L'Hereu Riera

En el moment d’escriure aquestes ratlles fa dues setmanes justes que veia, astorat, la informació que anava donant TVC (les televisions espanyoles anaven a la seva bola) dels atemptats de París, i d’aquell fatídic divendres ençà el “tema” no ha sortit de les planes d’actualitat, en altres formes i localitzacions: Nigèria, Bèlgica, Tunísia… Ahir mateix va haver-hi als Invàlids de París un acte solemne d’homenatge a les víctimes d’aquells assassinats en massa de gent innocent, presidit per François Hollande, que va “respondre” a sang calenta amb un bombardeig aeri sobre Síria (una discutible manera d’encarar el problema, tanmateix), però les preguntes d’aquella nit continuen dempeus.

A propòsit de la xacra de la violència salvatge dels sicaris d’Estat Islàmic, algun mitjà va recórrer al testimoni d’aquest peculiar personatge que és Morten Storm (autor de Agent Storm: My Life inside al-Qaeda), que sembla sortit d’una pel·lícula, però que va dir coses com aquestes: que els gihadistes troben les armes al mercat negre dels Balcans, sense gaires dificultats, i que també per això ell ja s’esperava que succeïssin un dia o altre actes terroristes com els de París (en aquesta ciutat o en un altre lloc); que “l’única solució” per al conflicte territorial a Síria és la partició: un estat xiïta, un altre de sunnita i un tercer kurd, que potser serien tan mal veïns entre ells com l’Índia i el Pakistan, va dir, però ja seria un avenç (també ho seria segurament per a Palestina, però ja veiem com li costa a la muntanya de parir aquest ratolí); va dir també que “Al-Qaida és mort”, i que “l’exemple” de París estimularà nous gihadistes, perquè veuen que accions com aquestes “donen fama” als que les perpetren, tant se val que sigui un cop morts… Aquest últim raonament em va semblar particularment destacable, pel component narcisista que desvela, que aquí apareix d’una manera llòbrega, sinistra. Em pregunto si el (difunt?) Johnny Jihad dels pebrots també es trobava a si mateix molt fotogènic, fins i tot “elegant”, mirant a càmera tot tapat de roba negra i amb el ganivet de segar colls a la mà…

També vam poder sentir el testimoni de parisencs musulmans, emprenyats i desesperats, dient que “els que maten en nom de l’islam no en tenen ni idea, de què és l’islam”, certificant de passada que els musulmans que viuen a Europa queden en una situació incòmoda, perillosa i tot, assenyalats per partits i ciutadans xenòfobs en general i islamòfobs en particular. Però per als seus suposats coreligionaris això no deuen ser més que danys col·laterals, i de fet, com s’ha dit, les primeres víctimes dels gihadistes de Daesh són “els altres” musulmans: els testimonis que arriben del territori ocupat per EI (o de la Nigèria de Boko Haram) són esfereïdors. D’altra banda, i obviant la diguem-ne ambigüitat del mateix concepte doctrinari de la gihad, la vella paradoxa de matar, selectivament o indiscriminadament, en nom d’un déu misericordiós persisteix, feridora, fent bullir la sang de ràbia. I també ho fa, sigui dit de passada, veure com els qui combaten l’Occident infidel no tenen cap empatx a fer-ho utilitzant les armes inventades i fabricades per aquest (els kalàixnikov o internet), i tampoc finançant-se amb la venda del petroli dels territoris requisats (com tampoc tenen cap escrúpol els clients –occidentals?– corromputs que els hi compren, és clar).

I finalment, una menció a l’anàlisi marxista d’algun antropòleg bonista d’aquests nostres verals, que de seguida va detectar la causa de la bogeria dels atemptats múltiples de París en el descontentament crònic dels musulmans marginats que habiten a les banlieues parisenques, i que són carn de reclutament del gihadisme de violència extrema. Ras i curt: unes víctimes al capdavall del capitalisme ferotge, que els tanca totes les sortides i tots els ascensors socials. Si fos així, però, ¿no “justificaria” una conducta semblant, violenta, de tots els altres pàries no musulmans de França i de tota la terra? I encara més: per què no les emprenen, per les mateixes raons, contra els riquíssims emirats productors de petroli de la Península Aràbiga, posem per cas, un altre pic del capitalisme més descarnat?

I parlant de petroli, aquest problema al final potser s’acabarà el dia que s’esgotin els jaciments de cru. Una altra cosa és que, deixant les qüestions de religió al marge, el problema de fons (“és l’economia, estúpid!”) persisteixi, mentre ho faci el selecte club de rics hereus capitalistes, que amb la seva voracitat insaciable estan darrere de totes les situacions d’inestabilitat que ha de suportar el planeta i la gent que hi vivim, malvivim o sobrevivim, siguem cristians, jueus, musulmans o ateus.