Ve't aquí una última anàlisi de la situació, aquesta de Miquel de Palol al diari de dilluns. L'escriptor gironí (que tinc entre les meves preferències literàries, per cert) fa una descripció acurada dels mals que ens assetgen, però en descripció es queda. Alguna solució?, alguna alternativa? No pas. La situació és tan asfixiant, tan tenebrosa, que sembla que a més tapa o esborra totes les perspectives de futur. Tanmateix, em pregunto si, després de constatar, amb brillantíssimes –però desesperades– radiografies, que el vehicle amb què anem està espatllat i s'està quedant sense combustible, el següent pas serà que ens posem a parlar d'una vegada no pas de canviar de vehicle –seguint la vella temptació–, sinó de motor i de combustible...
«Què li queda, doncs, al ciutadà que no es resigna a ser, més que mai, més que els esclaus d'altres temps, que si més no sabien on anaven –o sabien on no es podien fer la il·lusió d'anar mai de la seva vida–, un titella sense nord ni idea d'ell mateix que l'articuli amb el món? Es pot parlar d'un país de mancats i mesells governats per inútils, dins d'un Occident d'idiotes governats per lladres, però a l'inrevés resulta igual de just, o injust, o incert.
»En una societat feudal-financera en la qual, a partir que el poder efectiu no és dels governs sinó dels banquers, la democràcia acaba essent una farsa, una comèdia dolenta sense final, en la qual es confon curatiu amb sedant, llest amb excitat, divertit amb imbècil, tolerant amb castrat, tranquil amb mort. La desautoritat moral de l'Estat converteix els polítics en espectres, els jutges i policies en mercenaris, i sense democràcia tampoc mal que fos en forma de reducte en l'abast particular, no hi ha res per salvar ni raó per contemporitzar amb els lladres portadors de xivarri, ignorància i lletjor».
Els subratllats són meus, i amb ells vull destacar aquest concepte: que l'evolució de la societat, que ens semblava tan lineal i imparable des dels temps de la Il·lustració, com a mínim, ens està fent recular cap a una Edat Mitjana que de fet, tot i les aparences externes, mai havíem abandonat del tot. L'havíem deixat enrere completament, excepte en el mecanisme primari, cent per cent feudal, de la successió econòmica, i ara aquesta rèmora, que semblava insignificant, ens està arrossegant al punt d'on veníem.
Els nous senyors feudals
Estem caient a les grapes de nous senyors feudals (que es poden convertir eventualment en senyors de les finances, senyors de la guerra o senyors del Monopoly, segons què els doni la gana de ser), i així ho adverteix el columnista:
¿Votaries a favor d'un partit polític que tingués com a primer punt del seu programa la socialització del sistema hereditari? I que aquest punt bàsic impliqués, entre altres coses, les següents:
—Que a canvi d'una sola contribució post mortem, és a dir, del llegat hereditari, cap ciutadà del país, empresari o assalariat, no hagués de pagar impostos en vida. —Que tots els joves en edat d'emancipar-se heretessin de l'Estat una quantitat suficient per invertir-la en si mateixos i en les seves iniciatives vitals. —Que l'Estat tingués invariablement els recursos suficients per mantenir adequadament el sistema educatiu, sanitari i de serveis socials, i les grans infraestructures públiques, i tot això sense haver de recórrer als préstecs bancaris. —Que les grans corporacions no tinguessin cap possibilitat de constituir-se, i per tant que desapareguessin també els lobbies i els grans grups de pressió a l'ombra. I que deixessin d'existir, per falta de clients però sobretot per falta de sentit, els paradisos fiscals. —Que desapareguessin igualment les monarquies residuals, d'una banda, i de l'altra les grans dinasties econòmiques, que són un reflex i una prolongació de facto d'aquelles. —Que desaparegués la gran banca, a canvi d'un sistema bancari a escala humana, amb bancs que, en comptes d'especular, afavorissin la vida comercial i industrial a través del crèdit a un interès raonable, equitatiu. —Que el crèdit servís per possibilitar la iniciativa privada, en comptes d'entrampar la gent per tota la vida. I que tornés, per pura inèrcia social, l'estalvi personal i familiar, i que reviscolés per tant la xarxa de caixes d'estalvi populars, amb la seva vessant originària de funció social, i propera als ciutadans de nivell econòmic més modest. —Que l'accés a l'habitatge, de compra o de lloguer, estigués d'acord amb el valor de l'habitatge, i no pas amb el valor