altre aspecte de la qüestió al qual haurien de parar atenció els empresaris de l'hoteleria del nostre país, tan atents i servicials com són envers el turisme com a indústria que és de les més importants de Catalunya, si no la primera: el turisme per a discapacitats és una oportunitat de negoci, i és una oportunitat perquè encara no s'ha explotat. I és ben estrany, perquè la gent que porta aquesta indústria està en contacte permanent amb el públic estranger que un any darrera l'altre des d'en fa ja una pila ve al nostre país a estiuejar, i han de saber per força que a la resta d'Europa, que per les raons que sabem van més avançats que nosaltres, les persones discapacitades no es tallen ni un pèl a l'hora de viatjar a les destinacions turístiques habituals -i per tant a Catalunya també-, això d'una banda, i de l'altra que en els seus països respectius els discapacitats tenen a la seva disposició moltes més possibilitats que aquí de disfrutar del lleure, de l'esport, de la cultura, i tot això es tradueix en ingressos, naturalment. Per què aquí els costa tant d'entendre, com apunta l'amic Bonaventura? Quina mena de mentalitat els fa tan reacis a obrir els seus negocis també als turistes discapacitats -nacionals o estrangers- que visiten els centres d'oci? Deu haver-hi alguna explicació, però mentre algú no la trobi, això es queda en un absolut misteri, tan incomprensible com absurd.
mininu |
Handicap |
diumenge, 28 de juny de 2009 | 03:23h
Vetllada literària a la Cellera de Ter, divendres al vespre. Convidat pel Club de Lectura de la Biblioteca municipal, l'escriptor Màrius Serra hi presentava el seu llibre Quiet, on explica amb una forma narrativa molt personal, personalíssima, "l'ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament". Amb la biblioteca plena de cellerencs i amb el club de lectura en ple -majoritàriament dones- present, l'escriptor barceloní va revelar unes quantes interioritats entorn de la gènesi del llibre, les motivacions íntimes que el van portar a concebre'l, el format que acabaria donant-li i els temors íntims que va sentir a l'hora de publicar-lo i donar-lo a conèixer a una societat la reacció de la qual era per a ell tota una incògnita. Al final es va llançar a la piscina, i ben fet que va fer, perquè les respostes no van trigar a arribar per fer-li saber que la idea del llibre era un encert, i tant és així que Quiet es troba entre els supervendes i s'està traduint a bon ritme a d'altres llengües, entre elles el castellà, on s'està enfilant també fins a les primeres posicions de les traduccions d'obres catalanes, com va explicar el representant de l'editorial Empúries, que va fer la presentació del personatge a l'auditori. El recurs emprat per Màrius Serra per parlar d'un tema tan sensible com la peripècia vital dels set primers anys de vida amb el seu fill, nascut el 2000 i malalt d'una estranya encefalopatia que els metges no han pogut encara determinar, més enllà d'aquest nom genèric, ha sigut el de "rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment", com explica en el prefaci, i fent una mena de remake del joc del "Veig, veig..." que qui més qui menys tots els pares ens hem entretingut a jugar amb la nostra mainada per passar l'estona quan no hi havia res millor a fer. Així, cada capítol comença amb una petita introducció on l'autor condensa un d'aquests records concrets que l'han mogut a reflexionar, i a actuar, a voltes, i després el desenvolupa en capítols breus, a la manera d'un llibre de contes; encara que ja avisa que no es tracta de cap faula, sinó d'"un relat arrelat al que hem convingut a anomenar realitat". Les imatges fixes, fixades a la memòria (com la que va explicar, amb la seva divertida manera que té d'enganxar el públic, que li havia passat en un restaurant del port de Gènova on van anar a sopar ell i la seva dona amb en Lluís -en Llullu- i la seva germana gran, i que li va disparar tot el procés d'escriptura del llibre), serien com peces de la bitàcola de l'intrèpid navegant de dic sec, que és com confessa que s'imagina el seu fill, i amb aquestes peces mira de compondre un mirall. I aquí entra en un joc de paraules -molt propi d'ell-, un joc... de miralls amb el Dorian Gray de la novel·la d'Oscar Wilde, però fent el procés a la inversa: "El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s'assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d'una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s'hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat".
