mininu |
Política |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 02:37h
Alfons López Tena, vocal (a proposta de CiU) del Consell General del Poder Judicial,
defensa, a l'assaig Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria Edicions/La Magrana, 2007), la conveniència d'actualitzar la relació
Catalunya-Espanya: "El miracle de la nostra supervivència
nacional, i l'anomalia que representem en una Europa on nació rere
nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no
és sostenible indefinidament. Es tracta de viure amb Espanya, no sota
Espanya, o de viure sense Espanya".
López Tena és un personatge que normalment parla clar i català, però corre pels fòrums d'Internet darrerament un text seu on parla igual de clar però en castellà, segurament amb el propòsit clar que se l'entengui des
d'Espanya, el mateix mètode que va fer servir fa poc el president de Foment del
Treball Nacional, Joan Rossell, amb un parlament en què es va expressar
amb paraules molt clares en nom i representació dels empresaris
catalans emprenyats, i encara uns dies abans el mateix president de la Generalitat, molt honorable José Montilla, en l'entrega dels premis Blanquerna, a Madrid, advertint de la "desafecció" de Catalunya respecte de la baluerna estatal. La intenció és que Espanya escolti (de moment això): "Escolta, Espanya, la veu d'un fill no castellà que et parla, això no obstant, en la teva llengua castellana...", podríem dir, parafrasejant el poeta Maragall. Però ho ha fet?, ho fa?, ho farà? No ho sembla pas. De moment el que sembla és que vol donar la raó a aquell refrany que diu "Ja pots anar xiulant, si la burra no vol beure...", o aquell altre que assegura que "no hi ha més sord que el que no vol escoltar". Encastellat a la seva supèrbia, l'Estat castellà o no té res a dir (no se li ha sentit ni un argument de rèplica, com assenyala López Tena), o deu tirar també de refrany: "A palabras necias, oídos sordos". És el famós diàleg "entre los hombres y las tierras de España": només un té raó, només un té la veu, per dir-ho amb una de les piquiponades del Joan Clos alcalde. I si algú discrepa, se li engalta la frase de moda: "Por qué no te callas?!".
mininu |
Política |
dijous, 15 de novembre de 2007 | 05:14h
Qui més qui menys, tothom va flipar, en la darrera Fira del Llibre de Frankfurt, veient l'exministre de Cultura alemany Joschka Fischer garlant amistosament amb en Jaume Cabré -que va ser, amb Quim Monzó, dels autors catalans que es van endur més atenció mediàtica, sobretot dels mitjans del país amfitrió-, i declarant tot seguit a propis i estranys que era lector seu, i molt devot, a més (en una emissora de TV va arribar a afirmar que Les veus del Pamano era "el llibre de la Fira": poca broma). Ens ho recorda a l'últim número de Presència en Xavier Cortadellas, que li fa una llarga entrevista [com s'ho fa alguna gent per tenir temps per a tot?..., això sí que és un misteri, i no pas aquella cosa de la santíssima trinitat...] en què departeixen sobre literatura i sobre l'ofici d'escriure, és clar. Del fil de la conversa se'n desprenen tanmateix algunes gotetes que poden passar desapercebudes, tan petites com són, però vistes de la vora apareixen com a autèntiques perles.
mininu |
Política |
dilluns, 29 d'octubre de 2007 | 00:37h
El dijous 18 d'octubre passat, el més graciós dels tontos útils perifèrics (TUP), el joglar de la plana de Vic, va noliejar una de les golondrines del port de Barcelona i se'n va anar d'excursió mar endins, amb un grup de periodistes que no tenien res millor en què perdre el temps aquell matí, fins a fondejar en "aigües espanyoles", on el mestre d'atxa els va alliçonar -i a través d'ells tots els altres ciutadans ignorants i babaus de Catalunya- una mica més sobre antinacionalisme (català, és clar: no hi ha cap altre nacionalisme que mereixi la seva atenció ni la punteria de les seves escopinades) amb l'excusa de presentar-los l'exclusiva mundial del llibre que ha parit per magnificar encara més per terra, mar i aire la seva croada desintoxicadora contra el verí identitari (català, s'entén) i contra l'endogàmica tribu que, com la dels gals de l'Astèrix i igual d'estúpida, es resisteix a ser engolida per l'Imperi (pel dels no-nacionalistes castellans, en aquest cas). Ve't aquí que aquell dia les aigües de la mar salada
estaven un xic mogudes, i li van espatllar un xic el xou, però ningú va arribar a vomitar -o almenys no consta en els informes-, i bàsicament el número ja estava fet, i així el nostre home es va poder posar una nova medalla a la seva camisa de dormir. El bufó ha
passat de fer gràcia a fer pena, i abans d'acabar fent plorar es munta
un número per anunciar a tothom (i a qui li importa?) que fa mutis pel
fòrum (que, per cert, en teatre és una cosa que, per definició, es fa i
prou, sense avisar...) per anar-se'n a triomfar a la Monarquia bananera
dels veïns, on deu comptar que li pagaran els favors dispensats. Ja
veurem si serà així. M'hi jugaria el coll de la camisa que el nostre
home a Madrid, tan espavilat ell, es quedarà sense bous i sense
esquelles (si no comptem els de la plana de Vic) i amb un pam de nas.