especulatiu del sòl. —Que l'Estat quedés reduït a la mínima expressió, i que la seva funció fos el màxim de garantista i el mínim d'intervencionista. Que cada municipi fos el primer beneficiari dels llegats hereditaris dels seus habitants, i que la contribució estatal per aquest concepte anés de baix (el municipi) a dalt (l'Estat), passant pels nivells intermedis de l'administració estatal. D'aquesta manera els nivells inferiors, però més propers al ciutadà (i per això més coneixedors de les seves necessitats), i en primer lloc els municipis, no haurien de dependre de les partides econòmiques estatals. —Que tothom tingués dret a la propietat, mentre la propietat fos fruit dels seus mèrits i dels seus esforços personals. —Que tothom tingués dret, en definitiva, a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d'haver nascut com a ciutadans lliures del nostre país. Aquest dret seria la base perquè els drets continguts en la solemne Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 fossin respectats de manera efectiva, d'una vegada i per sempre.
«Per totes aquestes raons, entre altres, Locke no tingué cap dificultat per a destruir els arguments de Filmer [1]. »En allò que concernia els arguments de raó, la tasca de Locke fou, naturalment, fàcil. Diu que si el punt de comparació és el poder dels pares, les facultats de la mare han d'ésser iguals a les del pare. Subratlla la injustícia de la primogenitura, inevitable si la monarquia s'ha de fonamentar en l'herència [2]. Es burla de l'afirmació absurda que els monarques existents són, en sentit real, els successors directes d'Adam. Adam només pot tenir un hereu, però ningú no sap qui és. ¿És que Filmer mantindria –pregunta– que, si es pogués arribar a descobrir el veritable hereu, tots els monarques existents haurien de posar llurs corones als seus peus? Si hom acceptés els fonaments de la monarquia que preconitza Filmer, tots els reis, llevat d'un, foren usurpadors i no tindrien dret a exigir l'obediència dels seus súbdits de facto. A més –diu– el poder patern és temporal i no s'estén a la vida ni a la propietat. »Per totes aquestes raons, a banda d'altres de més fonamentals, Locke diu que l'herència no pot constituir la base del poder polític legítim. I al seu Second treatise on government, intenta trobar una base més acceptable. »El principi d'herència ha desaparegut ja pràcticament de la política. En el curs de la meva vida [3], han desaparegut els emperadors del Brasil, la Xina, Rússia, Alemanya i Àustria, tots substituïts per dictadors que no volen fundar cap dinastia hereditària [4]. L'aristocràcia ha perdut els seus privilegis a tot Europa, llevat d'Anglaterra, on han esdevingut una veritable reminiscència històrica. Tot això és molt recent a la majoria dels països i explica en part el naixement de les dictadures, perquè la base tradicional del poder ha estat destruïda i les habituds mentals requerides per la pràctica de la democràcia no han tingut temps de desenvolupar-se. Hi ha una gran institució que mai no ha acceptat l'element hereditari: l'Església catòlica. És d'esperar que les dictadures, si sobreviuen, es convertiran gradualment en una forma de govern anàloga a la de l'Església [5]. Així s'ha esdevingut ja en el cas dels grans monopolis dels Estats Units, que tenen, o tenien fins a Pearl Harbour, poders similars als del govern. »És curiós que el refús del principi d'herència en política no hagi tingut gairebé cap efecte en l'esfera econòmica als països democràtics. (Als Estats totalitaris, el poder econòmic ha estat absorbit pel poder polític). Encara trobem natural que un home deixi la seva propietat als seus fills, és a dir, acceptem el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic, però el rebutgem en relació al poder polític. Les dinasties polítiques han desaparegut, però les dinasties econòmiques romanen. No estic adduint arguments ni a favor ni en contra d'aquest tractament diferent de les dues formes de poder [6]; em limito a indicar-ne l'existència i a assenyalar el fet que la majoria dels homes en són inconscients. Si considerem la naturalitat amb què acceptem que el poder sobre la vida d'altri, resultat d'una gran riquesa, sigui hereditari, comprendrem millor per què homes com Sir Robert Filmer podien tenir el mateix punt de vista en allò que concerneix el poder dels reis; comprendrem també la importància de la innovació representada per homes que pensaven com Locke i els qui compartien les seves idees. ...