mininu |
Handicap |
dimecres, 17 de juny de 2009 | 03:45h
«La Garrotxa acull aquest mes de juny el Primer
Memorial Santi Silvas. La Fundació Tommy Robredo organitza aquest
torneig de tenis en cadira de rodes que, catalogat com a ITF 2, és el
més important que s'ha disputat fins ara a l’Estat Espanyol. El
Memorial Santi Silvas és la primera de les activitats que organitza la
Fundació Tommy Robredo. El tenista garrotxí va decidir crear la
Fundació per seguir el somni del seu amic, que va morir l’any passat i
que havia fet del tenis el seu estil de vida. Un accident de trànsit va
deixar Santi Silvas en una cadira de rodes. Tot i que hi havia jugat
des de petit, a partir d’aquest moment en Santi va tornar a trobar en
el tenis un estímul per tirar endavant. A més, va començar a buscar el
suport necessari per organitzar un torneig de tenis en cadira de rodes,
entre moltes altres iniciatives encaminades a fomentar aquesta pràctica
esportiva entre les persones que es trobaven en la seva mateixa
situació. La seva sobtada mort l’any passat va fer que Tommy Robredo
agafés el relleu del seu amic, amb qui tantes hores havien jugat a
tenis. Precisament les pistes del Club Natació Olot, on tantes hores
havien compartit, seran l'escenari d'aquest Memorial Santi Silvas. Situat
en una de les entrades a la capital de la Garrotxa, a l’avinguda de Pere
Badosa, el Club Natació Olot és present a les principals competicions
de natació, waterpolo, triatló i tenis. A finals de la dècada de 1960,
un grup de socis va començar a practicar-hi aquest esport, que l’any 1987
va fer un pas endavant amb l’arribada d’Angel Robredo, que va potenciar
l’escola de tenis que funcionava des de feia 12 anys. Amb 14 mesos, en
Tommy va agafar la seva primera raqueta –una Donnay- i a partir de
l’octubre de 1987 va començar a entrenar-se de forma regular a les pistes
del Club Natació Olot sota les ordres del seu pare, fins al 1996, quan,
amb només 14 anys, va entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant
Cugat. L’assemblea general del Club d’aquest any va nomenar Tommy
Robredo soci de mèrit del Club Natació Olot, on es disputarà el Primer
Memorial Santi Silvas».
Aquest text, tret de la plana web de Tommy Robredo, anunciava el dilluns dia 8 d'aquest mes de juny el primer torneig de tennis en cadira de rodes Memorial Santi Silvas, que tindria lloc al llarg de la setmana, fins diumenge passat, dia 14, i que aplegaria a Olot una trentena llarga dels millors jugadors mundials de l'especialitat. El número dos del món, el francès Stephane Houdet, que no va competir, va ser tanmateix present al torneig el dissabte 13 per fer una exhibició amb en Tommy, que va repetir després l'experiència en un partit de dobles al costat del multicampió ciclista mallorquí afincat a les comarques de Girona Joan Llaneras, i aquesta vegada des d'una cadira de rodes. També van acudir a la crida d'en Tommy Robredo la campiona de Montsó, Conxita Martinez, i el seleccionador estatal Albert Costa, tots dos companys seus i ara ja retirats del tennis en actiu. I és que la implicació personal del tennista olotí va ser total en aquest projecte, que ell ja havia anunciat al seu lloc web tot just després de la mort d'en Santi i que al cap de poc més d'un any s'ha fet realitat, amb uns resultats absolutament plausibles. És simplement fantàstic. Des d'aquí només podem tenir paraules de reconeixement per a aquest crac que es diu com l'heroi de la cèlebre òpera rock dels Who, i que ha posat tota la tirada del seu nom al servei d'aquesta iniciativa en homenatge al company desaparegut, que perdurarà per sempre a la nostra memòria, i esperem que durant molts anys a través del seu Torneig en la dels tennistes i de tots els amants d'aquest fantàstic esport.