Roma no paga als traïdors, ni als tontos útils, quan deixen de ser-ho
(d'útils, vull dir, encara que no calia especificar-ho, oi?).
mininu |
Política |
dimarts, 16 d'octubre de 2007 | 03:14h
Avui ha fet 67 anys de l'afusellament, al fossar del castell de Montjuïc de Barcelona, del president Lluís Companys, després d'haver estat capturat per la Gestapo a França i entregat a les "autoritats" franquistes, que el van condemnar a mort en aquella farsa de judici a què el van sotmetre i que el va trobar culpable... de rebel·lia! Aquells que amb les armes pagades pel poble -suposadament per poder defensar-lo d'un eventual enemic exterior- van destruir amb tota la violència de què van ser capaços el sistema democràtic que s'havia donat el poble, aquells lladres i suplantadors que van trair el seu propi jurament militar i van imposar per la força un règim totalitari basat en el terror i la delació, aquells assassins professionals van tenir les descomunals penques d'acusar el president de Catalunya d'haver estat rebel (!!) al règim que ells acabaven d'implantar saltant-se totes les regles legals i morals... I aquest octubre, coincidint amb l'aniversari d'aquella ignomínia, s'ha conegut el text de la llei de la memòria històrica que han pactat les forces polítiques presents al Congrés dels Diputats amb l'excepció d'ERC i PP, que s'hi oposen per raons diametralment diferents, és clar. El cas és que el partit de la dretona, aferrat al "Vale más no meneallo" de l'exemplar Transició, sembla clar que ha acabat tenint un pes decisiu, en les deliberacions prèvies al redactat de la llei, i allà on hi hauria d'haver hagut una condemna rotunda i sense embuts (just el mateix que amb tanta energia s'exigeix als partits sobiranistes bascos respecte als atemptats d'ETA, no?) del règim anterior i la revisió i anul·lació de les seves arbitrarietats criminals, no passarà d'haver-hi, comptat i debatut, un reny i prou, una simple desqualificació -amb tota regla i solemnitat, això sí. Si la llei queda com està, s'haurà prorrogat un cop més, i aquesta vegada de manera potser irreversible, la impunitat del règim franquista i dels seus servidors, que definitivament ja podran viure i morir tranquils.
mininu |
Política |
divendres, 12 d'octubre de 2007 | 03:54h
Amb aquest encapçalament tan salat m'ha arribat còpia de la carta amb què el gerent d'una empresa andalusa va "contestar" a una altra de caràcter administratiu que li havien tramès des d'un Ajuntament de Catalunya redactada, a causa de "la limitada intel·ligència d'algun polític o funcionari", ...en català!, una "desfachatez" que es mereixia una "resposta agressiva" per part de l'interfecte, però a última hora aquest va decidir perdonar la vida al remitent i enviar-li només una bella mostra de la inveterada "grassia" dels espanyols del sud, que, a banda de fer gràcia o no, en el fons no deixa de ser una altra versió d'una certa actitud mental espanyola, de matriu i ànima castellana, aquella que, com deia el poeta, "desprecia cuanto ignora".
"Una carta muy cachonda de una empresa andaluza que recibió
una multa de Barcelona... en catalán.