Diu el refrany que és millor ensenyar a pescar a qui no té menjar que no pas donar-li un peix. Si és així, m'agradaria saber en nom de què i de qui tanta gent (de bona fe, com els altermundistes i altres alternatius, progressistes en general, l'esquerra més o menys radical) reclamen un repartiment de la riquesa a l'estil del del sermó de la muntanya, amb repartiment de pans i peixos inclòs (com si es tractés d'emular el Mestre, que d'altra banda no va tenir el detall d'ensenyar-nos, ni que fos amb metàfores, paràboles i altres figures de l'estil del temps, com hauria d'anar una redistribució de la riquesa com aquella però a nivell macroeconòmic). Avui hi ha vaga. Protesta general (ja veurem fins a quin punt es compleixen les esperances sindicals) per la reforma laboral aprovada (ja fa uns mesos) pel gabinet de Rodríguez Zapatero, amb el rerefons de la protesta més àmplia i general encara –per bé que més difusa, però també intensament sentida– de la crisi que van provocar fa dos anys el sistema financer –més concretament, les entitats financeres– i el capital que el controla –i més concretament el capital especulatiu, que en mans d'aquelles es va descontrolar–. Una crisi que, per si no n'hi hagués prou amb el mal que ha fet a posteriori, sobretot en la classe treballadora, o contributiva, encara han hagut de córrer a tapar-la amb enormes quantitats de diners els diferents estats –que és el mateix que dir la classe treballadora i contributiva, però sense el seu vistiplau. Què reclamen els sindicats, en nom d'aquesta classe treballadora? Unes condicions de treball dignes, que com més gent millor pugui tenir feina, que els sous siguin justos... (I que la crisi la paguin els que l'han provocat!, un eslògan magnífic amb ecos en el desert). Ara mateix, ja seria molt tornar a les condicions anteriors a l'esclat de la crisi, i que els índexs d'atur baixessin als nivells de fa dos anys, nivells que vistos des d'aquí semblen un miratge. Hi va haver un temps en què es volia no pas lo millor possible per a la classe treballadora, sinó l'abolició de les classes socials. Poca broma! La nostra societat continua essent classista com sempre (i ara amb la sensació d'inexorabilitat que ha deixat l'exemple del socialisme real, que va tirar pel dret a repartir la riquesa i va fracassar estrepitosament), però amenaçant de simplificar-se: entre una classe dominant i la resta... ¿I per què no hauria de ser així, si els rics (i per tant poderosos) poden engreixar-se com llagastes de generació en generació sense límits? "El primer milió d'euros és el que costa de guanyar". Aquest principi del manual de l'escalador social és exacte: com més tens, més possibilitat tens de guanyar més; com més tinguis acumulat, més podràs acumular. Les regles del joc afavoreixen el fort. I la família del fort. I la unió de famílies fortes... Llei de vida? Però no se suposava que havíem deixat la selva?