Circular per Girona amb un cotxe adaptat (i per les altres ciutats sospito que és igual, però aquesta és la que conec millor, la ciutat per on circulo habitualment) és un no parar de rebre sorpreses, en el sentit emprenyador del terme. L'última la vaig tenir tot just dissabte passat, quan vaig anar a (intentar) aparcar a la cruïlla dels carrers de la Creu i Migdia: hi ha dues places d'aparcament, davant per davant d'un establiment de menjar. Es tracta d'un lloc molt cèntric, molt buscat, i per tant és fàcil trobar-les ocupades, però aquest dia que dic, essent un dia no feiner cap al tard, les dues places estaven lliures... Però ja diuen que la felicitat no és mai completa: just al costat de l'aparcament, just a l'espai que un discapacitat que usa cadira de rodes necessita per obrir de bat a bat la porta del conductor per poder baixar la cadira, l'espai és ocupat per les taules, cadires i tendals que l'establiment de menjar hi ha instal·lat de cara a l'estiu perquè els seus clients puguin fer el fet a la fresca, sobre la vorera. Com és, això?, us deveu preguntar. Jo també ho faig, perquè aquí només hi ha dues possibilitats: que els amos de l'establiment hi hagin estès la seva parada de taules i cadires sense permís de l'Ajuntament, i passant olímpicament dels problemes dels automobilistes discapacitats, o bé ho han fet amb el vistiplau del Consistori, cosa que vol dir o bé que en aquella casa no s'assabenten de què vol dir el concepte "aparcament reservat per a discapacitats" que assenyala el cartell plantat al costat, o bé que passen de les necessitats dels conductors discapacitats tan olímpicament com els de l'establiment en qüestió... I bé, és una anècdota més. Qualsevol minus motoritzat us en podrà explicar un gavadal, però deu ser perquè la permissivitat municipal fa estralls, deixant que els facin els desaprensius que els importa un rave tot excepte poder anar a la seva. Hi ha barruts que aparquen als reservats simplement aplicant el seu enorme morro allà on deixen el cotxe, si de cas sortint amb allò típic de "només són 5 minuts", en cas que els enganxis i els posis cara de gos enrabiat. Però hi ha tota una tropa de morruts que funcionen (i tothom ho sap, excepte potser els de la casa de la vila, tan diligents en altres temes) fent servir targetes d'aparcament falsificades (és fàcil: només cal un bon escànner i una botiga on plastifiquin documents) o bé la targeta legal de l'avi, del germà o de la tieta discapacitats... Si no és així, la quantitat de discapacitats conductors de cotxe (i molts d'ells de gamma alta, 4 x 4 i furgonetes: una meravella!) que corren per Girona és simplement fantàstica. I ara que hi som, dues coses més:
Presentació en societat de la Fundació Tommy Robredo, aquest dilluns a Olot, en roda de premsa convocada per presentar alhora l'Open de tennis en cadira de rodes "Memorial Santi Silvas", que tindrà lloc a les instal·lacions del Club Natació Olot del 8 al 14 de juny, en la seva primera edició, i que serà una de les primeres activitats de la Fundació en pro de l'esport per a les persones discapacitades, i presumiblement una de les més importants del seu futur pla de treball. En un matí assolellat, com un agradable parèntesi entre la plujosa setmana passada i una Setmana Santa que també es preveu ennuvolada i freda, el poder de convocatòria del promotor de la Fundació i del Torneig es va fer palès amb l'assistència de nombrosos mitjans de comunicació del país, com TV3 -que seguirà el campionat a través dels telenotícies i retransmetrà fragments dels partits més destacats-, Catalunya Ràdio, Ràdio Olot i altres i enviats de la premsa escrita, i d'una extensa també mesa d'autoritats administratives i esportives, com el delegat a Girona del Consell Català de l'Esport, Josep Saguer; el president del Consell Comarcal de la Garrotxa, Joan Espona; l'alcalde de la ciutat, Lluís Sacrest; el president de la Federació Catalana de Tennis, Francesc Orriols, i el delegat gironí, Jordi Ibáñez; Toni Gañet, director tècnic de la Federació Catalana d'Esports per a Persones amb Discapacitat, en representació del president, que no hi va poder assistir; i Gemma Soy, directora del CN Olot; i al costat d'en Tommy, que presidia l'acte, la Magalí Ruiz, la seva mà dreta i organitzadora del torneig.
mininu |
Handicap |
dimecres, 1 d'abril de 2009 | 02:30h
"Què prenen els teus pares per tranquil·litzar-se, mentre ets fora, fent tombs pel món?", li ha preguntat aquest vespre en Guillem Terribas, a la Llibreria 22 de Girona, on es feia la presentació del llibre El món sobre rodes (Editorial 62), en un local ple de gom a gom de gent, majoritàriament jove. El personatge a qui feia la pregunta l'alma mater i amfitrió de la cèlebre llibreria gironina era Albert Casals i Serradó, un nano d'Esparraguera de tot just 18 anys que des que en tenia 14 no es talla ni un pèl (cap dels seus pèls de color blau!) per anar pel món amunt i avall amb la seva cadira de rodes, en la qual va quedar assegut arran d'una operació quirúrgica que li van haver de fer per superar una leucèmia que va patir quan encara era un marrec. Caixa o faixa. Doncs faixa, perquè de caixa no n'hi cal pas per anar de viatge: una de les coses que ha explicat en aquella vetllada literària tan peculiar, i que ha fet pixar de riure a la concurrència, és que en l'últim periple que ha fet va sortir de casa amb vint euros a la butxaca i va tornar... amb vint euros! La tècnica per viatjar és molt simple: es posa a la carretera, fa "cadirastop" en direcció més o menys cap allà on vol anar, i a partir d'aquí... va on el duguin. Així de senzill! Per a l'Albert tot ho és, de senzill; de fet, sentint-lo xerrar, amb aquella incontinència verbal seva tan divertida, sembla que és ell que no entén per què la gent es complica -ens compliquem- tant la vida, si la felicitat és a tocar, a l'abast de la mà... D'aquesta filosofia de vida, si se'n vol dir així, ell en diu "felicisme", i també és ben senzill d'entendre: el noi va de cara, de bon rotllo, i la gent s'obre fàcilment, de seguida fas amics, i a la gent li costa ben poc ajudar, i més demanant poc, com fa ell: una mica de menjar, un lloc on dormir, una estona de companyia amb un camioner que viatja de nit, a canvi de donar-li conversa perquè no s'adormi... "Però tu no has ensopegat mai amb cap mala persona, si el món n'està ple?!", li ha demanat en Guillem. "Ja, ja..., jo també m'ho pregunto: on són els violadors, els atracadors?..., deuen estar tots dormint, perquè no n'he trobat mai cap!!". En fi, nois, que l'Albert d'Esparraguera és tot un personatge...