"Estimados amigos/as: Hace unos días se recibió en las
oficinas de la empresa para la que trabajo como Gerente una comunicación del
Ayuntamiento de Castellgalí (Barcelona), en la que parece ser que pedían el
embargo del salario de uno de nuestros empleados. La limitada inteligencia de
algún político o funcionario debió de prevalecer por encima del más común de los
sentidos (que ya se sabe que es el sentido común), para enviar la misiva en
idioma catalán (ahí, con dos cojones, que diría Arturo Pérez-Reverte). "Algunos empleados de mi
compañía pensaron que había que enviar una respuesta agresiva por tamaña
desfachatez. Siempre he pensado que la intransigencia y el fundamentalismo, que
es una rama menor de la ignorancia aderezada de unas gotitas de catetez, se ha
de combatir desde la ironía y el buen humor. De ahí que pensé que sería mucho
mejor responderles utilizando algo de su misma medicina.
"Os envío copia de la carta con
la que he respondido al Cap d´Oficina del Ajuntament de
Castellgali:
mininu |
Política |
dijous, 13 de setembre de 2007 | 03:00h
Dotze de setembre, l'endemà de la Diada, que aquest any ha tingut unes connotacions especials, totalment insospitables en la darrera edició del dia de la nostra festa/reivindicació nacional, el 2006, en què l'evidència del fiasco de l'escatainat procés estatutari s'anava fent enorme. La fatiga i el fastig acumulats per la gent d'aquest país tan maltractat ha donat peu a una nova categoria periodística, la dels "catalans emprenyats", que pot tenir conseqüències imprevisibles. Em sembla que era l'incombustible -fins que es va cremar- primer ministre italià Giulio Andreotti que deia que allò que realment desgasta un polític és estar a l'oposició. No sabem si serà el cas de Catalunya, que la llarga permanència a l'oposició (de l'oposició) d'aquesta immobilista i inflexible Espanya la deixi esgotada. Però també pot passar tot el contrari: que, com fan algunes persones pacífiques que semblen incapaces de matar una mosca, un bon dia s'emprenyi de debò, armi un sagramental i estripi les cartes, i que se'n vagi definitivament a jugar a una altra cosa i amb uns altres companys de joc, més civilitzats, més intel·ligents i sobretot menys tramposos.
mininu |
Política |
dissabte, 8 de setembre de 2007 | 02:52h
En una entrega anterior fèiem referència a la "falta selectiva de
memòria" que afecta molts dels personatges implicats en aquesta gran
pasterada que és el panorama polític espanyol des que va fer-ne mutis
pel fòrum aquell personatge tragicòmic que l'havia acorralat, acaparat
i capat durant quatre dècades (que de seguida és dit!..) d'eixutesa
militar. Ens aquests últims 30 anys gloriosos de modèlica transició
n'han sortit uns bunyols de les formes més curioses, d'aquella pasta
que en diuen consens i que els beats es pensen que serveix per a tot. I
que els nacionalistes espanyols, beats o no, però sempre emportats per
l'excitació que els produeix constatar els eventuals èxits inesperats
del seu estrambòtic projecte nacional, es pensen que és una invenció
genuïnament espanyola...
mininu |
Política |
divendres, 7 de setembre de 2007 | 00:55h
Leonard Orban, enginyer i economista romanès responsable de la cartera
de Multilingüisme de la Comissió Europea, fa poc va deixar clara una
vegada més la postura de la institució respecte a l’oficialitat de les
llengües europees que, tot i ser oficials als respectius territoris,
com el català, no tenen l'estatus de llengua estatal. "El procés perquè
el català sigui oficial a la Unió Europea l'ha de començar Espanya, i
no la Comissió Europea", declarava Orban en una entrevista (Catalonia Today, El Punt,
14·04·07). Segons explica el comissari europeu, el multilingüisme
afavoreix l'economia de les empreses (o, dit al revés, les que no
utilitzen la llengua dels seus consumidors estrangers perden un 11% de
negoci), i per això s'ha proposat que el seu departament promocioni les
llengües europees dins les empreses de la Unió, igual que ho vol fer en
els plans d'educació de cada país, i també en la relació entre la UE i
els ciutadans.