En aquesta animació –una versió metal·litzada i papanates de Land of confusion de Genesis–, l'heroi que salva la humanitat troba el monstre capitalista al seu cau, aleshores la gent que ha seguit l'heroi tomba –entre tots i totes, solidàriament i voluntària— l'enorme monstre, i tot seguit el venjador (que, sota la màscara que duu, tant podria ser en Charles Bronson com Chuck Norris, en Rambo o vés a saber quin capdavanter altermundista), després de fer un energètic tomb per l'espai a la manera de Songoku, salta sobre la panxa del ricatxó abusananos, i el ricatxó rebenta, i de la seva panxa indecent en surten muntanyes de bitllets de dòlar, que voleien pels aires. Fi de la història.
O no: el vídeo no ho explica, perquè la cançó i el conte que il.lustra ja s'han acabat, però potser resulta que algun espavilat dels que eren a les files dels revolucionaris arreplega un bon feix d'aquells bitllets volàtils, els fa treballar conforme a les lleis del mercat (que l'heroi no s'ha recordat de modificar), es fa ric i funda, passant el testimoni i els drets als seus rodanxons fillets, una nova Dinastia Econòmica. La història continua (com sempre, i fins a l'infinit).
Arran de la plorada mort de l'eminent etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi, la setmana passada Televisió de Catalunya va recuperar una entrevista que li havia fet Ramon Pellicer poc temps enrera, i en la qual el naturalista barceloní es mostrava poc benèvol en la seva mirada sobre el continent africà i la petja que hi han deixat i hi deixen els europeus, sobretot. —Com en diuen, els fang, de l'home blanc? —"L'home-que-mata-els-altres-homes-sense-motiu"... El professor Sabater Pi, que té en el seu haver descobertes tan importants com la constatació que els ximpanzés fabriquen eines rudimentàries per poder trobar menjar, i que es transmeten aquests coneixements de pares a fills, considerava que el descens de població d'algunes subespècies d'aquests animals fins a límits propers a l'extinció era, tenint en compte la proximitat genètica amb l'espècie humana, una agressió comparable al genocidi entre grups humans. Aquesta agressió es concreta, avisava el vell professor, no tant en la caça furtiva, encara que també és un important problema, com en la desforestació, l'ocupació de l'espai que els era propi i la destrucció dels seus hàbitats. És el mateix que adverteix la doctora Charlotte Uhlenbroek adés i ara en les seves nombroses obres de divulgació -la seva sèrie per a la BBC Cousins, de títol ben explícit, és una meravella-, en realitat deixeble de la primatòloga Jane Goodall, de qui va ser ajudant durant un temps: el perill de retrocés de les poblacions de primats és l'avanç (imparable?) de les poblacions humanes, per un costat, i per l'altre dels negocis de l'home blanc, que van invariablement lligats a la destrucció..., sobretot quan operen lluny dels seus propis territoris, on no existeixen les restrictives lleis proteccionistes del medi vigents als seus països respectius, i poden fer i desfer al seu gust sense impediments i sense testimonis.
Fins aquí hem parlat dels primats, però què passa amb el seu cosí? Per què Àfrica no aixeca el cap? Com és que tants africans s'embarquen en l'aventura de travessar l'Atlàntic amb cloves de nou que moltes vegades on els porten és al fons del mar? Quin futur l'espera, aquest continent?
"Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte". La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d'un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l'Administració espanyola (que, com la televisió, era l'única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia "Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema", referint-se, amb aquest possessiu "suyo", és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l'ull clínic dels humoristes, va circumscriure'l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada. Cada any els boscos surten a les notícies i a les converses en dues ocasions, invariablement: a l'estiu, ja sigui pel perill d'incendi que plana sempre sobre el bosc mediterrani característic de Catalunya o per les males notícies que parlen d'incendis declarats i que els bombers s'afanyen a extingir; i a la tardor, per l'època dels bolets. L'estiu d'enguany els focs al bosc han tingut una especial rellevància perquè el que es va declarar als Ports es va cobrar la vida de cinc bombers, i perquè aquest any en fa trenta de l'incendi que hi va haver en una urbanització del terme de Lloret de Mar i que va donar un tràgic balanç de 21 persones calcinades pel foc. Hi havia indicis que feien pensar que el foc podria haver estat provocat (avui mateix en Joan Domènech, llavors alcalde de Lloret, es refermava en les seves sospites, a la seva columna setmanal al diari), però mai no se'n va trobar els culpables. La notícia va provocar un impacte profund a la societat gironina, i de manera especial en els joves redactors del diari El Punt (aleshores Punt Diari), que tot just començava el seu rodatge. Un d'ells, en Jordi Grau, rememorava fa una setmana, la vigília de l'aniversari d'aquell horror, que d'aquella desgràcia i de la conscienciació sobre la precarietat de les urbanitzacions que havien nascut aquell temps arreu i desordenadament, com bolets, en va "germinar una bona idea", com va ser la creació d'un cos de bombers professionals des de la Diputació de Girona presidida per Joan Vidal i Gayolà, i que quallaria finalment, amb aquest ja de conseller de Governació, en el cos de Bombers de la Generalitat. La lluita contra el foc ha tingut tots aquests anys diversos capítols, i en destaca la promulgació del Decret 64/1995 de la Generalitat que regula, amb molt de detall, totes les restriccions de les activitats que podrien derivar en un incendi, i que prohibeix explícitament fer foc, del 15 de març al 15 d'octubre, a menys de 500 metres de cap superfície boscosa. (Això afecta la crema de rostolls que havien fet tradicionalment els pagesos, però ja en parlarem en una altra ocasió).
Arribats aquí, recupero dels dos temes relacionats amb el bosc, els focs de l'estiu i els bolets de la tardor, dues qüestions també relacionades: l'autoria dels incendis i la propietat dels terrenys forestals. Qui crema els boscos? I de qui són els boscos que es cremen?
Qui té por del decreixement que plantegen els "objectors del creixement" per evitar situacions com aquesta? La pregunta la feia el 19 de juliol a través del diari en Santiago Vilanova, president de l'associació Una Sola Terra, i la situació a què es referia la pregunta és la que tindrà a partir d'ara, després de l'obertura al trànsit del túnel de Bracons, la Vall d'en Bas i per extensió el Parc Natural de la Garrotxa -al qual aquella hauria d'haver quedat totalment integrada- i la resta de paratges de la comarca, que, els que van lluitar els anys 70 per protegir-los, diu Vilanova, no ho van fer "per veure'ls convertits en un parc temàtic al servei dels turistes de cap de setmana que fugen de la metròpoli barcelonina". El dit acusador del veterà ecologista assenyala tant els tecnòcrates, que "intenten justificar amb paràmetres economicistes el que els ecòlegs lliures de pressions espúries han qualificat d'aberració i d'irreversible destrucció d'uns paratges únics", com els polítics, les institucions, els empresaris i els mitjans de comunicació, les reaccions entusiastes dels quals davant la inauguració de l'eix Vic-Olot "demostren fins a quin punt ens trobem davant d'un monopoli radical en la manera d'entendre l'ordenació territorial"; i assenyala també de passada, pel seu silenci còmplice, "els geògrafs i biòlegs que controlen l'anomenat Observatori del Paisatge". I assenyala així mateix, responent la pregunta plantejada, "les entitats bancàries, els clústers agroalimentaris, els nucleòcrates, els favorables als transgènics, les companyies elèctriques...", els mateixos que "han trepitjat els drets dels consumidors i que ara malden per controlar la sortida de la crisi". Malgrat el poder omnímode d'aquests grups, tanmateix, Vilanova augura que el decreixement acabarà esdevenint una aspiració de la societat civil "desencisada dels partits polítics, còmplices d'un capitalisme sense ànima i deshumanitzat". Però, perquè esdevingui un objectiu de la societat civil, primer cal que aquesta conegui què és el decreixement. Què és? En què consisteix? I com s'aconseguirà implantar-lo?