mininu |
Handicap |
dimecres, 25 de febrer de 2009 | 23:23h
Aquest diumenge, uns companys de Mifas (Minusvàlids Físics Associats, de Girona), en Quim, en Manu i en Xavi, em van proposar de fer plegats amb handbike la via verda de la Ruta del Ferro, entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (10 quilòmetres de baixada...) i viceversa (...i 10 de pujada!), passar la nit a l'alberg que hi ha a l'antiga estació de Sant Joan, i l'endemà arribar-nos a la Molina a esquiar una mica. Tot no podia ser, per la meva part, i al final vam quedar que hi pujaríem dilluns amb un altre company del bàsquet, l'Àngel de Sant Hilari, i que ens trobaríem a les pistes de la Molina, la que l'empresa té a disposició dels discapacitats des de fa ja uns anys, amb la col·laboració decisiva de la Johan Cruyff Welfare Foundation (ho escriurem així, en internacional, que ja sabem que és com li agrada al Johan) i FGC, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquestes instal·lacions especials va ser per l'article que vam publicar a L'Atípic, el número de primavera del 2004, amb informació facilitada precisament per en Santi Silvas, amb fotos d'ell mateix remuntant la pista, anomenada El Bosquet, i després en ple descens (com la d'aquí dalt) amb l'esquí-trineu, acompanyat d'una de les noies de l'equip de monitors de la Mariona Masdemont, que tenen cura que tot funcioni i que ho fan de primera, perquè són tots uns cracs de primera divisió.
L'esquiada va anar prou bé, i més considerant que era el primer dia i que el primer contacte amb aquell estri muntat sobre un esquí et fa pensar que mai faràs rutllar una cosa que sembla un invent diabòlic. Però la paciència dels monitors fa miracles, i al cap de dues hores ja ens havíem fet un parell de cops El Bosquet sense mossegar la pols (la neu pols, en aquest cas, que aquest any n'hi ha molta, molta més que l'any 2004). L'única pega de tot plegat és que, entre el viatge, el lloguer dels esquís i el forfet, la sortida resulta una mica cara, perquè el cert és que paga la pena fer-la, i des d'aquí la recomanem a tots els discapacitats que ens puguin escoltar. La Molina és un centre d'esquí que ja fa anys que organitza cada hivern competicions com el Trofeu CENHID i la Copa internacional dels Pirineus d'esquí per a discapacitats, però aquest 2009, la tercera setmana de gener, s'hi va celebrar el Campionat del Món d'esquí adaptat, que són paraules majors. Ens hi vam arribar amb en Quim Bonaventura, que en parla al seu blog, el dimecres 14, un dia de fred però amb un sol espaterrant, i l'espectacle que vam veure va ser magnífic. Però encara no hem parlat del Murderball... Som-hi.
Això s'ha de fer saber. Vaig veure la notícia al diari, però després he trobat aquesta nota al blog d'en Quim Bonaventura, vicepresident de Mifas, i la reprodueixo aquí perquè subscric els seus comentaris, però també per ajudar a fer difusió d'aquesta iniciativa, que aplaudeixo amb mans i orelles, que diria el més llarg i agut dels germans Marx:
Presentació en societat de la Fundació Tommy Robredo, aquest dilluns a Olot, en roda de premsa convocada per presentar alhora l'Open de tennis en cadira de rodes "Memorial Santi Silvas", que tindrà lloc a les instal·lacions del Club Natació Olot del 8 al 14 de juny, en la seva primera edició, i que serà una de les primeres activitats de la Fundació en pro de l'esport per a les persones discapacitades, i presumiblement una de les més importants del seu futur pla de treball.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