mininu |
Política |
dimecres, 5 de setembre de 2007 | 00:52h
Això de la memòria és un pal, sobretot quan serveix perquè algú, tossut
i impertinent, et recordi que tens cadàvers amagats a l'armari. No és
pas estrany, doncs, que la dreta espanyola es posi com un basilisc o bé
es faci el desentès, segons les circumstàncies, quan algú parla de
posar mans a la feina i desenterrar temes incòmodes com les atrocitats
de la guerra desencadenada els anys 30 pel feixisme espanyol i tota la
corrua infinita de vides i projectes de vida que va segar (i dels dos
bàndols, que consti). Llavors aquests brillants oradors, que sempre
troben arguments per justificar la seva agressivitat consubstancial i
que contínuament recorden a tothom els remotíssims orígens (?) del seu
projecte nacional, per fardar de pedigrí, de cop i volta perden tot
interès per la memòria històrica -com han fet refusant de pla la tèbia
Llei homònima proposada pel gabinet Zapatero- o la memòria a seques,
com s'han cuidat de recordar-li aquests dies passats els cronistes de
l'actualitat.
mininu |
Política |
dilluns, 3 de setembre de 2007 | 23:37h
Piove: porco governo!, diuen a Itàlia, on, com a tot arreu, la
culpa de tot és dels que manen, segons la dita popular. Aquesta és una.
La complementària seria aquesta altra: «Cada poble té el govern que es
mereix», una expressió que solen rebotar a qui els vol escoltar els
derrotistes conjunturals o vocacionals, un espècimen que abunda entre
nosaltres, a Catalunya, i referint-se al nostre Govern natural o al
tutelar. Ficant aquestes dues expressions a la coctelera, en sortiria
aproximadament una idea que deu subsistir en el nostre subconscient
col·lectiu, atenent les vegades que surt a la superfície en forma de
comentaris que sentim fer en veu alta: els catalans som tan soques, ens
deixem entabanar tant i amb tanta facilitat, que tenim el que tenim (i
no tenim el que hauríem de tenir perquè ens ho deixem prendre) perquè
ens ho mereixem. I entre els mèrits que fem hi hauria,
naturalment, el govern, o governs, que elegim, i sempre equivocadament,
és clar... Què hi ha sota d'aquest pensament tan fatalista, que sempre
acaba fatalment amb una garrotada descarregada sobre la nostra
autoestima com a poble? Què ho fa que sempre ens tirem pedres a la
pròpia teulada? Per què sempre sospirem, com el poeta, per anar nord
enllà, a una terra suposadament poblada de gent més noble i lliure, més
civilitzada que nosaltres? A què ve aquest menyspreu per les coses
pròpies del país, pels fruits del geni del país? Per què trobem
ridícules troballes nostres, individuals o col·lectives, que altres
països només una mica xovinistes -és a dir, normals- exhibirien amb tot
l'orgull, amb tota la fatxenderia, fins i tot amb sense gens ni mica de
sentit del ridícul? Per què els catalans no ens hem de poder permetre
fer el ridícul, si ens dóna la gana? És perquè som apocats, pacífics i
mansois, que no hem guanyat mai cap guerra, com diu el tòpic?, o és
perquè no hem guanyat mai cap guerra, que som pacífics, enraonats
-massa i tot- i pactistes de mena -fins a la condescendència, sovint-,
contemporitzadors i apocats..., en definitiva: gota guerrers? Bref: ¿ens falta allò que li penja al toro, com diuen els braus veïns de ponent que ens toregen i/o ens munyeixen?
mininu |
Política |
dilluns, 3 de setembre de 2007 | 00:37h
Fa uns dies una metgessa del centre esportiu Sagnier del Prat de
Llobregat, Anna Vegué, va ser despatxada, i de manera improcedent, tal
com reconeix la mateixa empresa, «per la seva negativa a l'ús de
l'idioma castellà», segons la carta d'acomiadament, cosa que no és
certa, com explica l'afectada: «Prioritzo parlar en català, si
m'entenen, perquè és la meva llengua i m'hi trobo més còmoda, però no
em nego a parlar en castellà. És més, si no m'entenen canvio d'idioma,
però això passa poc, perquè la comprensió és alta». La senyora Vegué
feia, doncs, allò que és normal en qualsevol país del món: parlar
normalment en la pròpia llengua; però es veu que al Prat de Llobregat
(Catalunya, però territori espanyol) això és delictuós i una raó (una
desraó) per perdre la feina...