«Imagina poder estendre la teva solidaritat a les pròximes generacions i contribuir a fer un món millor per a tothom. Imagina poder contribuir a un món en què cada vegada
més nens creixin sans i sentint-se segurs en el seu entorn, puguin anar a
l'escola i tinguin una oportunitat en fer-se grans.
»Un món on sigui més factible posar fi a la gana i la pobresa i on el desenvolupament sostenible asseguri els
recursos per a tothom.
»Un món en el qual es respectin els drets
humans. On l'atenció sanitària arribi a tots els racons i es
destinin més mitjans a eradicar malalties com la malària, la
tuberculosi i la VIH/SIDA.
»Un món ple de boscos, de mars vius, que es mogui amb energies netes i on el clima segui predicible.
»Fes testament i inclou-hi un llegat solidari. Així,
sense perjudicar els drets dels teus hereus, contribuiràs a més a
deixar un món millor».
Sona bonic, oi? I sembla realitzable... Ho és: aquest és el text de presentació de la campanya que estan portant a terme una colla d'entitats agrupades en el portal LegadoSolidario.org per recollir fons per als seus programes de cooperació (al marge dels clàssics, diguem-ne, com ara l'administració -cosa que posa en contradicció el mateix concepte d'"ONG", 'organització no governamental'-, les quotes dels socis, botigues i carnets solidaris, etc).
Al bosc, els arbres caiguts nodreixen els altres que queden dempeus, vius, i també els que naixeran al cap de poc: amb la seva desaparició física els deixen l'espai vital i la llum del sol que els cal per créixer, i els alimenten físicament amb les seves pròpies restes. La mort dels vells troncs és promesa de nova vida. A més de la memòria biològica per als de la seva pròpia espècie, deixen en herència l'oportunitat de viure a totes les altres, indistintament. Les plantes representa que no pensen, i tanmateix la societat vegetal ho fa millor que la nostra, la societat humana, elitista i discriminatòria, profundament injusta des del naixement fins a la mort dels seus membres (tant els més vigorosos com els més poc desenvolupats, els més rics i els més pobres), i més enllà, mantenint i perpetuant aquest disbarat com un dret (valga'ns Déu!), el dret successori (que té la virtut d'hipotecar tots els altres)... L'home poderós (en l'escala que sigui, a qualsevol nivell de poder i riquesa) troba perfectament lògic que de la seva desaparició se'n beneficiïn sobretot -i només ells, si pot- els seus plançons, que ocupin ells en exclusiva l'espai vital que ha deixat lliure. A la selva, la lluita per sobreviure és ferotge, però els arbres, immòbils i muts, ens donen una lliçó de vida que els humans no aprenem de cap manera. I així anem...
Avui m'ha arribat a la bústia de casa la Memòria d'activitats del grup Mifas corresponent a l'exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l'associació de Girona (entitat que vindria a ser la 'casa gran' de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l'Artur Mas si en fos president -electe o quasi). Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d'un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l'origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més. Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona: "Del
cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han
estat subvencionats pel Departament d'Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat i la resta, s'ha repartit entre aportacions privades i
públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l'herència d'un antic soci de Mifas, Pere Llonch,
que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas".
Tothom està d'acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és "una moma, una ganga" i altres expressions igual d'originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l'herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d'acord que l'herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més: imprescindible, vital. Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se'n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom? Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l'estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable. Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l'estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.
"Les ONG gironines convoquen una manifestació virtual per defensar el compliment dels drets humans". Amb aquest enunciat el diari d'ahir donava a conèixer a tothom la campanya que des de fa unes setmanes ha engegat la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme per complementar i amplificar la manifestació presencial que promou i que té lloc pels carrers de la capital del Gironès cada 10 de desembre, per commemorar la proclamació de la Declaració Universal dels Drets de l'Home feta per l'ONU el 1948, amb una altra manifestació, aquesta virtual, a Internet, a la plana www.flickr.com/dretshumans, per estimular i facilitar la participació del màxim nombre de ciutadans, sense necessitat de desplaçar-se -els que no ho puguin fer- per manifestar-se i podent-ho fer amb la mateixa contundència, aprofitant l'accés del gran públic actualment a les noves tecnologies i la tirada que hi tenen sobretot les generacions més joves.