mininu |
Política |
diumenge, 2 de setembre de 2007 | 03:38h
Un amic m’explica el viatge que va fer aquest agost a
Portugal amb el seu cotxe, del qual va treure previsorament, per travessar
Espanya sense pendre mal, l’adhesiu blau amb el CAT i la corona d’estrelles
europea amb què tapava la part de la matrícula “europea” amb la E d’Espanya que ens va endossar
el Josemari Aznar desbocat de la segona legislatura mentre feia callar les
tímides protestes catalanistes i les tèbies preguntes dels periodistes amb un
taxatiu i menyspreador “Yo no me fijo en
las chapas!”, donant a entendre
que ell no podia perdre el temps amb xorrades
identitàries com aquesta... al mateix temps que la deixava lligada i ben
lligada, totalment blindada, cosa que donava a entendre l’enorme importància
que en realitat atribuïa –perquè la tenen- a aquesta mena de xorrades identitàries... El neofalangista del mostatxo impossible
pot ser curt, però no és imbècil, ni tan ingenu com els seus col·legues autonomistes de CiU a qui algú del govern del PP havia promès -i ells s’ho
havien cregut- que les xapes
portarien un distintiu o altre regional,
com passa a Alemanya, per exemple, que és un país federal i tot i així no es
desintegra...
mininu |
Política |
dissabte, 1 de setembre de 2007 | 02:24h
En un article que ha fet forrolla, publicat a la plana web del Centre d'Estudis Jordi Pujol, el president estat de Catalunya feia una mica de
radiografia del país i aïllava tres defectes que ell creu que caldria
extirpar del cos nacional: la conyeta, la fatxenderia i l'espectacle.
Deixarem aquests dos darrers per a una altra ocasió, tot i la forta
temptació d'imaginar amb cara i noms algun exemple concret en el qual
pogués estar concentrant el President el microscopi de les seves
reflexions. Respondrem aquí, per al·lusions, els seus comentaris sobre
l'exemple, que sí que dóna en el seu article, de l'estil de la conya que no du enlloc: l'adhesiu amb la imatge del ruc català que molts automobilistes de bona fe
del país porten -portem- enganxat al darrera del cotxe (com a deriva
més o menys espontània, per cert, d'una campanya que va néixer per
reivindicar el guarà català, una espècie que es troba en perill
d'extinció, seria bo no oblidar-ho).
mininu |
Política |
divendres, 31 d'agost de 2007 | 00:38h
(A Federico, chico rico)
Federico Jiménez Losantos, divina diva del bel canto de las ondas hertzianas, rey de las odas castellanas, inspirado chascarrillo, arropado por su camarilla, agarrado fuerte al megamicro que le ofrece el señor obispo alumbra con su palabra, retórica abracadabra, de Bilbao a Sevilla, con tenacidad de mulo, allí donde se esconde ETA, y quiere Dios que se la meta hasta el mismísimo zulo.
Hi ha un powerpoint, tan curiós com graciós, fent tombs per la
xarxa que explica per què els dipòsits de combustible del transbordador
Shuttle, els anomenats SRB (solid rocket boosters), tenen les
mides que tenen i no pas unes altres. Les imatges repassen l'itinerari
geogràfic i històric dels alimentadors del giny aerospacial fins
arribar a la rampa de llançament, a Florida, però en sentit invers: si
els dipòsits fan aquelles mides és perquè puguin ser transportats per
tren des del lloc on els fabriquen, a l'estat de Utah, i passar pels
túnels que travessa el comboi, que tenen aquella amplada d'acord amb la
de la via, que és la mateixa (4 peus i 8,5 polzades) que la dels
tramvies de la Gran Bretanya (ja que van ser anglesos emigrants els
constructors de la xarxa de vies fèrries dels EUA), que és idèntica a
la que tenien els carruatges antics, i així fins a remuntar-nos als
carros de guerra de l'exèrcit romà, que van ser fets amb la mida justa
per encabir-hi les anques dels dos cavalls que els arrossegaven. Deixant
de banda algunes inexactituds històriques d'aquest conte, que n'hi ha,
la conclusió jocosa -o no- que en treu el seu autor és que el món està fet amb el cul...
El dijous 18 d'octubre passat, el més graciós dels tontos útils perifèrics (TUP), el joglar de la plana de Vic, va noliejar una de les 
Avui ha fet 67 anys de l'afusellament, al fossar del castell de Montjuïc de Barcelona, del president Lluís Companys, després d'haver estat capturat per la Gestapo a França i entregat a les "autoritats" franquistes, que el van condemnar a mort en aquella farsa de judici a què el van sotmetre i que el va trobar culpable... de rebel·lia! Aquells que amb les armes pagades pel poble -suposadament per poder defensar-lo d'un eventual enemic exterior- van destruir amb tota la violència de què van ser capaços el sistema democràtic que s'havia donat el poble, aquells lladres i suplantadors que van trair el seu propi jurament militar i van imposar per la força un règim totalitari basat en el terror i la delació, aquells assassins professionals van tenir les descomunals penques d'acusar el president de Catalunya d'haver estat 
Amb aquest encapçalament tan salat m'ha arribat còpia de la carta amb què el gerent d'una empresa andalusa va "contestar" a una altra de caràcter administratiu que li havien tramès des d'un Ajuntament de Catalunya redactada, a causa de "la limitada intel·ligència d'algun polític o funcionari", ...en català!, una 
Dotze de setembre, l'endemà de la Diada, que aquest any ha tingut unes connotacions especials, totalment insospitables en la darrera edició del dia de la nostra festa/reivindicació nacional, el 2006, en què l'evidència del fiasco de l'escatainat procés estatutari s'anava fent enorme. La fatiga i el fastig acumulats per la gent d'aquest país tan maltractat ha donat peu a una nova categoria periodística, la dels "catalans emprenyats", que pot tenir conseqüències imprevisibles. Em sembla que era l'incombustible -fins que es va cremar- primer ministre italià Giulio Andreotti que deia que allò que realment desgasta un polític és estar a l'oposició. No sabem si serà el cas de Catalunya, que la llarga permanència a l'oposició (de l'oposició) d'aquesta immobilista i inflexible Espanya la deixi esgotada. Però també pot passar tot el contrari: que, com fan algunes persones pacífiques que semblen incapaces de matar una mosca, un bon dia s'emprenyi de debò, armi un sagramental i estripi les cartes, i que se'n vagi definitivament a jugar a una altra cosa i amb uns altres companys de joc, més civilitzats, més intel·ligents i sobretot menys tramposos.
En una entrega anterior fèiem referència a la "falta selectiva de
memòria" que afecta molts dels personatges implicats en aquesta gran
pasterada que és el panorama polític espanyol des que va fer-ne mutis
pel fòrum aquell personatge tragicòmic que l'havia acorralat, acaparat
i capat durant quatre dècades (que de seguida és dit!..) d'eixutesa
militar. Ens aquests últims 30 anys gloriosos de modèlica transició
n'han sortit uns bunyols de les formes més curioses, d'aquella pasta
que en diuen consens i que els beats es pensen que serveix per a tot. I
que els nacionalistes espanyols, beats o no, però sempre emportats per
l'excitació que els produeix constatar els eventuals èxits inesperats
del seu estrambòtic projecte nacional, es pensen que és una invenció
genuïnament espanyola...
Leonard Orban, enginyer i economista romanès responsable de la cartera
de Multilingüisme de la Comissió Europea, fa poc va deixar clara una
vegada més la postura de la institució respecte a l’oficialitat de les
llengües europees que, tot i ser oficials als respectius territoris,
com el català, no tenen l'estatus de llengua estatal. "El procés perquè
el català sigui oficial a la Unió Europea l'ha de començar Espanya, i
no la Comissió Europea", declarava Orban en una entrevista (
Això de la memòria és un pal, sobretot quan serveix perquè algú, tossut
i impertinent, et recordi que tens cadàvers amagats a l'armari. No és
pas estrany, doncs, que la dreta espanyola es posi com un basilisc o bé
es faci el desentès, segons les circumstàncies, quan algú parla de
posar mans a la feina i desenterrar temes incòmodes com les atrocitats
de la guerra desencadenada els anys 30 pel feixisme espanyol i tota la
corrua infinita de vides i projectes de vida que va segar (i dels dos
bàndols, que consti). Llavors aquests brillants oradors, que sempre
troben arguments per justificar la seva agressivitat consubstancial i
que contínuament recorden a tothom els remotíssims orígens (?) del seu
projecte nacional, per fardar de pedigrí, de cop i volta perden tot
interès per la memòria històrica -com han fet refusant de pla la tèbia
Llei homònima proposada pel gabinet Zapatero- o la memòria a seques,
com s'han cuidat de recordar-li aquests dies passats els cronistes de
l'actualitat.
Piove: porco governo!, diuen a Itàlia, on, com a tot arreu, la
culpa de tot és dels que manen, segons la dita popular. Aquesta és una.