La ressaca de l'esfrondrament de l'anomenat socialisme real ha deixat un panorama d'estupefacció i desorientació, d'una banda, i de l'altra un eufòric capitalisme, mudat ara amb noves denominacions: neoliberalisme, economia de mercat, pensament únic... La vella divisió de la societat en classes dominants i classes dominades persisteix, vencedora de les diferents escomeses de què ha
estat objecte des de les esquerres, de tots els assalts dels
desposseïts. Les estructures de sempre, amb totes les seves injustícies
inherents, resisteixen intactes: unes classes minoritàries, i a més
endogàmiques, molt fortes, subjugant una immensa majoria de classes
assalariades. Ens caldria preguntar-nos per què és així, d'on els ve
aquesta força granítica. Els ve de la riquesa que tenen acumulada, de les
seves propietats, és clar. Però el cert és que ningú té temps en el curs d'una vida,
partint de zero, de fer-se ric fins a fer-se massa poderós: s'ha de
partir necessàriament d'una situació d'avantatge, i aquest avantatge el
dóna l'herència. Les regles de joc actuals, a través del sistema
hereditari establert, no sols permeten sinó que afavoreixen
l'amassament de grans fortunes en unes poques mans, gairebé sempre les
mateixes. Hi ha una minoria rica que acumula dividends sense parar, i
les seves fortunes passen de pares a fills; i hi ha una majoria de
desheretats que no poden llegar als seus fills més que el fruit d'una
vida de treball (això els que han tingut feina, és clar, els que han pogut treballar). Aquesta és la clau, que explica molt bé moltes de les
coses que passen cada dia al món. Si els béns, les propietats, els
fruits del treball dels homes fossin heretats no solament pels fills
dels propietaris, sinó pels fills de tothom, és a dir, si els joves
fossin els hereus universals, si l'herència fos un bé, un dret de l'home, la societat, sense deixar de ser la que és, deixaria de ser tan agressiva i el món seria un lloc finalment vivible.
[Aquest text i els que segueixen formen part de la proposta que vaig presentar al Fòrum Català per Repensar la Societat http://www.novacis.org/croniques.htm que es va celebrar els anys 1998 i 1999 a Barcelona, auspiciat per l'associació EcoConcern i organitzat i realitzat per Nova - Centre per a la Innovació Social http://www.nova.cat/ Es pot trobar el text sencer a:http://herenciauniversal.blogspot.com/]
Arran de la plorada mort de l'eminent etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi, la setmana passada Televisió de Catalunya va recuperar una entrevista que li havia fet Ramon Pellicer poc temps enrera, i en la qual el naturalista barceloní es mostrava poc benèvol en la seva mirada sobre el continent africà i la petja que hi han deixat i hi deixen els europeus, sobretot.
"Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte". La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d'un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l'Administració espanyola (que, com la televisió, era l'única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia "Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema", referint-se, amb aquest possessiu "suyo", és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l'ull clínic dels humoristes, va circumscriure'l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada.
Qui té por del decreixement que plantegen els "objectors del creixement" per evitar situacions com aquesta?
Al bosc, els arbres caiguts nodreixen els altres que queden dempeus, vius, i també els que naixeran al cap de poc: amb la seva desaparició física els deixen l'espai vital i la llum del sol que els cal per créixer, i els alimenten físicament amb les seves pròpies restes. La mort dels vells troncs és promesa de nova vida. A més de la memòria biològica per als de la seva pròpia espècie, deixen en herència l'oportunitat de viure a totes les altres, indistintament.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