La complementària seria aquesta altra: «Cada poble té el govern que es
mereix», una expressió que solen rebotar a qui els vol escoltar els
derrotistes conjunturals o vocacionals, un espècimen que abunda entre
nosaltres, a Catalunya, i referint-se al nostre Govern natural o al
tutelar. Ficant aquestes dues expressions a la coctelera, en sortiria
aproximadament una idea que deu subsistir en el nostre subconscient
col·lectiu, atenent les vegades que surt a la superfície en forma de
comentaris que sentim fer en veu alta: els catalans som tan soques, ens
deixem entabanar tant i amb tanta facilitat, que tenim el que tenim (i
no tenim el que hauríem de tenir perquè ens ho deixem prendre) perquè
ens ho mereixem. I entre els mèrits que fem hi hauria,
naturalment, el govern, o governs, que elegim, i sempre equivocadament,
és clar... Què hi ha sota d'aquest pensament tan fatalista, que sempre
acaba fatalment amb una garrotada descarregada sobre la nostra
autoestima com a poble? Què ho fa que sempre ens tirem pedres a la
pròpia teulada? Per què sempre sospirem, com el poeta, per anar nord
enllà, a una terra suposadament poblada de gent més noble i lliure, més
civilitzada que nosaltres? A què ve aquest menyspreu per les coses
pròpies del país, pels fruits del geni del país? Per què trobem
ridícules troballes nostres, individuals o col·lectives, que altres
països només una mica xovinistes -és a dir, normals- exhibirien amb tot
l'orgull, amb tota la fatxenderia, fins i tot amb sense gens ni mica de
sentit del ridícul? Per què els catalans no ens hem de poder permetre
fer el ridícul, si ens dóna la gana? És perquè som apocats, pacífics i
mansois, que no hem guanyat mai cap guerra, com diu el tòpic?, o és
perquè no hem guanyat mai cap guerra, que som pacífics, enraonats
-massa i tot- i pactistes de mena -fins a la condescendència, sovint-,
contemporitzadors i apocats..., en definitiva: gota guerrers? Bref: ¿ens falta allò que li penja al toro, com diuen els braus veïns de ponent que ens toregen i/o ens munyeixen?
Fa uns dies una metgessa del centre esportiu Sagnier del Prat de
Llobregat, Anna Vegué, va ser despatxada, i de manera improcedent, tal
com reconeix la mateixa empresa, «per la seva negativa a l'ús de
l'idioma castellà», segons la carta d'acomiadament, cosa que no és
certa, com explica l'afectada: «Prioritzo parlar en català, si
m'entenen, perquè és la meva llengua i m'hi trobo més còmoda, però no
em nego a parlar en castellà. És més, si no m'entenen canvio d'idioma,
però això passa poc, perquè la comprensió és alta». La senyora Vegué
feia, doncs, allò que és normal en qualsevol país del món: parlar
normalment en la pròpia llengua; però es veu que al Prat de Llobregat
(Catalunya, però territori espanyol) això és delictuós i una raó (una
desraó) per perdre la feina...
En un article que ha fet forrolla, publicat a la plana web del 
Hi ha un powerpoint, tan curiós com graciós, fent tombs per la
xarxa que explica per què els dipòsits de combustible del transbordador
Shuttle, els anomenats SRB (solid rocket boosters), tenen les
mides que tenen i no pas unes altres. Les imatges repassen l'itinerari
geogràfic i històric dels alimentadors del giny aerospacial fins
arribar a la rampa de llançament, a Florida, però en sentit invers: si
els dipòsits fan aquelles mides és perquè puguin ser transportats per
tren des del lloc on els fabriquen, a l'estat de Utah, i passar pels
túnels que travessa el comboi, que tenen aquella amplada d'acord amb la
de la via, que és la mateixa (4 peus i 8,5 polzades) que la dels
tramvies de la Gran Bretanya (ja que van ser anglesos emigrants els
constructors de la xarxa de vies fèrries dels EUA), que és idèntica a
la que tenien els carruatges antics, i així fins a remuntar-nos als
carros de guerra de l'exèrcit romà, que van ser fets amb la mida justa
per encabir-hi les anques dels dos cavalls que els arrossegaven. Deixant
de banda algunes inexactituds històriques d'aquest conte, que n'hi ha,
la conclusió jocosa -o no- que en treu el seu autor és que el món està fet amb el cul...
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
